- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 29 de maig 2020

Txell Feixas (Mediona, 1979) és periodista i actualment treballa com a corresponsal a l’Orient Mitjà des de Beirut per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ha cobert la guerra contra l'Estat Islàmic, la caiguda del Califat des de Rojava o les Marxes pel retorn a la Franja de Gaza i, també és l’autora del llibre Dones valentes, un dels grans èxits del darrer Sant Jordi que vam viure des de casa. Feixas està reconfinada a Beirut, a un barri on passa moltes hores sense llum, sense connexió a Internet i, per això, ha contestat les preguntes mitjançant notes de veu.

Com estàs vivint aquests dies de confinament a Beirut?
El confinament aquí al Líban l’estem fent a batzegades. Fem un pas endavant i després dos enrere. Confinant, desconfinant i tornant a confinar. Però he de dir que el meu confinament és tot un luxe, perquè no tothom pot aïllar-se en una casa confortable amb televisió i la nevera plena. És un privilegi saber que no em faltarà el plat a taula.

Com ho viu el país on et trobes?
És cert que aquesta situació ha eixamplat les costures d’un país on la meitat de la població és pobra i hi ha un refugiat per cada quatre habitants locals. L’aïllament ha castigat una població molt escanyada, on els pobres passen a ser molt més pobres i els rics agafen jets privats des d’uns aeroports, teòricament tancats pel confinament.

Per què vas decidir agafar la corresponsalia de l’Orient Mitjà, què és el que més et cridava l’atenció?
Feia deu anys que treballava a Madrid a la secció d’economia, havia cobert la crisi, on vaig aprendre moltíssim, però va arribar un punt on aquest tipus de periodisme em semblava excessivament fred i necessitava fer un gir cap a un periodisme més humà, més de vivència. No sabia cap a on em portaria aquesta idea de canvi, però just llavors es va publicitar la concurrència per la corresponsalia a Beirut, que em va despertar unes pessigolles a l’estómac per les quals sempre em guio i vaig decidir provar-ho.

Per què és necessari que TV3 i Catalunya Ràdio tinguin una corresponsalia a Beirut?
En aquest moment de sobreinformació, sovint convertida en desinformació, comptar amb un desplegament de corresponsals com el de la CCMA a arreu del món és tot un luxe i suposa un esforç econòmic. Hem de correspondre a aquesta responsabilitat, aportant el valor afegit que et proporciona el fet d’estar al peu del canó. Des del Líban som al cor del món àrab i tenir catalans que tinguin una mirada semblant a la que tenen els espectadors a l’altra banda de l’antena o de la pantalla, fa que aquesta connexió sigui més fàcil a l’hora d’explicar i entendre el món.

Com és el teu dia a dia professional?
Una de les coses més emocionants de ser corresponsal és que saps on et despertes, però mai no saps sobre què acabaràs parlant aquell dia, ni tan sols des d’on ho faràs. I això és part de l’encant i alhora del vertigen de la professió.

Amb quins obstacles t’has trobat?
Amb molts: de vegades no tens imatges per la televisió o no sempre pots desplaçar-te al lloc dels fets i això genera una gran frustració. S’ha de saber avaluar molt bé on cal posar el focus informatiu i desplaçar l’equip, ja que la despesa econòmica és considerable.

Txell Feixas a punt per entrar en directe a l'informatiu de TV3. Autor: Oriol Andrés

Quin paper hi juga el treball en equip amb els teus companys Oriol Andrés i Tariq Saleh?
Sempre ha estat clau el treball en equip, però no ho he vist com un requisit indispensable fins que he vingut a Beirut. Aquí, l’equip és la família triada en l’àmbit professional i alhora en el personal. L’Oriol és molt més que un càmera, així com el Tariq és molt més que un productor. Tots tres som periodistes dins un mateix equip, on tothom fa de tot; discutim plegats sobre els plans i el muntatge, així com també dels textos. D’aquesta manera ningú se sent ofès perquè entrem en el jardí de ningú, sinó que aquest jardí és comunitari.

Diàriament t’enfrontes a conductes masclistes a Beirut. Com les combats?
Sí, és una realitat diària, ja que hi ha instaurat un sistema patriarcal molt conservador. Si entra en el terreny personal, m’hi rebel·lo, però en el terreny laboral no pots triar tant. Sovint, durant les entrevistes, haig de cedir el micròfon al meu company Tariq perquè l’entrevistat no em vol mirar els ulls pel fet de ser una dona. Llavors, entenc que és una humiliació i hem de canviar posicions.

Llavors el teu gènere et condiciona segons els entrevistats?
El que no saben és que aquest gènere, que ells consideren de segona, a mi em dona molts avantatges per a treballar, al contrari del que es creuen, perquè em puc apropar amb una empatia especial al col·lectiu femení, que sovint et dona informació amb una mirada molt més profunda i interessant.

En l’estrany Sant Jordi del passat mes d’abril, el llibre Dones valentes fou un dels més venuts. T’ho esperaves? Per què creus que ha tingut tan bona acollida?
L’èxit de Dones valentes va sorprendre, a mi la primera. Mai no hauria pensat que seria un dels llibres més venuts d’aquest Sant Jordi confinats, sobretot perquè no és el tipus de llibre que està en els llistats. Estic molt contenta perquè el mèrit és d’aquestes donasses que em van compartir les seves intimitats i les seves històries. A més, l'objectiu era llançar un missatge molt important que és que l’actualitat internacional sí que s'interessa per elles


D’on va sorgir la idea de publicar el llibre?
Va sorgir quan l’editorial Ara Llibres es va posar en contacte amb mi i em van dir que rere cada crònica nostra que escolten hi ha un llibre. Automàticament vaig dir que no, ja que ser periodista no em fa ser escriptora. Llavors em van explicar que el que volien era plasmar la meva mirada i em van donar la llibertat per parlar del que més m’havia sacsejat. Que no eren les guerres, ni els conflictes, ni les tensions, sinó que el que més m’havia impactat era amb quina complicitat i empatia em van narrar la seva història i per això les volia posar com a protagonistes.

Al llibre hem vist que reculls testimonis molt colpidors de noies molt joves. Com afronteu emocionalment aquestes entrevistes?
Amb grans dosis d’humanitat i honestedat. Saps que tens davant noies joves, vulnerables, i has de trobar l’equilibri per saber com es poden sentir per no empènyer-les al precipici d’on intenten fugir. També s’ha de procurar no caure en el  groguisme i buscar un to on se sentin còmodes per denunciar les violacions de drets que han patit i empoderar-se per ser l’altaveu mediàtic d’una situació traumàtica. Això també els serveix com a teràpia, cosa que et reconforta.

Quina és l’experiència més colpidora que has viscut fent la cobertura informativa?
Hi hauria dos moments durs. Una conversa amb la Hiyam, una noia que amb només 16 anys va ser segrestada per l'Estat Islàmic i la van vendre com a esclava sexual tres cops i l’últim dels gihadistes la va deixar embarassada. Quan va aconseguir escapar d’aquell infern i començava a remuntar es va trobar que la seva comunitat no l’acceptava per haver tingut aquell fill i la culpaven de la barbàrie que havia patit. Això li ho explica una noia víctima del primer genocidi del segle XXI a un periodista occidental com jo, que sap que des d’aquesta banda del món van retransmetre pràcticament en directe aquesta matança.

I l’altre moment delicat quin és?
L’altre va ser a la Franja de Gaza, quan un soldat israelià va disparar sense contemplacions a un infant, que no suposava cap amenaça, que tenia a 5 metres de mi i vaig patir com es recargolava de dolor i em va fer replantejar-me moltes coses. Malauradament, serà un altre dels moments que mai no oblidaré.

Il·lustració de la Diala per a denunciar l'abús que pateixen els infants.

El Líban ocupa la desena posició per la cua en igualtat de gènere i té un 5% de representació femenina al Parlament. Hi anticipes un bri d’esperança per revertir aquesta situació?
L’esperança de canvi la tinc intacta després de veure les grans passes que s’han fet als Vuit de març, on les dones van exhibir múscul, així com les revoltes que van començar a l’octubre. Vaig viure manifestacions femenines i feministes com mai no havien ocorregut en aquest país amb 18 confessions religioses oficials. Moltes d’elles hi estaven representades.

Com són els Vuit de març a Beirut?
En les edicions passades hi havia moltes divisions, eren marxes poc nombroses repartides arreu de Beirut fins al punt d’inflexió del 2018, quan les diferents confessions es van unir per exhibir múscul i reivindicar el poder de la dona. Ho recordo perquè vaig ser-hi i es van atrevir a passar pel bell mig dels barris més conservadors de Beirut. Guanyant-se les escridassades, les xiulades i, fins i tot, les escopinades de molts homes que veien com un infern aquella riuada de dones.

Llavors, s’ha avançat?
No ens hem d’oblidar que el sistema polític sectari imperant és masclista, patriarcal, corrupte i testosterònic i està molt arrelat. Costarà molt de destronar-lo.  

Tenies prejudicis que se t’han desmuntat?
El principal prejudici era pensar que érem molt diferents del que realment som. Beirut és més caòtic, però s’assembla a Barcelona. La capital del Líban t’enamora i t’expulsa a la vegada, però t’atrapa.

Com descobreixes la dura realitat de les minyones esclaves que veuen com a única sortida tirar-se pel balcó?
Quan vaig arribar al pis, el porter em va ensenyar unes golfes on jo hi vaig començar a posar maletes i ell em va dir que deixés de posar-ne, perquè aquí hi posaria una escala i hi dormiria la criada. Vaig adornar-me que aquelles golfes tan petites eren concebudes com un luxe per a les treballadores domèstiques, a les qui s’obliga a dormir sota les piques, al costat dels cubells de la brossa o als balcons i terrats. I a qui se’ls dona per menjar les pellofes de la fruita com si fossin bestioles, deixant de costat l’explotació laboral i sexual que pateixen en molts casos.

Què podem aprendre de les dones del Pròxim Orient?
Ens en poden ensenyar un munt, de coses, però el que hem d’aprendre és que no hi ha una dona al Pròxim Orient, hi ha una gran diversitat com dins del món àrab. No hi ha la dona del Pròxim Orient entesa com la víctima sotmesa, poc formada, manipulada i oprimida. Són uns estereotips que hem de fer caure posant focus a protagonistes empoderades.

Quina és la lliçó més valuosa que has après durant aquests anys treballant a Beirut?
He après moltes coses! Tantes que potser encara no en sóc conscient de totes les lliçons que m’emporto, però destacaria que he après a escoltar abans de parlar i a intentar no jutjar, o com a mínim, no fer-ho tant.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Give me a hand.... give me..

Una publicación compartida de Diala Brisly (@dialabrisly) el

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —