Després de dedicar quaranta anys de la seva vida a fer d’entrenador de bàsquet, sobretot al bàsquet de formació, l’Oriol Villà va rebre a principis d’any la possibilitat de ser el seleccionador femení d’Angola amb vista a la Copa d'Àfrica, que es disputava a l’estiu.

Després de tants anys voltant per pistes catalanes i actualment com a entrenador de cadets a la Unió Esportiva Mataró (UEM), l'Oriol va agafar el repte de la selecció angolesa. Un país desconegut, allunyat de la seva família i les seves quotidianitats, amb un nivell de bàsquet que ell desconeixia del tot i amb unes diferències socioeconòmiques i culturals que l'han impactat. El coach (així l'anomenen les jugadores) va tenir tan sols 20 dies per conèixer les seves jugadores, fer diverses llistes prèvies i finalment decidir-se per 12. Començava l'Afrobasket, la competició de seleccions a l'Àfrica per excel·lència.

El "coach" Oriol Villà en una de les fotografies oficials de la selecció

Quan reps la notícia que seràs seleccionador d’Angola, quina és la teva primera reacció?
El tema és que el mes de març em van preguntar si veuria amb bons ulls d'anar cap allà. Vaig dir que sí, però em van dir que no era segur perquè Angola no s'havia classificat per l'Afrobasket. Llavors van anar passant les setmanes, els mesos, i pensava que no hi hauria res. Fins que al 15 de juny em van trucar dient-me si estava disposat a anar-hi, que els acabaven de confirmar que estaven convidats a l'Afrobasket.

Quan finalment t'ho confirmen, què és el que penses? 
Vaig consultar la família i em van dir que sí. I és clar, el primer és: per què jo? Després, en segon lloc, un punt d'il·lusió, perquè és un repte, perquè vas a un continent que no coneixes, a un bàsquet que no coneixes, a un país que no coneixes, a entrenar unes jugadores que no coneixes… I després de la il·lusió penses: "Ostres, hi haurà una pressió important". Però, de fet, a mi la pressió mai no m'ha afectat gaire.

Com va ser el viatge cap a Angola?
Havia de marxar el dia 23, però al final marxo el 25 perquè hi ha un problema amb el vol i l'enllaç. I m'he de quedar dos dies més aquí. Per tant arribo allà el 26 i el primer que he de fer és anar a veure els dos partits de play-off de la final de la lliga d'Angola per veure jugadores. Perquè entre els dos millors equips hi havia 9 o 10 jugadores que previsiblement serien a la preselecció.

A partir d’aquí el procés de selecció de les jugadores deu ser difícil, no? 
Abans de conèixer jo les jugadores per treballar amb elles, he de fer la llista de convocades, i no en conec cap. He vist algun vídeo del classificatori per anar a l'Afrobasket, però no hi havia res més. Partint d’aquí el primer és veure les jugadores, que m'expliquin coses d'altres jugadores que jo no podré veure. Per exemple m’aconsegueixen un vídeo d'un equip del qual hi ha 4 o 5 jugadores interessants. Una mica amb tot això faig la primera llista de 22 jugadores.

I quan ja tens la llista, com va ser el primer contacte?
El primer contacte amb elles, el primer entrenament, és complicat. Jo tinc uns conceptes d'atac i de defensa clars i un cop a la pista els començo a ensenyar aquests conceptes. I començo a valorar-ho i a veure què he de corregir, què val la pena corregir, i què no val la pena, perquè no hi ha temps... 

Un ambient molt diferent del bàsquet de formació al que estàs acostumat...
En el bàsquet de formació, tens una temporada i mesos per treballar detalls tècnics, per anar millorant les jugadores. Aquí no tens temps: si vols fer algun detall tècnic, ha de ser una cosa molt concreta i que pugui ser efectiva a vint dies vista, perquè aquest és el temps que vaig treballar amb elles, vint dies. Per tant, haig de mesurar molt què corregir. També he de canviar la forma en com selecciono les jugadores, que estan acostumades a entrenar-se d'una manera diferent i fer un bàsquet diferent del que jo proposava. Tot això va ser bastant complicat. 

A nivell més personal, el tracte amb elles, com és? L'idioma, dificultats...
Al meu bloc ho explico molt bé, vaig tenir una sensació de molt de respecte, de molta educació i de molta correcció i d'ajudar-me molt des de tots els punts de vista. L'idioma va ser un problema relatiu. Una cosa és tenir una xerrada com la que estem tenint ara, en la qual s'escapen coses, però quan estem parlant de conceptes de bàsquet, de passar, bloquejar, tallar, etc., aprens aquestes paraules concretes i més o menys t'entenen. Sí que en un moment de tensió, i això es va veure en els partits, a vegades era complicat que t'entenguessin, però la veritat és que l'idioma no va ser important, perquè a més els ajudants m'entenien bé. 

L'equip femení d'Angola en ple partit

Al teu blog parles molt de com es prenen les coses, amb més calma. Com és el contrast entre la velocitat que necessites per crear l’equip i el ritme pausat del teu entorn?
Mireu, tinc vint dies per encaixar tot l'equip, però per l'altre costat arribem tard als llocs perquè les comunicacions no són tan bones, o tenim un problema, etc. Com és el contrast? Aquí hi ha dues coses interessants. La primera és que ells sí que s'ho prenen tot amb calma, però t’ho acaben solucionant tot. O sigui, els ritmes de la vida normal són molt diferents. Per exemple, podia estar-me esperant mitja hora a la porta de l'hotel que em vinguessin a buscar per anar a no sé on. Per ells això no és un problema, no és important si t'has d'esperar.

(...)
Hi ha una anècdota que vaig explicar en un dels episodis del blog, i és que quan arribem a la concentració a Benguela, l'avió està una hora donant voltes per sobre de la ciutat, perquè hi havia el president i, per tant, no ens donaven permís per aterrar. En el moment que aterrem, estava tot l'aeroport ple de soldats i de policies. Quan arribem al vestíbul no tenim permís per sortir. Vam estar una hora i escaig allà. No hi va haver cap jugadora que fes cap comentari. Ningú va dir, ostres, però què passa? No van venir a preguntar, però quan marxem? Acceptació total del que estava passant.

Hi havia gent que em deia: "Allà veuràs que no podràs apretar";  però en la meva experiència, el ritme d'intensitat d'entrenament ha estat perfecte. 

Però a pista és igual?
No, tot això canvia en el moment que entres a pista. En el moment que ets a pista són jugadores de bàsquet. I la dinàmica i el ritme de treball eren perfectes. Hi havia gent que em deia: "Allà veuràs que no podràs apretar". Però en la meva experiència, el ritme d'intensitat d'entrenament ha estat perfecte. No hi ha hagut cap problema. 

El ritme dius que és bo. Els aspectes tècnics i tàctics també?
És una cosa completament diferent. Que siguin capaces de portar a terme aquells conceptes tècnics i tàctics que tu demanes és complex. Però això no té res a veure amb la predisposició o amb el ritme, té a veure amb els conceptes i amb el nivell que tenen elles com a jugadores.

Quines són les principals diferències entre les jugadores que entrenes aquí i les jugadores d'allà? 
T'explicaré una anècdota que em va passar quan estàvem a l'aeroport a punt de viatjar cap al campionat, cap a Ruanda. El president del tercer club més rellevant d’Angola, que és Formigas do Cazenga, em va explicar la situació del seu equip. Per posar-nos en context, Cazenga un dels barris més pobres de Luanda. Quan una jugadora infantil, cadet o júnior va a entrenar-se, la primera pregunta que li fan és si aquell dia ha menjat. I moltes vegades no ha menjat res en tot el dia. Llavors, què vol dir això? Que la dinàmica d'entrenament que tenen és molt diferent que no aquí. Aquí entrenes dues hores i escaig, tres dies a la setmana, onze mesos a l'any, i la dinàmica d'entrenament és bona. Estem parlant del Mataró o de qualsevol equip o club que té els equips de preferent, la millor categoria de Catalunya. Allà estem parlant del planter del tercer millor equip d'Angola. 

És un gran impacte en el seu desenvolupament…
Quan arriben els sèniors, tenen el talent que tenen, el físic que tenen, però tenen moltes mancances tècniques, i el més important, elles no en són conscients. Perquè, és clar, elles juguen a Angola i s'enfronten contra angoleses, i per tant tothom està al mateix nivell. I què passa? Quan arriba l'últim mes de competició, els clubs potents, els dos grans clubs, que són Interclube, que pertany a la Policia Nacional d'Angola, i Primeiro de Agosto, que és el club que pertany a l'exèrcit d'Angola, fitxen jugadores estrangeres perquè juguin 40 minuts, prenent el protagonisme de les jugadores nacionals. Per tant, les jugadores continuen tenint mancances, que venen a solucionar les jugadores estrangeres.

I això té un impacte directe en el nivell de la selecció...
És clar. Quan estàs vivint a Angola i t'enfrontes a altres equips del país, no n'ets conscient. Quan tu surts d'allà i vas a jugar contra Nigèria, contra Camerun, o contra seleccions que, teòricament, són inferiors a Angola, però que tenen jugadores que juguen a Europa o als Estats Units te n’adones. La realitat que ells no són capaços de percebre fins que no s'enfronten amb altres nacions africanes és que, com que Angola és un país amb molta tradició de bàsquet, han de guanyar equips o seleccions que teòricament són inferiors. Però aquestes seleccions tenen jugadores amb un nivell tècnic i amb un nivell de bagatge i d'experiència molt superior al que tenen les d'Angola. I això és molt complicat. 

Ara has proposat a la federació un pla de dos anys per desenvolupar l’equip jove amb el qual has comptat en aquest Afrobasket. Dins d’aquest pla, s’està organitzant algun tipus d'acord per impulsar que jugadores d'allà puguin tenir aquest bagatge amb clubs catalans? 
Em parlàvem no fa gaire amb el vicepresident de la UEM per veure si hi havia cap jugadora amb possibilitats de venir aquí. Va ser la primera conversa que vam tenir. A Angola hi ha un problema, i és que, com que és un país amb molta desigualtat social i molta pobresa, el seu club referent, el Primeiro de Agosto, ha creat, a nivell particular, una acadèmia que vindria a ser el Segle XXI aquí a Espanya.

Com funciona?
Una acadèmia que agafa jugadores des dels 13-14 anys i treballa amb elles. Com que les famílies són molt pobres, aquestes nenes perden el contacte amb la família i aquest club passa a ser el tutor. La sensació que he tingut és que aquestes jugadores estan molt lligades i no tenen permís per marxar. Les pots treure, m'imagino, quan tenen 22-23 anys.

Potser ja és massa tard, no?
El bagatge de treball que fan aquí no l'he vist, no he vist com treballen, però el que sí que he vist és el que saben fer les jugadores. Treure-les aviat d'allà o per portar-les aquí amb algun bon planter de clubs professionals, o portar-les als Estats Units a universitats americanes, seria l'ideal. No sé si hi haurà la possibilitat de fer-ho, això en el projecte que els vaig posar no ho vaig contemplar, però qui sap en un futur. Jo no hi vaig voler entrar per un motiu.

Quin?
Perquè pots entrar en guerra amb els clubs d'allà perquè els estàs prenent jugadores. És un aspecte complicat de gestionar. D'entrada no hi he volgut posar èmfasi. Si el meu projecte tira endavant, serà una cosa per parlar. Tot això tenint en compte que jugadores que tinguin opció i nivell per jugar a Europa d'aquí a dos anys, quan se celebra el següent Afrobasket, és limitat i, i que les tres jugadores amb un futur més prometedor ja ho fan. 

Sobre aquest pla que esmentes, quins són els punts claus que has dissenyat?
El que he fet és dir que necessitaria unes quatre concentracions l'any. D’aquestes quatre concentracions, dues haurien de ser a Angola, perquè a mi em permetria anar al país, treballar amb elles i veure entrenaments per conèixer més jugadores i la Lliga, i dues haurien de ser aquí. Fer dues concentracions aquí permet que les jugadores vinguin aquí, fent possible que cada dia puguin jugar un partit contra equips de Lliga Femenina 2, de Lliga Femenina Challenge, de Lliga Femenina 1 o fins i tot contra equips de nois. D’aquesta forma, estàs veient les jugadores competint i agafen experiència. 

Seria un canvi important respecte de la situació actual...
Quatre concentracions ben fetes, seguiment d'entrenaments, seguiment de partits des d'aquí, poder parlar amb entrenadors, formar entrenadors, per agafar una mica la dinàmica de treball... Sobretot entrenadors joves que siguin, d'alguna manera, receptius a canviar dinàmiques. També, es tractaria de, mentre treballes amb aquest gruix de jugadores, anar seguint les jugadores de 13, 14, 15, 16 anys per veure com es treballa amb elles i llavors crear un projecte a quatre, sis, vuit anys vista, de futur. Perquè aquestes nenes, quan facin 20 o 24 anys, tinguin un bagatge molt més alt del que tenen, actualment.

Això seria clau per acabar d’impulsar el projecte angolès
El potencial físic allà és espectacular. Vaig veure un entrenament de la selecció Sub-16, que va quedar tercera de l'Afrobasket nivell Sub-16, que és una selecció que no té cap nivell, o sigui, el meu cadet del Mataró la guanyaria, però té tres jugadors de metre noranta amb una capacitat física bestial. Són atlètiques, hàbils, es mouen bé, i és clar, seria fer un projecte de treball per integrar-les amb el projecte de selecció i treballar amb elles.

I quan sabràs si aquest projecte és acceptat?
Suposo que ho valoraran després del Mundial que està jugant la selecció masculina. No sé si el fet de no ficar-nos a quarts de final pot comportar que no es cregui en el projecte, ja ho veurem. 

I mira que va anar de poc, perquè vau perdre dos partits de la fase de grups per la mínima.
Sí, però al final, en el món competitiu i professional, guanyar o perdre marca molt. O sigui, que tu et fiquis a quarts de final o no t'hi fiquis pot ser un condicionant perquè decideixin si creuen o no en l'entrenador. O podem dir, ostres, no ha arribat a quarts, però els tres partits van ser molt ajustats, la selecció estava totalment renovada, era la selecció més jove amb diferència; i, en conseqüència, el treball que s'ha fet és bo i el volem mantenir. Jo suposo que és el que hauran de valorar ells. 

Quina era la idea de joc que volies implementar?
Hi ha una sèrie de conceptes que es poden aplicar tant a categoria cadet com a un sènior d'ACB, com a un equip de l'NBA, com a una selecció: una ocupació d'espais, un equilibri de joc dintre-fora, una inversió de pilota, unes lectures de blocs directes i indirectes. Crec que, amb petits matisos, un entrenador que construeix un equip ho ha de tenir en compte. Per tant, això no era cap problema. Llavors, a partir d'aquí, quan coneixes les jugadores, has de generar situacions d'atac en què et puguis beneficiar de les millors jugadores.

Què és el més positiu que t’emportes d'aquesta experiència?
A l’Àfrica, el 90% o 95% de la gent viuen amb un nivell de pobresa bestial. Això és el que crec que més m'he emportat a part del concepte bàsquet: la  poca capacitat de ser conscients de la realitat que tenim i de com és de poc empàtic el món occidental respecte l’Àfrica. 

"En aquesta experiència m’he adonat de com de poc empàtic és el món occidental respecte l'Àfrica, donem molts luxes per normalitzats"

Des que has tornat, veus i vius diferent el dia a dia? 
Això és una cosa sobre la qual vaig escriure molt i he meditat molt. Nosaltres en el nostre dia a dia donem molts luxes per normalitzats. Avui me'n vaig a sopar a fora, o avui me'n vaig a fer una cerveseta... Si tenim els diners per fer-ho, ho tenim tan normalitzat que costa deixar de fer-ho. Sobre el que sí que he reflexionat és a l'hora de consumir. Quan vaig a comprar, realment haig de comprar tant? Realment necessito deu samarretes o amb cinc en tinc prou? 

Què sents quan penses que dirigeixes la selecció d'un país i, per tant, tens a molta gent que et segueix i té esperança en el teu projecte?
La pressió no m'ha espantat mai perquè me la poso jo. Quan entreno un cadet preferent no hi ha ningú que em pugui posar més pressió externa de la que em poso jo mateix. Per mi no hi ha més pressió que la que em puc exigir a mi perquè hi hagi progressió individual de la jugadora i que l'equip vagi creixent de mica en mica per acabar competint. Per tant, en aquest punt no m'espanta.

I la pressió de responsabilitat?
Això és una altra cosa... Quan estàs entrenant un cadet del Mataró, tens responsabilitat davant de les dotze famílies de les jugadores que tens o davant de la directiva que t'ha fitxat. A Angola tens una responsabilitat de potser dos o tres milions de persones que seguiran la selecció. Aquest punt de responsabilitat sí, però no m'afecta en absolut. Simplement, el vull tenir present perquè crec que és important tenir-lo present, però no m'afecta en el meu dia a dia perquè, quan tu ets professional, aquest punt ja el tens tu, ja te'l fas teu.