En un món que cada vegada més pren una deriva individualista i on el retorn econòmic sembla ser la clau per sobre de tot deixant de banda el retorn social que enriqueix col·lectivament com a pobles, la cultura juga un paper essencial per despertar l’esperit crític de la societat i fomentar així la transformació social. 
 
“La cultura és aquest espai que ens permet a tots plegats com a societats ser més crítics i sobretot fer-nos moltes preguntes, ens han de permetre imaginar el futur on volem viure”, assegura Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, en una entrevista amb el Diari de Barcelona.
 
Esteve defensa el poder “transformador” de la cultura, de la seva concepció com a element de benestar social, dels seu component col·lectiu i de com s’hauria d’entendre des de les institucions.

Fa 7 anys que ets al capdavant de la Fundació. Com vas arribar a dirigir-la?
Vaig estudiar Dret i Treball Social. Llavors, tota la meva trajectòria abans d'arribar a la Fundació era en el sector social. Vaig treballar en entitats del sector social molt diverses, des de Càritas fins a la Fundació IRES o la Fundació la Caixa. A IRES feia de directora tècnica, m’encarregava de tots els projectes socials de l'entitat. Havia col·laborat amb l'Observatori del Tercer Sector i tenia ganes de canviar de sector, perquè el sector social també és com molt esgotador.
 
Per què?
L'última etapa a l'IRES vaig haver de reconvertir molt. Va ser l'etapa de la crisi, no teníem ni un duro. I tots els projectes propis havíem de repensar-los i treballar molt creativament, perquè hi havia moltes persones que demanaven ajuda. Llavors vam començar a treballar pensant en alguna cosa que tractés les persones com a persones i no com a persones que tenen necessitats. Vam provar de trobar la part artística de les persones per tal que es coneguessin des del seu potencial creatiu i no només des de la seva problemàtica.
 
Quins eren els teus objectius abans de prendre el càrrec?
Crear vehicles perquè tothom pogués accedir a la cultura i crear cultura. Al final són diferents expressions culturals i el que hem de fer és obrir camins  per generar interès. La motxilla cultural és un bagatge que no pot ser que uns la tinguin i altres no. Per tant, vaig agafar com tot el meu bagatge social i el vaig portar aquí, i vaig tenir la sort que es van voler sumar al projecte. Fa set anys, crec recordar que ningú en la cultura parlava de transformació social. Ara tothom en parla.

"Fa set anys ningú en la cultura parlava de transformació social"

La intenció de la Fundació, llavors, és contribuir a que tothom a través de la cultura pugui transformar-se a si mateix i a més transformar col·lectivament la societat, no?
 Sí. Quan arribo trobo un museu que parla de la vida rural, però amb una mirada al passat i un editorial que també treballava clàssics catalans medievals, però també com una mica fent el mateix paper. I el que havíem de fer era pensar com renovàvem aquests projectes perquè ens interpel·lessin. I per això vam crear Mutare, com un espai per preguntar-nos com havia de ser la cultura perquè passés això. Per una banda, creem aquests camins inicials per a l'accés i la participació cultural, que no és el mateix que l'accés.

(...)
La cultura és aquest espai que ens permet a tots plegats com a societats ser més crítics i sobretot fer-nos moltes preguntes, ens han de permetre imaginar el futur on volem viure. S'ha de receptar cultura des dels CAPs, des dels centres de salut. Per mi la clau d'això sobretot són infants i joves, perquè al final, estem vivint en un món que és heretat. Però quan penso com ha de ser l'educació penso que ha de tenir un component molt important de poder-te fer preguntes i ser protagonista d'aquest canvi. Nosaltres en diem imaginar futurs més sostenibles. 
 
I quina és la transformació que ha de passar?
Per nosaltres la transformació té forma de papallona. Ara ho hem reduït a cinc valors, que són: impulsar persones, despertar emocions, alliberar coneixement des de la cultura, com promovem el diàleg i com generem ecosistemes. És canviar completament aquest paradigma. 
 
 Recuperant en part aquest sentiment col·lectiu, no? 
En realitat tots fem coses molt semblants i cadascú va a la seva bola. Però, per què no creem col·laboracions? Per què no treballem juntes? Aquí impulsem molts projectes culturals que tenen aquest component transformador. Al Premi Lluís Carulla s'hi han presentat 200 projectes i 30 eren iguals. Doncs què hem fet? Posar-los en contacte. Hem de crear coses, però des de la complicitat i normalment per innovar. No és inventar de nou, és buscar sumar.
 
Com es pot interpel·lar tota la gent que no sent que en forma part?
Necessitem temps, que les coses perdurin en el temps i despertar emocions. És sobretot aquesta part de dir: a vegades estàs veient tantes coses, tanta informació de manera racional i en la premsa i en les imatges tan dures, que no t'afecten. Quan t'afecta? Quan et vincula i et connecta, i això l'art ho té a sac. Creiem molt que hem de començar desenvolupant projectes educatius superpotents per treballar amb nens i nenes, generant aquesta capacitat de pensar.
 
Per tal d’arribar a una part de la cultura, hi ha una part de la gent, especialment les classes més baixes, que troben una barrera que no els permet accedir-hi per una qüestió econòmica. Com treballar perquè la cultura sí que arribi a tothom? 
És veritat que hi ha una barrera que és el preu, però crec que no és la més important. És a dir, ara parlava amb l'Aida, que té 26 anys, per exemple, i realment molta gent no sap ni que té disponible aquest Bono Cultural. A vegades és molt més que això, és més complex que el preu. Que, evidentment, la cultura és cara. Depèn, no? Crec que a vegades, pel cost que té, hauria de ser més cara. I hauria d'estar molt més subvencionada. Realment hem de crear incentius i que el preu no sigui una barrera. El preu no és la principal barrera, sinó que moltes vegades la cultura no et parla.

"Hi ha una barrera d'accés cultural que és el preu, però no és la més important"

Quins incentius?
És important generar espais de participació cultural. És a dir, treballar perquè el Teatre Lliure, que està a Montjuïc, el coneguin no només la gent que hi va. Està comprovat que al Lliure, al Nacional, a tots els grans equipaments, sempre hi va el mateix tipus de gent. El que hem d'incentivar és la participació. El Liceu haurà de treballar amb el Raval perquè és el seu barri de proximitat, però hi ha altres barris a Barcelona. La cultura no és només el que programen els grans equipaments. Hi ha barris de Barcelona que tenen una cultura súper rica, però els grans equipaments s'han d'obrir i pensar com arribar a la gent.

Les institucions han de subvencionar més la cultura?
No hem de dir 'subvencionar la cultura', és un dret. És a dir, ningú diu 'subvencionar l'educació', o 'subvencionar la salut': ningú qüestiona que són un dret, un pilar de l'Estat de benestar. Els serveis socials sí, malauradament. Per tant, hem de parlar molt més l'impacte social de la cultura i explicar-lo. Amb la pandèmia es va veure molt que la cultura una mica és un espai de llibertat, de cohesió, de trobades, on els llenguatges són molt comuns. Parlem d'això i deixarem de parlar de qüestionar-nos si la cultura ha de rebre diners públics. Clar que n’ha de rebre, només faltaria. 
 
No pot arribar a ser una mica perillós la supervivència de certs projectes quan els governs, com sol passar amb la dreta, no estan d’acord amb donar diners a la cultura?
El problema és el xoc cultural, és a dir, com s'utilitza la cultura per fer aquesta repressió. Fa poc parlàvem amb la gent de Borriana: no és imaginable com a través de la restricció cultural es van perdent drets, perquè al final és aquest espai de llibertat. Si no tens un mínim bagatge, cada opció política utilitzarà això d’una manera o una altra. La societat hem de ser prou crítics i tenir prou base per no renunciar a aquests espais. 
 
L’espai on vivim també marca la cultura que podem rebre. De quina manera es pot interpel·lar també la gent que no viu a les ciutats? 
Hi ha molta inequitat cultural al territori. Un 26% de comarques de Catalunya no tenen equipaments d'arts escèniques i s'han de desplaçar més d'una hora per arribar a veure alguna cosa. Estem duent a terme el projecte NILAK, que és una carpa d'arts escèniques que viatja per aquest 26% de comarques de Catalunya que no hi tenen accés. S’està un mes a cada lloc. S’hi fa programació a primer nivell, de circ, de música, de teatre i creacions comunitàries, fent participar tothom. El preu de l'entrada és superreduït perquè no sigui una barrera.

És una solució?
Estan passant moltes coses al món rural i s'ha de treballar que les polítiques culturals tinguin en compte aquesta inequitat del territori i buscar maneres creatives. 
 
I la resposta de l’administració?
No s'adonen que hauria de passar més que poguessin treballar amb fundacions privades com la nostra. Una fundació privada el que té és molta capacitat d'anticipar-se i d'equivocar-se. És a dir, què passa si jo m'equivoco? Bé, doncs aprenentatge i tornem-hi. Amb el sector públic això costa molt més. Hem de fer aliances publicoprivades que permetin que les fundacions facin el seu paper d'exploradors per veure què funciona. Però nosaltres amb aquest projecte, en l'estudi de l'impacte, tenim comprovat que el retorn que té NILAK és moltes vegades superior al que té un projecte cultural del qual ni ens plantegem quins retorns socials té.