Per primera vegada des de la seva sortida de la presidència de la Generalitat, José Montilla i Aguilera (Iznájar, 1955) té un successor socialista a Palau, Salvador Illa. Serè i cautelós després d’haver optat per un perfil més discret, però ocupat en ser conseller d’administració d’Enagàs des del 2020, obre les portes del seu despatx al Diari de Barcelona.

En els temps del tres en ratlla socialista, davant els governs en solitari i les tensions entre els diferents socis d’investidura arreu del territori —Barcelona, Generalitat i Estat— Montilla demana “negociar i parlar”, fent palès el seu tarannà dialogant, però insta Junts a no posar sobre la taula “impossibles”. 

La seva dilatada experiència l’avala. Ha fet totes i cadascuna de les passes existents a la política: regidor, batlle, president de consell comarcal, president de diputació, ministre d’Indústria, senador, i president de la Generalitat. En aquesta entrevista, l’exministre analitza l’actualitat política —des de l’estira-i-arronsa de Puigdemont al govern espanyol fins a l’amenaça de l’extrema dreta—, fa una crida a caminar cap a una Catalunya federal amb més autogovern i aposta fermament per un finançament singular per a “una comunitat singular”. 

Per primera vegada, des que vostè va sortir del Palau de la Generalitat, hi ha un president socialista al capdavant de l’executiu català. Creu que esgotarà el mandat o la “nova” ERC de Junqueras precipitarà un final de legislatura? 
Illa podrà esgotar la legislatura, aquesta és la seva voluntat i no hi ha una majoria alternativa per substituir-lo. La capacitat de convocar anticipadament eleccions és una prerrogativa que té el president de la Generalitat i que l’exercirà quan toqui. Cal recordar que l'última legislatura de quatre anys va ser la meva, el 2010 i, després de 14 anys, està bé que n’hi hagi una altra. Tant de bo hi pugui haver pressupostos aviat, i per tant, que el Govern tingui els instruments, perquè la predisposició per abordar els problemes de la gent ja la té. 

Creu que Illa tindrà pressupostos? 
Espero que sí. A veure si Esquerra Republicana també acaba aquest procés intern que culminarà amb el seu congrés. Llavors suposo que hi haurà unes condicions més propícies per abordar seriosament la negociació d'uns pressupostos que el país necessita. Ara hi ha un procés per aprovar una pròrroga que implica un increment de recursos per a les polítiques que ja ha plantejat el president de la Generalitat, però cal abordar en perspectiva que Catalunya disposi de pressupostos. No sé si ja és massa tard per aquest any o no, això ja ho decidiran els que els hi pertoca. 

Una de les insígnies principals dels socialistes en aquest cicle polític és la construcció d’obra pública. Per què aquest canvi de paradigma?
L'última legislatura en què es van construir més habitatges continua sent la del 2006-2010. Després hi ha hagut moltes legislatures, però si es fa la mitjana per any d'habitatges construïts i habitatges de lloguer, aquella va ser l'etapa en què se'n van edificar més. Més tard, totes les legislatures van comportar una baixada substancial de la construcció d'habitatge, públic i privat. Per tant, no hi ha cap canvi. [La iniciativa d’Illa] trenca amb el que ha suposat aquests 14 anys, en els que, sincerament, només cal veure els resultats.  

En quina mesura creu que la situació actual de crisi d'habitatge és herència de les polítiques fetes durant l'època del tripartit?
No és herència. El tripartit és l'únic que va fer bé l'habitatge. El problema és que els que van venir després no n’han fet, i no ha estat una sola legislatura de quatre anys, parlem de 14 anys dedicats a altres coses. No vull dir que no hagin fet res, evidentment que han fet coses positives també, però la seva prioritat no ha estat ni reforçar l'estat del benestar, ni construir habitatges durant aquests 14 anys. El president de la Generalitat té l'herència d'aquests anys. 

"Illa esgotarà la legislatura, no hi ha una majoria alternativa per substituir-lo"

La setmana passada el consistori decidia comprar l’edifici de Casa Orsola, símbol de la lluita llogatera a la ciutat. Què opina d’aquesta mesura? 
La veritat és que no conec els detalls més enllà del que s'ha publicat, però crec que si han decidit fer-ho és perquè han pensat que era necessari i que hi havia un interès general. No puc afegir res més perquè no tinc els elements de coneixement del detall de l'operació. 

Deixant la crisi d'habitatge a un costat, diria que Illa ha fet una OPA al món convergent fitxant noms com Sàmper, Bonvehí o Espadaler?  
El president vol presentar un projecte que tracta de ser el més inclusiu possible i, per tant, tracta d'eixamplar el perímetre tradicional tenint en compte que governa en minoria. Les OPAs tenen una connotació d’hostilitat. En aquest cas és normal que qui governa tracti d'eixamplar el seu espai perquè ho ha de fer pensant en el conjunt del país. S’ha de governar també per als que no t'han votat i per als que, segurament, no et votaran mai, i això implica pluralitat. 

Parlant també del president, en campanya electoral va usar termes com ‘Bajo Llobregat’ o ‘Lérida’ i des que va arribar a la presidència parla de liderar econòmicament Espanya. El seu govern tripartit era més o menys catalanista?  
Cada govern és d’una manera i no es pot mirar tampoc la política d’avui amb els ulls del 2006 o el 2010: el país ha canviat. Illa no és més o menys catalanista, i la feina, l'enfocament, el programa i les propostes del Govern són de reforçar l'autogovern de Catalunya, que entronca amb el que ha estat el catalanisme polític de sempre, transversal. Malgrat que sempre hi ha hagut intents d'algunes formacions d'apropiar-se’l. Evidentment que és un Govern catalanista, com no ho pot ser d'una altra manera. Seria un contrasentit governar Catalunya si no creu en les seves institucions i en reforçar-les.

La manca de barons territorials socialistes podria fer pensar que Illa està opositant per ser el relleu de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE… Un català pot ser president d’Espanya?
A la història hi ha hagut presidents que eren catalans, com a la Primera República. No crec que el fet de ser català pugui implicar que algú quedi exclòs de la possibilitat de governar Espanya. Ara segurament no hi ha hagut l'oportunitat, de la mateixa manera que si anem a altres territoris tampoc han tingut mai un primer ministre, un president de la República o un president del govern. 

Vostè va governar en un període marcat per certa tensió entre la Generalitat i el govern central. El paper que té ara Illa és més senzill que el que tenia vostè amb Zapatero?  
La situació és diferent. Nosaltres entràvem després de l'aprovació d'un Estatut que va ser recorregut amb l'espasa de Dàmocles del Constitucional. A més, vam tenir una situació molt fotuda a escala econòmica a partir de l'any 2008, i tot just havíem de negociar el nou sistema de finançament. Durant aquests darrers 14 anys s'ha parlat molt de les institucions catalanes, però no s’han fet avenços en matèria de finançament i competències. Nosaltres vam tenir les tensions lògiques amb el govern central. Jo tenia una excel·lent relació amb Zapatero, però la meva obligació era defensar Catalunya i això vol dir que hi ha vegades que es generen conflictes amb el govern central. 

Per primera vegada, l'alcaldia de Barcelona, la diputació, la Generalitat i el govern central es troben sota poder socialista. Hi ha qui assenyala que en la política del país està regnant una estratègia de somnolència i pacificació… 
El que passa és que ens preocupa fonamentalment abordar els problemes i tractar de resoldre'ls i això a vegades implica potser una pràctica de govern de gestió que alguns titllen d’avorrit, però per mi els governs estan per això: per solucionar problemes i no per crear-los. Això implica buscar acords, ja que s’ha de tractar de governar comptant, si és possible, amb quasi tothom. 

Vostè conjuntament amb Francesc Antich es va absentar en la votació del 155 al Senat. Com va ser veure que el seu partit votava contra l’autogovern de Catalunya? 
No votava contra Catalunya, votava utilitzant una disposició que hi ha a la Constitució que preveu que el Senat si hi ha unes determinades circumstàncies, pugui autoritzar el govern espanyol a prendre unes determinades decisions. Abans d’absentar-me, vaig parlar amb els responsables del partit. El 155 possibilitava intervenir davant d’un Parlament que va pensar que podia fer una declaració unilateral d'independència amb una majoria que no hagués pogut ni aprovar una modificació de la llei electoral catalana. Van violentar una part molt important de la societat catalana: anava en contra de l’Estatut i no representava la majoria àmplia de la societat. Però com vaig explicar creia que algú que ha presidit la Generalitat no podia de cap de les maneres avalar una intervenció de les institucions d'autogovern. 

Els líders polítics del procés encara no han rebut l’amnistia mentre que centenars de policies sí que ho han fet. Quines conclusions extreu? 
Que tenim un problema amb la justícia és una evidència, especialment en els darrers mesos, jo diria que anys. L'amnistia s'acabarà aplicant a totes les persones que estan en el perímetre que planteja la llei. Les maniobres d’alguns el que aconseguiran és allargar el període d’incertesa, però no podran evitar que s'acabi aplicant. Els jutges han d’aplicar les lleis, però qui les fa és el poder legislatiu. Estic convençut que això arribarà a bon port.

"Algú que va presidir la Generalitat no podia avalar una intervenció de les institucions d'autogovern"

Cada setmana al Congrés és un estira-i-arronsa entre el PSOE i els seus socis d’investidura. Pedro Sánchez té un projecte de país o es troba amb la situació d'haver d'improvisar cada setmana? 
El govern espanyol té un projecte de país, però ha de governar en funció de la correlació de forces. Té la necessitat de comptar amb socis, un dins del govern i altres socis, per aprovar lleis. Cal parlar i negociar, cal fer política. Quan es tracta de pactar amb diferents forces polítiques que tenen diferències entre elles i que en alguns casos també tenen espais, podríem dir, de competència, afegeix una dificultat extra. Aplegar ERC i Junts, PNB i Bildu o Sumar i Podem no és gens fàcil. Però l’única alternativa d’un eventual govern de PP i Vox no suma, i a més, són un element dissuasiu. 

Si no es poden aprovar pressupostos, s’haurien de convocar eleccions o prorrogar-los?
La manca de pressupostos no és important, sí que ho és que el Govern pugui desplegar les seves polítiques. I això l’executiu socialista ho té amb pressupost i sense pressupost. Hi ha governs a Europa que estan anys sense nous comptes, com Bèlgica. No tenir pressupostos no significa estar lligat de mans i no poder fer res. L’agenda legislativa no col·lapsa, cap política relacionada amb infraestructures o social quedarà escapçada. 

Junts ara mateix està negociant qüestions com la reducció de la jornada laboral o l'òmnibus. Hi ha qui assenyala que han deixat la independència en un segon pla. Què opina d'aquesta estratègia?
Potser pensen que la independència està en via morta, i la veritat és que la independència no la negociarà ningú, no ens enganyem. És un aterratge a la realitat. Que no vol dir que hagin deixat de ser independentistes, és com si als socialistes els demanen deixar de ser-ho. Cadascú representa opcions polítiques amb programes i principis democràtics que cal respectar. Ara, segurament han entès que val més negociar coses possibles. Les impossibles són les molt difícils de negociar: si tu a algú li planteges que se suïcidi, no se suïcidarà. Has de plantejar coses possibles, que no vol dir fàcils. Les propostes impossibles posen en perill l’existència de la negociació.

Es pot refiar el PSOE d’aquest soci tenint en compte les vegades que han votat amb PP i Vox al Congrés?  
Junts no deixa de ser un soci puntual. No hi ha un pacte d'investidura ni un programa pactat. L'únic que hi ha és un acord d'investidura i després temes que es van negociant. A vegades són una mica imprevisibles, però va en funció de la idiosincràsia de Junts. Ja se sap que són així, i has de negociar cada tema que requereixi el seu suport. Cal diàleg, negociació i pacte. 

"Junts és imprevisible, va en funció de la seva idiosincràsia, i has de negociar cada tema que requereixi el seu suport" 

Fa dues setmanes un dels seus màxims rivals polítics, Artur Mas, defensava en aquest diari que Junts havia de poder parlar amb AC, però no teixir estratègies conjuntes. Què pensa de la postura de l’expresident, s’han de normalitzar els partits d’extrema dreta com un agent polític més?
No vull opinar sobre les seves paraules. Tinc respecte a les formacions polítiques, fins i tot les extremistes, com Vox i Aliança Catalana. Cal tenir respecte perquè són representants democràtics. Però una cosa és tenir respecte i cortesia parlamentària, i l’altra és dialogar i negociar. No hi ha res a pactar amb aquestes formacions. 

Les proclames per un finançament més just per Catalunya van des del seu mandat fins al mandat d'Illa. Què pot oferir l'Espanya de Sánchez que no podia oferir l'Espanya de Zapatero? 
D’entrada, l'Espanya de Sánchez està en un millor moment econòmic. Quan vam negociar el finançament vam començar el 2008. Reconec que el govern de Zapatero va corregir el maltractament cap a Catalunya de l’anterior model, encara que no va ser suficient. Què hauria estat de la Generalitat i altres Comunitats Autònomes sense aquest sistema de finançament? Una altra cosa és que el model introduïa canvis que caldria analitzar com evolucionava la creació d'uns com la creació de fons addicionals. Aquella llei preveia que després de cinc anys s’havien de revisar els paràmetres, per tant, el 2014 s’hauria d’haver revisat, i som al 2025. Ara sembla que toca. 

En un acte que va anar fa dues setmanes amb el president Mas i el president Aragonès, els tres vau arribar a la conclusió que Catalunya necessitava un finançament singular o un concert econòmic. Creu que aquesta ha de ser una de les principals prioritats per Catalunya?
Un finançament singular és una millora. Això possibilita tenir més recursos per al desenvolupament econòmic i social de Catalunya i és una de les principals prioritats. Cal que sigui singular perquè Catalunya ho és. Excepte el País Basc i, en part, Navarra, cap comunitat té competències en matèria d’ordre públic. La singularitat existeix, de la manera que ho fa en els règims forals i insulars. Els elements de singularitat són més que evidents, i tenir competències singulars implica finançament singular i més autonomia per gestionar els recursos. Si no hi ha autonomia, gestionar competències és difícil. 

Després del discurs d’Eduard Solà als premis Gaudí, el “xarneguisme” ha estat al punt de mira del debat públic. Vostè, com a persona migrada d’Andalusia, què n’ha de dir del rebombori que s’ha generat?
No he escoltat el discurs, però crec que és un debat que està superat. A vegades surt perquè hi ha gent que pensa que l'aportació d’aquesta immigració interior en el procés de construcció del país els anys 60-70 ha estat poc reconegut. Però bé, el procés d’integració d’aquesta gent, que no vol dir d’assimilació, ha funcionat. Crec en les identitats inclusives i cada vegada hi haurà més mestissatge de tota mena. 

Creu que la fuga d’homes i dones fortes del PSC —com Joan Ignasi Elena o Ernest Maragall— cap a partits sobiranistes després de la retallada de l’Estatut va contribuir a l’enfonsament del partit i de l’autonomisme com a projecte polític?
Del PSC van marxar algunes persones, però poques. I, fins i tot, els que van tractar de muntar un partit, van acabar refugiats en altres sigles. Tot plegat es va produir en el moment dur del procés, perquè les baixes no van ser amb la sentència de l'Estatut el 2010, sinó amb el procés ja en marxa, quan era molt incòmode ser del PSC. Amb la pressió, a vegades, fins i tot familiar. Allà és quan es produeixen baixes singulars de persones que jo respecto. Això va servir perquè alguns diguessin que el partit estava mort, però ara governa Catalunya. Segurament altres opcions que anaven a conquerir els cels avui els costa volar una mica més. 

Creu que la configuració d’Espanya hauria de canviar cap a un model federal i plurinacional? 
Sí, però sempre ens enredem amb el tema semàntic. Arreu del món, Espanya figura com un país federal. Ara bé, és un federalisme imperfecte, perquè seria necessari que hi hagi una cultura federal: mecanismes, institucions, on els estats o les comunitats autònomes, en aquest cas, puguin participar en elements importants de la governança del país. Hi ha elements que s'haurien de perfeccionar, però per això és necessari una modificació de la Constitució, i avui no sembla que hi hagi un clima ni una majoria per abordar aquests reptes. 

Com es defensa aquest model des d’un partit que és en certa manera centralista? 
El PSOE no és centralista. Si a Espanya hi ha un estat de les autonomies, és fonamentalment gràcies al PSOE i al PSC. Quan s'han fet els grans avenços en el reforç de les competències i els recursos de les comunitats autònomes, ha estat quan hi ha hagut un govern socialista. L'últim avenç en termes de finançament és del 2009. Les últimes competències que se’ns van transferir, també del 2009. Diuen que som un partit centralista, però no. Això són tòpics d'una determinada cultura del país que pensa: “Si no penses com jo, ja ets centralista”. Les coses són més complexes. I crec que no s'entendria l'Espanya actual de les autonomies fortes sense el paper decisiu del PSOE i del PSC.

"Si hi ha portes que giren després de 14 anys no són giratòries"

Que polítics que han bastit bona part de la seva agenda de contactes i la capacitat d’influència per haver ostentat un càrrec públic passin a llocs rellevant de l’empresa privada, és legítim? Ho diem perquè li retreuen haver fet servir “portes giratòries”...
En això no penso dedicar-hi ni mig segon. Ja ho ha explicat. Si hi ha portes que giren després de 14 anys no són giratòries, seran altres coses. 

En darrer lloc, el president Montilla s'ha sotmès a les 10 preguntes ràpides del Diari de Barcelona: 

@diaridebarcelona 🗣️Les 10 preguntes ràpides del Ddb al president Montilla Clica a l’enllaç per llegir l’entrevista: https: www.diaridebarcelona.cat #josemontilla #generalitatdecatalunya #psc #psoe #socialisme #tripartit #fyp ♬ sonido original - diaridebarcelona