- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 16 de setembre 2020

Pau Vallvé (Barcelona, 1981) publica aquest divendres el seu 17è disc, el 6è  signat sota el seu nom, titulat La vida és ara. Com ja és tradició, és un disc completament artesanal, composat, tocat, mesclat i produït per ell mateix. Aquesta vegada, però, ha nascut en unes circumstàncies d’allò més especials: dies abans del confinament, l’artista va separar-se i va anar a viure provisionalment al seu estudi, que es va acabar convertint en la seva casa durant 75 dies. 75 dies de reflexió, creació i música; molta música.

Aquest divendres surt el disc La vida és ara. Estàs nerviós? 
No, estic molt content, tinc moltes ganes. Porto des del març amb això i ja arriba l'hora de compartir-ho d'una vegada.

Pocs dies abans del confinament et vas separar i vas anar a viure provisionalment uns dies a l’estudi. I hi vas acabar vivint-hi durant 75 dies. Com va ser això?
Al contrari del que podria semblar, va ser molt guai. Em vaig separar una setmana abans i vaig anar a l’estudi de manera totalment provisional: “vaig uns dies aquí que és el que tinc ara mateix i ja veuré on vaig”. I va ser com hòstia, no vaig enlloc, m’he de quedar aquí. El meu estudi és uns baixos sense llum que no estan massa pensats per viure-hi i va ser una primera setmana heavy. Però va anar molt bé, la veritat és que en un moment vital on has de tornar a començar, tenir tres mesos al racó de pensar va ser bastant necessari. Va ser un bon moment per dir: “ara pares, ara penses i fas balanç una mica de tot plegat”. I el disc surt de tot això.

I de mica en mica es va anar gestant el disc?
Jo els discs sempre els faig igual. Parlo de les coses que em passen, de les coses que m’inquieten. Aquest disc no és diferent, però com que la vida va canviant, els discos van canviant. A mi aquest confinament m’ha servit per pensar moltes coses, i també per adonar-me que sóc molt més feliç del que em pensava. O que sóc molt més afortunat del que em pensava. En el disc això també es veu reflectit. 

Imagino que estàs molt content amb el resultat?
Sí, molt, molt! Sinó no el trauria tampoc.

Crèdit: Tina Riera

El teu darrer disc, Live Vest Under Your Seat es podria considerar el més lluminós comparat amb els anteriors. Aquest diries que és encara més optimista?
Crec que sí. Però potser és menys naïf. L’altre era més motivacional, de vinga va, tu pots, cap endavant. També perquè era un moment en què em vaig trobar que varia gent del meu entorn estava malament i els vaig fer una mica un disc dedicat. I La vida és ara potser és més meu, perquè jo sóc més així. De dir bé, el món és una merda, però estem vivint, i ho hem d’aprofitar. Per tant, potser és un disc més optimista (a la meva manera) que l’anterior, però a la vegada també té aquest punt trist de dir, tot és molt maco, però no oblidem que és una merda en realitat.

Dependrà de qui l’escolti.
Sí, té aquest punt doble que hi ha gent que li sembla súper optimista i gent que diu que és molt trist. Me n’adono que la gent que en el passat hem estat malament i ho hem superat el veiem com un disc molt optimista. En canvi, hi ha un altre tipus de gent que per sort o per desgràcia no han patit mai de veritat (o no han volgut acceptar-ho) que els hi sembla molt trist. Però en general jo crec que és el disc (no sé si més feliç) però sí més constructiu.


"Mai és el moment ideal, sempre esperem que tot vagi millor. I no és veritat, la vida és ara"


I aquest optimisme es destil·la en el títol del disc La vida és ara. No sé si actualment, tenint en compte la situació sanitària, és el millor moment per viure la vida...
Una mica va d’això el disc: mai és el moment ideal, sempre esperem que tot vagi millor. I no és veritat, la vida és ara. I per això la portada és una mica la que és. En comptes de fer portades com les que feia fins ara, amb paisatges bucòlics a llocs preciosos, reivindico el dia a dia, el fet de cuinar perquè tens pressa. Que amb aquest confinament també ens hem adonat que és el que més trobem a faltar. Ens morirem, les coses aniran a pitjor. Per tant, la vida és ara, i ja està, gaudim-la. No cal fer tants plans de futur perquè el futur no existeix pràcticament. (Riu).

El disc és un canvi d’etapa. Tant a nivell musical com personal?
Sí. M’he separat i m’he trobat que torno a començar amb moltes coses molt més ben apreses, amb una motxilla molt plena i molt ben muntada. És un disc que ho enfoca en aquest sentit: que guai poder tornar a començar quan un està bé i té ganes de fer-ho.

Portada del disc 'La vida és ara' / Pau Vallvé

Feia temps que et senties auto-encapsulat en un estil molt concret que al final no acabava de representar totes les teves cares i actituds. Vas decidir eliminar els que consideraves els principals tics o característiques del projecte. Quin és el resultat?
El més essencial d’aquest joc que em vaig proposar (també per avorriment) era que seguís sonant a mi. Per mi el gran triomf serà quan algú em digui que aquest disc sona com l’anterior, sona com el que fas sempre. Per tant, l’objectiu era que no semblés un canvi tot i que sí que ho sigui.

Dius que el teu triomf és seguir sonant a tu. Què fa a en Pau Vallvé sonar com el Pau Vallvé?
Això és el que jo no sé. Jo el que sabia era quins tics no volia repetir: aquesta part èpica (que sempre començava a baix de tot, fluix, i acabava a dalt de tot), el drama (que tot sempre era molt plorat des del fang), després el rock (que tot acabava tenint un caire de bateria i guitarres elèctriques), la sobre-producció i finalment l’indie. Feia molts anys que sense voler acabava en aquests recursos. I al final, prenent consciència de com jo estava actualment no em quadraven gens. Per tant, sóc molt feliç d'haver-m'ho tret de sobre. Però segueixo sonant a jo. Això sí que ja no et sé dir per què (riu). 

Expliques que abans del confinament et vas separar. Aquesta ruptura es reflecteix en les lletres? Tenint en compte que has escrit moltes cançons d’amor i desamor en discos anteriors.
El disc comença amb les dues cançons que parlen d’aquest tema, del moment de separar-se, però des d’una perspectiva molt objectiva o poc dramàtica. La primera cançó, “Buguenvíl·lies”, és aquest dubte que queda qualsevol vegada que et separes: que acabis convertint-ho en amistat o que realment et distanciïs i no et vegis. I la segona, “Èpoques glorioses”, és més una narració del moment que te n’adones que allò ja no funciona i que s’ha d’acabar, també des d’un punt de vista serè. Però el tema amor i desamor no ha sigut un gran motor del disc ni una preocupació meva, tampoc durant el confinament. És una etapa que es va patir més en discs anteriors, però a La vida és ara no és més que l’interruptor que obra totes les següents reflexions o maneres de veure les coses.

 

 

De moment es coneixen tres cançons, més les que s'han pre-estrenat: “Mai més vull estar enfadat” i “Buguenvíl·lies”. Què n'hem d'esperar de la resta? 
Sempre m'atreviria a dir que és el millor disc que he fet. Però clar, això depèn de cadascú. El disc, un cop ja el trec, ja passa a ser de la gent. Jo estic molt content de les cançons d’aquest disc, de com m’hi estic relacionant: és un disc que no he patit fent-lo ni pateixo cantant-lo. És com si hagués aconseguit sortir del riu i me l’hagués mirat des de fora i explicat què hi veig, no tant des de dins del fang, plorant, sense sortir-me’n. Per tant, és un disc que crec que es trobarà això, un punt més serè, potser més lúcid. Però no és més que la meva visió del món, en el qual tinc la sensació que m’he fet gran i he pogut madurar i veure-ho tot amb més distància, reconciliar-me una mica amb la vida. Jo crec que aquest seria el tret comú.


"Estic molt content de les cançons d’aquest disc, de com m’hi estic relacionant: és un disc que no he patit fent-lo ni pateixo cantant-lo"


Tens alguna cançó preferida del disc? 
Van canviant. Jo li tinc molt carinyo al bolero, a “Com troncs baixant pel riu”. I mira que és absurda, en realitat, perquè retrata una vida de dalt a baix i al final diu, “som com troncs baixant pel riu, no hi ha més; per tant, gaudim-ho”. El missatge és molt senzill i podria semblar molt trist, però tota possible moral que en puguis treure és positiva i constructiva. I també estic molt content amb la que suposo que no li agradarà a ningú que és “Suposo que això és fer-se gran”. És una cançó una mica més trista i més de “cabron, aquí vas a fer mal”. D’aquí a dues setmanes seran unes altres.

Torna a ser un disc completament artesanal. 
Com cada disc, sempre me'ls gravo sol. És una cosa que m'agrada fer. És el meu joc que tinc, cada dos anys tancar-me allà i anar passant a net les idees. 

Aquest dimecres, primer concert de la gira amb una nova formació. Com l'afrontes? 
Molt bé, molt content i amb moltes ganes. A veure si no ens el cancel·len. El nou format de gira també és molt xulo, estem molt il·lusionats amb aquesta nova banda i nova manera de tocar.

A Vic, a Tarragona, a Terrassa i a dos dels tres concerts a Barcelona les entrades ja estan exhaurides. Com ho vius?
És molt maco, ens va bé des de fa molt temps. I dius, hòstia, quina sort, amb les cançons tristes que faig encara em sembla estrany que em vingui gent a veure. Tinc molta sort.

 

Tornem al disc. A “Què va, què va” dius: “Si ara em fessin tornar a tenir 18 anys ho faria de nou tot igual que abans, però disfrutant”. Ho faries tot igual (però “disfrutant”)? O canviaries alguna cosa?
Estic molt content de totes les coses que he fet, fins i tot de les coses amb les quals m'he equivocat. Perquè m'han servit per aprendre’n. Del que sí que me’n penedeixo, i és el que dic a la cançó, és que tot i tenir la sort de poder fer moltes coses que m’han agradat és que totes les he patit. Sempre les he viscut amb certa angoixa, pensant que no sortirien bé. I m’adono que potser no hauria passat res si haguessin sortit una mica pitjor i les hagués “disfrutat” més. Aquest és una mica l'aprenentatge d'aquest confinament. De dir, tio, si no surten bé les coses no passa res, però disfruta-ho perquè això s'acaba. 


"Estic molt content de totes les coses que he fet, fins i tot de les coses amb les quals m'he equivocat. Perquè m'han servit per aprendre’n"


“Suposo que això és fer-se gran” és el títol de la dotzena cançó del teu disc. Has crescut amb aquest disc?
Parar, escoltar-te i reflexionar sobre la vida ho fem menys del que hauríem de fer-ho tots plegats. El fet de tenir tres mesos per estar aquí sol, amb mi mateix, en un espai subterrani i sense llum són moltes hores que tens per pensar. Més que fer-me gran m’he adonat que he madurat i he pogut entendre coses que em neguitejaven feia temps. La cançó va una mica d'això, i no tot en positiu. Fer-se gran també vol dir que coses que t'haurien de molestar ja no et molesten, que la gent et falla, que la gent no sempre et fa costat. I és el que hi ha. Pot semblar un missatge trist però  per mi és una de les claus de ser molt feliç: acceptar les coses tal com són.

Del Pau d’Amic dels Cirerers en queda alguna cosa? 
Sí, sóc jo, sempre he sigut jo. Però et vas fent gran i vas veient que hi ha moltes coses que no canviaran i és millor abraçar-les que no enfadar-te constantment.

 

 

Et proposem el nostre joc ‘Davant del Mirall’.

Un somni per complir? 
Sóc molt pragmàtic, em plantejo somnis que més o menys pugui complir perquè sinó després em frustro.  Suposo que aprendre a perdre el temps sense posar-me nerviós que l'estic perdent.

Un somni complert?
Aixecar-me al matí per fer el que més m'agrada del món i que això sigui la meva feina. I que faci molts anys que ho faig. 

Quina és la teva por més gran? 
Avorrir-me. Cada gira canvio la banda, cada disc m'invento coses noves. Me'n vaig anar a viure a Banyoles, ara he tornat. Tendeixo a avorrir-me fàcilment i és una cosa que no suporto. Quan les coses no em sorprenen m'avorreixo profundament. 

Un títol al disc de la teva vida?
Segurament La vida és ara. Perquè és de les coses que més em costa recordar, que haig de viure el present. Al disc hi ha una cançó que diu “Mai més vull estar enfadat”, deixem de criticar. I és una cosa que sovint em dic a mi mateix, a veure si m'entra d'una vegada. Els discos també els faig perquè jo els escolti, com que els he de cantar moltes vegades a veure si se'm queden. Per tant ‘La vida és ara’ seria un bon títol, de va tio, aprèn a gaudir el present i res més. 

Una pregunta que no t'hagin fet mai? 
Aquesta que m'acabes de fer. 

I per acabar, el 'Paraula a Paraula'

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —