Judit Neddermann: “Ens sentim incompletes; és impossible sentir-se segura, excel·lir en la feina, no titubejar, i, a més, ser feminista” - Diari de Barcelona
Judit Neddermann
Cantautora
“Ens sentim incompletes; és impossible sentir-se segura, excel·lir en la feina, no titubejar i, a més, ser feminista”
Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 27 de març del 1991) està d’estrena. La cantautora catalana inicia l’any amb un nou projecte musical que ja sona des del 19 de febrer. Aire es converteix en el seu quart treball, el primer que inclou el segell d’Universal. Amb composicions en tres llengües diferents, la vilassarenca se sincera i "sent que vola" mostrant la seva cara més personal. Ara, la seva música pot escoltar-se al teatre, amb l’estrena de Canto jo i la muntanya balla, una obra escenificada d’Irene Solà que també s’ha estrenat aquest mes.
Per fi surt un àlbum que has hagut d’anar ajornant per la crisi sanitària. En plena pandèmia, que vols transmetre amb Aire?
Els discos són com àlbums de fotos emocionals que m’agrada compartir, perquè m’agrada molt expressar com em sento, de la mateixa manera que m’agrada molt escoltar la gent com se sent. És un disc que recull una sèrie de sensacions que tenen molt a veure amb empoderar-me, respirar, saber quin és el meu espai i posar límits a les coses i a les relacions. El que ha sigut fascinant és que es retardés tant i que precisament hagi sortit en un moment com ara en què es necessita tant d’aire.
És un disc diferent, has canviat al castellà. Com va ser això? Quina diferència hi trobes passar del català a ara combinar també el castellà?
El que més m’ha sorprès de provar de compondre en castellà és que em va ser igual de fàcil. Em sentia d’una manera i simplement provava de posar-li les paraules en castellà. Sí que la cançó que li he dedicat a la meva mare havia de ser en català i això estava claríssim. El que és nou per a mi, i m’agrada molt haver-ho descobert, és que aquesta llengua també està disponible a escala creativa. Componia en català i tenia un parell de cançons en portuguès, però no havia fet lletres pròpies en castellà, i he vist que puc, i que m’emociono molt també. A partir d’ara em sento com en un ventall més gran: quan em vulgui expressar ho puc fer tant en català com en castellà com en portuguès, i per a mi és un exercici de llibertat.
“Els discos són com àlbums de fotos emocionals que m’agrada compartir”
A més, guardes una relació especial amb el portuguès. Sovint t’hem escoltat algunes paraules soltes en algunes cançons. D’on et neix aquesta inquietud?
De petita, els meus pares sempre em posaven música brasilera. Quan vaig començar a fer classes de cant als 13 anys, la meva professora em va introduir en la bossa nova i la MBP, que és la música popular brasilera. Em va ensenyar la dicció del portuguès de Brasil. També estava estudiant jazz i em feien cantar bossa nova. Em resultava molt orgànic i m’agrada molt la sonoritat. Quan canto en portuguès trobo coses diferents que quan canto en qualsevol altre idioma. Als 19 anys vaig fer una gira a Brasil amb Coetus, que és una orquestra de percussió ibèrica, i va ser fascinant. Anar a Brasil i veure in situ tot el que jo havia estat cantant i estudiant. Abans jo m’apropava a Brasil des d’aquí, i la música ajuda però no és per res el mateix.
El duet Este segundo amb Alejandro Sanz combina castellà i català. De fet, el nou single Canta parla precisament de la llengua en la música, no?
Sí. Quan l’Alejandro em va trucar i em va dir que volia combinar català i castellà vaig pensar que era ideal. Perquè més enllà del que passi a escala social o política, és molt important que entenguem que les llengües són una font de riquesa, i la cultura també. L'abraçada entre cultures i entre llengües és superior a totes les pugnes que pugui haver-hi. Fer la cançó de Canta ha estat en la direcció de dir “us puc cantar en el que sigui, soc la mateixa persona amb els mateixos valors”. El que vull que arribi és la música que faig i els valors que transmeto, i que aquests valors estiguin codificats en la llengua que a mi em vingui de gust.
També has canviat de productor. Tot queda entre germans, però: del guitarrista Pau Figueres al seu germà Arnau. T’ha donat més llibertat o potser ha estat “aire” fresc?
M’ha donat Aire (riu). Treballar amb l’Arnau ha estat absolutament revelador i inspirador. Ha estat un procés molt meticulós. Al principi, no tenia al cap ni la idea de fer un disc. Era fer música perquè ens encantava, ens hi passàvem hores i no ens cansàvem i ens anàvem coneixent. Llavors es va anar concretant la idea de fer un disc. L’Alejandro em va dir que provés de compondre en castellà. Em van començar a sortir moltes cançons. Li vaig portar a l’Arnau i va començar a agafar forma.
“L'abraçada entre cultures i entre llengües és superior a totes les pugnes que pugui haver-hi”
Com ha estat fitxar per Universal i tot el procés?
Doncs he al·lucinat. Em van dir “ens encanta el que fas i ens ve molt de gust publicar el teu proper disc”. He fet el mateix procés artístic. No he estat condicionada per res. Sí que noto que arriba a molta gent, perquè realment tenen l’estructura. I estic molt feliç. De vegades, hi ha una visió de les multinacionals que no és. Jo no sento que estigui en una empresa que estigui pendent dels números i prou. Al revés. Els encanta la música i tot l’equip amb qui estic treballant és molt sensible i m’ha entès. Estan cuidant el meu disc moltíssim, així que em sento afortunada.
Has dit que Aire és un disc feminista. En quin aspecte?
Vaig dir que era feminista perquè soc feminista. No és un disc d'eslògans. No he agafat manifestos i he fet lletres d’això, però, hi ha tres cançons en aquesta línia. A Luna, dic que ens sentim incompletes. És impossible sentir-se segura, excel·lir en la feina, no titubejar, i, a més, ser feminista. Aquesta sensació és culpa del sistema. És feminista dir “escolta, prou ja”; però feminista espiritual, com li dic jo. En la cançó apel·lo a la sororitat, com si la lluna ens està il·luminant a totes i que ens podem unir a través d’ella.
Després hi ha dues cançons més concretes que van sortir d’una relació difícil que vaig tenir, en la que jo em sentia constantment jutjada i menyspreada. Al final ho vaig entendre. En l’amor es creix molt, i les persones que et fan la xarxa ja t’aporten vies de creixement. El patiment porta creixement, però si hi ha un home que et fa sentir que no ets prou, fora. No cal estar patint per créixer. És un disc feminista, però d’un feminisme molt des de fins, a partir d’experiències pròpies. Tot el que he fet és feminista perquè estic intentant tirar endavant un projecte, jo que soc dona. Tot és feminista per a mi. Llevar-me cada dia és feminista.
“És un disc feminista, però d’un feminisme molt des de dins, a partir d’experiències pròpies”
És un temps intens per a tu, perquè dimecres passat es va estrenar Canto jo i la muntanya balla al teatre. Com ha estat participar en una obra teatral per primera vegada?
M'ha encantat. Poder posar música a imatges que estan passant m'ha inspirat molt. De petita anava a veure el meu pare aquí a Vilassar, que feia teatre. Sempre m'han agradat molt els “intríngulis” del teatre, però no hi tinc accés perquè m'he fet músic. De cop estar a dins i veure tots els matisos, com anaven trobant els personatges i com anaven construint tota l'obra ha estat superbonic. És una cosa molt cuidada a molts nivells i hi ha molta sensibilitat en aquest projecte, llavors m'he sentit com un peix a l’aigua.
No pares. També estàs a la ràdio amb la secció El CançóNeddermann a RAC1. Com és aquesta experiència a la ràdio?
Sempre m'ha agradat fer entrevistes. M'agrada molt xerrar. Quan en Xavi Bundó em va dir que si volia fer una secció, li vaig dir "però què dius?", però després vaig pensar que m’ho passaria molt bé. La ràdio m'agrada especialment perquè és molt fresca i és molt del moment. El que em suposava un repte era cantar cada setmana una versió. M’he pogut flipar sense límits i he començat a gravar capes i capes de veus i arranjaments. Li poso moltes hores i alhora aprenc molt. En un any on els concerts s'han parat, de cop, m'ha sortit això del teatre o això de la ràdio, que són coses que mai havia fet. És molt guai.
Defenses la música justament com a eina per expressar tot el que portem dins. A més, vas treure un disc de nadales amb la teva germana Meritxell.
En aquest disc no vam fer lletres nosaltres, per tant, tota la càrrega emocional del disc és el fet de fer el disc amb la meva germana. És que vam emocionar-nos tant gravant, i vam riure tant… Va ser com una mena de celebració vital: del fet de ser germanes, d’haver crescut en la família que vam créixer… A més ens vam permetre el luxe de convidar tots els músics que ens encanten: el Ferran Savall, l’Aleix Tobias o a la base l’Arnau Figueres, entre d’altres. Va ser com un autoregal de germanes. I crec que a emocionalment ho transmet.
Et preocupa que cantants puguin anar a la presó per les seves lletres?
Em preocupa que la llibertat d’expressió es qüestioni. Evidentment, com a artista, que a un cantant l’hagin empresonat és una notícia que em sorprèn i em sembla molt preocupant. Crec que sempre se’ns demana molta opinió de tot i jo em refugio en la música. Intento transmetre molta pau i llum amb la música, perquè és el que em surt i crec que al món li falta això. Però crec que com a ciutadans hem de contribuir votant els polítics que garanteixin la llibertat d’expressió.
Feminisme, llengua... Es podria dir que la teva música té gairebé un punt polític?
A mi em molesta que es polititzi tot, realment. La típica frase de “tot és política” o “estimar és política”. La política és una construcció mental molt necessària per organitzar la societat i per debatre com ens hem de relacionar, quins drets hem d’exercir, i els fonaments de la nostra convivència. Però no tot és política, afortunadament.