[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 03 de juny 2020

El dimarts 12 de maig, ara fa tres setmanes, els professionals sanitaris dels principals hospitals de Barcelona es van concentrar a les portes dels centres per protestar contra les condicions laborals, coincidint amb el Dia Internacional de la Infermera i la Llevadora. Sota el lema #AplaudimentsEnDrets, els sanitaris van reclamar el 5 % del sou que se'ls va retallar l'any 2010, recuperar la jornada de 35 hores, més seguretat als llocs de treball i més equips de protecció individual. Les protestes es van repetir fa una setmana a múltiples concentracions convocades pel col·lectiu Sanitàries en Lluita per demanar un sistema sanitari 100 % públic.

Entre els professionals sanitaris que s'hi van sumar, tant a les protestes del 12 de maig com a les posteriors, hi havia els de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un centre concertat que durant la pandèmia ha hagut de triplicar els llits de les UCIs. De les reivindicacions dels professionals sanitaris i de l'empremta que els deixa la Covid-19, en parlem amb Marta Rodríguez (pseudònim), una auxiliar d'infermeria de l'hospital que, tot i que admet un major reconeixement de la professió arran de la pandèmia, lamenta que estigui castigada per les retallades i critica el criteri que va seguir l'hospital per distribuir els equips de protecció individual.


Els sanitaris són herois?
No ho som. Simplement som persones que ens dediquem a treballar, com tots els treballadors d’aquesta ciutat. També durant la pandèmia, res més.

És l’etiqueta que els ciutadans us han atorgat.
Qui ens ha penjat aquesta etiqueta han estat els mitjans de comunicació. Han fet un framing bestial durant la pandèmia. Des del meu punt de vista, se'ns ha tractat així per tenir-nos contents i evitar que ens queixéssim o ens rebel·léssim. A mi em sembla molt bé que se’ns hagi aplaudit cada dia a les vuit, però són aplaudiments que han de ser per a tothom que ha estat treballant durant la pandèmia, des dels transportistes i els Mossos d’Esquadra a les caixeres dels supermercats.

Consideres que l'etiqueta d’herois us ha perjudicat?
Jo crec que sí, tot i que no sé si el verb és perjudicar. També ens ha donat més reconeixement social, és evident. Alhora, però, jo i les meves companyes hem notat com persones del nostre entorn, amics i també familiars, preferien evitar-nos per por de contagiar-se. S’ha estigmatitzat el personal sanitari, ja sigui per dir-nos que som herois com per dir-nos "jo no t’atenc per si tens la Covid-19". Això ha passat. Vivim en una societat molt hipòcrita.

Aquesta dicotomia ha accentuat el desgast professional del personal sanitari?
Sí, i això encara ho arrosseguem ara. D’una banda, herois, i de l’altra, carn de canó. Jo m’he sentit culpable. Vaig tenir un dilema molt gros perquè la meva mare és gran, i fa poc va passar una pneumònia. M’ha costat anar a veure-la perquè vaig assumir que podia contagiar-la. I amb els meus tiets, igual, també són grans, visc a sota, i quan obrien la porta ho feien a distància perquè venia d’on venia. Per sort, la meva parella treballa a un hospital i ens hem entès, si no, a sobre, et quedes sol com un mussol.

Us ha faltat material de protecció?
​​​​​​Mai n’ha faltat, a l’hospital, però se n’ha limitat l’ús. Al magatzem sempre n’hi havia. Moltes decisions s'han pres pel pànic de quedar-nos sense equips de protecció individual. I això ho he escoltat dels mateixos directius de l’hospital, que veien com algunes remeses de material no arribaven.

I aquesta limitació en què s’ha traduït?
La mascareta quirúrgica, la qual té una durabilitat de quatre hores, l’hem arribat a portar durant set hores. L’hospital, a més a més, ens deia que només podíem portar una mascareta FFP2 en aquells casos en els quals tinguéssim un contacte amb el pacient. Les demanaven com si fos almoina. Agafàvem la FFP2, la guardàvem a la taquilla o a on fos. Algunes companyes, de fet, han treballat amb elles durant una setmana sencera. D’altra banda, ens han canviat els protocols dels equips de protecció individual cada dos per tres, malgrat que l’empresa deia que no s’havia fet cap canvi, que només s’havien modificat i que la base era la mateixa.

Per tant, la falta d’accés al material de protecció us ha desprotegit...
Sí, perquè s’han primat els recursos materials i econòmics abans que els recursos humans. Si la mascareta s’ha de canviar dos cops per torn, no em vinguis a dir que no puc fer-ho per evitar que se'n faci un mal ús. És una qüestió de seguretat. Entenem les circumstàncies, però fins a cert punt. Creiem que han jugat amb nosaltres i que hem estat carn de canó.

Us heu sentit desemparats?
En algunes ocasions, sí. Ara bé, l’hospital no ens ha deixat desemparades, ha estat la situació i el caos que ha provocat. No s’han portat malament amb nosaltres, no en tenen la culpa. És el sistema sanitari el que fa que les persones siguem números.

A qui se li ha de demanar explicacions, doncs?
En primer lloc, a la gerent, perquè és la responsable de la gestió de l’hospital i del benestar dels professionals. No obstant això, probablement ella consideri que no ha tingut els recursos econòmics suficients perquè la Generalitat els hi ha proporcionat, per tant, la responsabilitat recau en la Conselleria de Salut, la qual ha de vetllar pel bon funcionament dels hospitals. I la Generalitat, per la seva banda, et dirà que el responsable és l’Estat. Totes les administracions són responsables i, per tant, han de respondre.

Aquest desemparament és conseqüència de l’allau de pacients o venia de lluny?
Ja estàvem maltractades des de la crisi del 2008, quan ens van retallar el sou un 5 % i ens van privar d’algunes pagues, que, tot s’ha de dir, l’Hospital de Sant Pau ens ha retornat en part. Ja veníem cansats i cansades, amb una càrrega de treball més elevada del que era habitual, sobretot a l’agost i per Nadal, quan tenim els pics de feina. I d’un dia per l’altre, ens hem trobat amb una pandèmia i, clar, tothom a córrer, com si fos la fi del món. El personal sanitari està desgastat de per si. Jo ara tinc una ràtio de 12 pacients, quan treballaria molt millor si en portés vuit. I això val per les TCAE i les infermeres, que per una qüestió de gènere sempre han estat pitjor pagades del que ens pertocaria tenint en compte la gran responsabilitat humana que suposa tenir cura dels pacients, i pels residents, que cobren el mínim i denuncien que durant la pandèmia han sigut la carn de canó dels metges adjunts, als quals no se'ls ha vist. També pels de manteniment i pel personal de la neteja, el qual està molt putejat.

"Retallar en sanitat mata" és un dels lemes de les protestes.
És així. Les retallades en sanitat i en el personal sanitari afecten directament el pacient. Les llistes d’espera augmenten, les visites s’han d’atendre en cinc minuts, i això pot repercutir en el diagnòstic. En el cas del càncer, la malaltia no s'atura, evoluciona.

Concentració dels sanitaris de l'Hospital de Sant Pau a les portes del centre. Foto: Lorena Sopena

Les retallades també han repercutit en l‘atenció als pacients malalts de Covid-19?
Efectivament, però aquesta feina és molt vocacional i treus el temps d’on sigui, no hi ha més. Tens persones a càrrec teu, no són números ni màquines. S’ha dit que els malalts de Covid-19 han mort acompanyats, i això no és cert. Tu no ets família, tu ets una professional. No li puc donar ni l’estima ni la companyia perquè no tinc temps. Un pacient va morir cinc minuts després d’una videotrucada amb el seu fill. I et sents fatal. Durant la Covid-19, hi ha molta gent que ha mort sola i no ha tingut una mort digna. Hi ha mesures higièniques que hem de seguir, però si tens persones que s’estan morint, deixa que entri almenys un familiar. Això només ho han permès les últimes setmanes.

Sant Pau ha recuperat la normalitat?
Encara no, estem en procés de recuperar-la. Però dubto que puguem tornar a la normalitat. Hi ha un abans i un després de la pandèmia. La normalitat, a més a més, és molt subjectiva. L’hospital està massa tranquil.

Què vols dir?
És una calma que fa por. Està tot massa en calma, li deia fa uns dies a una companya. Els pacients no venen perquè tenen por. La meva unitat està mig buida, aquests dies. Les UCIs també estan mig buides, quan han estat plenes amb fins a 70 o 80 persones. Després del pic, de l'estrès i de l’esforç màxim, ara toca processar-ho tot.

És difícil d'assimilar-ho?
Tots hem hagut de prendre decisions davant del pànic, i amb l'estrès que això comporta. Hi ha qui semblava que tirava però que s’ha quedat paralitzada, i hi ha qui tenia tanta por que ha agafat la baixa. La paraula és assimilar. Alguns companys em deien que tenien la sensació que el període Covid-19 els quedava molt llunyà, que semblava que hagués passat un any. Certament, tots estem igual. I estar un dia molt irritable i l’endemà, eufòrica. Tot això són conseqüències psicològiques. L’hospital ens ha posat un gabinet psicològic gratuït al qual podem trucar quan vulguem.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —