- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 14 d’agost 2020

El passat quatre d'agost una forta explosió va devastar Beirut, submergint la capital libanesa, amb una economia ja debilitada, en el caos. La detonació va causar la mort de més de 200 persones i milers de ferits. Les consegüents protestes contra el govern, al qual els manifestants acusen de negligent i corrupte, han comportat la dimissió de diversos membres de l'executiu, entre ells el primer ministre del Líban, Hasan Diab. 

Parlem de la tragèdia i la situació político-econòmica del país amb el periodista barceloní Tomás Alcoverro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut des de 1970. Autor de més de set mil cròniques, ha cobert guerres, invasions, revolucions, cops d’Estat, intifades palestines i els esdeveniments més importants de l’Orient Mitjà. Ha estat guardonat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica en el màxim grau de comanador, la Creu de Sant Jordi i ha rebut els premis de Periodisme Godó, Gaziel, Cirilo Rodríguez, entre altres reconeixements. Així mateix, és autor de nombrosos llibres, com El Decano (2006), Espejismos de Oriente (2007)Un barceloní a Beirut (2019), la seva primera obra en català.


On era quan va esclatar l’explosió, a Beirut o a Catalunya? 
Jo estic aquí, a Beirut. L’explosió em va agafar al carrer, en el moment en què anava a entrar a casa. Això vull explicar-ho molt bé, ja que hi ha informacions molt, molt, molt exagerades: el que ha passat no és la destrucció de Beirut, és la devastació d’uns barris de la ciutat. L’explosió ha afectat sobretot els barris cristians que estan al costat del port.

Com la va viure? 
Sobretot al començament, teníem la impressió que les coses es movien, fins i tot els edificis, i que es tractava d’un terratrèmol. Les ones expansives van arribar a tot arreu, encara que al meu carrer no van tenir un efecte catastròfic. Va haver-hi molta trencadissa de vidres per tota la ciutat, fins i tot d’alguns petits objectes del meu menjador. De seguida va esclatar els caos pels carrers, la gent va començar a córrer, a tancar les botigues... No se sabia què passava, aquí mai se sap d’on venen les coses. Moltes vegades ho escric a les cròniques: en uns quants segons hi va haver més destrucció que en quinze anys de Guerra Civil (1975-1990).


"En uns quants segons hi va haver més destrucció que en quinze anys de guerra civil"


Diu que mai se sap les coses d’on venen. No es podrà esclarir l’autoria de la catàstrofe, doncs? 
Sóc molt pessimista i el Líban és un país enormement difícil d’entendre. Sempre dic que el qui creu que entén el Líban és perquè li han explicat malament. No és una exageració, és la veritat: aquí les coses més gruixudes sempre han quedat com un misteri. Quan hi ha hagut magnicidis, com el de l’expresident de la República René Moawat o el de l’exministre Rafiq al Hariri – sobre el qual el tribunal especial de La Haia encara ha de dictar veredicte – mai s’ha esbrinat qui ha estat el responsable. I el mateix amb la gran matança de Sabra i Xatila de 1982, les investigacions mai van portar a res.

Per què? 
El Líban és un país molt petit però on no hi ha una unitat determinada, cadascú va per la seva banda. És un país molt individualista on les ingerències internacionals són enormes. Hi ha moltes mans, algunes es poden identificar i les altres són més aviat ocultes.


Vista general del port, devastat

Ja abans de l’explosió, el Líban travessava la pitjor crisi econòmica des de la guerra civil (1975 – 1990). A què es deu aquesta crisi?
Sobretot es deu a l’enfonsament de la moneda, la lliura libanesa. En poc temps s’ha enfonsat de manera molt terrible. A principis d’any, un dòlar eren 1500 lliures libaneses. Avui, un dòlar són al voltant de 9.000 lliures libaneses. Això, tenint en compte que aquest és un país on s’importa pràcticament tot, ha significat un empobriment enorme. La qüestió d’una moneda que pràcticament cada dia val menys ha estat el gran malson d’aquests mesos al Líban, més que la pesta coronavírica.

L’explosió ha deixat uns 250.000 habitants sense llar. A quina situació s’enfronta aquesta població?
Hi ha poques cases enfonsades. Algunes, evidentment, estan totalment inservibles, però la majoria més aviat estan desfetes de vidres, els interiors d’algunes s’han cremat... Però les cases no han desaparegut. Per tant, espero, i serà segur, que aquestes persones podran recuperar les seves llars encara que sigui sense electricitat, o encara que l’ascensor no vagi bé en un determinat temps.


"La qüestió d’una moneda que pràcticament cada dia val menys ha estat el gran malson d’aquests mesos al Líban, més que la pesta coronavírica"


Les protestes al carrer han portat a la dimissió del govern, inclòs el primer ministre Hassan Diab. L’escenari que es planteja són eleccions o un possible govern d’unitat nacional. Què significaria aquest executiu per al país? 
És parlar per parlar. D’entrada, això durarà molt de temps. Ningú parla encara de formar govern, i es mirarà d’aquí tres o quatre setmanes, o no sé quan. Les gestions seran enormement difícils entre els grups, i això va per llarg.

Per tant, no hi haurà canvis? 
De canvis n’hi haurà molt pocs. El país és molt difícil de canviar per moltes revolucions o protestes que hi hagi. I aquesta, malauradament, és la realitat. Les eleccions anteriors, per dir-ho de manera molt ràpida, van ser un fracàs molt gran per tots aquells qui volien canviar alguna cosa. És a dir, van sortir les mateixes forces polítiques, la mateixa gent. En aquest moment, les manifestacions les fan la gent que ja les havia començat a fer el mes d’octubre. Quan parlem de revolucions al Líban s’ha d’anar molt amb compte perquè no són totalment representatives, la població està molt dividida. En definitiva, poc s’ha d’esperar.


Edifici afectat per l'explosió

La corrupció és el principal problema del país? 
Sí, és absolutament això. Però la corrupció tampoc és fàcil de desmuntar: el Líban és un país molt difícil. Durant la Primavera Àrab, els qui estaven al carrer protestant, tenien un objectiu molt identificat. En el cas d’Egipte era el president Mubarak i el seu règim, en el cas de Tunísia, era Ben Ali i el seu règim, en el cas de Líbia era el coronel Gaddafi i el seu règim... Però el Líban no és així. Al Líban hi ha molts petits règims: el dels cristians maronites, els grecs ortodoxos, els grecs catòlics... Aquesta revolució, per tenir un èxit global, ha de començar des de baix, des de cada comunitat. I això no és fàcil.

El Líban és un país molt difícil perquè encara és present l’ombra de la guerra civil libanesa? 
Ho diu molt bé, sí. Però la guerra civil també és producte d’aquesta dificultat. La visió que tenim des de fora de les coses és molt superficial, i això aquí s’accentua més. Per exemple, en el tema de les diferències entre les distintes comunitats (cristianes i musulmanes, que estan subdividides) i els càrrecs polítics, que jo sempre explico com “l'última baula de l'imperi otomà”. Els càrrecs polítics es reparteixen segons uns percentatges que té cada comunitat, amb la idea que d’aquesta manera es manté un equilibri entre les diferents confessions religioses. El que vull dir és que aquestes diferències estan molt arrelades a la vida quotidiana, i això la gent no ho sap. És a dir, el seu estatut personal no canvia si un president és cristià maronita o és d’una altra confessió, depèn de si vostè pertany a un grup o a un altre.

Podria posar-me un exemple? 
Si vostè és maronita no es podrà divorciarperò si vostè és grega ortodoxa sí. El mateix passa en la transmissió de la propietat: per una família xiïta, la successió és gairebé igual entre homes i dones. Però per una família sunnita no, perquè sobretot són els homes els qui hereten. I això sí que són coses que toquen a la butxaca i toquen a la llibertat individual. Per això hi ha coses que són molt pintoresques, la gent canvia de religió de manera molt fàcil, i no per creença, sinó per interès.


Manifestació de protesta després de l'explosió al port de Beirut el 8 d'agost

Quina influència té l'Hesbol·là en la inestabilitat política del país? 
Aquesta és una mica la imatge que es té, però la inestabilitat política no és culpa de l’Hesbol·là, sinó que ve de dins. Per molta gent, l’Hesbol·là és el dimoni, però no ho és. Evidentment que és un partit fanàtic, però els altres partits tampoc deixen de ser-ho: el que passa és que estan occidentalitzats. Agradi o no, l'Hesbol·là és la força política més important del Líban, i hi ha milers de persones que creuen que els protegeix: alguna influència ha de tenir. Aquest és un tema que divideix encara més la població del Líban.

Arran de les protestes, en algun moment s’ha contemplat una possible guerra civil? 
Sí, això és un altre tema que fa por.

Ara mateix, com està vivint la situació la població? 
No tenen quartos, la gent no està per orgues. La gent aquí pateix, perquè els preus dels articles de consum pugen pels aires. El problema en aquest moment és l’economia, com viure el dia de demà. I tampoc es veu cap sortida, no se’n veu.

Diversos països europeus, com França, han ofert ajuda al país. 
Benvinguts. Passi a la següent pregunta. 

L’aportació econòmica d’aquests països és suficient o hauria d’anar més enllà? 
Ningú li dona massa importància. Són pegats que interessen perquè així es parla que hi ha donacions.


Ciutadans es concentren a l'àrea devastada del port de Beirut per commemorar les víctimes de l'explosió '11 d'agost

La situació del Líban s’ha internacionalitzat arran de l’explosió. 
Des de tota la vida. Aquest any farà 100 anys de la creació del Líban, i els problemes que hi ha avui segueixen sent els mateixos d'aleshores. El tema important és: s’havia de fer el Líban? O és una part de Síria? És una política d’ingerència occidental feta únicament perquè els països europeus se n’aprofitin? Passi el que passi, aquesta qüestió torna a sortir: quina invenció és això del Líban? Són temes que s’arrosseguen des de fa cent anys i segueixen sobre la taula.

Beirut se’n pot sortir d’aquesta crisi? 
Una ciutat i un país no és un sistema polític, és la gent. Aquí viuen cinc milions de persones, i aquests cinc milions de persones no desapareixeran del mapa. Evidentment que continuaran vivint.

Escrivia l’altre dia que es resistia a "escriure una elegia de Beirut". Queda temps per a la poesia al Líban? 
Evidentment. Aquesta és una ciutat podrida de literatura. Sempre que hi ha hagut altres conflictes s’ha discutit si una situació tan dolenta per la vida normal pot ajudar a la creativitat o al revés. El que té encara el Líban, malgrat tot, i que no té cap altra ciutat d’aquesta banda del món – de l’Orient Mitjà, o fins i tot, des de Grècia a Hong Kong – és aquesta sensibilitat artística. Quan aquesta força creativa que tenen els libanesos desaparegui serà quan l’existència de Beirut no tindrà sentit.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —