Jair Dominguez i Torregrosa (Barcelona, 1980) és humorista, periodista i guionista, però per sobre de tot, és una persona que fuig de les ciutats. Acaba de publicar la seva quarta novel·la, Estructures Profundes (Columna). Ens trobem amb ell en el marc de la Setmana del Llibre per parlar sobre el feixisme, la desgràcia que ens acompanya, els gustos de Pere Aragonès, com porta això de ser l'enfant terrible de Catalunya i també, sobre el llibre.

Per què Estructures Profundes?
Perquè m'agrada el títol. M'agraden els títols. Si no tinc el títol del llibre, no començo a escriure. El tenia de ja feia anys, pensava: escriuré un llibre que es digui Estructures Profundes. De què va? Ja en parlarem. A veure, no tant un ja parlarem, perquè tenia clar que volia parlar d'estructures de la societat: de feina, de joves, d'educació.

Jair Domínguez actualment col·labora a  l'informatiu satíric de TV3 'Està Passant'.

Quan vas començar a escriure’l?
Finals del 2018, principis del 2019. Abans de la pandèmia. És que em costa molt distingir què és prepandèmia i postpandèmia. Durant la pandèmia vaig continuar escrivint. 

Estem destinats a la desgràcia?
Totalment. Sempre. Sempre estem destinats a la desgràcia. Els grecs ho van explicar quan van inventar la literatura, era gent que estava abocada a la desgràcia i no els hi portarem la contrària. Jo crec que anem pel camí del pedregar, i cada cop pitjor i més ràpid. Anem a la merda de manera exponencial perquè cada cop tenim més mitjans per aconseguir-ho. 

"Anem a la merda de manera exponencial perquè cada cop tenim més mitjans per aconseguir-ho"

Argumenta-ho.
El progrés, les màquines i la societat -són idees que estan surant en el llibre-, l'únic que fan és engegar-ho tot a prendre pel cul; i hi ha un corrent contrari que diu que l'espiritualitat, ser bona persona i l'amor, tot allò que no té a veure amb les màquines, serà el que ens salvi. Una part de mi pensa que serà així, els nostres fills hauran de tirar per aquí si volen salvar el món.

Des que vam deixar de ser primitius tot va començar a anar-se’n a la merda.
Sí, des que vam començar a crear estructures, precisament. Si estem posats al món per ser una espècie més -que és el que sospito-, tot el que fem amb això de construir ciutats, i barcos i màquines no té res a veure amb la nostra ànima. Per molt temps que passi, un mico o anirà més enllà de fabricar un pal i una pedra i fabricar alguna cosa per matar formigues. No inventarà els texans. Ni les motos. Per una banda és meravellós el que pot fer l'home amb una mica de cervell, però al mateix temps crec que ens ha condemnat.

“És meravellós el que pot fer l'home amb una mica de cervell, però al mateix temps crec que ens ha condemnat”

Què és el que més t'atrau del món apocalíptic?
Que pugui ser una cosa espectacular. El fet de quedar-te sol, sense màquines, sense res, una apocalipsis zombi... M'agrada perquè és cinematogràfic, és literari, però penso que no serà tan èpic. No serà Mad Max. 

Com serà?
Crec que serà molt trist: ens anirem apagant, no ens deixaran sortir, ens aniran retallant llibertats i llavors el món acabarà sent un solar només amb botigues d'Amazon, McDonalds i FiveGuys. Si em dius que d'aquí a dos anys pel canvi climàtic vindrà un tsunami de 500 metres que se'ns tirarà a sobre, t'ho firmo, perquè seria guai. O que vinguin els aliens i aniquilin el món. Això és guai, és el que ven Hollywood. Però no serà així perquè som un planeta trist i la nostra fi no serà espectacular, serà una cosa lenta i grisa.

"Ens anirem apagant, no ens deixaran sortir, ens aniran retallant llibertats i el món acabarà sent un solar només amb botigues d'Amazon"

Això queda gravat per a la posteritat.
Aquí us ho deixo, ja em vindreu a buscar.

La pàgina que t'ha costat més escriure?
La part final, perquè sabia que s'havia de disparar tot, en la línia del caràcter exponencial d'anar-nos-en a la merda. De fet vaig treure moltes pàgines del final: els personatges parlaven molt i vaig pensar que el millor era que fessin coses.

A vegades cal eliminar pàgines, sí.
Hi ha personatges que desapareixen i no en tornem a saber res, i és que a la vida estem acostumats que això ens passi. Tu coneixes una persona fantàstica, i un dia no la tornes a veure mai més. No suporto que els llibres tinguin un principi i un final: 'És que vam deixar de veure'ns, però vam seguir en contacte'... No. 

Clar.
Un dels problemes que tenim és que volem mantenir les relacions per por a fer mal, si tu no vols veure una persona mai més, o si tu vols deixar la feina i no anar-hi mai més, ho has de poder fer. Els escriptors tendim a pensar que els lectors són tontos. I no és així. A vegades és més llest, aprofundeix molt més que tu.

Jair Dominguez és periodista, guionista, escriptor i músic.

Qualsevol dels quatre protagonistes, si es pot dir, estan inspirats en algun personatge real?
Són una barreja de col·legues, tots. Amics meus, reals.

Ells ho saben?
No [riu]. He agafat trossos.

Ja s'ho trobaran, no?
Sempre són un punt d'inspiració en gairebé tots els meus llibres perquè he tingut la sort de conèixer moltíssima gent extraordinària que dius: “Nano, tu hauries de ser protagonista d'un llibre”.

En quin moment del dia escrius?
Al matí. Abans escrivia a la nit, però a la nit tot és meravellós, i més quan t'has begut dues copes de vi i t'has fumat quatre canelos, tot sembla una obra mestra. I després la prova de les 10 del matí, quan ja t'has pres el cafè i ets persona, ho llegeixes i és un 'uf, això és molt dolent'. I ho havia d'esborrar tot.

"Quan t'has begut dues copes de vi i t'has fumat quatre 'canelos', tot sembla una obra mestra"

Com a tema cabdal al llibre hi trobem l'educació. Et preocupa?
Sí. Em preocupa perquè tinc dos fills preadolescents, si no, no em preocuparia una merda. El problema que passa amb els professors és que no tenen ni veu ni vot en el sistema. Per molt bona voluntat que tinguis com a professor, si no et deixen sortir del temari poques coses tens a fer. Els meus fills estan superpeixos en història, geografia, literatura i religió, quatre temes cabdals per entendre el món.

Els culparies, als professors?
No. Prou feina tenen. Jo si fos ells, segurament, al primer any de professor em rebel·laria, però arriba un punt on no els culpo per fer única i exclusivament el que els diuen.

I als nens?
Amb els nens el que passa és que si tu ets un nen inquiet, t'espaviles com pots i fas tot el possible per llegir i per aprendre. Un nen no és conscient que no aprendrà prou a l'escola. Jo tenia TDAH -suposo que ho tinc encara perquè no em funciona del tot bé el cervell-, no tenia internet, però a casa meva tenien un piló de llibres. Els meus pares s'ho gastaven tot en llibres i jo em passava el dia llegint. Llegint i fent gamberrades, que és l'equilibri que ha de tenir un nen. Llavors m'ho vaig llegir tot i això em va salvar la vida, suposo.

"De petit em passava el dia llegint i fent gamberrades, que és l'equilibri que ha de tenir un nen"

Què llegies?
De tot. Llibres profundament inadequats per a la meva edat. [Passa Pere Aragonès pel costat i en Jair apunta que hi ha una cosa que li encantaria preguntar-li: “Quin és el teu llibre preferit, Pere?”. Expliquem que al president se li coneixen uns gustos bastant bàsics: Manel, Bob Dylan, fer paelles… i segurament Mercè Rodoreda]. Veus, això és un problema, és una resposta que et donaria un futbolista. 'Oh, me gusta leer'. No, a Borges le gustaba leer. Què vols que et digui, tot escriptor català ha dit que li agrada la Rodoreda.

Tu ho has dit en alguna entrevista.
A veure, s'ha de dir perquè Mercè Rodoreda és la millor escriptora catalana i punt.

I quin escriptor/a no t'agrada?
Hòstia, a mi la Victor Català, no m'agrada gens. Carmen Laforet no m'agrada gens, tampoc.

Ara que ha passat Pere Aragonès i que parlàvem de llibres, per exemple, com a grup terrorista podries haver inclòs un CDR a la novel·la, no?
[Riu]. Estem tan acostumats que la gent ens digui que som uns terroristes... que ens adonem que som uns terroristes de pa sucat amb oli. Jo sóc incapaç de pensar que un terrorista català la pugui liar parda. I l'altre dia veient un tweet de VOX assenyalant-nos de terroristes... i era un tio amb una bengala. Pocs terroristes han vist. En general, tenim la pell molt fina.

Quan tens un grup terrorista, en comptes de cridar als quatre vents que són terroristes, hi negocies. 
És el primer que va dir el Borrell quan van entrar els talibans a Kabul: 'Bueno habrá que hablar con ellos'. Què passa amb els talibans? Que tenen les idees claríssimes, no com l'independentisme català. Aquells tios tenen el seu dogma, el seu decàleg escrit i van amb un full de ruta claríssim, no com nosaltres que som uns losers.

"Els talibans tenen el seu dogma, el seu decàleg escrit i van amb un full de ruta claríssim, no com nosaltres que som uns losers"

Si haguessis introduït un CDR, aniria molt en la línia d'estar abocat la desgràcia absoluta.
Els terroristes que surten a Estructures Profundes són gent seriosa, ferma, que no té por d'immolar-se. Falten uns quants anys per arribar a la societat del llibre. Quan la factura de la llum sigui 500 € el Kilowatt hora i la gent estigui més desesperada i cardada s’agafaran a dues coses: a la religió o a la violència. I a vegades van molt juntes. Passarà. I cada cop hi haurà atemptats més locos i gent més psicòpata i sectes que aniran sorgint cada dos per tres. A mi, com a escriptor, m'interessa que passi, que hi hagi caos.

Catalunya té més d’utopia o distopia?
Catalunya és un lloc superestrany, força avorrit per una banda, i hi tenim gent superbrillant. És un país increïble precisament per això. L'altre dia vaig sentir que el vicepresident de Microsoft és un tio que es diu Jordi, català. Vaig pensar: 'perdoni'm?'. Està ple de genis i de bojos. Això ha de conviure amb una societat de gent molt grisa, molt trista. Molt tranquils, el peix al cove... Conviure amb aquesta dualitat... l'equilibri és complicadíssim.

Jair Dominguez caminant a la Setmana del Llibre en Català.

I tu ets l'antítesi d'aquesta grisor a Catalunya. Ets l’enfant terrible per antonomàsia de Catalunya.
Per sort ara hi ha gent molt més terrible que jo, perquè ja sóc gran. Jo he arribat aquí amb 40 anys, ja em toca poder-me pagar la hipoteca. 

Qui són aquesta gent més terrible que tu?
La corrua aquesta de sotaneros... El Marc Sarrats, el Manel Vidal, el Magí, la Maria Rovira... són gent super intel·ligent. Hi ha gent jove -que tampoc és tan jove realment, són treintañeros bojos- que no tenen por de dir les coses.

"La corrua aquesta de sotaneros són gent super intel·ligent, jove i que no té por de dir les coses"

Perquè estan autoproduïts. 
Que és una cosa que jo reclamava des de feia mil anys. Tant de bo haguéssim tingut iPhones a la nostra època. Amb el Peyu ho parlem: quan veiem que diuen 'l'aposta de Catalunya Ràdio amb en Peyu i en Jair'... Però si som dos ancians! Una aposta ha de ser una locura com agafar dos tios de 20 anys i donar-los un programa a Catalunya Ràdio. Però costa.

A saber quina edat tenen els qui escriuen això.
Aquí està l'error, evidentment. Et trobes amb unes cares a la Corpo... de gent que està allà des de l'any 1983.

Quan van obrir.
Doncs estan allà. Si us plau, marxeu. 

Obriu pas.
Obriu pas! Com s'equilibra això? Amb uns finiquitos que ensorrarien Catalunya? Probablement. Si no entra gent nova als llocs, la gent s'enquista. A mi em fa molt de pànic. Si estic més de 3 o 4 anys al mateix lloc, m'entra la pressa i he de marxar.

"Si estic més de 3 o 4 anys al mateix lloc, m'entra la pressa i he de marxar"

A l'Està Passant en portes ja 4.
Estic com marxant, no sé si s'ha notat [riu]. Cada cop hi estic menys i està entrant gent nova, ho trobo perfecte. De totes maneres, sempre estic als llocs col·laborant. No sé presentar ni dirigir un programa. Un programa diari m'és impossible... perquè no tinc la constància que s'ha de tenir i hi ha gent que sí que ho sap fer.

Com qui?
Vaig treballar molts anys amb el Quim Morales. És extremadament intel·ligent per entendre tot el que li diuen. 

Té pinta de ser molt metòdic.
És un tio recte, un dels millors presentadors que hi ha. Ho admiro. Com a col·laborador, m'adapto a tot i per això puc aguantar més. Si tinc una virtut és veure quan un projecte comença a fluixejar i s'ha de marxar. Faig com les rates i marxo el primer.  

Saber marxar és un do?
Sí. És l'únic que tinc.

Passa que amb El Búnquer sí que fas la funció de presentador, amb el permís d'en Peyu. I feu un programa diari, pràcticament. 
Sí que copresentem. Està clar que som els dos i hi ha un equilibri. Amb el Peyu ens hem conegut ja grans... però hi ha molta química, algo màgic.

"Amb el Peyu ens vam conèixer ja grans... però hi ha molta química, 'algo' màgic. El moment que deixem de sorprendre'ns i d'explicar-nos coses, direm: 'S'ha acabat'"

Es veu.
Vam fer Bricoheroes i és un programa que pràcticament no té guió. Ell ho va dir una vegada, i crec que aquí està el secret: quan no tinguem coses per dir-nos, s'ha acabat. El moment que deixem de sorprendre'ns i d'explicar-nos coses... direm: 'Cadascú per la seva banda, a buscar-se la vida'. Però encara no ha arribat.

A mesura que et van posant més querelles, vas fent més coses. És una mica l’efecte Barbara Streisand. 
Tinc un bon advocat i realment són coses que no van enlloc. No són coses que m'hagin fet plantejar: 'Hòstia, tio, que em fotran a la presó'. Són injúries a la corona. El meu advocat em diu que mai, mai em passarà absolutament res, no hauré de pagar ni una multa. Però ells ho van provant, i això és una merda. 

Ja.
El Magí Garcia ha estat un dels encausats per algun dels seus acudits. El veus i dius: em toca els collons. No és por: simplement toca els collons perdre un dia sencer als jutjats, que et toquin els nassos, que et facin dir: 'No, es que es un programa de humor -perquè els judicis a Catalunya són en castellà- no queremos ofender a nadie'. Fa pal, no vull viure així.

"El Magí també ha estat un dels encausats per algun dels seus acudits. Em toca els collons. No és por: simplement molesta perdre un dia sencer als jutjats"

Al llibre dius que no tens intencions de fer riure. Fer riure a la gent cada dia és pesat? És el paper del pallasso trist?
Sí, sí, hòstia, és veritat. El José Mota és el tio més serio que he vist en la meva puta vida. Va venir a fer una entrevista, el presentador intentava anar de graciós i el tio molt serio. Primer no ho entenia, però després vaig pensar: 'És que és veritat'. Al Peyu li passa -a mi no tant- l'agafen i 'Ei, digues algo divertit'.

És una mica el: '¿Cuéntate algo, no?'
Al Berto, que el confonien amb el Filpy per Madrid, deien: 'Hazte un truco de ciencia o algo'. És l'estigma aquest. Té molt a veure amb la famosa frase catalana: 'Dedica't a lo teu'.

I què és lo teu, no?
Exacte. 'Tu lo que fas és fer riure'. Perdoni'm, li asseguro que jo no pretenc fer riure la majoria de les vegades. Tu llegeixes les notícies i li treus punta. Tens una facilitat per, quan llegeixes una gilipollada, donar-li la volta i que tot faci gràcia. Però és una cosa absolutament innata. Tu pots estudiar-ho molt i anar a cursets d'aquests d'humor...

Que si no tens gràcia...
Malament. Per bé o per mal jo llegeixo una cosa, sempre em fixo en els errors, en les tonteries i en les faltes d'ortografia, de seguida li puc donar la volta. M'he pogut guanyar la vida amb això, per tant, de puta mare. Però en la meva vida privada no soc gaire graciós. Em prenc les coses amb lleugeresa i encara que no ho sembli soc una mica optimista i puc mirar les coses positivament. 

Jair Dominguez mostrant la seva nova publicació, 'Estructures Profundes'.

Per cert… Albert Pla explicava que Barcelona era una gran claveguera. Per a tu què és?
És el lloc on vaig néixer i vaig viure uns quants anys. Em va semblar un lloc molt hostil per a un nen. Per sort els meus pares en van marxar, si no me l’hagués menjat amb patates i la meva opinió seria diferent. Barcelona com a metròpoli que és, del primer món, és un lloc que uf, fa moltíssima mandra. 

Un adjectiu?
Estressant.

Al llibre repeteixes la frase 'això només acaba de començar'. Què vols dir amb això?
És una frase aplicable a absolutament tot. Era la frase més oberta que em podia imaginar. Perquè tothom l'agafi per on vulgui, començant pel protagonista, que l'agafa com una esperança. Algú s'ho agafaria com una cosa absolutament negativa. Hi ha molta gent que la fa servir de mantra per coses de la vida. Quan li va alguna cosa malament, diu: 'Això acaba de començar'. És molt americà. Es carden una hòstia descomunal i ho diuen. Hem fracassat 15 vegades però tornem-hi, que els americans si hi ha una paret, s'hi tiren de cap. 

I els catalans?
A la que dius 'això acaba de començar', penses... bueno, bueno, espera't, que em fa una mica de mandra. És una frase absurda, la més absurda de totes, perquè sempre hi ha alguna cosa que acaba de començar. 

Per acabar l'entrevista, llancem un test ràpid d'11 preguntes a en Jair Dominguez en què ens explica com combatre el feixisme.