- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 11 de gener 2021

La cultura transforma i ens transforma. Aquest és el lema de la Fundació Carulla, creada el 1973 a partir de la iniciativa de l'escriptor i empresari Lluís Carulla i Canals i la seva dona, la promotora cultural Maria Font, amb l'objectiu de "situar la cultura com a eix de transformació social" i basada en la idea que "els problemes o els reptes que tenim com a societat poden tenir una resposta des de l'àmbit cultural i educatiu".

Per dur a terme la seva tasca, la Fundació compta amb cinc projectes principals, mitjançant els quals pretén "millorar les condicions de vida de les persones". Aquests són la iniciativa Mutare, un espai per a la reflexió i el diàleg sobre com la cultura pot transformar la societat; els Premis Lluís Carulla, que premien projectes d'emprenedoria cultural; l'Editorial Barcino, que recupera i difon els clàssics de la literatura catalana; el Museu de la Vida Rural, que aposta per la sostenibilitat i la memòria; i els Premis Baldiri Reixac, que impulsen projectes educatius amb una visió cultural.

Des de 2016, la directora de la Fundació Carulla és Marta Esteve, que fins aleshores havia estat involucrada en entitats socials diverses. Després de treballar en un projecte amb persones en situacions de pobresa on les arts van tenir un paper clau en el seu creixement i millora, es va adonar que "el món social i el món cultural havien d'anar de la mà, que no podien existir per separat". Avui reflexiona sobre tots els reptes que ja afronta el sector i tots els que han de venir, en una conversa amb el Diari de Barcelona.


Per què la cultura és essencial per a les persones?
Per moltes raons. Una d’elles és la connexió emocional que genera, sobretot les arts. Per exemple en la situació que estem vivint ara, on rebem molta informació, ens cal cuidar el cor i les emocions que ens està generant tot aquest tema, i per tant els llenguatges artístics ens permeten aquesta connexió emocional, que a més és l’inici de qualsevol canvi. Ens caldrà viure d’altres maneres, ens caldrà fer molts canvis per continuar vivint i per això cal aquesta connexió, des de l’emoció. Per una altra banda, al final la cultura som nosaltres, ens permet fer-nos preguntes, ens permet ser crítics, saber qui som, qui volem ser, com vivim, com volem viure… i per tant jo crec que no podem viure sense això. Quan parlem d’essencialitat, un dels problemes que tenim a vegades des de la cultura és que no sabem explicar el valor de les nostres propostes i la cultura genera felicitat, és un espai de trobada i de cohesió. Ho necessitem com el pa que mengem. 

Com us ha afectat la pandèmia a la Fundació?
Ens ha afectat perquè nosaltres treballem sobretot amb creadores i creadors i a ells i elles els ha afectat de manera molt bèstia. Quan el Govern decretava que només es podia anar a treballar, alguns d’ells ens deien: "entesos, però és que la meva feina és aquesta”. Per què no es considera com una feina? Per això hem creat les beques SOS Cultura, que són uns ajuts a la creació i participació cultural. A més, ens ha afectat perquè ens hem estat repensant constantment, preguntant-nos on hem de ser ara.

La vulnerabilitat del sector cultural és fruit de la pandèmia o ve d'abans?
Està clar que és un sector molt tocat d’inici, no s’ha invertit prou en cultura i quan després hi ha una crisi evidentment els que estaven malament ara estan pitjor. Però jo crec que alhora, si tenim en compte que cada crisi és una oportunitat, socialment ara no hi ha cap dubte de l’important que és tenir espais culturals i participar de la cultura, perquè al final és allò que ens fa ser. Ho hem trobat molt a faltar, jo crec, però alhora, durant el confinament, ha entrat a totes les cases, via digital, buscant altres maneres, però hi ha sigut i ens ha acompanyat. Ara s’ha declarat essencial, d'acord, però tenim l'oportunitat de pensar això com ho acompanyarem, què vol dir.


"No s'ha invertit prou en cultura i quan després hi ha una crisi evidentment els que estaven malament ara estan pitjor"


Què s'hauria de fer el 2021 i també els propers anys perquè la cultura sobrevisqui?
D’una banda jo crec que és molt important l’aliança cultura i educació. És a dir, la cultura i les arts han de ser un eix del sistema educatiu, no han de ser una activitat concreta, i per tant hem d’obrir les escoles a artistes, a treballar amb projectes culturals i s’ha de generar una demanda perquè realment és una necessitat important. Els nens i nenes d’avui tenen un futur més que incert i hauran de ser persones molt imaginatives, molt creatives, molt flexibles, molt resilients i això, treballar des de la cultura i des de les arts, t’ho apropa molt. Hi ha escoles amb qui treballem molt com l’Escola Octavio Paz, que ho estan fent moltíssim, que treballen des de l’inici amb agents culturals. D'altra banda, el sector cultural és súper creatiu i llavors per què, en comptes d’anul·lar espectacles directament, no els preguntem com podem fer-ho d’altres maneres? Jo crec que ens hem de reivindicar com a part de la solució.

Per què és tan important per vosaltres la construcció de l'esperit crític?
Perquè vivim en un món on tenim un excés d’informació, que arriba per totes bandes, on a més sabem que a través dels posicionaments online i de xarxes se sap quins són els nostres interessos, ens suggereixen continguts, i per tant és molt difícil, si no tenim esperit crític, qüestionar-nos segons quines coses. Jo crec que és important que els nens aprenguin a diferenciar i sobretot a fer-se preguntes, a generar dubte, perquè si no crearem un món fet de micro-móns de gent que té unipensaments. I per això li donem tanta importància.

Com ho treballeu des de la Fundació?
Nosaltres tenim el Museu de la Vida Rural a l’Espluga de Francolí i hi vam fer una exposició que es diu “Plàstic, genial o pervers?” i que el que pretén és generar esperit crític. El plàstic en si mateix no és una cosa ni bona ni dolenta, el que és bo o dolent és l’ús que en donem. Per tant, l'exposició pretén fer-nos plantejar coses, de dir “Quin ús fem del plàstic a les nostres vides? Podríem disminuir-ne l’ús? Quines conseqüències té?” Al final motiva a generar un compromís amb el món on vius perquè tu d’alguna manera formes part d’aquest món i has de decidir com vols que sigui, i formar part d’aquesta reconstrucció.


"Des de la cultura ens hem de poder imaginar com han de ser aquests futurs més sostenibles"


També vetlleu per la protecció de la llengua catalana. Què en penses del seu estat actual?
Per nosaltres evidentment la llengua és el pilar essencial de la nostra cultura, com a país, i quan parlem de llengua catalana parlem d’un espai de trobada i de cohesió i de punt de trobada també amb altres llengües. Ha de ser un espai comunitari de llengües, és el nostre patrimoni, per tant jo crec que l’hem d’impulsar però com a punt de trobada. Preguntar-nos com des del català podem donar cabuda a totes aquestes altres llengües, per tant com a punt d’unió i d’espai que ens uneix dins de la diversitat cultural. Des de la Fundació en aquests moments no tenim cap programa centrat exclusivament en el tema de la llengua, però nosaltres sempre hem treballat el català sobretot amb els Premis Baldiri i també amb l’Editorial Barcino. En aquest sentit són dues iniciatives claus per la llengua catalana, a banda que tota la nostra activitat és en català i és un "sí o sí" com a punt de partida.

A què us referiu quan parleu de "futurs més sostenibles" i per què ho considereu important per la societat?
El tema de la sostenibilitat és el repte més important que tenim en aquests moments, a nivell de canvi climàtic ens queden molt pocs anys i hem de reaccionar, i això sobretot ho estem veient des del Museu de la Vida Rural. Nosaltres creiem que des de la cultura ens hem de poder imaginar com han de ser aquests futurs més sostenibles i què podem recuperar de com vivíem abans, del món rural, què podem urbanitzar del món rural i què podem ruralitzar del món urbà per trobar aquest equilibri de la manera de viure. No pot ser que tots tinguem de tot, que visquem cada vegada més allunyats els uns dels altres. La sostenibilitat és molt global, no és només a nivell de canvi climàtic, és la manera de viure, és una sostenibilitat social, col·lectiva, econòmica, de model de producció. Per això des del Museu ens hem compromès amb l’Agenda 2030, per fer accions concretes també en clau de sostenibilitat, com aplicar-nos-la a nosaltres. Vam fer l’exposició “Plàstic”, però ara mateix també tenim l’exposició “Foc”, el qual ara és un problema perquè no treballem el camp i la gent està marxant del món rural, però abans era un aliat de les persones perquè vivíem en comunió amb la naturalesa.

Marta Esteve a l'entrega dels Premis Lluís Carulla 2020.

Creus que s'hauria de potenciar més la relació de la cultura amb l'ecologisme?
Sí, totalment, perquè al final la cultura també és la manera que tenim de viure i els llenguatges artístics ajuden molt a entendre el problema i a pensar possibles respostes. És un repte com una catedral. Els meus fills, que tenen set i nou anys, hauran de viure en un món que haurem creat nosaltres i haurem de crear espais de pensament des de la cultura i des de l’educació, treballant molt des de les escoles, convertint tots els equipaments culturals en equipaments de la ciutadania i que parlin d’això, perquè és el que està passant i el que estem vivint. O en comencem a parlar i hi comencem a treballar o d’aquí pocs anys ja no estarem a temps. 

Feies referència a la importància del món rural. Creus que a Catalunya se li fa prou cas?
Jo crec que hi ha molta desconnexió entre el món rural i el món urbà. De fet, els dos guanyadors del Premi Lluís Carulla d’aquest any tenen l'objectiu d'apropar-los. Un és Nilak, que vol portar la cultura al 26% de les comarques on hi arriba. Que això es diu ràpid, però és fort. Considerem que és un bé essencial però només per una part de la població? Doncs Nilak vol acostar els recursos a tot arreu. I el Museu de Camins igual, perquè després al món rural hi ha un munt d’iniciatives interessants que no tenen visibilitat o no tenen recolzament suficient. Jo crec que la sostenibilitat passa per aquest diàleg entre el món rural i el món urbà. 

Quin balanç fas d'aquests quatre anys i mig al càrrec?
La veritat és que estic molt contenta, hem pogut seguir avançant com a Fundació, situant la cultura al centre. Hem pogut crear el programa Mutare, que és per parlar precisament d’això, de com fer que la cultura estigui al centre de la vida de les persones, com han de ser els projectes culturals. Tenim una comunitat molt ampla de creadors i creadores que estan compromesos amb el canvi social. I sobretot, en aquests quatre anys, és una cosa que ja està en boca de tothom, que la cultura és un motor de canvi, i per tant jo sento que un discurs que fa quatre anys no el deia ningú ara ja forma part d’aquest imaginari col·lectiu. Això és un canvi important i per tant estic feliç i contenta i amb moltes ganes de seguir tirant endavant.


"Quan parlem de llengua catalana parlem d’un espai de cohesió i de punt de trobada també amb altres llengües"


És difícil ser una dona directora?
Si t’he de parlar de mi concretament, t’he de dir que per mi el fet de ser dona no ha comportat cap dificultat extra. Evidentment, la situació no és aquesta globalment i per tant el meu cas no és exemple de res, però jo he pogut tirar endavant projectes i he trobat el recolzament del meu patronat, que han estat allà. Al sector m’he trobat amb dones interessantíssimes que també estaven ocupant llocs de responsabilitat alhora que entrava jo i hem pogut fer molta xarxa, conèixer-nos molt, compartir molt, perquè sí que és veritat que l’estil de lideratge és molt similar. Jo crec que aquesta xarxa està funcionant, estem creixent i els moments estan canviant. 

Sembla que les dones, poc a poc, anem ocupant espais, també a la cultura.
​​​​​​​Jo crec que realment és molt greu estar parlant d’això, ho trobo al·lucinant. Ha de ser un "sí o sí", ha d’estar en les licitacions de projectes culturals, ha d’haver igualtat però ja. No podem estar al segle XXI i que aquest sigui un tema, i menys en el sector cultural. Quan jo era al sector social, era un sector on hi havia moltes dones i en canvi en els llocs de direcció no n’hi havia tantes. Anem fent créixer, anem ocupant els espais i anem canviant la manera de fer, també com a dones, que tenim un altre estil, una altra manera. Anem contagiant-nos, a homes i a dones, d’aquesta manera de fer, més cooperativa, col·laborativa, cocreadora… 


"Un dels problemes que tenim a vegades des de la cultura és que no sabem explicar el valor de les nostres propostes"


Es percep que el sector cultural té moltes idees i ganes d'avançar però que les institucions es queden enrere en aquest sentit.
​​​​​​​Jo crec que la lògica de la creació és una i la lògica del finançament és una altra i que no es troben. Ara que hem fet les beques de SOS Cultura, que són beques per la creació, els artistes ens trucaven al·lucinats dient: “això ho he entès bé?” I dèiem: “sí, clar!” Al final per fer un projecte necessites crear i això també és feina. Els artistes ens deien que mai havien vist això aquí i nosaltres creiem que aquest és el canvi que ha d’haver-hi. Tu no pots pagar només per projecte fet. És una feina creativa. I després hi ha un altre tema que és la burocràcia, està tot molt burocratitzat amb la qual cosa és complicat. Resulta que acaben tenint més activitat els espais autogestionats, com per exemple la Nau Bostik, a la Sagrera, que no paren de fer coses, que quan aquest projecte és oficial. Hem de tenir una ciutat més oberta a la creació i no fer-ho tan complicat, perquè quan ho compliques és difícil que passi. 

Des de la Fundació Carulla afirmeu que "la cultura transforma i ens transforma", però creieu que la cultura també hauria de transformar-se per adaptar-se als nous temps?
​​​​​​​La cultura té un repte de transformar-se a si mateixa. Entre d’altres coses, això és una mica el que diem a Mutare. Pensem què ha de passar al món de la cultura per ser socialment rellevants. Des de tenir unes portes ben grans i obertes a tothom fins a deixar de pensar en el públic com a públic que ve a veure una cosa que tu has pensat, a pensar tu, des de la cultura, què és allò que és rellevant per les persones que vénen i de quina manera en poden formar part. Treballar amb les comunitats, fer que els equipaments culturals es converteixin en projectes comunitaris. Per què tenim un centre mèdic de referència i no tenim un centre cultural de referència? Els centres culturals han de ser per a totes i tots. Jo crec que hi ha unes claus que ens hem d’aplicar com a sector, ja que, si volem ser socialment rellevants, hem de fer canvis nosaltres també, no només des del finançament. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —