- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 17 d’agost 2020

Des de Menorca on és de vacances, José Mansilla, antropòleg urbà, atén les preguntes del Diari de Barcelona per parlar del concepte de ciutat, de Barcelona, turisme i política. Mansilla és membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), del Grup de Treball -Etnografia dels Espais Públics (GTE-EP) de l’Institut Català d’Antropologia (ICA) i del Grup de Recerca sobre Exclusió i Controls Socials (GRECS) de la Universitat de Barcelona (UB), a més de participar en associacions populars del seu barri, el Poblenou. 


Què preveus que suposarà el nou Decret de Turisme a Catalunya, especialment per a Barcelona?
Aquestes coses sempre tenen una doble cara, l’administració hi pot fer dues coses: o bé fer veure que el fenomen no existeix, o bé reglamentar. És complicat perquè a l’hora de regular, que jo crec que és el que s’ha de fer, es fa en relació amb l’orientació política que es té i quin tipus de turisme es vol. Crec que és una forma de controlar el que està passant, com a mínim obligues a aquesta gent a tenir un registre: saber com són, qui són, creuar dades amb Hisenda per veure si estan pagant els impostos corresponents, si estan complint la normativa del número de dies que poden llogar l’habitació... tot això jo crec que és positiu. Tot i això, deixen altres coses a mans dels ajuntaments.

I això no és bo?
En el cas de Barcelona, el que pot passar és que les ciutats de l’àrea metropolitana (Hospitalet, Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià…), que no tenen el mateix color polític,ni estan patint el turisme de la mateixa manera, possiblement tindran una regulació diferent de la de l’Ajuntament de Barcelona. Això el que pot generar al final és una mena d’efecte centrifugador: expulsar aquest tipus de turisme cap a l’àrea metropolitana, traslladant la problemàtica. Això porta a que en el cas de Barcelona sigui necessària una coordinació inter-municipal amb l’àrea metropolitana, que complica més les coses.

Com fer-ho?
No tinc una resposta clara. Crec que la normativa és necessària, que ha de ser limitant i ha de posar pals a les rodes a aquest tipus de dinàmiques perquè ara mateix tenen barra lliure, però entenc la complicació de regular. La proposta oposada seria una prohibició total, però la prohibició total ja sabem com funciona, que realment al final es donen casos de mercat negre i continua passant el mateix però sense cap tipus de control. Haurem d’esperar un parell d’anys per veure com funciona. La Generalitat en aquest cas ha fet un pas endavant en el tema de la regulació però un pas enrere en la qüestió de l’articulació i la capacitat de resposta dels ajuntaments.

Aquesta regulació es dóna en un moment que hi ha una aturada potencial del turisme degut a la Covid-19. Té sentit aplicar-la ara mateix?
És una qüestió que estava a la llei de turisme i que quedava pendent de regular. El turisme en general s’està transformant. Aquesta mobilitat que teníem, que podies passar un cap de setmana a Amsterdam, Venècia o Berlin, aquest tipus de turisme i equipaments (apartaments turístics, habitacions...) va canviant i no sabem què passarà de cara al futur. Airbnb, que tenia previst sortir a borsa aquest any, s’ha aturat. No només això, sinó que està perdent molts diners i està repensant el turisme, com continuar aconseguint ingressos d’una altra manera perquè s’han adonat que la situació serà diferent d’aquí a un any. El que sí que està clar és que hi ha interessos per part dels que volen tornar a la situació d’abans. Més que una nova normalitat volen una vella normalitat. 


"El turisme en general s’està transformant. Aquesta mobilitat que teníem (...) va canviant, i no sabem què passarà de cara al futur"


La Generalitat no hagués pogut esperar?
L’ha fet en un moment complicat? Pot ser. L’ha fet pensant en què la situació tornarà a ser una mica com abans i també en què possiblement abans de l’hivern tindrem eleccions. Pensar el turisme com una cosa que és una esfera separada de la realitat, que no està implicat en altres qüestions a nivell de ciutat i polític; no té sentit. El turisme és una qüestió que els antropòlegs anomenem “fet social total”, està relacionat amb tot: amb qüestions legals, amb qüestions de relacions primàries com la família, amb l’economia, amb la cultura... amb tot. El fet que s’hagi aturat d’una manera tant sobtada ha fet que tot tremoli. I no sabem què passarà de cara al futur.

Se sent molt que cal rescatar el sector turístic, ja que l’aturada per la Covid ha tingut moltes conseqüències. S’ha de rescatar el sector turístic o té mitjans per si mateix?
S’han de salvar les feines de la gent, per a mi és el més important. El turisme a l’Estat espanyol són salaris baixos, temporalitat, precarietat, fer hores per sobre del contracte... Com que ara mateix no tenim un sector alternatiu on poder trobar feina, sembla correcte tornar a fer que el turisme funcioni. Si pot ser des de principis diferents. Mentrestant podem pensar en trobar alternatives. Quan la Colau va arribar al poder el 2015 ja es parlava d’alternatives al turisme, de re-industrialitzar Barcelona...

Per què cal alternatives?
Un professor a València diu que el turisme és negatiu quan per a una economia, sigui nacional, regional o local, suposa més del 5% del PIB. A Barcelona representa un 14%, molt per sobre del 5%. En les economies més sanes i fortes d’Europa i del món, el turisme no sobrepassa mai el 5%. Cal lluitar per aconseguir que el turisme no sigui un sector tan fort ni tan implicat en la societat catalana. Si ho aconseguíssim, el teixit social no patiria tant quan passessin aquestes coses. Hem de ser capaços de fer les coses alhora: cercar alternatives i que la gent torni a la feina amb millors condicions.

Aquest turisme del que parles podria definir-se com a turisme de qualitat?
Què és el turisme de qualitat? Sempre que parlem de turisme hi ha com un seguit d’expressions típiques que hi apareixen: turisme de qualitat, que habitualment és turisme de pasta; civisme, sostenibilitat... Si el turisme de qualitat és que vingui gent amb pasta, doncs no. Si el treballadors han de continuar amb el mateix salari i la gent sí que deixarà més pasta però aquesta se l’emportarà l’amo de l’hotel, doncs no. Si el turisme de qualitat és que la gent tindrà millors sous i estarà sindicada, tindrà horaris flexibles i podrà conciliar la vida familiar i laboral, pagar lloguers... doncs sí. Però normalment quan es parla de turisme de qualitat el que volen dir és turisme de gent amb pasta.

I no és positiu?
Aquesta gent amb pasta, que és veritat que té un comportament diferent i un tipus de consum de certs productes molt específic, està molt bé, però és molt classista i mai no pensem en la gent que fa feina, sinó en el tipus de gent que ve. Fins i tot podem arribar a dir que el classisme del turisme de qualitat evita que gent com jo o com vosaltres pugui fer de motxilera a Barcelona. Què passa, que nosaltres no som turisme de qualitat? Perquè no tenim pasta? És graciós quan surten polítics parlant: “no, perquè hem d’apostar per turisme de qualitat!”.

"Normalment quan es parla de turisme de qualitat el que volen dir és turisme de gent amb pasta"

Com ho fem?
Som part de la UE, que té tres pilars bàsics: el lliure moviment de mercaderies, de persones i de capital. Les persones poden venir i no es pot evitar. El turisme de qualitat em recorda al terme Barcelona Smart City, de quan governava Trias. Això té un poder simbòlic, una cosa que ens interessa molt als antropòlegs, molt potent. Qui no vol viure en una ciutat intel·ligent? Què vols viure a una ciutat tonta? És molt complicat posar-se en contra d’alguna cosa que és Smart. Amb el turisme de qualitat passa una mica el mateix: tothom el vol. L’altra cosa és el fetitxisme que hi ha darrera del símbol de “turisme de qualitat”.

Tocant altres conceptes que sempre surten quan es parla de turisme, que vingui aquest turisme amb diners també provoca que hi hagi molta gentrificació a Barcelona. Ens trobem davant d’un model de gentrificació insalvable?
Vols la resposta optimista o la resposta pessimista?

Totes dues.
És veritat que el turisme està vinculat a la gentrificació. El que passa és que la gentrificació no només està vinculada al turisme i no és una qüestió que puguem abarcar de forma independent d’altres qüestions. La gentrificació és un procés que es dóna a les ciutats, barris o territoris, quan estan sota la consideració de que son mercaderia. El turisme aprofita la consideració de la ciutat com a mercaderia. Però també hi ha altres qüestions, per exemple: que els fons voltors vinguin a Barcelona i comprin edificis sencers o que Barcelona estigui patint una privatització més accelerada de l’espai públic, per posar terrasses de restaurants i bars... tot això també està vinculat a la gentrificació. La gentrificació no és més que un dels símptomes que podem veure quan considerem la ciutat com una mercaderia.

Hi ha altres símptomes, doncs.
El turisme n’és un però també ho és la consideració de l’habitatge com una mercaderia. L’única manera de lluitar contra la gentrificació és fer passos enrere en la mercantilització de les ciutats. Tal com anem ara, el futur de Barcelona és el d’una ciutat de classe mitja a on qui pugui pagar un lloguer adequat hi podrà viure i el que no, no. La gent anirà a l’àrea metropolitana, cada vegada més lluny del centre de la ciutat. Si el turisme no canvia i tot torna a la mateixa situació d’abans de la pandèmia, el centre de Barcelona serà com un parc temàtic i ja està. Hi ha ciutats molt gentrificades que no són gens turístiques, és una qüestió que hi influeix però no l’única. 

Aquesta possible gentrificació, com afectaria als joves?
Ostres! Jo crec que la gent jove és la més perjudicada. Sou gent que ara mateix està arribant al mercat laboral. Serà un mercat de sous baixos i precaris, de contractes curts, que no us permetrà viure enlloc de Barcelona perquè l’habitatge continua pujant. El tema de les hipoteques ha desaparegut i s’ha de tenir molts diners. Per poder demanar diners n’has de tenir abans. L’habitatge es concep com una mercaderia com dèiem abans. Just abans de la pandèmia el lloguer mitjà a Barcelona era de gairebé 1000 euros. Avui he llegit que baixava però baixa poquíssim. Estem en la mateixa situació.

"La gentrificació no és més que un dels símptomes que podem veure quan considerem la ciutat com una mercaderia"

On anirem a parar?
Això ens porta a que els joves no es puguin independitzar, ni tenir intimitat. La preocupació del futur seran els joves. Vaig escriure un article sobre això fa temps, papers de joventut. La meva tesi era que els nous pobres seran els joves.

Has parlat sobre fetitxisme en el nou urbanisme. Què vol dir exactament això?
El fetitxisme de la mercaderia és un concepte de Marx que surt al primer llibre del capital. El que ve a dir és que un fetitxe, és un objecte del qual només amb la primera impressió i no sabem què passa més enllà. Quan Marx parla de fetitxisme de la mercaderia diu: nosaltres ens quedem obnubilats per la mercaderia. Un exemple molt clar seria un Iphone: tu estàs flipant perquè ets pots baixar aplicacions, és molt maco, a nivell simbòlic et posiciona en un estatus determinat; però tu no veus més enllà: com s’ha fabricat, qui l’ha fabricat, d’on han sortit les matèries primes per fer l’ Iphone, quines condicions laborals té la gent que treballa fent l’Iphone. Això passa també amb l’urbanisme i l’habitatge.

Com?
Quedem impressionats per les transformacions urbanístiques perquè son molt maques. Tothom vol tenir zones verdes, bones escoles, transport públic... però això no ens deixa veure la resta: qui pot viure en aquests barris? Això és el fetitxisme de l’urbanisme, quedar-nos amb la primera impressió, sense veure que darrere de tot això hi ha relacions socials que impedeixen que la gent com els joves hi puguin viure. Això passa molt en arquitectura: "oh quin edifici més maco la torre Agbar, forma part de l’skyline de Barcelona", etc. Però mai no es parla dels diners que va costar fer la torre Agbar, que és completament disfuncional.

Per què?

No s'hi pot treballar perquè la majoria de l’espai està ocupat per una mena de tub central que suporta totes les plantes, que a més això dels colors de les finestres és dolent per la vista de la gent que fa feina. En definitiva, és una merda d’edifici, però com és tant maco, i a vegades posa els colors del Barça o un cor de llum, ens n’oblidem. Com això amb tot.

Seria el cas dels hotels, per exemple? Què comporta per a un barri fer nous hotels?
Podríem parlar de fetitxisme en un hotel, per exemple, amb l’Hotel Vela. Estem com “oh, què maco l’hotel, té forma de vela, sembla un vaixell, allà a la punta del port...”. Però no som capaços de veure el que està passant a dins de l’hotel: situacions d’explotació. Pots arribar a pagar entre 8.000 i 10.000 euros per una habitació amb vistes meravelloses, però la gent que fa la feina, com les cambreres de pis, les Kellys, no guanyen això. El cas de l’Hotel Vela també és una cosa obscena des del punt de vista urbanístic.

"La pròpia producció de Barcelona com a ciutat mercaderia és una producció fetitxista"

És legal, però, oi? 
A l’Estat espanyol hi ha una llei de coses molt exigent, segons la qual no es pot construir a menys de 100 metres des de la vorera del mar. Hi ha salvetats: una d’aquestes és quan passa en terrenys que són del port. A un port, com s'entén que necessita equipaments i edificis per fer la seva feina, no es pot aplicar aquesta qüestió dels cent metres, perquè si la consideressin durien els edificis terra endins. Doncs això és al que es van aferrar la gent del port per permetre la construcció de l’Hotel Vela. O sigui, “hecha la ley hecha la trampa”. Ells mateixos van considerar l’hotel equipament necessari pel port. És un exemple de fetitxisme clar i evident.

Podríem dir que el fetitxisme -potser fins i tot el turisme- poden decantar l’aprovació de projectes molt controvertits a nivell ciutadà?
Quan Marx parla al primer llibre d’El Capital sobre el fetitxisme de la mercaderia, no parla del turisme, perquè aleshores no era una cosa significant, però si parla del capitalisme en general. El turisme no deixa de ser un sector totalment capitalista. La pròpia producció de Barcelona com a ciutat mercaderia és una producció fetitxista. Un exemple molt senzill: moltes vegades tinc alumnes que són d’altres països d’Europa o fins i tot d’EEUU. A aquesta gent, jo sempre els pregunto: “Abans de venir a Barcelona, què era allò que vosaltres coneixíeu de la ciutat?”. I la gent diu: “Una ciutat cosmopolita, Messi, la gastronomia...”. I jo sempre els dic: “Doncs tot això és mentida.

Caram.
No és una ciutat cosmopolita (perquè és una ciutat que ella mateixa es projecta com a cosmopolita, però ja sabem que és un cosmopolitisme molt de classe mitjana, perquè als manters no els hi deixen fer la seva feina); la gastronomia és una merda (normalment et trobes amb tapes de merda); i Messi ni tan sols viu a Barcelona, viu una urbanització de Castelldefels sense més relació amb la ciutat que la de venir amb el seu cotxe esportiu a entrenar i a jugar els partits. Barcelona és una ciutat que s’ha construït com un fetitxe. Si la gent treballa majoritàriament al sector serveis i al sector turístic, està sent explotada.

No és pas el que deuen veure els alumnes.
Es veu la ciutat com a molt maca, però en realitat el que està ocultant això és una ciutat molt disfuncional i classista, on la gent amb pasta viu en zones que no pateixen situació de turistificació. Els principals barris on el tema de la covid ha tingut una major presència ha estat Nou Barris. Per què? Perquè és gent que no pot fer teletreball, que ha d’agafar el metro cada dia per anar a la seva feina, que normalment és netejant o servint a la resta de gent. Això ja implica que vivim en una ciutat que especialment està segmentada en classes socials. I això no es veu des de fora. És a dir, en general la producció, el capitalisme, funciona produint símbols. I els símbols són fetitxes. El turisme és un exemple molt bo.

Deixem de banda el tema del fetitxisme. Hi ha una idea de ciutat ben pensada per determinar quin model turístic cal?
Barcelona és una ciutat que està pensada per ser una mica com és ara. En el Pla General Metropolità, el document que determina com es construeix Barcelona, aprovat l’any 1976 -tot i que s’ha anat modificat- és un document pensat des de la dictadura. En un annex econòmic, es diu quelcom així com que Barcelona ha de ser una ciutat de classes mitjanes, no de treballadors. El que no pot fer Barcelona és estar finançant serveis públics i socials que acabin per aturar el seu desenvolupament.

Ben bé no és com s'havia pensat el 1976.
En les arrels mateixes de la construcció de la Barcelona moderna hi ha el transformar-la en una ciutat diferent. Que això s’ha tornat des de fa 25 anys vinculat a la qüestió turística? Pot ser. Què podem trobar intents de fer una altra cosa, com quan van intentar fer tota aquesta merda de 22@, que va ser un desastre? També. Però que Barcelona està pensada per ser una ciutat excloent, està en el mateix ADN del document fundacional d’urbanisme des de fa 44 anys.

"Barcelona està pensada per ser una ciutat excloent"

Aleshores, quan es parla del dret a la ciutat, exactament, què vol dir?
Depèn de qui ho digui. Si ho diuen els Comuns, pot ser qualsevol cosa, perquè són gent especialitzada en gestionar el llenguatge, tot el que fan és jugar amb símbols. Quan fa unes setmanes estava la discussió de què fer amb l’estàtua de Colom, ells deien: “Què fem, enderroquem l'estàtua?... Podem enderrocar-la, podem posar noms de dona a molts carrers, podem fer moltes coses, però si després tens molta gent immigrant a Ciutat Vella, passant-ho molt malament, i tu et quedes només amb el debat sobre què fem amb el tema del símbol de Colom, tornem al mateix: a marejar només qüestions discursives i simbòliques, que al final acaben per amagar les polítiques de veritat. Polítiques de persecució a la gent immigrant, que són precisament els que haurien de gaudir el debat sobre els símbols racistes a l’espai públic. 

Però originalment, d'on ve el concepte?
El dret a la ciutat va ser una expressió i fins i tot un llibre d’un filòsof francès, Henri Lefebrvre, el 1968. Volia dir una ciutat que és l’oposat a la ciutat que coneixem ara mateix: una ciutat on no predomini la seva mercantilització, sinó tot el contrari; on l’espai de la ciutat sigui un espai d’ús, sense exclusió, i sense que entre l’espai i l’individu mediï el mercat. Per això, el dret a la ciutat és un dret anticapitalista. Altres coses són les definicions i desenvolupaments posteriors.

Com ara?
Per exemple David Harvey, geògraf molt conegut, que també es anticapitalista. Diu que el dret a la ciutat és el dret que tenim nosaltres com a veïns i veïnes de Barcelona per transformar-la i, alhora que ho fem, transformar-nos a nosaltres mateixos. Hi ha una relació de dialèctica en la construcció de la ciutat. És una proposta anticapitalista perquè està basada en la capacitat de decisió de la gent. Que ara mateix no tenim. El que decideix com, quan i en quina direcció es construeix Barcelona són els grans capitals (amb la mediació de l’Ajuntament). Però sempre és una ciutat pensada de a cara a la seva transformació mercantilitzada. Hi ha gent també, sobretot els teòrics dels Comuns, que van dir al seu moment que el dret a la ciutat és aconseguir el compliment dels drets humans a la ciutat, que el dret a l’oci, a la salut, a una feina remunerada, s’aconsegueix a la ciutat. Això em sembla una merda socialdemòcrata.

I per tu què és, doncs, el dret a la ciutat?
Per a mi, el dret a la ciutat és un dret a una ciutat anticapitalista, on l’espai sigui un espai de trobada, de socialització, desmercantilitzat, on puguem fer el que vulguem. Només es fa realitat a les festes populars dels barris, que és quan pot passar qualsevol cosa. La gent surt al carrer, hi ha una eliminació de les barreres de classe, de gènere -bé, perdoneu, ja sabem que passen moltes coses xungues a aquestes festes-, i una transformació de l’espai sense cap tipus de mercantilització. Hauriem d’aconseguir que el tenir un espai espai general on trobar-nos fos tot l’any. Un altre vessant del dret a la ciutat és l’espontaneÏtat: dl dret a trobar-te amb gent i que passi qualsevol cosa. I això no passa quan una ciutat està sota les regles del mercat: tot està normativitzat i dirigit perquè funcioni com una màquina o una mercaderia.

"El dret a la ciutat és un dret a una ciutat anticapitalista, on l’espai sigui un espai de trobada, de socialització, desmercantilitzat, on puguem fer el que vulguem"

En relació amb aquesta dialèctica de la ciutat, quina és i quina hauria de ser la participació ciutadana?
Què és la participació ciutadana? Comencem parlant d’això. Si la participació ciutadana és que l’Ajuntament té un pla que vol fer sí o sí i per dur-lo a terme el que fa és organitzar una xerradeta, i enquestes, perquè al final a la gent li sembli que ha participat en la decisió final, quan la decisió final ja estava presa amb anterioritat. Això no és participació. Participació pot ser un concepte molt ample. És més, crec que participació en el dret a la ciutat és autogestió. Que sigui la gent la que organitzi i gestioni l’espai.

Diran que és utòpic.
A Poblenou hi ha un exemple, a l’Hort de la Vanguardia. És un solar que estava abandonat, que era de l’Ajuntament, pensat per a que fos una àrea verda, i que va ser ocupat el 2016 per la gent del barri per organitzar un hort. En un principi l’Ajuntament va deixar-ho passar, i  ja porta gairebé 4 anys com un punt de trobada. Allà hi passa de tot: hi ha barbacoes organitzades per la gent de Casa Àfrica, hi ha un hort on la gent es troba per fer el que sigui, hi ha organització de consens, hi ha organització de pel·lícules, hi ha de tot. Ara, l’Ajuntament diu de fer-hi un parc. És necessari fer un parc allà, quan és un espai que ja està autogestionat pel mateix veïnat del Poblenou?

El veïnat hi tindrà quelcom a dir?
Diuen que poden organitzar un procés participatiu i així dissenyar com serà l’espai. Però la gent ja està participant en l'organització de l’espai. La participació no pot ser només una mena de referèndum de sí o no, no pot ser només una espècie de ser còmplices de les intencions que ja té l’Ajuntament. La participació també ha de ser autogestió. Crec que la majoria de les vegades, la participació, quan ve de l’esfera del polític, és més que res l’Ajuntament cercant la complicitat de la gent en una decisió que ja està presa des d’abans. Això ens ho hem trobat moltes vegades. I la gent se'n cansa.

Sobre la desmercantilització de la ciutat, a partir del coronavirus, i de les mesures de seguretat que han hagut de prendre molts bars, s’ha parlat molt de la privatització de l’espai públic. És un espai que tornarem a guanyar, o es quedarà així per sempre?
Això dependrà de nosaltres. Jo crec que si fos per l’àrea socialista de l’Ajuntament, que són els que porten tot això de les relacions amb el gremi de restauradors, això es quedaria així. La visió que té el partit socialista sobre el futur de la ciutat és una visió com molt “maragallista”, que ja sabem com és: una cosa com “tot per a la gent però sense la gent”.

No ets optimista.
Vull creure que hi ha part de l’Ajuntament que està en contra de tot això. La decisió de tornar a desocupar l’espai públic, que ara mateix està pres per l’expansió de les terrasses arran de la situació de la covid-19, que aquest espai torni a ser una mica el que era abans, dependrà una mica de que un polític tingui la capacitat d’imposar-se sobre un altre. I sobretot de que nosaltres pressionem perquè això passi. Si no, no passarà.

"Si la covid-19 ha deixat alguna cosa positiva. ha estat que hem vist que l’espai públic pot ser desmercantilitzat, que podem ocupar-lo de nou"

La covid-19 deixarà res positiu a la ciutat?
Si ha deixat alguna cosa positiva ha estat que hem vist que l’espai públic pot ser desmercantilitzat, que podem ocupar-lo de nou. Aquestes imatges de la canalla jugant a la porta de la catedral, o dels nois fent una 'merendola' a la Plaça Reial, és un exemple molt bo. Fins i tot jo he vist pícnics als pàrquings d’autobusos del Parc Güell. Això ens deixarà marca. Ara sabem que podem tornar a la ciutat.

I en l'àmbit veïnal?
Una altra cosa que deixarà la covid serà un enfortiment de molts moviments socials que estaven de capa caiguda, que han tornat a reviure mitjançant l’organització de bancs d’aliments, de suport a la gent gran... La Flor de Maig, al Poblenou, es va refer en un no-res i es va convertir en una mena d’Ajuntament paral·lel que va intentar solventar els problemes que la gent tenia en la seva quotidianitat sota el confinament. I això serà una cosa que també ens quedarà: en realitat, el teixit social de molts dels barris de la ciutat s’ha enfortit.

Tant com per "guanyar" la ciutat?
Que els carrers seran sempre nostres? Això no. Si passa alguna cosa de cara al futur, serà un canvi més cultural, de la relació entre la gent. I aquesta relació és la que ha de servir una mica de focus per a canviar qüestions més materials, que funcioni una mica com a trampolí. Perquè si hem d’esperar a que les coses canviïn soles, no passarà mai. De fet, ja sabeu, els interessos materials de la ciutat, els hotelers, la gent amb pasta, estan desitjant que torni tot a la situació d’abans. I nosaltres ens hem de posar del costat oposat a aquest front d’interessos mercantils per intentar conduir la ciutat cap a una altra direcció. Al final, depèn de nosaltres mateixos.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —