The Tyets és el grup de música catalana del moment. Després de mesos avançant singles del seu nou àlbum, per fi Èpic solete va sortir a la llum el passat 3 de març, de la mà de Luup Records. Vuit cançons inèdites (onze en total) que han aconseguit atrapar a tot el públic català. Des de l’estrena, totes elles estan assolint xifres de rècord pel grup a les diferents plataformes. 

Trobem temes personals, com Olívia i Desembre, col·laboracions amb Julieta, Mushkaa, Figa Flawas o Flashy Ice Cream i, fins i tot, una cançó que combina reggaeton i sardanes: Coti x coti. Es tracta d’un disc alegre que pretén mostrar “la tropicalitat del Maresme, la platgeta, el solete, l’estiuet i les festes majors”. 

El Diari de Barcelona ha volgut tornar a parlar amb ells, com ja vam fer als inicis de la seva carrera musical el 2020, per conèixer com ha estat el procés de creació de l’àlbum, les seves valoracions i algunes altres anècdotes que han viscut durant aquests anys de creixement. Per això, ens han acompanyat els dos cantants, Xavier Coca (Mataró, 1998) i Oriol De Ramón (Mataró, 1998), i també en Pau Samper (Mataró, 2000) i l’Adrià Reig (Torregrossa, 1999), bateria i tècnic de so del grup. 

The Tyets va presentar-se a l'última edició dels premis Enderrock calçats amb espardenyes, i a més d'endur-se el premi a la millor cançó votada per públic per de l'1 al què, van aconseguir fer ballar sardanes a tot el públic de la gala durant la seva actuació. 

Podríem dir que heu fet més per la cultura catalana que molts polítics del país?
Xavier Coca (X.C): (riu) Moltes gràcies...
Oriol De Ramón (O.D.R): Jo crec és fàcil fer més feina que un polític. 

El tres de març vau publicar nou disc, Èpic Solete, i l’èxit ha estat immediat. Però no és cap sorpresa, la rebuda dels singles Bailoteo, De l’1 al què i Coti x Coti ja va ser molt bona. De l’1 al què, com ho esteu petant?
O.D.R: Si ens hem de mullar… diria un 8.
X.C: Posant nota, un 8, sí. 

Com han arrencat aquests primers dies des de la publicació del disc, us esperàveu l’èxit que ha tingut?
O.D.R: Molt bé. Diem un 8 per ser humils, però realment la rebuda ha estat un 10, ha superat les expectatives que ens havíem posat. Sabíem que faria soroll però mai saps fins a quin punt.. Realment twitter estava que cremava i ha estat super guai de veure i crec que continuarà creixent. 

Ja sou els tiets de Catalunya?
O.D.R i X.C: Sí! (riu)
X.C: Podríem dir-ho, el nom va sortir una mica de la conya, però ara ja hi ha molta gent que ens identifica com els tiets de Catalunya, els tiets de la generació.

Qui forma els tiets, a part de l’Oriol i en Xavi?
O.C: Avui ens acompanya la nostra squash, que mai venen a les entrevistes, però que mola quan hi són. En Samper (P.S), el bateria, i el Reig (A.R), el tècnic de so. 

Sou els mateixos dels inicis?
O.D.R: L’equip ha anat creixent. Vam començar principalment ell (Xavi) i jo perquè només fèiem temes i gravavem a casa i tal, però a la mínima el cercle es va anar fent gran. Primer teníem un DJ, perquè fèiem format DJ als bolos. I ja a partir del tercer bolo s'hi van afegir l’Adrià i en Xanxes, com a tècnics de so i de llum. I al cap d'un anyet, vam decidir que volíem formar banda i s'hi va afegir en Samper (Pau). És una família que ha anat creixent a mesura que ho ha demanat el projecte. També tenim la sort que a Mataró tenim molta cultureta musical. En general els nostres cercles la toca molt en música i amb so, i hem pogut tirar de molts amics i amigues. 

El disc s’havia de publicar inicialment al novembre… Què ha passat perquè acabés sortint al març? 
O. D. R: És un secretillo, eh.
X.C: Al final vols fer les coses ben fetes i amb temps, al juny vam veure que teniem molts bolos, moltes produccions i vèiem que no arribàvem bé de temps. Vam prendre la sàvia decisió de posposar al març. Amb tots aquestes mesos que hem guanyat ens ha donat temps, per exemple, de fer una sardana, que si hagués sortit al desembre no hagués existit, i de fer molts altres temes. El disc hagués estat una altra cosa completament diferent, hem guanyat temps i qualitat. 
O.D.R: Volíem treure el disc quan ja fes una mica de calor…
X.C: Exacte.

Ho heu fet expressament perquè per fi sortís el “solete”?
O.D.R: Hi ha uns terminis que et marca la indústria: si treus l’àlbum al novembre és més fàcil tancar bolos per la resta de l’any i com a grup que comences és interessant. Però, vam decidir que prioritzaríem el fet de l'època de l’any i el mood que no els tempos de la indústria.  
X.C: I ha estat molt encertat. 

Què vol transmetre el disc?
X.C: La tropicalitat del Maresme. Nosaltres som d’allà: platgeta, solete, estiuet, festes majors… Tot l’imaginari aquest que tenim al nostre cap, i que ens agrada exagera. Els del Maresme som una mica així. Doncs tot això plasmat en un disc. 

Clar, però, és el Maresme realment lliure i tropical? Sigueu objectius…
X.C: No! Òbviament no (riu). Hi ha parts que són més tropicals i lliures que d’altres. 
O.D.R: De tropical no em tenim res, som mediterranis. Però és això que hi ha alguna palmerita a la platja i sembla una mica el Carib. 
X.C: La california catalana!

Imatge del videoclip de Coti x coti

A qui se li ocurreix  ajuntar reggaeton amb sardanes? O per què no se li havia ocorregut a ningú abans?
X.C: Als dos. Va ser fortuït. És una cançó que estava sobre la taula a la vegada que vam decidir treure de l’1 a què. Era o  de l’1 al què o Coti x coti, l’únic que Coti x coti era un reggaeton cúmbia i no tenia la part de sardana. Llavors vam prendre la bona decisió de treure de l’1 al que i vam deixar Coti x coti al calaix i al cap de molts mesos, així fortuïtament a l'estudi, entre broma i broma, ens vam mirar i vam fer com rom pom pom, i el rom pom pom aquest el primer dia era broma, el segon dia era broma i el tercer dia ja era una realitat. Ja teníem al Pau gravant tenores i fiscorns amb l'Enric. I ja està. Ja teniem la cançó feta. 

I sabeu ballar sardanes?
O.D.R: En vam aprendre. L'altre dia vam anar a la plaça de la Catedral a fer un tutorial de sardanes amb l'Associació Sardanista de...
X.C: Santa Perpètua de Mogoda. 
O.D.R: I ens van ensenyar allà. Hi ha un truc, un pas molt important que sembla fàcil, però no…Té la seva màgia. 

Veu treure una cançó amb sardanes sense saber ballar sardanes… És una mica d’apropiació cultural això?
O.D.R: Si, de fet al videoclip ballem fatal… 
X.C: És la nostra cultura al final… Si no ens podem apropiar d’aquesta, de què ens apropiarem? No, però al principi quan ho vam fer no era la sardana com a tal, era el so de copla que va més enllà, la sonoritat dels instruments, el ritme i si que després, també amb el videoclip, li vam voler donar aquesta connotació. Però no va ser allò de volem fer una sardana al gust, amb tots els instruments. Era més intentar crear aquesta mescla i que empastes tot bé. 

Al disc compteu amb col·laboracions com Julieta o Mushka. Què penseu d’aquestes noves generacions que pugen i que ho estan començant a petar?
O.D.R: En Reig, que està aquí amb nosaltres, és el tècnic de so de la Julieta. 
X.C: Ens el va robar (riu).
O.D.R: Mola compartir tècnic, també compartim estils. I créixer junts mola. Què et sembla a tu la Julieta, Reig?
A.R: Pinta bé, pinta molt bé. És un show diferent, de moment no es contempla portar banda però ja porten ballarines. És un altre tipus de format, que també té el seu public.
X.C: Hi ha molt de potencial, la covid ha estat la frontera entre el que havia estat i el que és. Ara cada cop més podem dir que la indústria catalana està regentada per la gent de la nostra quinta. I gent que té moltíssim potencial i que està fent música que s'està portant arreu del món, però feta des de casa, a quilòmetre 0. I sona increïble, com si fos feta a Miami. 

Per què tantes col·laboracions al disc?
X.C: És una mica la banda del patio. Portem fent moltes entrevistes i ens han fet molts cops aquesta pregunta. I sempre diem que és com si la indústria catalana fos una escola, amb qui ens ajuntariem nosaltres a l'hora del pati? Al final és aquesta gent i molt d’altra que no està al disc perquè no podem.
O.D.R: Són gent de la nostra quinta, que si fa o no fa són del mateix estil, per dir-ho així. Volíem remarcar la banda del patio. 

L’altre dia vau guanyar el premi a millor cançó votada pel públic als enderrock per de l’1 al què...
X.C: No ens ho esperàvem gents. Esperàvem que fos el tipic any que anàvem a tocar. Però 0 expectatives de guanyar res, perquè tampoc havíem tret tantes coses. I va ser una grata sorpresa. 
A.R: De fet jo ho vaig veure, fent proves de vídeo. I li vaig enviar un missatge al Derra (Oriol), però després vaig borrar els missatges.
O.D.R: Confirmo que no ho vaig veure.
P.S: Ho sabíem tots menys ells dos. 
O.D.R: Va fer ràbia no saber-ho quan tots ho sabíeu. 

Guanyar el premi està molt bé, però tothom sap que lo millor dels Enderrock és la festa després de la gala… Sortirà alguna col·laboració d’aquest after Enderrock?
O.D.R: Jo vaig veure algú quedant per fer algun tema i els vaig dir: tios no ho feu, les colabos que es tanquen als Enderrock mai passen. És allò que dius: hem de fer un reggeaton, no sé. Però us trobeu l’any que ve i dieu: joder, no s’ha fet.

Molta pressió...
O.D.R: Sí, si et poses la pressió de fer una colabo, després les coses no flueixen.

I pel que fa a la vostra evolució?
P.S: Abans era molt trap, ens molava molt i vam veure que no funcionava tant en el públic. I molt poc a poc tot va anar tirant cap al reggaeton i vam anar trobant aquest so portat al català… I és això: ha passat de ser trapeton a ser reggaeton… però m’encantava tocar trap, i va donar massa poc aquella època.
O.D.R: De fet al nostre fotògraf, que és el copilot de la furgo, li encanta el reggaeton i cada dia posava la mateixa cançó… I hem acabat derivant a fer aquest tipus de música.

Nosaltres tenim una clara cançó preferida del disc. Uri, qui és l’Olivia?
O.D.R: L’Olivia es la meva neboda, i la història que expliquem a la cançó és com la meva germana ens va dir que estava embarassada. Va passar al festival l’Embassat de Sabadell. La cançó em va sortir un dia estirat al llit d’un tirón i la vaig escriure abans de que nasqués, i ara ja sabem com és i fa molta gràcia… va ser tot rodó, era un tema que se li havia de fer cançó, perquè a part és la primera vegada que som tiets… El Xavi ho té una mica més complicat perquè és fill únic.

Totes les cançons podríem dir que son personals? 
X.C: Olivia i desembre son 100% reals… Les altres tenen part de realitat i part de ficció. La de Clar que t’he trobat a faltar és tot ficció, però relata una història que podria ser verídica.

Quins plans de futur teniu a mig temrini?
X.C: Seguirem girant un bon temps, intentarem explotar al màxim el disc i el directe.
 

Escolta aquí l'entrevista en format àudio: