Natza Farré i Maduell (Barcelona, 1972) és una de les veus més reconegudes del panorama comunicatiu català. Ha aportat la seva visió feminista a través dels seus dos llibres, Curs de feminisme per microones (Ara llibres, 2016), Que no t'expliquin contes (Ara llibres, 2019), l’exposició "Feminista havies de ser" i la seva dilatada trajectòria a La Competència. Ens reunim amb ella al jardí de l’Hotel Alma per parlar sobre el futur que li espera després de deixar l’exitós programa de RAC1. Li comentem que just abans que arribés, hi havia en Salvador Illa prenent un cafè. “Doncs sort que no l’he vist”, respon.

[Comença ella l’entrevista]

Sou tots homes, veig.

Anàvem per aquí. És la primera pregunta que teníem. 
Sí, sí. La meva vida és això. Malauradament. Per sort, la privada no. Però la vida és un constant haver d'estar amb homes sense tenir-ne ganes [riu].

I més encara al món laboral.
Als mitjans mainstream, la ràdio on jo treballava per exemple, majoritàriament eren homes els que feien programes.

A la foto de temporada 2021/22 de RAC1 hi ha molt poques dones. La gran majoria de presentadors són homes.
I tots els directius també ho són. Tots. Ho han sigut sempre, almenys tots els anys que jo hi he estat, i hi he estat des de l'inici. No hi ha hagut mai cap directiva que fos dona, mai.

El fet que RAC1 sigui un mitjà privat ha fet que encara hi hagués menys paritat?
Els mitjans públics estan més vigilats i han de controlar-ho molt més. No ho fan per gust, tampoc, eh. Això, o és per obligació, o no neix per generació espontània. En tot cas hi ha una Llei d'igualtat que no es compleix. I és del que ens queixem. De què serveix fer lleis si després no hi ha sancions i aquí tothom fa el que li rota? 

I no és perquè a les dones no els interessi el periodisme...
No és un problema que el periodisme no generi dones -com passa amb altres carreres-, de fet, a la carrera diria que n'hi ha més i són les més brillants. Com sempre, majoritàriament en totes les carreres, les dones treuen millors notes. Això, a la pràctica, en el món dels adults i el món laboral, no s'acaba veient per enlloc. La meva pregunta és: per què invertim tant en dones en l'ensenyament i en les facultats si després no hi ha les mateixes oportunitats i no estem representades? És molt absurd.

Natza Farré en un primer pla al jardí de l'Hotel Alma, al costat del Passeig de Gràcia.

Com t'ha influït el fet de treballar sempre amb homes? A La Competència, pràcticament tots ho són: Òscar Andreu, Òscar Dalmau, Oriol de Balanzó, Manel Vidal… fins i tot el tècnic ho és. 
He intentat influir en l'altra banda. He intentat crear un precedent que trenqués l'estereotip de la dona que acompanya tots aquests homes. A La Competència es va aconseguir. S’ha pogut parlar de moltes coses que, si el programa l’haguéssiu fet només homes, no s’haurien dit.  

A part del què, també hi ha el com. I has de fer riure.
És un programa d'humor. Ara hi ha més dones fent humor, però quan jo estava començant n'hi havia moltes menys. És un camp que sembla molt destinat al fet que els homes feu gràcia i les dones no. Això també s'ha demostrat que no és així, però es demostra amb un esforç molt gran. El meu esgotament és triple. Estàs molt sola i, tot i que jo m'estimo molt els meus companys de La Competència, cansa molt treballar sempre amb homes, molt. Ho trobo pesat. 

"A La Competència s’han pogut parlar de moltes coses que, si el programa l’haguéssiu fet només homes, no s’haurien dit"

Per què?
Hi ha coses que et semblen molt òbvies i, quan t'hi trobes, resulta que no ho són tant i has d'anar-ho explicant, dient... Encara que siguin receptius i que hi hagi voluntat de millorar, et falta la complicitat d'una dona a l'equip: poder comentar determinats temes i no estar batallant-ho tota sola. Això, en una ràdio hipermasclista.

Tot plegat ha influït en la teva decisió de deixar el programa?
Segur. Hi han influït moltes coses, però aquest cansament de tirar d'un carro específic tota sola durant tants anys és esgotador. No pots abaixar la guàrdia mai, no et pots relaxar. Hi ha molta part que es focalitza en tu, i fins i tot en l'audiència, que t'espera.

Espera que parlis del teu tema, no?
Clar. Hi ha una altra cosa també, molt més simple: les etapes comencen i s'acaben. La meva ja feia temps que estava personalment acabada. Soc una persona que no sé com he aguantat 12 anys fent un programa perquè no és el meu tarannà vital: jo aguanto poc, he d'anar canviant i fer coses diferents. Aquí vaig aguantar més perquè l'ambient de feina era molt bo, perquè creia que aportàvem coses diferents de molts altres programes, que es podien dir moltes coses... 

És un altaveu amplíssim.
Considero que la meva feina s'ha d'aprofitar per dir moltes coses. Jo no soc objectiva ni ho pretenc ser, no soc ni equidistant ni res. Jo penso el que penso i crec en el que crec: si em donen un micròfon, aprofito per dir-ho. Tot això eren molts valors molt guais com per mantenir-te. Però arriba un punt en què jo mateixa veig que ja està, que és una etapa que està acabada per a mi, tot i que no per al programa.

"No soc objectiva ni ho pretenc ser, no soc ni equidistant ni res. Jo penso el que penso i crec en el que crec"

És el que deies en una entrevista a El Crític, potser: que no grinyolava el programa, sinó que grinyolaves tu.
Per a mi sí. Ningú no m'ho va dir, ni des de dintre ni des de fora. Ni em van començar a dir: 'Ui, la Natza està acabada'. No, no, no. Era una percepció absolutament meva. És que si no la vida és molt avorrida. Això de fer sempre el mateix, cada dia, la rutina... Ara porto un mes de setembre zero rutinari. He notat que ho necessitava molt. No aixecar-me cada matí i haver de començar a escriure un guió, anar a la ràdio...

I com està essent aquest mes?
M'està costant molt situar-me. Continuo escrivint al diari ARA, col·laboro amb la Lídia Heredia a Els Matins... Això em posa una mica d'ordre. Però està essent molt estrany, m'està costant molt concentrar-me, fer altres coses... Però una de les coses que volia fer era tenir més mobilitat. Em moc més i estic menys temps a Barcelona, puc anar més amunt i avall. I això em venia molt de gust: un dimarts no estar a Barcelona, per exemple.

Ho dius amb un somriure...
Sí, sí [riu]. Era una necessitat molt gran vitalment. Per això puc dir ara que estic molt bé. Tenia por de dir: a veure com arribaré al setembre, si hi haurà la sensació aquesta...

Que tot comença i tu no estàs a la roda...
Sí... No me'n penedeixo en absolut, sincerament.

Natza Farré durant una conferència. / Foto: CCCB.

Qui és Natza Farré ara mateix doncs? I què fa?
Fa el que pot, sempre fa el que pot. La meva base de treball és l'escriptura, sempre, i la comunicació. Són els puntals, dues coses que van lligades. Ara estic en una fase més discreta. Això que tot el dia tothom t'observi... tampoc m'entusiasma. M'està bé passar a un segon pla.

A la Viquipèdia hi diu que "Natza Farré i Maduell és una periodista i comunicadora feminista catalana". Ja a la primera frase et diuen que ets feminista. És una etiqueta que sobta que la posin just a la primera frase, com si fos una cosa estranya. T'ha tancat portes ser "la dona feminista"?
No. M'ha tancat portes ser dona. No ser dona feminista. Ser dona i punt, que ja és prou trist. Si me les tanqués ser dona feminista, almenys diria: 'Home, doncs és per una cosa que he triat jo'. Però ser dona no ho he triat.

"M'ha tancat portes ser dona. No ser dona feminista. Ser dona i punt, que ja és prou trist"

Pots deixar de ser feminista...
Exacte [riu]. Si m'interessa puc deixar de ser feminista. Però, no. Ser dona tanca portes, sí. Continua essent així. Observeu el món i comenceu a fer números. No pot ser casualitat. 

En el món dels mitjans és absurd. A molts programes sempre hi ha la figura de “la dona”.
Això passava a la ràdio. Hi ha uns temes que te'ls menges tu. Curiosament, tots els altres també: llavors vol dir que jo puc parlar absolutament de tot i són els altres companys que van coixos amb un tema o tenen més inseguretat. Jo no tinc por de parlar d'altres coses. Fins i tot et puc parlar de futbol, que és un tema que m'interessa relativament. 

Però certs temes només eren per a tu.
Hi ha un bloc molt gran de temes de dones. Igual que s'han repartit moltes vegades ministeris i conselleries en funció del sexe: si ets dona, et toca Benestar Social o Cultura. Però no pas Interior. 

Clar.
És com aquest fenomen curiós de la Literatura Femenina… però no hi ha la Literatura Masculina. Què vol dir això? Que la literatura que es considera bona és masculina. La femenina són aquestes pobres que escriuen sobre temes de dones. Això ha anat canviant perquè ara hi ha moltes dones que escriuen i que ho fan molt millor que els homes. S'han menyspreat les dones sistemàticament i s'ha fet aquesta divisió de manera que tot el que s'ha considerat bo era masculí i, la resta, femení.

Ara és 2021 i quan és 8 de març s'omplen els carrers, però fa 15 anys això no passava. I tu llavors ja picaves pedra.
És una de les grans coses bones que han passat. Que de ser 4 ara som 4.000. I això fa molta companyia. Fa que el que hagis fet anteriorment tingui una mica de sentit, perquè també ha ajudat a arribar fins aquí. Però és molt desesperant que tot i ser tantes hi hagi tant l'empanat que no s'adona de res... 

Cert.
Les dones, com amb tot, tenim pocs referents als mitjans. I els mitjans han estereotipat molt els rols, sobretot en les dones. A la televisió no cal que us digui com s’ha representat sempre la imatge de la dona. Amb la ràdio també, moltes vegades. Trencar aquesta idea i que es generin nous referents de manera que les dones més joves tinguin algú altre amb qui emmirallar-se en el camp de l'humor, posar un gra de sorra a tot això... reconforta una mica, perquè el camí ha estat llarg i dur. I molt persistent. 

I moltes vegades se t'ha atribuït l'adjectiu de “feminista radical".
Hi estic súper a favor. Soc radical en general. A mi el tema de l'arrel m'interessa molt. Tampoc no tinc por que em diguin feminista. Em preocuparia no ser-ho. La gent que diu radical, entén per radical cremar un contenidor, i jo no ho considero radical, ho considero bastant necessari. En el feminisme em considero súper radical i aniria molt més enllà i molt més ràpid. Amb mètodes segurament menys prudents dels que s'utilitzen [riu]. 

"La gent que diu radical, entén per radical cremar un contenidor, i jo no ho considero radical, ho considero bastant necessari"

Per exemple?
Jo seria molt més contundent. L'únic que sembla que funciona són els càstigs en aquestes coses. I és una merda perquè això dels càstigs és un súper mal sistema per tot. Però arribats a aquest punt de violència estructural i brutalitat... Hem aguantat molt amb això, és una mica el mateix que els catalans amb la independència. Vull que les dones siguem lliures, estem parlant d'això. Les dones no ho som, en cap concepte. Des del moment que no podem caminar tranquil·lament pels carrers, ja no som lliures. Quanta paciència més hem de tenir perquè hi hagi generacions i generacions de dones que caminin inquietes pels carrers? 

Hi ha estudis que expliquen que la igualtat no arribarà fins d'aquí a centenars i centenars d'anys...
Sempre ho diuen. I l’horitzó sempre s’allunya. És aquella cosa que no l'agafes mai. És una societat de merda.  

De qui depèn que això canviï?
De la gent més jove. Nosaltres ens vam adormir en el seu moment, pensant que les coses estaven resoltes i ens ha passat una piconadora per sobre. Els joves, que teniu unes perspectives de futur molt més complicades, teniu molt menys a perdre. És el moment d'aprofitar-ho i fer aquests canvis radicals. Fer-los vosaltres, en benefici vostre, també. No funciona res bé quan hi ha aquesta desigualtat. No és que les dones estiguem malament, que ho estem molt més, és que vosaltres tampoc no esteu bé.

Per què?
També se us han aplicat una sèrie de rols en què heu d'encaixar, que si no hi encaixeu també sou àmpliament criticats. Per tant, el feminisme és una mica això: dir, escolteu, estem còmodes amb el que se'ns ha dit que som i amb el que hem de fer? No, no hi estem, ningú, i no som una societat feliç. I potser és molt ingenu, però molaria que la societat fos molt més feliç. Per tant és una cosa on hi hem de treballar tots, vosaltres no podeu estar mirant cap a una altra banda. Allò que dèiem: això són temes de dones. No, no. És que els temes de dones són els teus temes, perquè els temes d'homes, malauradament, també són els meus temes.

Confies en la generació que ve ara?
Sí. És evident que no es pot parlar en global d'una generació, però jo soc molt "pro joventut". No podem criticar la joventut havent fet el que hem fet nosaltres. Com t'atreveixes, havent deixat aquesta merda? Jo veig que és veritat que hi ha una joventut que tira molt enrere, però és que també el món adult ho està tirant enrere. D'altra banda, veig una joventut que jo no veia abans. 

"No podem criticar la joventut havent fet el que hem fet nosaltres. Com t'atreveixes, havent deixat aquesta merda?"

En quin sentit?
És molt més combativa, hi ha molt més feminisme entre les dones, els homes esteu començant a canviar coses i a actuar de manera diferent. Això també existeix, però per què no se'n parla més? Com que crec que està a les vostres mans canviar el tema, per força hi he de creure. Veig moltes dones joves que m'expliquen coses i que tenen una visió molt diferent i molt interessant. Sobretot, com ens atrevim a donar lliçons a la gent jove després del que hem fet? I no parlo per mi, que jo ho he fet tot molt bé [riu].

Què vol dir això que heu fet? Estàveu adormits, potser, per la Transició?
Tot plegat. És aquesta sensació que quan et deixen estudiar el que vols, sobretot a les dones, sembla que ja està tot fet. Accedeixes al món laboral i vas veient que no, que no està tot fet. Vas veient com funciona tot plegat i te n'adones encara més, que està tot molt mal estructurat. I arribes a aquest punt actual, on a sobre es tira enrere.

En quin punt de la teva vida t’adones que ets feminista?
En prenc consciència d'adolescent, però ja me n'adono quan soc petita. A casa som sis germans, tres nois i tres noies, i veig que els nois i les noies no tenen els mateixos drets a dins de casa. Aquí ja veig que hi ha alguna cosa que falla, però suposo que aquesta consciència més feminista arriba a l'adolescència, que començo a interessar-me a llegir coses de dones i veure com les han tractat elles. Fins aleshores només t'han explicat les coses amb la visió masculina. I aquí és quan agafo aquesta inquietud, tot i que és un procés. No és un dia que et despertes i et fas un cop al cap.

La periodista Natza Farré en un moment durant l'entrevista.

Parlem de "Feminista havies de ser". Feia molt que no es veia una exposició tan instagramejada. Era aquest l'objectiu?
Absolutament. No faig una exposició pensant en el públic que ja està convençut, sinó en el públic que he de convèncer. I faig una exposició pensant molt en la gent jove, perquè sou els que teniu la vida al vostre davant i sou els que heu d'entendre que així no podem continuar. Dir-ho a la gent de la meva edat o més gran, que ja estan convençuts, està molt bé perquè és una exposició molt estètica i és una manera diferent de mostrar les coses, però el missatge i la manera d'explicar-ho està molt dedicat a la gent jove. Podria haver fet una revisió històrica del feminisme posant text a les parets i molts vídeos, però a mi no m'interessa això com a visitant. I jo faig les coses pensant en si m'agradarien.

La periodista Victoria Combalía va dir a El País: "La exposición ‘Feminista havies de ser’, encargada a la periodista Natza Farré, no es mala; es didáctica pero simple, algo que podría haber sido organizado por un instituto de secundaria con medios". Què en penses?
És la seva opinió. La Victoria Combalía no ho ha fet, no? No ha aconseguit que 80.000 persones vagin a una exposició en pandèmia a Barcelona, no? Ella és una experta en art i en dones i jo no soc experta en res. No és una exposició per a ella. Hi ha una falta de mirada, de veure a quin públic va dirigida, en un espai públic, obert, gratuït. Jo no agrado a tothom, no ho he pretès mai ni ho pretendré. Però la crítica sempre és necessària i està molt bé que hi hagi gent que digui que no li va agradar. 

Sempre pots dir si una cosa t'agrada o no, però mai dir si està bé o malament.
On té molta mala bava aquesta crítica és en dir que això es pot fer des d'un institut. Ja us dic jo que no es pot fer. I això és tenir molta mala folla. Però bé, endavant, jo em mantinc dreta encara. 

Sala principal de l'exposició 'Feminista havies de ser', de Natza Farré al Palau Robert. / Foto: Palau Robert

No comparteixes, però, que es podria haver aprofundit més en certs aspectes?
Tu no vas a una exposició a llegir. Si vols llegir, ja hi ha llibres. Si la mostra t'incita després a buscar bibliografia i trobar més documentació, ja estarà bé. La base de l'exposició eren dades. Aleshores, la idea era intentar explicar aquelles dades d'una manera molt gràfica. I hi havia un altre punt molt important, com és la identificació immediata, sobretot per part de les dones, del que s'estava explicant. Aquest acompanyament que es fa entre dones del que et passa a tu, em passa a mi. Era una exposició molt més emocional que no pas intel·lectual. 

"'Feminista havies de ser' era una exposició molt més emocional que no pas intel·lectual" 

Una de les sales que més cridava l'atenció era l’última, on s'imprimien experiències que havien viscut algunes de les visitants. Es podien llegir coses que feien feredat.
A mi no em va sorprendre perquè fa molt de temps que escolto històries. Però era molt revelador veure algunes coses. Com que anava per franges d'edat, les més joves encara patien sistemàticament aquestes situacions de violència en tots els seus àmbits. I això és una merda, però és molt guai que quedi plasmat. A mi no va sobtar perquè he escoltat ja moltes històries i he parlat amb molta gent. 

Moltes de les històries deuen ser compartides.
Parlant amb amigues del tema aquest, hi ha moltes coses molt estranyes que ens han passat a totes. Hem hagut de veure homes masturbant-se davant nostre. Això és un problema que heu de parlar entre vosaltres, perquè nosaltres ja no ho entenem. Com és que ho hem viscut totes? No són casos aïllats. Això de què et vingui un tio i t'ensenyi la polla ens ha passat a totes i continua passant. Això et porta a tu a haver d'estar tota l'estona a la defensiva a veure què. No serveix l'argument de dir que és un boig, perquè ja també puc dir que estic molt boja i porto unes tisores a sobre. 

Per coses com aquestes s'ha creat la Conselleria d'Igualtat i Feminismes liderada per Tània Verge. Com valores la tasca que s'hi fa?
No la puc valorar, perquè acaba de començar. Valoro que és la conselleria que té el pressupost més baix de totes, això ja t'ho diu tot. Valoro que les polítiques en general siguin feministes, però no puc parlar ni de la feina de la consellera ni de la Conselleria. 

Si demà et nomenen consellera d'Igualtat i Feminismes, quins serien els teus reptes?
[Riu] No home no, com vols que m'ho diguin a mi! No em pots plantejar això, perquè per poc que em segueixis, saps que és impossible que sigui consellera de res. La meva feina està a fora de la política activa. Jo faig política des del carrer. No duraria ni dos dies, no veus que engegaria a prendre pel sac al primer que passés?

Des de la ràdio també es fa política?
Sí, des de tot arreu. És molt cansat. Hi ha gent que es relaxa molt més, però viure és fer política. 

La teva tasca s’ha fet present fora de la ràdio, però també dins. Quins Òscars vas trobar i quins Òscars has deixat? 
Aquests han envellit fatal [riu]. Amb els Òscars érem amics d'abans de fer La Competència. He vist una evolució en tothom que ha passat per allà arran del que jo he anat fent. Suficient? No.

"He vist una evolució en tothom que ha passat per La Competència arran del que jo he anat fent. Suficient? No"

Hi ha bromes que fèieu el 2009 i que ja no podíeu fer el 2020?
Segur. Sí, sí, sí.

Això va més enllà de tu? Parteix de la seva pròpia consciència?
Segurament sí, hi havia coses en les quals ja no se sentien tan còmodes, igual que jo ja no m'hi sentia abans. 

El "Me la faria" del Jep, per exemple.
El Jep és un personatge incontrolable i incontrolat. Per a mi, de tot es pot fer humor. Si jo no faig humor de certes coses és perquè no m'hi sento còmoda, no perquè pensi que no se'n pugui fer. Jo trio fer l'humor que a mi em ve de gust i disparo sempre cap amunt, perquè els d’avall ja en tenen prou. El que sí que teniu els homes és un excés de bromes de cintura cap avall. 

Molta polla...
Es fan molts acudits que ni a mi ni a gran part de l'audiència ens fan gens de gràcia. Això sí que penso que en un programa de dones fent humor no es dona perquè no estem tot el dia amb el cony a la boca. Això és un fenomen que considero molt masculí i entre vosaltres el retroalimenteu molt. A la mínima ja esteu amb les polles. 

A la ràdio ho heu anat corregint. 
Al final ens vam adonar que érem un equip molt intel·ligent i que no podia ser que sempre recorreguéssim a les parts baixes. “Currem-nos una mica més l'acudit, que això ho fa qui no té més capacitat”. Això és un problema que teniu els tius amb el vostre sexe que no sé com el podeu resoldre, però és molt preocupant. 

Natza Farré davant un micròfon de RAC1. / Foto: RAC1.

Com era la relació amb l'Angelines? D’amor-odi?
A ella la trobo a faltar. Ha servit molt per fer tota aquesta pedagogia. Crec que fèiem un tàndem molt potent amb l'Angelines, perquè a part d'explicar tot el que explicàvem, la gent reia molt. 

Tots coneixem alguna Angelines.
De fet, tots es basen en persones que tots tenim al cap, però és veritat que tots hem tingut una Angelines a prop.

L’Angelines es diferencia de la resta de personatges perquè hi veus reflectida la teva àvia.
Aquesta és una de les grans virtuts del programa. Aquest vincle que teníem ella i jo ens permetia fer crítica a través de l'humor. Perquè jo reia molt, eh? Hi havia vegades que m'havia d'aguantar perquè l'Òscar és molt animal i té aquest personatge molt interioritzat. Té una Angelines a dins, li surt el personatge amb massa facilitat.

I aquestes imitacions els permeten dir coses que no dirien essent l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau.
No és que parlin d’ells, sinó de les seves pròpies vivències. Són molt bons fent això, realment. El més fort de tot és que quan estàs allà fa la sensació que parles amb l'Angelines, no amb l'Òscar Dalmau. Va arribar un punt que pensava: "Ens estem tornant tots bojos" [riu]. Menys mal que el programa durava només una hora.

"El més fort de tot és que quan estàs allà fa la sensació que parles amb l'Angelines, no amb l'Òscar Dalmau"

I la ràdio, encara l'escoltes?
Molt menys. És que quan vaig dir que parava i que volia fer una pausa, deia una pausa en un sentit general.

Així, encara no has escoltat el programa?
Des que vaig plegar, encara no he sentit La Competència. 

Tens pensat fer-ho?
No ho sé. Al setembre no, a l'octubre ja ho veurem.

Perquè et fa pena veure com el programa segueix sense tu o perquè en vols desconnectar completament?
Per les dues coses. Em fa cosa escoltar La Competència, ara. Han perdut una oient [riu]. Penseu que ha estat molt heavy tancar aquesta etapa, i jo soc una tia molt sensible. Se'm remouen moltes coses. Segur que la torno a escoltar, però emocionalment encara he de situar les meves coses amb tranquil·litat. La pausa també implicava escoltar molt menys la ràdio i deixar-la una mica de banda. És que fer un programa diari esgota molt.

I fer riure cada dia també.
I fer riure també, sobretot tenint en compte tot el que ens ha passat durant els darrers 12 anys. No és gens fàcil, no és gens fàcil... 

Et substitueix la Noelia Karanezi.
No puc opinar sobre ella. Li vaig escriure un missatge quan vaig saber que formaria part del programa perquè soc solidària amb totes les dones i vull que li vagi molt bé, però no sé res d'ella. 

Darrerament s'ha generat cert rebombori arran de casos com el seu: joves que s'han popularitzat a Twitter que han fitxat per grans mitjans. Cal un títol de periodisme per ser bons comunicadors?
Ja us dic jo que no. El que veig a la ràdio és molta gent que no m'enganxa. Tu pots tenir molt talent escrivint i després tenir una veu horrible. Igual algú que fa gràcia per Twitter comunica molt millor que un periodista. També us dic que em va fer molta gràcia quan va sorgir el fenomen de La Sotana i alguns auguraven un canvi de paradigma. A veure, quin canvi de paradigma? Quatre tius parlant de futbol, no em fotis. 

Això ja passava amb José María García.
Exacte, és la mateixa merda de sempre. No han inventat res. El canvi de paradigma arribarà quan les dones siguem a tot arreu.

"El canvi de paradigma arribarà quan les dones siguem a tot arreu"

Ara mateix, hi ha apostes radiofòniques com ara Gent de Merda, Les Golfes i Això Rai dirigides íntegrament per dones, cosa que les diferencia dels grans mitjans.
Aquests podcasts me'ls escolto per la qüestió professional, però el que falla de tot això és que, un cop tenim això, cal barrejar-nos entre totes. És molt generacional i crec que hem de fer programes on hi hagi gent jove i no tan jove. Ens estem segmentant cada vegada més, no estem connectant els dos mons. 

Hi ha poca relació intergeneracional en el món de la comunicació.
A mi és una cosa que m'interessa molt. De la mateixa manera que jo aporto l'experiència, les altres persones també em donen coses. A l'exposició treballava amb gent molt més jove i va ser molt enriquidor per a les dues bandes. Per això hem obtingut resultats tan bons. 

Què t'ha ensenyat la gent jove amb qui has treballat?
Amb la Gal·la, que és la noia que va fer la il·lustració del meu llibre de contes, vaig descobrir una mirada del món que em va aportar molt i que em va fer connectar amb una part de mi que tenia més oblidada. Hem de trencar la creença segons la qual la gent gran sap moltes coses. Doncs no, jo he treballat amb adults que no saben res. 

Natza Farré amb el seu llibre 'Que no t'expliquin contes'.

Què et va semblar la carrera de Periodisme?
Pensava que m'havia equivocat de carrera. De fet, vaig combinar-la amb una FP d'Imatge i So que era molt pràctica i vaig aprendre molt més en els dos anys d'Imatge i So que no pas estudiant Periodisme. Realment volia fer Filosofia i pensava que no m'agafarien a Periodisme, perquè no treia molt bones notes. Aleshores estava convençuda que acabaria fent Filosofia i Imatge i So, però em van agafar a Periodisme i em vaig deixar mig convèncer pel meu pare. Però hi ha alguna cosa en aquesta carrera que falla.

S'aprèn més treballant tres mesos en una redacció que no pas en quatre anys de carrera.
Depèn sempre tant de qui explica... Sempre queda la típica assignatura que no és gens interessant i que de sobte te l'explica algú amb aquell entusiasme... Però el periodisme és un ofici que, com molts altres, s'aprèn practicant-lo.

Natza Farre caminant en un empedrat dels jardins de l'hotel.

Com veus Barcelona?
M'esgota. La trobo estressantíssima. La gent és agressiva, però també hi ha el trànsit, el moviment... jo soc una persona que camina per Barcelona. Arribats a certa edat, moltes de les coses que t'ofereix una ciutat no les utilitzes perquè et fa mandra, estàs cansada, no surts tant... Ara bé: hi ha una cosa ara que no suporto gens i és la contaminació acústica. Per a mi el confinament va ser glòria, perquè el silenci que hi havia era brutal. 

A l'Eixample, per exemple, hi ha vies de més de quatre carrils.
I aquí és on entren els clàxons. Si hi ha un embús, tu penses que el clàxon farà que allò flueixi? Llavors, per què m'estàs molestant? Per això quan camino per Barcelona sempre escolto música.

Leonard Cohen.
No, pel carrer escolto coses amb més ritme [riu]. M'agrada molt Leonard Cohen, però escolto molta música. Per exemple, m'encanta la música electrònica perquè m'aïlla dels sons del carrer. 

Un altre dels problemes que hi ha a la ciutat és l'agreujant situació del català. Tu parles català per militància o...
[Ens talla] Jo parlo en català perquè és la meva llengua i soc a Catalunya. Des de petita em deien que no m'havia d'avergonyir de parlar el català. Sempre, sempre, sempre he parlat en català encara que l’altra persona em respongui en castellà. Sempre que m'entengui. De tota la vida, parlo en català per sistema. Que m'ho diguin, si no m'entenen. 

I si parlem de la llengua en un sentit més ampli, darrerament la polèmica gira entorn del totis. Com ho veus?
No em crec això que la gramàtica no es toca -la gramàtica es toca com tot-, si una llengua és viva, és viva. La meva postura és barrejar indistintament el masculí i el femení genèrics. Si estic en un lloc en què la majoria de gent són dones, utilitzo el femení genèric. Convèncer que en català el genèric és masculí i no és masclista, no em quadra. És que és massa casualitat que tot funcioni així. Però no m'hi fico, no entro en polèmiques, en general. 

"Convèncer que en català el genèric és masculí i no és masclista, no em quadra"

Tampoc a Twitter?
Encara menys a Twitter. Si algú m'insulta, el silencio perquè si el bloquejo se sentirà important. No entro gaire en discussions, ni rebo gaire. Em sembla una cosa molt curiosa perquè soc una tia que parla molt clar. No s'atreveixen.

Acollones una mica.
[Riu] A Twitter, per exemple, crec que passa perquè no contesto. Suposo que aquesta gent busca sarau, i si veuen que criden a una paret ja no es molesten a continuar insultant. Jo sempre contesto a les persones que són maques i em diuen coses agradables, però entrar en una discussió a Twitter amb gent que normalment no posa nom ni cognom... Això també em sembla d'una desigualtat tan estrepitosa... I és gent que està molt sola que necessita conversa. Jo no els la donaré.

Ja per tancar: què serà Natza Farré?
És la pregunta que em faig jo també. Està tot molt obert, és una etapa de veure on em sento més còmoda. Però escriuré, el que és segur és que escriuré. I publicaré si escric bé, que soc molt exigent amb mi mateixa. De fet, tinc pendent cremar molta cosa perquè no es trobi.

No cremis res!
Sí, sí, sí, sí... Ara que farà més fresqueta, buscaré una bona llar de foc i aniré cremant. No saps la vergonya que puc passar, fins i tot morta, si algú llegeix certes coses que he escrit. Però seguiré escrivint.

Doncs et llegirem.
Moltes gràcies.

Per acabar, fem 10 preguntes a la Natza, que ens descobreix qui ha estat l'home menys masclista amb qui ha treballat.