Joan Anton Català (Tarragona, 1961) és astrofísic i divulgador científic. Ha publicat diversos llibres de divulgació del cosmos. El darrer, Geopolítica de l'espai. La batalla pel domini polític, militar i econòmic del cosmos (Angle Editorial), aquest mateix gener. Explica que l'ha escrit "perquè és un tema de molta actualitat i on comencem a fer tard en algunes coses". Creu que l’espai ens dona una segona oportunitat de fer coses bé que a la Terra hem estat incapaços.

Diu també que si trigava massa, el llibre s’hauria de tornar a reescriure perquè haurien passat massa coses. De coses que passen a l'espai i que valen la pena comentar n'hi ha moltes: la nova cursa espacial, encara liderada pels Estats Units (EUA) però amb un rol imparable de les empreses privades i l'auge de la Xina; el paper de Rússia arran de la guerra d'Ucraïna; la nova economia de serveis basats en l'espai; l'arribada dels humans a Mart... I de fet, la NASA ha anunciat aquest dilluns el nom dels astronautes que aniran a la Lluna cinquanta anys després.

Conferenciant assidu i col·laborador dels mitjans de comunicació, Català ofereix cada diumenge una secció de divulgació al programa El Suplement de Catalunya Ràdio. Precisament fem l'entrevista en un cafè prop de la ràdio pública. No perd en cap moment el to amè i pedagògic, i el seu entusiasme per saber més de quelcom que tenim tan a prop i alhora tan lluny s'encomana. Orbitant entre la il·lusió, el dubte i el pesimisme, deixa més d'una reflexió que com a espècie faríem bé de tenir en compte.

La NASA ha anunciat aquest dilluns el nom dels astronautes amb els quals tornarà a la Lluna 50 anys després. Vol corregir coses del passat o és un projecte de futur?
Corregir el passat. Només un 11% de les persones que han anat a l'espai són dones. Per exemple, la primera astronauta de la NASA a l'espai, Sally Ride, va ser el 1983. D'alguan manera s'està corregint aquest dèficit. Evidentment també és un projecte de futur, perquè indica la intenció de recuperar la presència de les dones. I el fet de ser sensible amb una persona negra és una forma de corregir el biaix d'astronautes homes blancs.

El futur de l’espai és militar, comercial, científic…?
Hi ha molts futurs alhora. L’entorn de l’espai ha canviat tant… Si mirem enrere, l’espai era de dos governs: el de la Unió Soviètica i dels Estats Units. Ja avui l’espai és un terreny no només per als governs, sinó també per a empreses privades que tenen les seves pròpies agendes, amb o sense les agències espacials governamentals. És alhora un terreny per desenvolupar la nova economia de l’espai, un terreny de joc dels militars i un lloc per al desenvolupament de la ciència. Tot això es conjuga en una equació que és complexa i en la qual encara hi ha moltes incògnites.

Què vol dir la militarització de l’espai?
Doncs que hi estem posant armes. En principi hauríem d’haver tingut unes lleis internacionals que ens impedissin aquest error, però no les tenim. Són unes lleis antigues i obsoletes, del 1967 bàsicament, i en el moment en què les Nacions Unides les van redactar poc s’imaginaven la realitat que tenim, amb empreses que estan apuntant a la mineria de l’espai. Aquestes lleis antigues prohibeixen la militarització, és a dir posar armes a la Lluna o a Mart, als cossos celests. Però no prohibeixen posar-les en òrbita.

Per què són obsoletes?
No responen a l'escenari que tenim ara. Només parlen dels governs, i avui també hi tenim empreses. [Les lleis] Diuen que ningú pot reclamar propietat sobre una parcela de la Lluna o de Mart, però no diu res que tu, sense reclamar propietat, puguis posar-hi allà una base per desenvolupar recursos minerals… Els EUA i d'altres països com Luxemburg han desenvolupat lleis domèstiques per oferir protecció legal a les empreses que posin els seus ‘headquarters’ al seu país i que vulguin fer mineria de recursos de l'espai.

"Les lleis internacionals prohibeixen posar armes a la Lluna o a Mart, però no prohibeixen posar-les en òrbita"

Dius que el que guia la militarització és la por. Sabem què ens orbita?
No. Els satèl·lits militars per definició estan classificats, ningú sap què hi ha dins. Sabem que tenim satèl·lits espia, amb capacitat de visualització i monitorització del que passa a la superfície del planeta enormes. Més enllà d’això només podem que sospitar. A més, en alguns països la mà dreta no sap què fa l’esquerra, els militars gaudeixen d’una llibertat terrible. La Xina n’és un exemple.

Per què?
Hi ha hagut algun accident en què el món occidental li ha demanat explicacions i el govern xinès ha negat l’incident. I després s’ha vist que ho negaven de bona fe: els polítics no tenien constància d’aquelles maniobres que havien fet a l’espai els seus braços armats. I això és molt perillós.

Tanmateix els inicis de l’exploració espacial tenen molt de política i poc de militar, no?
Malauradament, el tema militar mai ha deixat d’estar present. La cursa espacial era un domini econòmic i militar de l’espai. Quan l’octubre del 57 els soviètics enlairen l’Sputnik I, d’alguna manera llencen el missatge als EUA: “Ei, ja som aquí dalt i vosaltres encara no. I per tant podem posar-hi ginys que us espiïn, que ens permetin defensar-nos millor”. La cursa espacial no té una vocació científica, sinó que la desenvolupa un interès militar.

Malgrat que les primeres grans efemèrides són soviètiques, els qui arriben primer a la Lluna són els americans. Per què?
Primer, hem de saber que els desenvolupaments soviètics van ser brutals. Encara avui n’estem utilitzant alguns. Segon, és molt interessant veure la visió dels americans: Kennedy compromet que aniran a la Lluna i tornaran abans que acabi la dècada el 1961, quan van tremendament endarrerits. Els americans es posen un objectiu tan ambiciós, tan a llarg termini, que pensen que els donarà temps a avançar els soviètics. Van decidir competir a llarg termini perquè a curt no podien.

Això ho explica tot?
També van crear la NASA, a diferència dels soviètics, que van apostar per un entorn de competència interna entre diferents organismes, pensant que això els faria anar més ràpid. Va ser just el contrari. Els americans van dir: tot el que no estigui dins la NASA, no existeix. I van aconseguir les millors ments aeronàutiques, enginyers, científics, astronautes… I després s’explica per un tema de diners: van arribar a dedicar el 4,4% del pressupost anual a l’espai. Mai ningú ha dedicat tanta pasta a l’espai. Va arribar a tenir 400.000 persones treballant, cent mil en nòmina, tres-centes mil subcontractades.

Una combinació de factors.
És cert que hi va haver un compromís de país. La promesa de Kennedy va fer que tots somiessin una mica en aquesta meta que a més els feia oblidar altres problemes domèstics molt durs: el desastre a Bahía Cochinos intentant derrocar Castro; el conflicte racial; el tema sanitari…

Parlem d’actualitat: com ha afectat la guerra a Ucraïna a l’agència aeroespacial russa, Roscosmos?
L’ha afectat moltíssim. Fins ara sempre hi havia hagut una molt bona entesa a l’espai. La guerra ha tensionat les relacions, que s’han trencat en alguns casos, per exemple amb l’Agència Espacial Europea (ESA), afectant a programes d’exploració de Mart. També s’ha tensionat per una gestió molt personalista de Roscosmos per part del qui era el seu director general, que va agafar un paper de de dolent de la pel·lícula quan no li pertocava. Aquest paper ja el juga Putin. Ja veurem si aquestes relacions es recuperen.

Roscosmos ha dit que el 2024 abandonarà l’Estació Espacial Internacional (EEI).
Primer van dir properament, després ho van matisar. Però clarament em temo que no hi tornarà a haver una estació orbital en col·laboració de Rússia amb els Estats Units, el Canadà, Europa i el Japó, com és ara. De fet Rússia ja ha girat la mirada cap a la Xina i està desenvolupant projectes espacials o idees de projectes espacials amb ella. 

"A l'espai, els Estats Units estan sols. La Xina no és rival"

T'anava a preguntar quina és l'alternativa dels russos a l’EEI. Veig que és la Xina.
El projecte espacial de la Xina és tremendo, és la segona agència especial per pressupost, però encara molt lluny de la NASA. Hi ha un discurs interessat per part d'alguns que diuen que la Xina és la rival. No, no és la rival. A l’espai, els Estats Units estan sols. I d'això crec que n’hem de ser conscients. Quan hi havia la Unió Soviètica eren dos forts i es mantenia un cert equilibri per la por i el respecte mutu que es tenien. En aquest moment no hi ha un segon. Hi ha els Estats Units i punt. La Xina no arriba a la potència dels EUA, i potser no hi arribarà mai.

És positiu aquest esclat de l’agència espacial xinesa?
Sí, perquè des del punt de vista científic com més serem més riurem. El fet que hi hagi una agència especial forta que tingui en aquest moment missions, robots explorant la Lluna… Recordem que la Xina és l'únic país que té un robot a la cara oculta de la Lluna, científicament és molt rellevant. I té un robot viu a Mart, encara que no s’ha despertat de la hivernació. Des d’un punt de vista tecnològic, científic i exploratori, el que està fent la Xina té molt de mèrit. Benvinguts tots els projectes que facin.

Què hi està fent la Xina?
Per mi estan jugant dues cartes: la primera, la científica. És a dir, anem a demostrar que la Xina és una potència mundial de primer ordre a nivell de l'exploració espacial. La Lluna, Mart…I la segona part és la militar, malauradament. I aquí la Xina sí que és un país molt actiu, igual com els Estats Units. 

L'Agència Espacial Europea (ESA) pot tenir un biaix militar?
L'ESA no té aquest objectiu militar però sí que és veritat que amb els seus criteris fundacionals, en cas d'amenaça per als estats membres no dubtarà en posar a disposició els seus satèl·lits i les seves tecnologies. Tot i no tenir un component militar, com que haurem de protegir aquesta economia de l’espai els europeus volem ser sobirans, no volem dependre dels americans. Això pot conduir a un cert biaix militar que de moment l’ESA no té.

En tot cas, la NASA no té rival.
El màxim rival de la NASA, de l’ESA, de les agències espacials japonesa i canadenca, són les empreses privades. És a dir, aquells que són ‘partners’ alhora són competidors. Els americans, que es miren molt el tema dels impostos, arribarà un moment que diran: “Per què part dels meus impostos han d'anar a una agència governamental de l'espai si ja tinc corporacions privades que estan explorant l'espai, no només desenvolupant beneficis econòmics". Perquè, algun dia, Elon Musk enviarà astronautes a Mart i científics a l’espai. 

I quin paper faran les agències?
Hauran de reinventar-se, redefinir la seva missió. L'empresa privada farà moltes coses que fins ara eren propietat de les agències governamentals. Hauran de dir: la nostra missió és impulsar econòmicament un sector aeroespacial de país, fer projectes ‘top’ d’aquells que no són econòmicament rendibles, però que la humanitat necessita i que només els poden fer els governs.

Afirmes que estem a punt de fer un salt exponencial en els serveis basats en l'espai. Què vols dir?
Tenim unes capacitats a l'espai, sobretot en òrbita baixa de la Terra, que són espectaculars des del punt de vista de la capacitat d'observar, de rebre dades de sensors, de dispositius que enviaran aquestes dades a l'espai, de processar-les i de crear serveis. Quins serveis? Dir-li a un agricultor com de regats estan els seus camps de conreu; a un ramader on estan els seus ramats, què mengen, per on es mouen. Dir-li a les administracions públiques com gestionar millor els recursos naturals: pantans, embassaments, rius, incendis, desforestació, nivells dels oceans… La llista és inacabable.

És positiu per a la humanitat l'ús comercial privat de l’espai?
És discutible. Sempre dic que la tecnologia i la ciència són neutres, ni bones ni dolentes. És l'ús que hi donem els humans: podem utilitzar la ciència per fer vacunes o per fer armes. Des del punt de vista tecnològic, pensem que moltes de les eines que tenim, del benestar que tenim, prové dels desenvolupaments que hem fet per anar a l'espai quan hi havia la cursa espacial.

I la part ètica?
La qüestió és: i com utilitzarem això? Ho utilitzarem amb benefici de tota la humanitat, com l'esperit d'aquestes lleis del 67 que deien l'espai és patrimoni de tota la humanitat? De quina manera explorem l'espai, en benefici de qui, com ho farem? Se'n beneficiarà tothom o només uns quants? Aquesta és la qüestió, que no té res a veure amb la tecnologia ni amb la ciència.

Quin és el secret d'SpaceX? Perquè l’empresa d’Elon Musk sí que ha tingut alguns èxits sonats però també fracassos notables, i en els quals s'hi han invertit no pocs diners…
L'èxit principal d'SpaceX és que ha trencat les regles del joc. Fins ara, al món aeronàutic els enginyers dissenyaven un prototip, el maduraven a les taules de disseny, el provaven i s'esperava que el prototip funcionés, per millorar-lo. SpaceX ha dit: “Un prototip és perquè falli. És perquè ens peti als nassos i aprendre’n de la petada”. Dediquen poc temps al disseny, fan un primer prototip i el proven. Fan el segon prototip, fan el tercer… I així han accelerat el disseny d'una manera bestial: canviant les normes. En aquest moment són la companyia aeroespacial més potent que hi ha al món. Estan enviant astronautes a l’EEI, amb uns projectes i una agenda pròpia tremenda…

Aquesta idea dels hotels espacials és ciència ficció o ja és el màxim exponent de l'opulència futura?
Lamentablement, i dic lamentable perquè éticament ho trobo discutible, no és ciència ficció. Ja hi ha turistes espacials que paguen una pastarrada indecent per anar uns segons a l'òrbita de la Terra. Què passarà? La NASA ja ha anunciat que no hi haurà una segona versió de l’EEI, s’abandonarà a principi de la dècada dels 30. I no en tornarà a construir una altra, ho donarà a la iniciativa privada.  Hi ha empreses com Blue Origin, de Jeff Bezos, que ja han aixecat la mà i han dit:  “Ja farem un consorci amb altres companyes per proveir una pròpia estació espacial”. Penso que aquest és el futur, almenys en el món occidental.

Què vol dir una Estació Espacial en mans privades?
Tu decidiràs què vols fer-hi, allà. Podràs portar-hi turistes; al mateix temps podràs portar-hi astronautes. Les agències espacials et pagaran perquè els tinguis allà fent experiments. Podràs portar científics i podràs portar investigadors d'universitats, de farmacèutiques, d'empreses privades del sector de la cosmètica…

Tenir el meu propi satèl·lit orbitant. És fer volar coloms o una realitat probable?
Realitat probable. En aquest moment enlairar un nano satèl·lit d’un quilo pot costar uns pocs milers d'euros, però es preveu que pugui arribar a costar uns pocs centenars. No serà car llançar-lo, sinó que ho seran els equips i serveis que hi posaràs dins. I els sistemes d'informació i la gent que tindràs treballant per agafar aquelles dades i fer-ne ús. I això ens porta al problema de la regulació de les òrbites.

Quin problema hi ha?
En aquest moment ningú les està regulant, més allà d'un organisme internacional que regula les freqüències de comunicació. En algun moment necessitarem un supraorganisme a nivell planetari que reguli i posi ordre a la òrbita baixa de la Terra.

Aquí és on agafen el seu rol les anomenades agències aeroespacials 3.0?
Les 3.0 serien les agències dels països petits, com Catalunya per exemple. Per mi el seu rol més important és activar l'ecosistema econòmic basat en l'espai. Per exemple, fer els primers satèl·lits demo que comencin a crear aquest ecosistema de petites start-ups que comencin a oferir serveis basats en l'espai. És treballar colze a colze amb les universitats i centres de recerca per potenciar els graus i els màsters i els estudis relacionats amb l'espai; és treballar a nivell legislatiu: què li has de demanar a una empresa perquè enlairi un satèl·lit. L’agència 3.0 no és enviar coets ni astronautes.

"El rol d'una agència aeroespacial 3.0 no és enviar coets ni astronautes. És activar l'ecosistema basat en l'espai"

A Catalunya li surt a compte tenir-ne una? Se n'ha fet massa caricatura d'això?
Quan s'ha fet la broma de la NASA catalana se n'ha fet massa caricatura. No és aquest l’objectiu. Penso que ho hem fet bé, és un primer pas. En aquest moment tenim dos satèl·lits que són de demo, però que funcionen. No és només és cartró, estan proveïnt coses i demostren que podem fer-ho. Si no ho fem vindran altres que ens ho faran i els serveis els acabarem pagant.

Es fa prou pedagogia i divulgació de l'exploració espacial?
No, i és un defecte que tenim a la ciència en general: falta que expliquem a la gent què anem a aconseguir fora. Molts cops el primer que ve a la ment és: “Quants diners ens gastem en això? Quan aquí hi ha fam, hi ha malalties, hi ha guerres, hi ha injustícia al món...”. Falta la pedagogia d'explicar que ens estem gastant una part miserable de diners.

Com?
Per exemple, una missió a Mart no tripulada, un robot marcià, que ha de donar resposta sobre la vida, que ens ha d'ensenyar un munt de coses, que tecnològicament ens provoca aquests avenços que després utilitzem, es pot pagar amb sis o set avions de combat. Tota la missió: nòmines de científics i enginyers durant un munt d'anys, abans de la missió i mentre dura. Si realment poguéssim solucionar la fam al món estalviant-nos les missions d'exploració especial, potser sí que ens ho pensaríem. Però no és així, al contrari.

(...)
La ciència i la tecnologia, ben utilitzades, solucionen molts problemes. No hem de reduir en el coneixement, ni en la tecnologia ni en el desafiament humà a fer coses. El que hem de reduir és el cost militar. Els EUA tenen un vaixell de guerra que amb el seu cost es podrien desenvolupar trenta noves vacunes.

Quin és el sant Greal de l'exploració espacial? Trobar vida extraterrestre, trobar l’origen de la vida?
Aquesta és una pregunta: encara no sabem com ens va crear la natura. Encara avui no tenim la resposta, perquè a més estem molt condicionats, esbiaixats. L'únic model de vida que coneixem és el del planeta Terra. Si mai descobrim vida a Mart, ni que sigui fòssil, ens pot donar unes pistes immenses per avançar en l'enteniment de la vida. Perquè ens pot trencar esquemes, donar noves fronteres.

"A Mart hi anirem. Una altra cosa és com i a fer-hi què"

Parlant de Mart, tu creus que abans que acabi el segle hi naixeran humans.
Espero veure l'home i la dona arribar a Mart. Si tot va bé serà a la dècada vinent a mitjans o finals de la dècada. Jo ja no veuré assentaments permanents però les meves filles ho veuran. I els fills de les meves filles veuran persones nascudes a Mart. Penso que això és imparable. Qui digui que no, li demano un esforç: que tiri la ment enrere vint anys, quan no hi havia smartphones. I que pensi el que estem fotent avui ells. Què farem d’aquí a 20, 30, 50 o 100 anys? És que és brutal! A Mart hi anirem. Una altra cosa és com i a fer-hi què.

Quina serà la primera bandera que hi onejarà?
No ho sabem, i aquesta és l'ètica que dèiem. Pot ser la de la NASA (o de la Xina), pot ser la d’Elon Musk o pot ser la de les Nacions Unides. Podem arribar en el nom d'un país, en el nom d'una corporació amb interessos privats o en el nom de la humanitat. Només depèn de nosaltres, i som a temps d’assolir un pacte global per decidir com hi volem arribar i per fer què. Si no convertirem Mart en un objectiu econòmic en benefici només d’uns quants. I l’espai no serà un patrimoni de la humanitat.

Llegint el llibre es nota que has dedicat unes quantes hores a pensar aquesta part de la colonització de Mart, no estrictament des d'un punt de vista logístic.
Perquè deixar volar la ment sobre això, on ens durà, és un tema xulo. Si projectem a futur, naixeran humans a Mart. I què passarà? Quan passin unes generacions hi haurà humans marcians que mai hauran visitat la Terra. Un dia es preguntaran per què trons depenen dels humans terrestres per decidir el seu futur, les seves lleis, la seva política. És argument de ciència ficció, però qui s’atreveix a dir que no serà així?

Quina fita t'agradaria veure en vida?
Intento imaginar l’arribada de l’home a Mart i no puc. Els mitjans audiovisuals que tindrem en una dècada ni els podem imaginar. Com seran les imatges, com serà la missió? La gent pensa que anar a Mart és com anar a la Lluna, i no. A Mart només s'hi pot anar quan Mart i la Terra se situen a distància mínima, cada dos anys i dos mesos. Els astronautes de les primeres missions hauran de romandre a Mart durant més d'un any, bé en òrbita o bé en bases tipus Lego que haurem construït a la superfície fins que puguin retornar. 

No serà fàcil.
És un nivell de dificultat enorme: els dissenys de les missions; la resiliència i l'elecció dels tripulants; els astronautes i el seu entrenament… Gaudirem de mesos i anys de seguiment de la primera missió. El moment èpic de la posada del peu a Mart. És tan fascinant… Tandebò ho pugui veure.