El passat mes de setembre Jaume Collboni va tombar una de les mesures insígnia d'Ada Colau: el govern de Barcelona posava punt final a l'obligació que fins ara tenien les constructores de reservar un 30% dels nous pisos a habitatge protegit. El Sindicat de Llogateres ho considera una nova maniobra contra el dret a l'habitatge per part dels lobbies.

La proposta la va presentar Junts per Catalunya i ha estat aprovada amb els vots del PSC i el PP. Aquestes forces consideren que la reserva del 30% per a pisos protegits ha provocat una paràlisi greu del sector immobiliari a la ciutat. A partir d'ara, en lloc d'una reserva del 30%, es proposa flexibilitzar la norma segons el percentatge del districte, la localització de la promoció d'habitatge protegit i la densitat màxima d'habitatges. 

L'alcalde va descriure el problema d'accés a l'habitatge de Barcelona com un drama social i considera que s'han de regular els preus d'una manera més ambiciosa que fins ara. També va fer una crida a rebaixar la crispació amb els sectors econòmics, apostant per més col·laboració publicoprivada.

En aquest sentit, Jaume Artigues, membre de la comissió de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) ha parlat amb el Diari de Barcelona per explicar quina és la situació i què suposa aquesta reducció del percentatge. La pròpia FAVB va convocar una roda de premsa fa una setmana “per denunciar la voluntat ferma de l’ajuntament socialista de Jaume Collboni de desactivar-la amb modificacions”.

Com va anar la roda de premsa?
Era una sessió gran de tots els grups de treball del Consell de l'Habitatge on un dels punts era precisament el tema del 30%. Havia de venir Collboni i Carme Trilla. L’alcalde no va aparèixer i la Carme Trilla va excusar-se dient que havia donat positiu en Covid-19, el mateix dia que havia sortit per la televisió fent declaracions. Bueno, doncs, ja et pots imaginar la reacció i els comentaris del sindicat de llogateres i la FAVB.

Què suposa la desactivació del 30% reservat per a pisos protegits a Barcelona? 
L'urbanisme a Catalunya es regeix per dos lleis importants. Una és la llei del sòl a nivell de l'Estat, que diu que els privats han d'aportar uns percentatges determinats d'un concepte d'espai públic, d'equipaments, d'habitatge, etc. Quan es fa un desenvolupament urbanístic, la llei d'urbanisme defineix aquests paràmetres que són aportacions en el cas que es fa un desenvolupament urbanístic nou. 

Però realment els privats aportaven aquests percentatges?
El problema és que no hi havia definits instruments urbanístics perquè els privats, com diu la llei del sòl, aportessin un percentatge a la ciutat. Mai històricament s'havia aportat a un concepte d'habitatge públic. També ho diu la Constitució espanyola a l'article 47, que parla de la corresponsabilitat de la propietat privada amb el tema de l'habitatge. Aquesta modificació, a més a més, està basada en un precepte que també està escrit a la llei del dret de l'habitatge del 2007 de Catalunya, on es parla precisament de la ciutat consolidada i de les aportacions que haurien de fer els privats quan tenen projectes de nova construcció o de gran rehabilitació. 

I per què no s'havia aplicat abans?
Des del punt de vista urbanístic, la modificació del 30% és impecable. Compleix tots els preceptes i orgànicament està ben plantejada. Simplement que des que es va aprovar el 2018 hi ha hagut una campanya constant per part dels promotors perquè no volen aplicar-la. És la mateixa campanya que han estat fent en contra de la regulació dels lloguers i en contra de la derogació de la Golden Visa. 

I quina és la postura actual de l’Ajuntament?
El que diuen ara és que, com que aquesta modificació no ha donat els resultats que s'esperaven, que és cert, perquè ha tingut pocs resultats fins ara, el millor és no aplicar-la. Això és el que diuen els promotors. La visió del Collboni i dels socialistes és: “Fem-li uns canvis perquè els promotors la puguin acceptar i aleshores tinguem millors resultats”. 

I la vostra resposta?
Quan ens plantegen això, creiem que la millor manera de tenir més bons resultats és passar del 30% al 50%, que és el que s'està fent en aquests moments a París. Quan els dius això, evidentment es posen histèrics, perquè el que volen és pactar, però no es pot pactar amb els promotors. Tenim una classe de promotors i d'aprovisaris rentistes que estan acostumats a tenir grans beneficis, molt més enllà del 5%. Estan especulant al centre de la ciutat d'una manera brutal i ells no volen perdre aquestes taxes de beneficis.

El procés de tramitació de la mesura va ser complicat?
Sí. Durant la tramitació d'aquesta modificació del 30%, el 2018, es va fer un procediment que va tenir molts entrebancs. En primer lloc, s’hauria d'haver fet un any de suspensió de llicències, que és el que diu la llei d'urbanisme quan es tramita una modificació del Pla General. I van aprofitar per avançar-les durant la tramitació. Però, a més a més, va haver-hi una moratòria de dos anys en uns casos determinats, que va fer que es presentessin 700 llicències d'obres abans que s'aprovés definitivament la modificació pla.

"S'han demanat comunicats d'obres per canviar les rajoles i amb això acaben rehabilitant l'edifici sencer"

I de quina altra forma s'han aprofitat?
Aquesta és encara més greu: per saltar-se l'aplicació de la norma del 30%, el que han fet molts promotors és no demanar llicència d'obres majors. És a dir, s'han demanat comunicats d'obres per canviar les rajoles i amb això acaben rehabilitant l'edifici sencer. L'Ajuntament va detectar un mínim de 17 expedients que incomplien la normativa. Però crec que són poques i ja les tenim més o menys localitzades. Un altre procediment que han fet per saltar-se la norma és el següent: quan tu tens un edifici que té més de 600 metres quadrats, el que fas és comprar-lo i, abans de demanar la llicència, el comences a partir en propietats horitzontals. I amb això esquives la llicència. 

Quina és la solució davant de totes aquests incompliments?
Revisar el procediment de les llicències. Es necessiten inspectors, però no n’hi ha, perquè les administracions estan amb un nivell de debilitat impressionant. El mateix passa amb els habitatges turístics: no hi ha manera de controlar-los. Llavors, quan els mercats estan tensionats i es comencen a posar normes, les administracions han de tenir recursos, si no, no poden intervenir. Es poden escriure les normes que vulguis, però si no son capaços d'obligar a aplicar-les, no serveix per a res.

Com impacta aquesta desactivació del 30% en la diversitat socioeconòmica dels barris de Barcelona?
El centre de Barcelona es convertirà en un gueto de gent rica que començarà a expulsar els residents, i hi haurà un canvi substancial amb la cohesió urbana. A la Llei d’urbanisme de Catalunya hi ha un concepte anomenat cohesió urbana, que fa referència a l'equilibri entre les diferents classes socials que viuen en un sector de la ciutat, en les activitats, en els equipaments, etc. 

Quin és el barri que s'ha vist més afectat?
A la Dreta de l'Eixample, per exemple, tenim localitzats 70 promocions d'habitatge de luxe: s’han comprat edificis sencers de dalt abaix, els han buidat de veïns i els han posat a la venda o en lloguer de temporada. Aquest és un procés que, si no s’atura, no pararà de créixer. I l’única solució és reduir els seus beneficis. En lloc que les empreses tinguin un benefici del 5 o del 6%, avui dia estan amb una taxa de beneficis que se'n van al 20 o al 40%. I, a més a més, són empreses que tenen capacitat de mantenir els pisos buits i aguantar els preus com sigui. 

"Tenim localitzats 160 edificis que estan buidats de veïns per tal de fer qualsevol mena de negoci immobiliari. Estan comprant Barcelona"

Com de greu és aquesta gentrificació?
Estem davant de la possible màxima gentrificació a Barcelona. Abans t'he parlat de les 70 promocions a la Dreta de l'Eixample, però ja tenim estudiat el conjunt dels barris que conformen el centre de Barcelona i tenim localitzats 160 edificis que estan buidats de veïns per tal de fer qualsevol mena de negoci immobiliari. Estan comprant Barcelona. I a més a més, la compren societats amb privilegis fiscals i amb molts capitals procedents de zones inconfessables. No se sap d'on ve aquest capital ni en quines condicions es produeix. 

Existeix alguna altra estratègia per abordar el tema de l'habitatge assequible?
Per abordar-ho d'una manera complerta s'han de tocar molts aspectes. El primer de tots és el tema urbanístic, com per exemple aquesta mesura del 30%. Però després s'han de regular els preus: s'han de contenir els dels lloguers i s'ha d'invertir en un parc d'habitatge assequible. Les administracions públiques no tenen capacitat per construir aquest parc elles soles i necessiten l'aportació dels privats. Tant del 30%, com de les cooperatives i dels agents privats que puguin intervenir en aquest procés de construcció d’un parc d'habitatge assequible. 

Si se sumessin tots els habitatges protegits que es podrien haver aconseguit, la mesura s'hagués tirat enrere simplement pel benefici econòmic que aporta a les immobiliàries?
Crec que si des de bon començament s'hagués tramitat en totes les bones condicions, s’hauria tingut més bon resultat i per tant seria més difícil alimentar aquest argument de que no ha funcionat. És a dir, dit d'una altra manera, si vols fer fracassar una cosa, primer li poses pals a la roda i després dius que no funciona. Però no ha estat així.