[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 17 de juliol 2020

Òscar Mateos, investigador associat al CIDOB i professor de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna-URL, parla sobre l'informe Silenciando las armas: condiciones para transformar la violencia armada en África, en què analitza l'agenda de la Unió Africana (UA) i la seva capacitat de lideratge. També parla sobre els set contextos de conflicte actuals al continent, entenent-los en relació amb les dinàmiques globals que els condicionen i apuntant les conseqüències que la Covid-19 hi podria tenir. 

L'informe afirma que, d'una banda, a l'Àfrica s'ha reduït la violència armada, però, de l'altra, en la darrera dècada, han augmentat les protestes polítiques i els aldarulls socials. Per què?
Actualment hi ha molta recerca sobre aquesta qüestió en particular, per indagar en les causes i els motius que estan portant a aquestes primaveres africanes, que per altra banda tenen una invisibilitat mediàtica molt notable. Es parla molt poc de les protestes a l’Àfrica subsahariana. El cert és que des del 2010-2011 han augmentat de manera notable. Les motivacions tenen molt a veure amb l’esgotament de la tercera onada de democratització africana viscuda a partir dels 90 amb la caiguda del mur de Berlín, amb el reflex de la caiguda del règim de l’apartheid a sud Àfrica i fruit de les mobilitzacions internes de la societat civil, que fan front al que s’havia consolidat després de les independències: sistemes de partit únic. Als 90 es produeix una mobilització ciutadana per intentar confrontar aquests règims i democratitzar els països.

Ho van aconseguir?
Pràcticament la totalitat dels països es democratitzen, però no es consoliden règims de partit únic, sinó règims on un únic partit monopolitza la vida política que utilitza les eines constitucionals de manera fraudulenta, com ara fraus electorals. Això ha fet que societats africanes més riques però més desiguals, amb poblacions joves, urbanes i més formades, hagin experimentat protestes protagonitzades per aquests grups. Reivindiquen una millor redistribució socioeconòmica i règims més democràtics. Tot això en contextos globals, que s'influencien per les altres dinàmiques polítiques d’esgotament del model actual de democràcies liberals, de sistemes cada cop més desiguals i a més on la qüestió tecnològica, les xarxes socials, la cada cop més important presència de telèfons mòbils... És un mapa de transformacions àmplies que ens porta a entendre per què s'està produint això. 

A l'informe parla de la nova fase política al continent. Quines en seran les claus, els joves, les xarxes socials?
Sí, estem davant d'una fase que hem d’entendre i que entendrem millor com major perspectiva en tinguem: estem a l’ull de l’huracà, en una fase de forta convulsió social i política. On les protestes polítiques són un símptoma de la insatisfacció social de sectors de població més jove, més formada, urbana i interconnectada. I que volen una millora de les condicions. Els règims són molt deficitaris a l’hora de proveir serveis bàsics o condicions polítiques democràtiques.

Però de moviments democratitzadors ja n'hi havia hagut. Què ha canviat?
En les anteriors transicions polítiques (anys 60 amb les independències i els 90 amb la nova onada de democratització) la sensació era que estaven més influïdes per la connexió amb l’exterior, en un context de guerra freda, o bé d'organitzacions financeres internacionals —FMI o Banc Mundial— que van condicionar molt la vida política d’aquests països. Amb polítiques, amb condicions per rebre ajut internacional, amb mesures que venien fortament pilotades des de fora... En l’actualitat, la sensació és la d'un procés de politització interna molt forta sobre el tipus d’horitzó polític al que aquestes societats aspiren. Amb construccions i limitacions enormes, sense idealitzar aquests processos: estem davant de contextos en què predomina la precarietat i la incertesa.

També s’esmenta la necessitat d’afrontar els impactes climàtics. En quin sentit aquests impactes plantegen problemes de seguretat?
És un problema de seguretat perquè impactes fort en la vida de les persones: no tenir aliments o recursos bàsics per viure. Estem parlant de processos molt intensos de desertificació, afectacions per desastres naturals... Són problemes de seguretat humana en el sentit de seguretat alimentària i seguretat molt bàsica. El problema és que tot això es comença a concebre des d’un altre tipus de seguretat, que és la seguretat més clàssica o autodefensiva. És com habitualment els països occidentals perceben els problemes de les qüestions africanes: com problemes que poden esquitxar la seva estabilitat política.

De quina manera?
És evident que en un context de precarietat, de manca de recursos i aliments, que porta nous fenòmens migratoris, pot portar joves que no tenen oportunitats laborals o vitals a allistar-se a grups gihadistes, per exemple. Tot això es percep com un problema de seguretat militar clàssica. Les conseqüències de tot això: reforçar sistemes de seguretat per evitar les migracions i combatre directament els grups gihadistes. Quan, en el fons, aquests problemes estan vinculats a fenòmens de fons que afecten els africans i que tenen a veure amb dinàmiques globals com és el canvi climàtic.

Àfrica supera 500.000 casos de Covid-19 amb una expansió desmesurada a Sud-àfrica. Foto: EFE

Com afecta el canvi climàtic al continent?
L’Àfrica pràcticament no contribueix al canvi climàtic, la seva petjada ecològica és mínima, però, en canvi, per la seva posició geogràfica, per la dependència que té de l’agricultura, és el continent que està rebent els impactes més grans del canvi climàtic. L’estratègia no és afrontar les conseqüències de tot això i contenir els seus efectes, és intentar veure les seves causes, que sovint tenen a veure amb allò global, amb el model de consum que tenim i no pròpiament amb les societats africanes.

Quina responsabilitat tenen els països occidentals tant pel que fa als orígens dels conflictes com pel que fa a la seva resolució? 
Hi ha hagut un discurs hegemònic de tractar de comprendre els conflictes africans com a conflictes civils, de guerres internes. La història africana no s’entén sense les dinàmiques híbrides. No es pot entendre sense la història del tràfic d’esclaus, sense la colonització, sense la presència intensa de l'URSS i dels Estats Units durant la guerra freda. O el context global, les potències internacionals o les dinàmiques de globalització. Cal tenir en compte tota aquesta dimensió transnacional. Cal entendre el recorregut històric per poder transformar, perquè molts dels problemes i conflictes són interns però també estan vinculats a dinàmiques globals.

I com transformem?
Necessitem eines de governança social, regles de joc que posin límits als problemes com són la venda d’armes, l’explotació de recursos naturals, la venda i la privatització de terres actual, etc. 

La Unió Africana, quin paper hi juga? 
La Unió Africana està jugant un paper rellevant. La UA, sense idealitzar, és un organisme que té una vida força llarga, neix el 1963. Durant 40 anys té una vida bastant innòcua. Neix amb el principi de no-ingerència, que respecta els límits dels nous estats-nació africans, que té una vida organitzava pobra als inicis. L’any 2002 es torna a fundar en una cimera, sota un principi que neix sota el lema “Solucions africanes per a problemes africans”. Amb l’objectiu d’acabar amb la dependència dels països occidentals i de tractar de liderar la resolució dels seus propis conflictes.

Hi ha hagut algun avenç?
Malgrat que hi ha moltes limitacions, com ara la manca i la dependència de recursos, a més de la rivalitat entre els grans actors dins la UA, ha posat en marxa tota una infraestructura amb eines: panell de savis, experts, enviats especials. L'activitat de la comissió executiva és molt més intensa i està aconseguint liderar molts d’aquests processos. 

A l’informe diu que un 90 % de les víctimes mortals dels últims anys s’han concentrat en set contextos de conflicte: Sudan, Nigèria, República Democràtica del Congo, Somàlia, República Centreafricana, Sudan del sud i Líbia. Què tenen en comú tots aquests països que concentren una major violència al continent?
Quan destaquem això estem intentant desconstruir el clixé clàssic, de l’Àfrica com un continent de guerres. L’Àfrica són 54 països, 1300 milions d’habitants, una diversitat històrica i ètnica absoluta. Per tant, són contextos territorialment molt extensos on la situació és de bastant estabilitat política. Quan diem que hi ha set contextos, és que n'hi ha uns altres 47 que viuen en situació de força estabilitat i no es veuen afectats per aquestes dinàmiques de violència política. El que caracteritza aquests set contextos són diverses situacions. De fet, no hi ha un patró clar que sigui transversal en tots aquests contextos.

Però si que hi deuen haver elements en comú.
La majoria arrosseguen una història en la qual s’ha anat enquistant una cultura de la violència. On hi ha una forta presència d’actors internacionals, que tampoc ha ajudat ni contribuït a la resolució d’aquests conflictes. No necessàriament són contextos vinculats a l’extracció de recursos naturals, tot i que l’escassetat o l’abundància de recursos poden ser importants. Els lideratges polítics o la lluita pel poder de determinats actors, també ho poden ser. En definitiva, una sèrie d’ingredients que fan molt difícil la transformació de les dinàmiques de violència que s'han arrossegat des dels anys 90, com en el cas del Congo. 

Fa servir els termes afro-optimisme i afro-pessimisme. A què es refereixen exactament?
L'afro-pessimisme és la manera tradicional com s’ha entès l’Àfrica des d’Occident: des d’un sentit tràgic, com el continent castigat per la fam, la pobresa i les guerres. Des de l’impuls civilitzatori, del qual Rudyard Kipling va parlar al segle XIX, que era la pesada càrrega de l’home blanc de civilitzar un territori condemnat per l’endarreriment. Una mirada tràgica, que és evidentment reduccionista i racista. L’afro-optimisme emergeix a finals dels 2000. Es comencen a registrar forts índexs de creixement econòmic d’una part substancial de països africans, molt vinculat a la crisi econòmica que pateix el conjunt dels països occidental. En contrast amb el creixement de certs països africans, relacionat amb l’extracció de recursos naturals i la millora d’indicadors socioeconòmics. Sobretot la gran influència de la Xina porta a parlar d’una nova realitat africana.

Aquest segon terme és més encertat, doncs?
No deixa de ser un altre clixé, una altra mirada interessada, una altra mirada simplificada i reduccionista cap al continent. El que busquem és una mirada d'afro-realisme, que entengui el continent des de les seves potencialitats i limitacions, que entengui els diagnòstics interns dels moviments socials i la societat civil, què estan fent respecte als problemes que tenen. Que s’allunyi dels estereotips i de les mirades exògenes. Que entengui el continent des de la normalitat i no des de l’excepcionalitat constant.

A l’informe diu que la resposta a la pandèmia va ser molt més immediata que en contextos no-africans. Tanmateix, preveu que els efectes de la pandèmia empitjorin les condicions socioeconòmiques de molts països i n’agreugin els conflictes. La pandèmia trunca les expectatives de millora al continent?
Sense dubte. La pandèmia està afectant tot el planeta, Àfrica no és l’excepció. L’impacte de moment és menor del que s’esperava, però està tenint conseqüències greus, sobretot en l'economia. Per exemple, en l’arribada de remeses des de la població migrada. O bé el turisme, del qual molts països en depenen. O la caiguda del comerç internacional.

Per tant, més risc de conflictes.
És evident que agreujarà la situació de precarietat i de vulnerabilitat que viuen aquestes poblacions, tant en l’àmbit rural com urbà. Agreujarà les dinàmiques de conflictes. Afectarà també els diners que s’estaven destinant a la seva prevenció d'aquests conflictes, que ara seran destinats a tractar de pal·liar la Covid. Per tant, alentirà molts dels processos que s’estaven portant a terme.

Finalment l’informe parla de condicions per "silenciar les armes".

Silenciar les armes és un document del 2013 en què es proposa l’aspiració que la UA té per al 2020: és un intent de mediació de conflictes. La realitat és que el balanç que fa arribar el 2020 de molts d’aquests conflictes és que hi ha una nova violència política vinculada a les protestes polítiques que reivindiquen una millora de les condicions socials i polítiques. L'informe alerta que aquestes condicions no només tenen a veure amb els elements locals, sinó també a escala global. Les solucions passen per les dinàmiques globals, així com per l’articulació d’una UA que vol, però que a vegades no pot. Que té discurs i visió, que té un horitzó força clar, però li falten les eines, els recursos, els mitjans necessaris per convertir-se en un actor que lideri la resolució d’aquests conflictes.

Què caldria perquè disposés de totes aquestes eines?
Un procés constant de mobilització ciutadana. El treball que fa la societat civil i els moviments socials arreu, que critiquen les dinàmiques de la globalització neoliberal. Cal una articulació dels moviments socials que reivindiquin polítiques transformadores que canviïn les regles del joc. No és una cosa etèria. Estem en vies d’aprovar una taxa tobin que reguli les transaccions financeres internacionals. Una cosa que es porta plantejant des dels moviments socials dels 90 i que avui en dia està en les agendes d’alguns governs. El que cal és un procés de mobilització i d'articulació ciutadana, que les organitzacions no governamentals pressionin l’agenda política local, regional i global, per tal d’aprovar mesures que posin fre a totes aquestes dinàmiques.

Per exemple?
Quan parlem de la venda d’armes. Les organitzacions no governamentals porten des dels 90 lluitant per lleis de transparència que evitin que els governs occidentals venguin armes als països que estan en guerra. Malgrat això, molts països occidentals, inclosa Espanya, continuen burlant aquestes normes. Això són lleis i tractats que s’han anat aprovant fruit de la mobilització ciutadana, que cal mantenir per una globalització més justa. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —