"La meva mare no té estudis, no és lectora, tot el que a mi m'agrada, ella no ho coneix. Llavors això crea una distància, una cosa que no s'entén, i que arran d'escriure aquesta novel·la intento entendre". Així descriu la Maria Roig, escriptora i actriu, la idea darrere la seva primera novel·la, titulada Ama de Casa. L'obra estudia i segueix els ulls observadors d'una nena que, des de la finestra de la seva casa, contempla i construeix el seu propi món.

La jove de 25 anys, però, encara no ha pogut publicar el seu llibre: "La meva vida ara mateix és bastant precària en el sentit que treballo en una feina que m'esclavitza i que no em permet tenir el temps que necessito per crear". L'actriu comenta la diferència abismal que comporta tenir unes determinades condicionals materials, o no tenir-les. La necessitat d'arribar a finals de mes és un límit molt latent, fet que l'ha condicionat al llarg de la seva carrera artística. Ara, Roig viu a Dinamarca, on treballa de cambrera, i el sou d'allà li permet estalviar mínimament. Tot i així, li falta temps i energia, així que, aconsellada per una amiga seva, va iniciar un GoFundMe on coneguts i desconeguts poden fer donacions. L'objectiu de la recaptació és poder deixar de treballar durant un temps determinat i acabar finalment la seva primera novel·la, que va començar ja fa dos anys. "El GoFundMe va sorgir de veure com els dies que tinc festa i em poso a escriure, avanço moltíssim i penso: 'Imagina't que pogués dedicar-me a fer això tot el dia'".

Sempre havies volgut ser escriptora?
No, és a dir, porto escrivint des que sóc molt petita. Sí que és veritat que vaig prendre consciència que m'agradava escriure i que podia fer coses des d'aquí a partir, sobretot, dels 18 anys i d'entrar en el món de la creació escènica. Porto escrivint a Instagram des que em vaig fer el compte, Instagram era una mica com el meu diari secret. Quan vaig començar, sense saber que era una xarxa social i quan era tot més innocent, jo compartia allà els meus textos i tenia comentaris d'amigues i de familiars que em deien: "Què fas?". Ara sembla que gràcies a Instagram hi ha hagut molta visibilitat de la meva campanya, podria dir que tinc seguidors que em segueixen pel que escric, que és una cosa molt forta. 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de @poetame

I com va sorgir la idea d’escriure la teva primera novel·la?
Ve de molts anys d'escriptura. Vaig estar en una residència artística on vaig escriure la meva primera obra de teatre, però aixecar l'obra de teatre, per les meves condicions materials, era molt complicat, aleshores no ho vaig poder portar a terme. Continuava escrivint, i d'un text que vaig escriure una amiga em va dir que era l'inici d'una novel·la. Fins aquell moment, jo escrivia i tenia mil coses començades al meu ordinador, però no m'havia legitimat a mi mateixa com per dir que potser el que escric apunta a una novel·la. I va ser la meva amiga, la Laia, qui m'ho va repetir moltes vegades i va donar molt de suport des de fora al que jo escrivia. I a partir d'aquí, vaig començar a dir que escriuria una novel·la.

De què tracta Ama de Casa i d’on sorgeix la idea?
Surt de pensar i repensar molt el que escric. Jo faig autoficció, diguéssim que a partir d'experiències construeixo i ficcionalitzo. Ama de casa, en realitat, és un regal per a la meva mare, que no llegeix. No ha tingut el privilegi com he tingut jo, no perquè m'hagi caigut del cel sinó perquè he hagut de treballar amb molt d'esforç per anar a la universitat. La meva mare no té estudis, no és lectora, tot el que a mi m'agrada, ella no ho coneix. Llavors, això crea una distància, una cosa que no s'entén, i que arran d'escriure aquesta novel·la intento entendre.

A través d'aquesta història?
Al final, és una nena que observa, que narra, que narra molt tirant de la memòria. Però la memòria al final és un relat que nosaltres mateixos construïm, no és la veritat absoluta. I, paral·lelament, hi ha aquesta mare per a qui la seva vida és molt petita... Per a tantes dones la vida ha sigut la llar, el marit i la filla. I en contraposició, aquesta nena que somia molt gran i que vol trencar aquestes 4 parets de la casa i volar. I també vol ser l'ama del seu cos, perquè al final el cos és la casa. 

"Ama de casa en realitat és un regal per a la meva mare, que no llegeix"

Tens una data aproximada de quan vols, o podràs publicar-lo?
No. El GoFundMe ve d'una necessitat de temps. Al final, jo estic treballant i treballo de cambrera. Vaig mudar-me a Copenhaguen, Dinamarca, per estalviar i treballar. La qüestió és que la meva vida ara mateix és bastant precària en el sentit que treballo en una feina que m'esclavitza i que no em permet tenir el temps que necessito per crear. No només perquè estic treballant, sinó perquè quan tinc un dia o dos de festa el meu cos està totalment cansat.

I la teva ment també.
Exacte. Parlo molt de les qüestions materials i immaterials. Jo tinc molt clar el que m'agrada, tinc molt clar que estic aquí treballant i ho sento com una presó. No és el mateix que quan tens les necessitats materials cobertes i pots dedicar-te amb el temps, l'espai i les cures que necessites a crear. I això és una diferència abismal. Per exemple a Barcelona, el sector de l'art és molt burgès i jo sempre m'he sentit molt fora d'això, no participes de la mateixa manera.

"No és el mateix que quan tens les necessitats materials cobertes i pots dedicar-te amb el temps, l'espai i les cures que necessites a crear"

Què faràs si arribes a l'objectiu?
Si aconsegueixo l'objectiu de 4000 euros m'agradaria poder aturar-me durant dos mesos o el que em pugui permetre, parar de treballar, i escriure. El GoFundMe va sorgir de veure com els dies que tinc festa i em poso a escriure, avanço moltíssim i penso: "Imagina't que pogués dedicar-me a fer això tot el dia, com una feina d'oficina".

Ja l’hauries acabat…
Clar. I una amiga em va dir que em fes el Gofundme i jo li vaig dir: "Però què dius?" I mira. 

Per què l’objectiu de 4000 euros?
Perquè era la quantitat que em proposava el Gofundme. Em suggeria 1000 o 4000 euros, i vaig posar 4000 per posar, vaig pensar que si arribava als 1000 ja estaria contenta. No ho veia gens possible. De fet, ho veia com una cosa a llarg termini, com una cosa pendent a fer a la meva llista i llençar-ho.

Doncs portes quasi 3000 euros.
Sí, molt fort. La resposta va ser molt inesperada. 

Per què tries aquesta foto de portada? Quina rellevància té per a tu aquesta anècdota?
Com et deia, a la novel·la hi ha la narradora que és una nena i que es dedica a observar, llavors tot el que observa és el que construeix aquest món. I alhora, jo sóc del barri del Carmel, barri obrer de Barcelona, i l'any 2005 va haver-hi un esvoranc. Era l'any que jo feia la comunió i l'església estava al costat de l'edifici que es va enfonsar. Llavors va haver-hi molt de rebombori a un barri que mai havia estat escoltat per Barcelona, diguéssim. Jo ho recordo molt perquè jo sempre desitjava haver de sortir de casa. L'esvoranc es va produir perquè estaven construint la parada de metro al Carmel, i mentre la construïen va haver-hi un error de logística i es va produir un esvoranc a un edifici.

Retall del diari sobre l'esvoranc al Carmel el 2005. (Maria Roig)

I com va sorgir la fotografia?
Van desallotjar molts edificis propers i jo pensava: "Si us plau que arribi a casa meva i m'enviïn a un hotel". No va passar, però jo estava molt pendent de tot, mirava per la finestra, i tal. I un dia vaig veure l'alcalde Clos baixant pel meu carrer —jo sóc del carrer Dante Alighieri quasi de la punta de més a dalt— que venia amb la seva tropa, vaig agafar la meva càmera d'un sol ús i vaig baixar. Li vaig demanar una foto. El graciós és que mentre la regidora feia la foto amb la meva càmera, algú ens feia una foto de la foto. L'endemà el meu tiet que treballava a un quiosc truca a casa i diu: "La Maria surt a la portada de El Periódico". Aquesta imatge no la tenia molt al cap fins fa dos anys, que la meva tieta em va donar el retall de El Periódico, i veig molt clar aquesta nena que tenia ganes que passessin coses. A la vegada, al titular del retall posa: "Todo Carmel tendrá ayuda para rehabilitar los pisos". Al final, la novel·la crec que és per a mi rehabilitar una casa que va ser enderrocada, construir-la de nou amb paraules. I bé, hi ha passatges de llum i foscor, però el que m'interessa és la llum.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de @mariaroig___

Per què dius que no tens el teu lloc a Barcelona/Espanya?
Perquè com et deia, a Barcelona, el cercle artístic sempre l'he trobat molt burgès i monopolitzat sempre per les mateixes persones. També, a banda d'això, jo he anat a la universitat i he estudiat teatre, però ho he fet mentre treballava 7 hores cada dia, feines que em destrossaven i era un sobreesforç, i no és aquesta la norma. Quan anava a la universitat o als cercles artístics de teatre em sentia fora per la meva energia i el món d'on jo provenia... Ja et dic, jo anava a casa de la meva mare i no li podia explicar res perquè ella no entenia la meva vida. Fa uns anys jo no era tan conscient com ho soc ara de la meva classe i de com els cercles artístics són burgesos, no era conscient quan tenia 18 anys. La no consciència, en tot cas, també em donava molta força perquè amb els anys et sents molt ressentida per aquestes injustícies socials.

"Fa uns anys jo no era tan conscient com soc ara de la meva classe i de com els cercles artístics són burgesos"

Aquest ressentiment de classe també et fa més conscient de tots els límits que et condicionen.
Exacte. 

Per què és tan important tenir el teu propi espai personal i individual a l’hora de crear?
Virginia Woolf parla a Una habitación propia de la importància per a les dones de tenir una habitació pròpia per estudiar, llegir, escriure i crear. Perquè era un espai que abans no es tenia a la casa, les dones abans no el tenien i menys per escriure, era com una cosa quasi de pecat. Ella parla també de l'accés a les biblioteques, als espais públics. En el moment que ella ho escriu, per anar a una biblioteca havies de tenir un consentiment del teu marit o d'un home o anar acompanyada d'un home, és molt fort.

Sí...
I això ara no passa, però sí que jo he viscut la necessitat de tenir una habitació, un espai propi no només per escriure, sinó per pensar, descansar i cuidar-me. Un espai que jo no tenia a casa de la meva mare i que vaig sortir a buscar de seguida quan tenia 18 o 19 anys quan vaig intentar independitzar-me. Com que jo havia d'ajudar a casa meva, el sou que guanyava a Espanya no em permetia pagar la universitat i dos lloguers. Però així i tot, ho intentava fer com podia, això em portava a la pluriocupació i em desencadenava ronxes a la pell.

"Jo he viscut la necessitat de tenir una habitació, un espai propi no només per escriure, sinó per pensar, descansar i cuidar-me"

T'afectava, fins i tot, físicament.
Era com un cercle que no acabava d'estar bé i no sabia què fallava. Aquest any, per exemple, que m'he permès viure en una habitació i també amb la quarantena, he vist que quan saps conviure amb tu mateixa i tens un espai que és teu i que ningú envairà, aleshores pots crear i pensar i llegir i fer el que vulguis, pots fer ioga si vols. És un espai teu, jo a casa de la meva mare tenia la meva habitació, però no era un espai privat, era un espai envaït, súper petit. Si jo em quedava fins tard llegint, la meva mare em deia: "apaga el llum que es dispara la factura!". Estava alerta tota l'estona, i aquesta sensació d'estar a la teva habitació durant tants anys i no sentir que és un espai on pots expandir-te... Després has d'aprendre a fer-ho, no és tan fàcil: és com quan no has tingut mai parella i tens una idea de l'amor i fins que no estàs allà no descobreixes què és.

"Si jo em quedava fins tard llegint, la meva mare em deia: 'Apaga el llum que es dispara la factura!'"

Quan i com et vas adonar que per crear necessites tenir un bon nivell econòmic?
M'he adonat a mesura que passen els anys. Jo quan era petita pensava: "Quan tingui tants anys estaré fent el que vulgui". Quan era petita pensava que la majoria d'edat i la independència em portarien a fer el que jo volgués, que el fet de no estar sotmesa a la meva mare em portaria a poder decidir tot. Després em va caure a sobre la pressió dels diners. Vaig pensar: "Ostres, no era tant la meva mare potser". Els diners et limiten i et condicionen. Jo des de molt petita treballo, des que tinc 14 o 15 anys. Vaig començar de cangur, donant classes particulars, classes de teatre, monitora de casal, netejant, tot això fins que vaig poder entrar al mercat laboral legalment, que em podien fer nòmines. Llavors vaig començar a entrar a empreses de comercial, cambrera, o tot a la vegada intentant-ho combinar amb ser actriu. Aleshores entres en un cercle: entres a una empresa, i estar a una empresa treballant cada dia et limita a poder anar a un càsting, et limita a poder apostar al 100 % per ser actriu, et limita a poder estudiar per a un examen...

Totalment.
Les meves condicions i el com jo vaig viure la universitat no era igual que el que no treballava. Jo el temps que tenia era molt limitat, entrava a treballar a les 8 del matí, sortia a les 3, a les 3 i mitja entrava a classe, i a les 9 sortia. Arribava a casa i havia d'estudiar, la meva energia era molt poca. Ho vaig fer i molt agraïda, no ser com ho vaig fer, però li dono les gràcies a la Maria del passat per fer-ho. També era més jove, tenia més energia. Però amb els anys vas adonant-te que has d'estar sempre preocupada per arribar a final de mes. Jo no només sóc de classe treballadora, sinó que tinc una mare que té una discapacitat visual que no li permet treballar. Tot això m'ha limitat moltíssim i no he pogut apostar per involucrar-me totalment en un projecte teatral i posar tota la meva energia en això. No, ho havia de combinar amb els meus horaris laborals.

"Les condicions materials condicionen les immaterials, que són les emocions"

Clar.
Això per una banda, i també el que et deia d'estar ressentida feia referència a veure companys i companyes de professió i pensar: "Les teves condicions materials et permeten crear això, dedicar el temps i posar tota la teva energia en aquest projecte, i portar-lo endavant".

I que, vulguis o no, et compares amb la gent que tens al voltant.
Sí. I que les condicions materials condicionen les immaterials, que són les emocions, perquè òbviament quan estàs treballant i estudiant no tens temps per a l'amor, no et planteges la teràpia...

Al text del GoFundMe, escrius: "No es pot crear estant precaritzada. Es pot en la religió del Sacrifici". Practiques la religió del Sacrifici de què parles?
Sí, i de la fe. De pensar que un dia canviaran les coses. Jo crec que ho aconseguiré, però el camí és molt lent. Jo estic al restaurant i estic pensant en la novel·la. Saps? No tinc el temps per escriure, però ho intento tota l'estona. Vaig al lavabo a pixar i mentre pixo escric al bloc de notes. No m'oblido que he de sortir d'allà i que vull sortir d'allà, que tinc llocs on vull arribar. Però és molt fàcil oblidar-te'n perquè és cansat i és una lluita molt pesada.

"No m'oblido que he de sortir d'allà i que vull sortir d'allà, que tinc llocs on vull arribar"

“Virginia Woolf se alegró más de la herencia que le dejó su tía al morir, que del derecho de las mujeres al voto”. Frase polèmica que cites al text del Gofundme. Hi estàs d’acord?
Ella òbviament va lluitar també per les dones i el seu vot, però ho diu en el context concret del seu assaig d'"Una habitación pròpia", on està parlant de com les condicions materials i el fet de permetre't pagar el lloguer d'una habitació individual, de comprar-te llibres, de tenir unes eines... tot això requereix uns diners, i si no els tens mai arribaràs a pensar o a plantejar-te el teu dret a vot, per exemple. La meva mare mai s'ha plantejat que ha estat en una presó tancada dedicada a la llar, a la filla i al marit, perquè la meva mare no ha tingut accés al coneixement, no ha tingut aquestes eines, no ha tingut un salari propi que li doni independència ni llibertat de decisió.

Clar.
Llavors, m'agrada molt aquesta frase perquè crec que té molta raó. A ella l'herència de la seva tieta li va donar una independència, i aquesta independència és molt dura, d'aquí sorgeixen altres coses, i sense aquesta independència i sense aquesta llibertat no podem lluitar per altres drets. Crec que aquesta frase s'ha de prendre des d'aquest context concret.

El que estàs vivint tu, ho està vivint molta altra gent, l'únic que no tenen visibilitat.
Sí. He rebut molts missatges per Instagram de nois i noies joves que tenen un talent increïble, que dibuixen, fan fotos, fan cine, escriuen... però estan dins de la mateixa presó de la precarietat i llavors et diuen gràcies per haver dit això, se senten igual, "no et puc ajudar econòmicament, però estem aquí". És molt bonic també, a veure si entre els uns i els altres com a mínim ens donem forces.