Jordi Llaonart (Barcelona, 1974) és un dels principals coneixedors del món àrab i islàmic al nostre país. Arabista, periodista i autor reconegut, ha desenvolupat una trajectòria professional que combina la corresponsalia a zones clau del Pròxim Orient amb una sòlida formació acadèmica en llengua àrab, cultura islàmica i diplomàcia. Llicenciat en Filologia Àrab i amb màsters en Món Àrab i Islam, així com en Diplomàcia i Acció Exterior, ha ampliat els seus estudis a les universitats de Tunis i Damasc.

Durant anys, Llaonart ha exercit com a corresponsal a la regió del golf Pèrsic, on va cobrir esdeveniments de gran rellevància internacional, com la segona invasió de l’Iraq el 2003, escrivint per mitjans com Avui i El Temps. A més, ha treballat com a traductor i ha col·laborat en l’àmbit diplomàtic als Emirats Àrabs Units i Kuwait, sempre amb una mirada analítica i documentada que ha compartit en conferències i classes a universitats d’arreu.

Autor de l’obra Per entendre l’Iraq (2007), un estudi essencial per comprendre els actors polítics i socials del país, ara publica Viatge al cor de l’islam (2024), on ofereix una anàlisi profunda i reflexiva sobre la branca xiïta del món islàmic, basada en les seves experiències de viatge i un coneixement directe de la realitat sobre el terreny. En l’entrevista amb el Diari de Barcelona, Jordi Llaonart explica les claus sobre el món àrab, el seu nou llibre i els desafiaments actuals en una regió clau per als equilibris globals.

Què el porta a centrar-se en el xiisme i en els seus llocs sagrats malgrat ser la branca minoritària de l’islam? 
Vaig estudiar àrab a Barcelona, on em vaig introduir a la llengua i la cultura de països com el Marroc i Tunísia. Quan vaig acabar la carrera, vaig anar a Síria i vaig descobrir un món completament diferent. Fins aleshores, la meva idea de l’islam estava centrada en el nord d’Àfrica. A l’Orient Pròxim vaig comprendre que hi ha milions de persones, com a l’Iran, que no parlen àrab i que practiquen un islam diferent, amb una perspectiva única sobre la religió, la vida i la política. A la universitat, el xïisme només es presentava com una nota a peu de pàgina, però després, quan ho vius de prop, descobreixes que hi ha milions de persones marcades per una manera particular d’entendre l’islam, que influeix profundament en les seves vides i en la política dels seus països.

Cinc viatges són prou per conèixer una realitat tan complexa? 
La meva idea era explicar el que havia vist, pensant en tots els públics. Per aquest motiu, he relatat les vivències en primera persona per tal que tothom visqui els fets de la mateixa manera que jo, de manera natural. Per a la gent que no en sap res, l’obra serveix per aprendre d’aquest món i per a qui en sap, aprendre una mica més. Comprèn geopolítica, història i en tractar-se d’un viatge, també de reflexions personals que poden fer serveis els experts. 

No resulta sorprenent que un esdeveniment de dimensions bèl·liques aparentment modestes, com la batalla de Karbala, hagi tingut un impacte tan profund en la divisió històrica de l'islam?
Si es pensa en xifres, sembla un gra de sorra d’una religió mil·lenària. Tanmateix, va representar un punt d’inflexió i el moment al qual les dues branques de l’islam se separa. Tot comença quan mor Mahoma, que va crear una comunitat religiosa i política al voltant de les ciutats de Medina i la Meca. El profeta era l’equivalent a un cap d’estat, però quan mor, els seus companys busquen un successor i és quan apareixen dues tendències: per un costat, el clan dels omeies pensen que pot reemplaçar-lo qualsevol persona de la tribu escollida per consens, mentre que els haiximites, amb lligams de sang, creuen que només els descendents de Mahoma poden liderar la comunitat. 

Jordi Llaonart amb el seu llibre Viatge al cor de l'islam.

Quins efectes produeix en l’imaginari col·lectiu xïita? 
Karbala és el punt culminant que tanca el cicle de guerres entre ambdós bàndols i obre l’època en què les dues visions polítiques es transformen en dos espais religiosos diferents. Els fets històrics solen venir acompanyats amb llegendes que són agafades per les nacions com a punts de referència, i més tard passen a ser mites nacionals. Pels xiïtes, la batalla de Karbala suposa existir a l’ombra dels sunnites. A partir d’aquí, marxen a la perifèria on es barregen amb perses i altres religions i fugen dels cercles de poders. Actualment, la divisió es tradueix en l’enfrontament entre l’Aràbia Saudita i Iran, encara la divergència de posicions és mil·lenària: sunnites contra xiïtes, centre contra perifèria, la gent del desert contra la de les muntanyes i àrabs contra perses. 

En la batalla no hauria d’haver resultat intocable Hussein, en ser el net de Mahoma? L’acaben martiritzant…
Aquest fet és un dels altres elements que se suma a l’èpica dels xiïtes. Tot i saber que moriria, va decidir anar-hi perquè creia que la seva mort era la victòria del seu plantejament. Els xiïtes diuen que va ser una batalla èpica i que en el transcurs van anar caient totes les seves tropes fins que Hussein va quedar-se sol i va resistir fins que es van tirar a sobre d’ell i el van decapitar. A posteriori, els omeies van fer burles sobre les seves despulles i van punxar tots els caps dels morts en la seva tornada cap a Damasc davant al Khalifa. No només va ser una derrota, sinó una humiliació, i per això, esdevé màrtir. Pels xiïtes, mor Hussein, però triomfa la veritat.

Hi ha punts d’unió entre les comunitats xiïta i sunnita que poden ajudar a superar tensions històriques?
La diferència entre les dues branques són elements puntuals que no necessàriament han de ser font de conflicte. Amb el pas del temps hi ha actors, estats i milícies que han fet seva les dues branques. En determinats llocs es barreja religió amb militància política. La solució no pot ser un diàleg interreligiós, perquè al transfons hi ha conflictes polítics. 

"Karbala no només va ser una derrota pels xiïtes, sinó una humiliació. Mor Hussein, però triomfa la veritat"

Realment hi ha tantes diferències entre el cristianisme i l'islam, tenint en compte que algunes branques comparteixen elements culturals, tradicions i narren històries similars?
En principi no hi hauria d’haver conflicte en absolut. Si les religions es poden entendre, la resposta és rotundament sí, però a Europa hi ha inquietud per la presència de musulmans i la tendència de grups que guanyen poder a l’Orient Pròxim, com a Síria. A vegades es creen ponts interconfessionals, que no tenen res a veure amb la religió sinó amb la immigració. Sempre es parla de temes religions, però indirectament s’apunta a la immigració com un tema latent que no vol sortir a debat. No hi ha tantes diferències, tots tenim el concepte de què està ben i mal fet. Quan dic això sempre em repliquen amb algun cas d’algun pare que no deixa anar a la seva filla d’excursió…

Són casos amb un lligam entre el masclisme i l’islam? 
En cap cas. S’actua així perquè els individus són masclistes, no islamistes. A Europa coneixem els marroquins de primera mà, que són aquells que emigren i els més pobres i amb menys formació, recursos i cultura. És una versió que no coincideix amb els marroquins que resideixen al seu país, ja que venen de zones rurals i són conservadors. Quan pensem en l’islam creiem que la religió és el que més defineix els musulmans. Però realment, la seva ubicació va des de la costa Atlàntica fins a Indonèsia. La gent d’un país a un altre és molt diferent i interpreten diferent la vida. Hi ha diferència entre els àrabs del nord d’Àfrica i els de la perifèria com Iran o el subcontinent indi, no és l’islam el que els defineix. 

Al llibre critica l’associació de xiisme amb radicalisme. Creu que hi ha un cert desconeixement des d’Occident? 
Sí, és natural. Hi ha desconeixement del món perquè els mitjans de comunicació no poden estar informant de tot cada dia i no tothom ha de saber de tot. El problema és que quan passa una cosa important a un país llunyà, normalment una desgràcia, es tendeix a informar només sobre aquests fets. El record de certs països per a l’opinió pública és de desgràcies. S’informa sobre fets rellevants, no del dia a dia. Tot plegat radica en la Revolució Islàmica del 1979 a Iran que va donar lloc a una dictadura antioccidental. El país passa de ser el principal aliat dels Estats Units al principal enemic, i la mala imatge difosa per Washington va associar Iran, màxim país xiïta, amb font de conflictes. 

"A Europa hi ha inquietud per la presència de musulmans i la tendència de grups que guanyen poder a l'Orient Pròxim, com a Síria"

Iran a la vegada finança grups com Hamàs o Hezbol·là i lidera l’Eix de la Resistència…
Pensem que l’Iran, com a centre del món xiïta, implica que tots els xiïtes són radicals i antioccidentals, però aquesta visió no sempre és certa. Quan va vinculat a la política és veritat perquè va vinculat a grups com Hezbol·là al Líban, però el xiïsme és una branca de l’islam practicada per 350 milions de persones. De la mateixa manera que no per això vinculem grups radicals sunnites, com Al-Qaeda, a la branca sunnita de l’islam. 

L’arribada al poder de Khomeini canvia per complet Iran posant fi a una dinastia de 2.500 anys. Per què és venerat? El seu lideratge transcendeix la política i la religió?
Quan la república d’Iran es va fundar tenia un gran suport popular. No tothom li donava suport perquè es va convertir en una dictadura i hi va haver una forta repressió contra els grups comunistes i minories ètniques. Khomeini per a la gent que és fidel al règim representa la persona qui va liderar el canvi en un estat islàmic, un somni per a molts. Ell mateix es donava una importància que excedia el simple rol de cap d’estat, s’autoanomenava imam, un càrrec que només és exclusiu pels homes religiosos familiars de Mahoma. Iran va decidir crear-li un mausoleu a la persona que ho va crear tot per mantenir la flama de revolució. 

Les tensions històriques entre l'Iran, l'Iraq i l'Aràbia Saudita es basen en rivalitats sectàries i geopolítiques profundes. Creu que els recents intents de reconciliació poden canviar realment aquestes dinàmiques o són només una pausa temporal en la competència regional?
Entre l’Aràbia Saudita i Iran és difícil perquè la mateixa naturalesa d’ambdós països és d’una rivalitat mil·lenària des del naixement de l’islam. Són dos països molt potents que sempre han intentat ser el referent del món islàmic. Volen ser la potència política de la regió i a més, competeixen per ser el far religiós. Al mateix temps, Iraq està al mig, amb posicionaments que han anat canviant al llarg de la història. Després de la caiguda de Saddam Hussein el 2003, els grups xiïtes proiranians van començar a governar l'Iraq sota la influència d'Iran. Però les coses han canviat: l'ofensiva d'Israel a la regió ha fet que l'Iraq, amb l'arribada d'Al-Qaeda a Síria, busqui millorar la seva relació amb els Estats Units per evitar que la seva frontera es converteixi en un conflicte si els americans es retiren.

Jordi Llaonart llegint la seva obra Viatge al cor de l'islam.

Quin impacte creu que tindrà la caiguda del règim d’Al-Àssad sobre les relacions entre les comunitats xiïtes i sunnites a Síria i a la regió?
Ningú s’esperava que un règim dirigit per una família durant mig segle pogués fondre’s d’un dia per l’altre sense combats. Encara està per veure cap a on anirà el país. Qui ha pres el poder són els hereus d’Al-Qaeda i són a la llista de terroristes de la Unió Europea. Tots ells es van formar militarment i espiritualment, sent membres d’Al-Qaeda. Són gent perillosa, però al mateix temps han esdevingut l’estat i tenen intenció de governar el país, per la qual cosa han fet un esforç per modelar el discurs i ser més oberts per a tothom. La imatge més clara és que el seu líder, Abu Mohammad al-Julani, ha passat de dur barba i turbant vestit de militar a vestir amb americana i camisa. Són canvis necessaris per projectar-se com gent seriosa que dirigeix un país. Quan redactin la constitució s’haurà de veure si és raonable i inclusiva amb les minories i si poden controlar la gent mateixa amb qui han fet la revolta. 

En quina posició quedaran les minories? 
Encara que el nou govern no sigui hostil cap a les minories, els alauites, cristians i drusos no se sentiran mai més tan còmodes en el seu propi país com fins ara, amb igualtat de condicions respecte als sunnites. S’ha de veure quin paper tindrà Turquia, ja que tindrà veu i vot d’empènyer els dirigents de Síria cap a una banda o a l’altra. 

Els últims esdeveniments a Síria poden reactivar aquella remor o corrent de fons que va fer possible les primaveres àrabs?
No, ja és passat. Es van donar els canvis que s’havien de donar a cada país, i potser ara Síria és un capítol molts anys després de les primaveres àrabs. És un principi de canvi a les relacions a Síria i un canvi de poder de la regió. En l’àmbit del món islàmic no serà el detonant de revoltes. Es van fer canvis al Marroc, Tunísia es va convertir en una democràcia i Líbia es van ensorrar en la misèria i encara travessa una guerra civil. 

"A Síria ningú s'esperava que un règim dirigit per una família durant mig segle es fongués d’un dia per l’altre"

Creu que hi ha opció que els partits islamistes acabin moderant-se com va passar amb Ennahda a Tunísia i com era l'AKP d'Erdogan abans de la deriva autoritària?
Es tracta d’una milícia que ha pres el poder i ha anunciat que al març de l’any que ve hi haurà eleccions. Se sobreentén que aquesta milícia vol convertir-se en partit polític. Qui pren el poder des d’una postura extrema, tard o d’hora acaba moderant el seu discurs, perquè la comunitat internacional li doni suport. En el cas de Síria, que té certa dependència de futur dels diners que aboquin els països de la regió i potències estrangeres en la reconstrucció, li convé estar de bones amb tothom, tenir un discurs moderat, encara que només sigui perquè no li tanquin l’aixeta dels diners de reconstrucció.