És "l’únic podcast produït per dones que no passa el test de Bechdel”. Així es publiciten "Les Golfes”, podcast que s’ha consolidat com un dels projectes més coneguts de l'escena en català. Fruit de l'amistat entre l’Anna Pazos i la Júlia Bacardit, que es van conèixer a la universitat,"Les Golfes" va néixer després que la primera tornés d’un viatge a Nova York i les dues tinguessin ganes de crear alguna cosa juntes. Inspirant-se en el podcast “Red Scare”, finalment totes dues s'hi van engrescar ara ja fa uns dos anys, i 50 episodis. 

Fa pocs mesos van decidir obrir-se una pàgina a Patreon per finançar el podcast. De moment, compten amb 229 subscriptors i la recaptació mensual arriba ja als 800€.  Amb un sentit de l’humor punyent i analitzant temes ben variats, Pazos i Bacardit naveguen per l’actualitat deixant vergonyes i pors lluny de les golfes. "A la gent li agrada estar en desacord amb allò que escolta. Sento que no diem el de sempre. Ens pensàvem que se’ns tirarien a sobre, però no va ser així, i això va ser una sorpresa", explica Bacardit en aquesta conversa.

Quan vau crear el projecte, teníeu por de ser “un podcast més”? 
Júlia Bacardit: N’hi havia pocs en aquell moment honestament. Hi havia "La Sotana" conegut i no tenia res a veure amb el que nosaltres volíem fer. Després sí que he pensat… ostres, quants, no? Però en aquell moment no. 

Anna Pazos: Està bé que n’hi hagi molts. 

JB: A vegades, però, tinc com neures de “no,no,no!, jo vull ser l’única!”

AP: La Júlia sempre es preocupa molt pensant que ens robaran el públic.

Com decidiu de quins temes parlar?
AP: Les coses que parlem per Whatsapp són les que acabem sempre portant al podcast.

JB: Sempre ens estem enviant coses que ens semblen interessants.

AP: Durant la setmana anem xerrant de diferents temes i el dia abans o el mateix dia de la gravació decidim les 3 o 4 coses que volem comentar a l’episodi. 

Quin futur li veieu al podcast? 
AP: No ens ho plantegem gaire… Anem fent i si algun dia mor, morirà, tal com va començar. No tenim cap estratègia planificada.

JB: No hi ha data de caducitat prevista.

Us és difícil compaginar les vostres vides personals amb el podcast? O esteu “enganxades” a aquesta dinàmica compartida?
AP: No ens és complicat de moment perquè no li dediquem tant de temps… Ho gravem els divendres normalment i ho editem el cap de setmana. 

JB: Encara no és una càrrega.

AP: De vegades, de tant en tant, diem que li hauríem de dedicar més temps i dedicar més estona a les xarxes socials, però mai acabem d’arrencar.

Com separeu la “feina” del podcast amb la vostra amistat? Us costa posar una barrera?
AP: És impossible. Va tot lligat, no podríem separar el moment de feina amb la nostra amistat.

JB: Veiem el podcast com estar a mig camí entre feina i oci. 

Us heu plantejat mai fer “Les Golfes” en una emissora convencional? 
JB: No ens ho han proposat mai… Vam rebre una oferta, però no era ben bé això.

AP: És perquè som homes, si fóssim dones ens ho proposarien (riuen). 

JB: Això posa-ho si us plau. És perquè som homes totalment! (continuen rient). Ens han plantejat coses, però no una ràdio. No ens ha vingut mai Catalunya Ràdio i ens ha dit “noies, heu de venir”. Això no s’ha produït mai. 

AP: La carta de la Corpo no l’hem rebut, no. 

La voleu?
JB: Ella sí, per dir que no. Jo no sé, depèn de quan em paguin la veritat. 

Per què diries que no?
AP: No faríem Les Golfes a la Corpo. Faríem per separat o juntes una altra cosa que ja no seria Les Golfes.

JB: Hauria de ser una altra cosa per força

AP: No seria el mateix producte. El nostre podcast només té sentit si el fem a casa nostra, al nostre aire, fent el que ens dona la gana. 

JB: Crec que seria una mica més fals. 

L’aposta del Patreon és per tal de no dependre d’aquestes?
AP: Ja que estàvem fent el podcast vam decidir treure quatre duros.
 
JB: Pel que sé, als col·laboradors de la Corpo que treballen en alguns programes no els hi paguen gaire, sobretot si no ets el Basté.

AP: Les col·laboracions te les paguen amb el mateix que guanyem amb el Patreon. 

En traieu prou diners? I d’aquests, quants se’n queda la web?
AP: Patreon ens roba!

JB: L’Anna està molt enfadada (riu). 

AP: S’emporten un 40% de tota la recaptació. Quan comences a sumar el percentatge de Patreon, més el percentatge per cada nou subscriptor i vas fent suma... Hi ha una quantitat que hem de cobrar cada mes i quan arriba el dia sempre són cent euros menys. 

“Patreon s’emporta un 40% de tota la recaptació (...) Hi ha una quantitat que hem de cobrar cada mes i quan arriba el dia sempre són cent euros menys”

​​​​​Us surt a compte? Són suficients per finançar el podcast?
AP: És que les despeses del podcast són zero realment. 

JB: Està molt millor que altres coses.

AP: La Júlia i jo ens ho passem bé parlant l’una amb l’altre. És quedar amb una amiga i parlar de coses que ens interessen a les dues. És un pla de tarda guai, ho veiem així.

JB: Clar, cobrar per això és increïble. Seria fantàstic guanyar mil euros al mes fent el podcast, però si són 300 jo ja els celebro molt.

Teniu algun objectiu pel que fa a la recaptació? 
AP: Mai m’he plantejat el podcast com a finalitat d’acabar deixant la meva feina, ens ho plantegem com un complement. Som molt males bussiness people necessitem un manager, però llavors hauria de cobrar!

JB: A mi m’ajuda molt a pagar el lloguer perquè visc sola, és un hobbie pagat i això és meravellós.

Heu vist en algun moment el Patreon com una mena  d’esclavitud creativa?
AP: Ens vam plantejar el Patreon a propòsit de manera molt senzilla perquè ens coneixem i sabíem que si no se’ns faria com una muntanya. Les dues tenim molta feina a part del podcast i vam saber de seguida que fer un Patreon amb molta oferta de contingut exclusiu ens amargaria. Ho vam mantenir molt de mínims per anar tirant a llarg termini. 

A qui volíeu arribar quan vau començar el projecte?
JB: Era un dels grans misteris... No teníem ni idea.

AP: Abans de publicar el primer capítol li vaig enviar a un amic perquè l’escoltés i em va dir “molt entretingut, però no tinc ni idea de qui pot escoltar això”. Però vam dir bueno, provem… ara veiem que el nostre públic és molt divers. 

“Crec que [els oients homes] tenien ganes d’estar d’acord amb una dona i no ho aconseguien”

Quina és la vostra audiència?
JB: D’entrada pensàvem que teníem com a oients molts homes de 40 anys. És cert que després també vam veure que teníem molta varietat, Més grans, més petits, joves, ties… 

Veieu poc habitual que un podcast de dues dones tingui gran part de públic masculí?
JB: Jo crec que hi ha un grup d’homes que està una mica content de per fi sentir dues ties que parlen i que els inclouen una mica a ells. No vam fer el podcast explícitament “només per a dones” o només parlant de coses que ens afecten a nosaltres… Jo crec que es van sentir acollits. Tot i que és cert que hi ha bastant fandom masculí més hooligan, en general.

AP: No tenim seguidors homes que siguin desagradables. Ens donen feedback intel·ligent, molt poques fotopolles, cap de fet. 

JB: És com si fóssim una mica la seva germana gran. Crec que tenien ganes d’estar d’acord amb una dona i no ho aconseguien. Ens van fer un mem del típic tio que li fot la xapa a una tia a la discoteca dient-li “que yo soy feminista, que escucho las golfas” i ens va fer molta gràcia. 

“No tenim seguidors homes que siguin desagradables. Ens donen feedback intel·ligent, molt poques fotopolles, cap de fet”

Us heu plantejat mai si això és bo o mal senyal? 
JB: No. Agradar als homes no és trair les dones. 

AP: És que mai ha estat el nostre objectiu atraure el públic femení. 

JB: Jo he celebrat que hi hagi femení.

AP: El femení fa més il·lusió, amb el públic masculí hi ha més erotisme en tot plegat.

JB: I en el femení no hi ha erotisme, perquè a més no fem el missatge feminista típic i se’ns escolta des d'una posició interessant.

​​​Quin és el missatge feminista típic?
JB: El mateix de sempre: “Ens agredeixen a tot arreu, tot és terrible, tot és masclista, només parlarem d'això”. Una tia que ens escolta a nosaltres no ens escolta per sentir això. No hi ha tant el tint eròtic. 

AP: I molts oients gais. Algun cop m’ho ha explicat algun amic gai que el podcast li fa la sensació d'entrar a una conversa de dones, és a dir, com la sensació que entres en una conversa privada d’amigues.

Us molesta l’etiqueta de “podcast feminista”?
AP: Moltes vegades ens diuen podcast feminista, i em pregunto, per què? Clar, no tot el que fan les dones ha de ser feminista.

JB: Un dia parles de l’avortament, un dia del poliamor…

AP: Això és minimitzar els temes que afecten les dones com dient que només els ha d’interessar a les dones i només ha de molestar els homes i que ha de ser ideològicament d’una forma determinada. No; s’ha de tractar com una qüestió universal. 

JB: Per això estem en contra de la secció de feminisme del diari.

AP: També hi ha homes que s’enfaden amb nosaltres, eh!

JB: Alguns que diuen: "Per què elles poden ser masclistes com jo ho seria si no hagués de fer veure que soc aliat?" o "Per què he d’amagar la meva misogínia i elles la poden de treure a la llum sent dones?". Pobres, que trist!

“Moltes vegades ens diuen podcast feminista, i em pregunto, per què? Clar, no tot el que fan les dones ha de ser feminista”

En el cas d’altres podcast d’èxit com "La Sotana", últimament hi ha hagut molta polèmica sobre tot el tema de les audiències. Creieu que els creadors d’un podcast són responsables de com actuen els seus oients o de quin tipus d’oient atreuen?
AP: Ho trobo tot tan absurd! Critiquen a "La Sotana" per agradar a homes. Hi havia un article que deia “teniu un altaveu, teniu una responsabilitat”... Literalment, són uns amics que han autoproduït un podcast… Quin altaveu tenen si no és el que s’han creat ells? Pot agradar més un programa de futbol als homes i no passa res, no considero que sigui cap atemptat contra els drets humans. Poden haver-hi diferències entre el gust del públic. 

JB: Entenc que la imatge era molt visual de pensar “quants homes!” a la fotografia del públic, però a la meva classe de dance hall i afrobeat tot som dones movent el cul i no passa res.

AP: Ningú té l’obligació d’incloure’t. He vist ties dient que aquest podcast no “ens inclou”, doncs bueno doncs escolta’n un altre.

JB: Nosaltres tampoc volem incloure a tothom, per exemple.

AP: No tenim el dret de ser incloses a tot arreu, hi ha gent que odia les coses que diem i no ens escolta, i ja està. Mai ningú ens reivindicaria un “incloeu-nos!”.

JB: De fet, si vols dir “aquestes dues són unes misògines en públic”, ho pots dir, no hi ha cap problema, igual que pots dir-ho de "La Sotana", però retreure’ls-hi…  és el curiós. Tu pots dir “La Sotana és el típic rotllo de masclet de tota la vida i a mi no m’agrada”, fins i tot pots dir això, però clar, dir-los-hi “no sigueu així”.... Potser és el típic model d’home que mira futbol, però aquest model és directament un violador? Clar, és que ho veig tot molt exagerat.

AP: Tot es redueix a anar pel món pensant que el món et deu alguna cosa.

JB: El drama aquest també es va enrevessar molt perquè alguns dels seus moltíssims seguidors la van anar a insultar.

AP: Clar, això ja és un tema a part. Ser una dona a internet és una puta merda, això està clar, està petat d’incels, sobretot si tens repercussió.

“Ser una dona a internet és una puta merda, això està clar, està petat d’incels, sobretot si tens repercussió”

Hi ha alguns temes que us faci por abordar?
AP: L’únic que no hem parlat mai és del tema polític català.

JB: I és deliberat no parlar-ne. 

AP: Potser algun dia fem un especial…

JB: Si tornen a declarar la independència o venen tancs a la Diagonal…

AP: No és per no ficar-nos en merders, sinó perquè no estem gens d’acord. 

Algun altre tema que us incomodi?
AP: A vegades hi ha coses que no toquem per falta d’informació no per por a la repercussió, perquè tampoc en tenim tanta realment.

JB: No sabem quants oients tenim. Hem d’activar algun botó a Spotify, però mai ho fem, és per això que necessitem un manager de gratis.

AP: Parlant de coses gratis… Avui ens han ofert un bolo de gratis i hem dit que no. 

Us ha passat altres vegades? Us conviden sense compensació econòmica a canvi d’un canapè?

AP: Sí, però sense el canapè.

JB: Ni un trist canapè…

Teniu por quan sou crítiques amb aspectes d’actualitat que puguin ser polèmics? 
JB: La cosa és que tothom té por. Tothom té por d’opinar, tothom té por de “si no diu el que toca dir en l’entron on està, ja està tot acabat”. Vivim més amb la por de “què pensaran els altres” sobre el que diem, que no tant de pensar realment el que volem dir. 

AP: Al principi estàvem a l’expectativa de veure com cauria el nostre tipus de missatge, però em va sorprendre molt que la gent ho rebés tan bé, molta gent que el seu discurs públic és impol·lut, supercorrecte, ens escrivia per privat dient-nos: “Per fi trobo un espai on em sento còmode”. 

JB: A la gent li agrada estar en desacord amb allò que escolta. Sento que no diem el de sempre. Ens pensàvem que se’ns tirarien a sobre, però no va ser així, i això va ser una sorpresa. 

“Sento que no diem el de sempre. Ens pensàvem que se’ns tirarien a sobre, però no va ser així”

Creieu que aquesta por a l’opinió que comenteu estigui influenciada per l’univers twitter?
JB: Pot ser que Twitter influeixi, el fet que quedi per escrit… En una conversa les paraules se les emporta el vent. A Twitter sempre hi ha algú que farà una captura. Jo crec que abans no era tan fàcil, no donaves la teva opinió en una mena d’àgora pública digital.

AP: La sensació d’amfiteatre escoltant-te és real.

Les paraules que dieu al podcast, però, no se les emporta el vent. Us escolteu? Us fa por canviar d’opinió amb el temps?
AP: Mai. Moriria abans d’escoltar-los. Fa un any, a saber què vaig dir de qualsevol cosa. A més no són opinions molt estudiades, són molt espontànies la majoria.

JB: Hi ha el factor conversa, l'opinió ens l’anem formant a mesura que anem parlant. No és fàcil opinar sobre coses. Com més gran ets, has de lluitar més contra les teves idees ja fetes, siguin les que siguin.