Malgrat que se’l coneix com un dels reporters de guerra més reconeguts del nostre país, Raül Gallego (Sabadell, 1976) prefereix descriure’s com un periodista interessat en qüestions socials: “Dels conflictes a mi no m’interessa l’èpica militarista, sinó la seva part humana, com aconsegueixen treure el pitjor, però, sobretot, el millor de nosaltres”.

Després d’haver passat pels Estats Units, l’Àsia i l’Orient Mitjà, Gallego ha tornat a Catalunya per endur-se, de la mà de 3Cat, l’Emmy Internacional per la producció Punt de no retorn, erigint-se així en un dels professionals més premiats de la seva generació. Discret i proper, es posa davant de la càmera per reflexionar amb nosaltres sobre la seva darrera sèrie documental, la realitat canviant del món i el futur del periodisme.

En una entrevista et van preguntar per què serveixen els premis i vas respondre que per millorar les condicions laborals fins que, passat un any, aquest premi li donen a una altra persona. Ha canviat gaire la teva vida professional després de rebre l’Emmy per Punt de no retorn?
De moment no m'ha canviat gaire, estic plantejant-me a veure què faré a partir d’ara. Punt de no retorn acabarà el març i ara estic pensant si seguir el programa arribat aquest punt o fer altres projectes. De moment no tinc gaire clar què faré (riu). Ara estic concentrat en acabar la segona temporada, acabant d’editar dos nous episodis i encara tinc pendent rodar dos més. Tinc ganes de coses noves.

I el que vindrà passarà a casa nostra, a Catalunya? 
Ja es veurà, encara no ho sé. Estaria bé seguir amb 3Cat, perquè, de fet, un dels reptes de Punt de no retorn era aquest: des d'una televisió petita, autonòmica, arribar a tot el món i obtenir el reconeixement internacional. I ho hem aconseguit. Seria molt maco seguir amb aquesta trajectòria.

"Volia demostrar que és igual, que si fas alguna cosa que està bé, tant és si ho fas per un mitjà internacional molt gran o per una televisió petita"

T'esperaves que un projecte de 3Cat s’emportés un Emmy? 
Era un dels objectius que em vaig marcar, tot i que els premis no són el més important. Fa dos anys em vaig quedar amb les ganes d’endur-me’l quan em van nominar per Fly on the wall, la sèrie que vaig fer per Al Jazeera. Ara, el repte era com a mínim intentar tenir el mateix resultat. Volia demostrar que és igual, que si fas alguna cosa que està bé, tant és si ho fas per un mitjà internacional molt gran o per una televisió petita.

Com dius, la docusèrie per Al Jazeera es deia Fly on the wall, ara parles de Punt de no retorn. Hi ha com un gir pessimista en l'enfocament? 
No havia de ser un gir més pessimista. ‘Fly on the wall’ és una expressió que representa la mosca que està en una paret observant-ho tot, però que no intervé. Reflecteix la forma com jo treballo: acompanyant les persones, que siguin elles mateixes, que mostrin la seva vida i que expliquin el que els passa. Amb Punt de no retorn la idea era fer un retrat d’aquest món que vivim i que canvia dia a dia de forma tan trepidant. Volia seguir la idea del que feia per Al Jazeera, però intentant posar al centre això.
 

La sèrie és un ‘ShortDoc’. Aquest format busca respondre a una època “d’atenció dispersa”? 
Crec que tots patim bastant aquest “attention deficit disorder”. I aquest és un format que no és una notícia curta, amb què l'audiència es queda amb les ganes de saber més, ni tampoc és el documental molt llarg. El ShortDoc va dels 5 minuts a la mitja hora i tothom pot trobar el moment. El repte és sintetitzar temàtiques complexes en aquest temps. Però jo sempre penso en la gent que fa anuncis i que en pocs segons expliquen tant. M’he acostumat a treballar així, a vegades ni em sobra el material.

No creus que el ShortDoc pot contribuir a aquesta falta d’atenció i a informar-nos només sobre qüestions que són del nostre interès?
Al contrari, crec que pot ajudar en aquest moment que ens costa tant estar atents a les pantalles. Un dels objectius és precisament anar en contra d'aquesta tendència que, per culpa dels algoritmes, la gent només mira el que li interessa. Amb les històries que faig intento trencar amb això. El reportatge que vaig fer d'Israel Balagan, per exemple, va haver-hi palestins que no estaven contents i va haver-hi israelians que no els va agradar. A vegades quan passa això vol dir que potser la feina està ben feta.

Gallego rodant Punt de no retorn al camp de refugiats de Jenin el 2023

La sèrie inclou elements cinematogràfics i el so hi té un pes molt important. Creus que això pot trair la realitat en algun punt o esbiaixar-ne la lectura?
La meva feina implica que sigui el màxim de just possible. Jo intento transmetre el que jo he sentit i el que han sentit les persones que segueixo amb la càmera. La utilització d’una narrativa cinematogràfica és una eina per arribar a l'audiència, per transmetre aquestes sensacions, però sempre sense deformar la realitat o sense passar-te de tremendista. Han de ser elements que acompanyin, que ajudin a entendre. 

Una altra característica de la teva sèrie és que no hi surts, esculls trencar amb la imatge del periodista com a marca del producte, però alhora en algunes entrevistes has explicat que saps que si hi apareguessis tindries més seguidors…
Ja hi ha massa gent que surt davant de càmera, en fa falta un més? Jo vaig estudiar periodisme i em va agradar més triar explicar el que passava amb la càmera i no posant-me davant d’ella. La meva eina principal és la narrativa visual per explicar el que passa. Però també soc conscient que ara estem en un moment en què si surts davant de càmera, ajuda que hi hagi més audiència. Però jo prefereixo donar el màxim de temps als protagonistes de la història. No crec que la perspectiva del periodista sigui tan important, a menys que siguin circumstàncies molt excepcionals.

"Estic editant dos nous episodis que expliquen com Suècia s'ha convertit en el país número 1 d'Europa en violència per armes de foc i explosions"

Per ara a la nova temporada has parlat de la deriva ideològica d’Israel i també de la tensió política que es viu als Estats Units. Què hi podrem veure als nous capítols?
Ara estic editant dos nous episodis que expliquen com Suècia s'ha convertit en el país número 1 d'Europa en violència per armes de foc i explosions. Sorprèn molt, que aquest país que tothom té com tan modern i avançat pateixi d’aquesta pandèmia. Però al final aquesta deriva de violència per crim i bandes de criminals, té molta relació amb una immigració que no s'ha integrat bé. I és un tema molt tabú. Però cal parlar-ne per entendre per què passa. S'ha arribat a un punt que hi ha adolescents, de fins a 13-14 anys, que s'han convertit en sicaris treballant per a grups armats. En aquests dos episodis explicarem per què passa.

I als dos restants?
De moment he posat tres canyes de pescar a tres històries diferents. Dues són sobre el canvi climàtic. Són temes complicats, de difícil accés, i per això fins que no els tingui ben lligats, no explicaré de què van.

 
Gallego cobrint la història de la violència contra el Rohingya 2012 per Associated Press

I Síria? 
Síria ara és un moment d'actualitat i m'estic esperant a veure què passarà. A la sèrie, a la majoria d'històries hi vaig abans que passi o després, quan tota la premsa ha marxat i la gent s'ha oblidat.

A Gaza no hi han pogut entrar els periodistes internacionals, de fet.
Crec que els periodistes palestins, els que encara no han matat perquè han matat ja més de 140, estan fent una feina brutal, molt bona que això fa que no trobi a faltar tant que els mitjans internacionals hi vagin. És la seva història i l'estan explicant molt bé. Però, evidentment que si Israel fos l'única democràcia del Pròxim Orient com diuen, hauria d'haver deixat entrar la premsa internacional. Fa anys sí que crec que l’entrada de premsa internacional hagués evitat les atrocitats d’Israel, però en aquest moment crec que en  a Israel no li importa gaire si hi ha premsa internacional o no, per molt que els mirem segueixen amb el genocidi. 

"Durant el Procés, la premsa catalana va fallar

Parlant de periodistes que cobreixen la seva pròpia història, has estat molt crític amb la cobertura que els mitjans catalans van fer del Procés.
Crec que en general va faltar d'autocrítica. Tu pots ser independentista, pots ser el que siguis, però si ets periodista has d'intentar anar més enllà del que et diuen els polítics, no es va qüestionar res. Aquí no es va qüestionar res del Procés ni als mitjans grans, ni als petits, ni públics, ni no públics; la premsa catalana va fallar. Els que van ser afins al procés van ser totalment cecs i van seguir-lo amb una obediència pràcticament absoluta i el problema és que si feies la feina de periodista, t'atacaven d’equidistant i espanyolista. 

Va ser el teu cas?
A mi em van arribar a dir que com que els meus cognoms no són catalans no entenia la catalanitat o que com havia estat molts anys fora no entenia el que passava aquí. El temps ha demostrat la realitat del que va ser el Procés. Si tu explicaves el que passava aquí, que hi havia moltes injustícies, es podia arribar a entendre per què cada vegada hi havia més independentistes. Però havies de qüestionar també tot aquest procés perquè era un engany. 

Com descriuries el tipus de periodisme que fas? Sembla que periodisme de guerra no t'acaba de convèncer… 
Crec que hi ha molt periodista de guerra que diu que és periodista de guerra i no ho és. Amb el tipus de periodisme que jo faig sí que m'he centrat molt en temes socials de denúncia. I sempre m'ha interessat molt perquè al llarg de la història són gairebé sempre els dolents els que acaben guanyant, i és una de les raons per les quals he anat a cobrir conflictes. No la guerra pel fet de la guerra o l'èpica militarista, sinó tot el contrari, la part humana del que passa quan hi ha una guerra. En zones de conflictes, surt el millor i el pitjor de les persones. I és una de les coses que m'ha enganxat més, quan veus dintre, malgrat l'adversitat, que hi ha gent que fa actes heroics, que ajuda, i això és un fet que sempre m'ha enganxat.

Quines conseqüències tant psicològiques com personals té fer aquest tipus de periodisme? 
Qualsevol feina en què fas el que t'agrada és una sort, però alhora has de vigilar que la feina no t'acabi menjant gairebé tots els aspectes de la teva vida. Arriba un moment que te n'adones i vols intentar buscar l’equilibri i reconciliar vida personal amb la feina. I hi ha altres coses molt importants a la vida que no les pots oblidar. Jo sempre ho he fet això de parar i dir, a veure, per què fas aquesta feina? Recorda't que no ho fas ni per l'adrenalina ni pels premis.

Gallego en una missió amb soldats britànics treballant per Associated Press

I com has viscut aquí a Catalunya després de veure tot el que has vist? 
Les primeres vegades que vas a un conflicte i tornes a casa t'indignes molt perquè és un contrast molt bèstia. Després, amb els anys, t'adones que la gent té la preocupació que té, i és normal que les persones d'aquí tinguin les preocupacions que són típiques de gent que viu aquí. Fins i tot arribava un punt que m'agrada tornar i escoltar les preocupacions més normals, perquè és una forma de desconnectar. Amb el temps aprens a conciliar aquestes dues realitats i a ser conscient també del món on vivim. Hi ha gent que diu que per fer això soc un insensible, però jo penso que és just el contrari. Per mi l'insensible és el que sap que això passa i mira cap a un altre costat.

Com t'agradaria estar d'aquí a 10 anys professionalment? 
Amb aquesta feina és una mica com ser jugador de futbol. Arriba un moment que has de saber-te retirar, has d’entendre que hi haurà gent més jove, que pencarà més que tu, que inclús seran més bons que tu i aprendran dels teus errors. Llavors, has de fer d'entrenador. Jo veig que ja em toca aviat de fer aquest pas, d'estar menys sobre el terreny i ajudar altra gent i transmetre tot el que he après. Una de les raons per les quals estic fent un doctorat és per, més endavant, tenir l’opció de dedicar-me a la docència a la universitat.

I a més curt termini? 
Sempre m'agrada innovar, pensar en nous reptes. Potser fer una nova sèrie o replantejar-me si Punt de no retorn continua com fer per anar més enllà del que hem fet ara. Potser també utilitzar la intel·ligència artificial com una eina més, que formi part de les històries. M'encanta la idea de seguir retratant aquest món canviant, que gairebé cada vegada més sembla una distopia. És molt interessant la decadència, per desgràcia, de les democràcies, la societat del benestar, i és més important que mai seguir el que està passant i intentar trobar solucions a aquesta deriva populista antidemocràtica.

"El periodisme es troba en el punt de decidir si evolucionar o morir”

I ara que parlem de futur, com veus el futur de la professió? 
Estem en un moment que és molt interessant, també és estrany. Estic veient gent que està fent coses espectaculars, que a més a més no depenen de mitjans grans, però també veig molta desinformació i molt soroll mediàtic, sobretot amb la utilització d'intel·ligència artificial. Crec que estem tardant a crear protocols per intentar detectar i verificar totes aquestes informacions. També estem en un moment en què els mitjans i els periodistes hem perdut pràcticament tota la credibilitat i hem de preguntar-nos per què ha passat. S'ha de saber avançar, perquè estem en aquest moment d'evolucionar o morir. Per una banda, fa por, però per l’altra, jo estic molt emocionat i a l'expectativa de què és el que podrem fer d'aquí res.