"Esto es lo último que escribo en español". Així comença Pont Aeri (Editorial Empúries, 2022), la darrera novel·la de l'escriptor i periodista Víctor Recort, que per primera vegada signa amb el seu cognom real, després d'haver publicat Game Boy (Caballo de Troya, 2019) com a Víctor Parkas.

L'obra ens parla de dos personatges masculins que, després de protagonitzar una sitcom d'èxit, se separen per prendre cadascun la seva trajectòria per presumptes malentesos entre ells. Us sona? Seria pràcticament impossible que no ho fes, ja que parteix de l'imaginari que envolta Plats Bruts i la separació de Joel Joan i Jordi Sánchez. 

Però això és, efectivament, tan sols un punt de partida a través del qual Recort reflexiona sobre la llengua, la fama, la família, la deconstrucció o l'humor sense despentinar-se.

Parlem amb aquest autor santboià i veí del Gornal de L'Hospitalet de Llobregat sobre tot el que amaguen les 175 pàgines de Pont Aeri. Que, espero, no sigui l'últim que escriu en català. 

De quina manera t'ha influenciat haver crescut a la perifèria de Barcelona a l'hora d'escriure?
El fet de viure a la perifèria fa que no puguis quedar a L’Hospitalet amb ningú de L’Hospitalet i que hagis d’anar a altres llocs a buscar interessos. Sempre sembla que tot el que hi ha al voltant és gris i hi ha poca oferta cultural estimulant, però després te n’adones, quan comences a intentar gratar o explicar una història personal o escriure narrativa des d’un lloc que sigui honest, que has de tornar a aquell espai. El procés que he viscut per escriure aquest llibre té a veure amb tornar.

On?
A signar un llibre amb el meu nom, a signar un llibre en català... jo no vinc d’una família catalanoparlant. Sí que tinc algun familiar catalanoparlant, però, quan penso en l’entorn purament catalanoparlant, he de tornar obligatòriament a l’extrarradi, he de tornar a la meva escola. Fent memòria, crec que era molt més forta la sensació que estaves protegit, no com a catalanoparlant, sinó com a nen que estava dins d’una immersió lingüística i que estava aprenent aquell idioma.

Hi ha una intenció expressa de mostrar que a L’Hospitalet també hi passen coses?
A L’Hospitalet realment no hi passa res a la novel·la, tota l’explosió i la projecció pública d’aquest personatge sempre l’ha d’anar a buscar a Barcelona. L’Hospitalet és el lloc on troba aixopluc amb els seus amics, amb la gent que té més confiança per obrir-se. Fins i tot el seu agent viu a la perifèria en una urbanització de xalets adossats a Sant Boi, i aquí es veu que dins de la perifèria també hi ha diferents estatus. Sempre que hi ha converses llargues i importants sobre què vol fer aquest personatge i com pot avançar succeeixen a l'extraradi, ja siguin a Sant Boi o a L’Hospitalet.

Què diferencia Barcelona de la perifèria a nivell cultural?
No sé si era conscient generar aquests dos marcs diferenciats, però sí que és veritat que una cosa que t’ensenya molt a posar els peus a terra i a no flipar-te és que tu pots estar en alguna capella a Barcelona en el món cultural, però aquí no ets ningú, ningú t’està reconeixent. Tot és molt més prosaic i molt menys flipat que a Barcelona, on tothom està posant i interpretant un personatge. Crec que ningú aconsegueix mai ser ell mateix a Barcelona, sobretot la gent que ve de fora, que sempre porten un posat o estan intentant impressionar algú altre. 

Com i per què neix Pont Aeri?
Jo soc indepe, val? Això és una cosa que no mola dir gaire ara mateix. A mi em semblava molt exòtic ser un indepe castellanoparlant perquè el català ja el protegirien ells, no necessitava fer res en tot això, però quan me n’adono que estem sols i que la llengua en la que jo decideixo educar els meus fills està en perill. No començo a escriure en català per salvar-la, perquè no la salvaré, però sí que entro en un procés on se’m fa molt estrany continuar dedicant les meves hores d’escriptura, que és una cosa que faig per plaer, a una llengua diferent a la qual m’adreço als meus fills.

(...)
Per això vaig generar uns personatges de ficció que el punt de partida de la història que protagonitzaven era aquesta, una persona que decidia deixar d’escriure en castellà. Però també el llibre juga amb la idea que això pot ser oportunista, perquè està fent això perquè realment creu que aquí hi ha un forat un ficar-s’hi i on jugar.

Hi ha escriptors que no escriuen en català perquè tenen algun tipus de complexe?
Crec que hi ha molts escriptors i moltes escriptores catalans que creiem que, pel fet de ser de famílies castellanoparlants, a l’hora de posar-nos a escriure hem de fer-ho en castellà sense que hi hagi més marge de maniobra. Òbviament, jo tinc un català destraler i faig el que puc, però m’agrada molt una frase de la Deborah Levi que diu que per ella l’escriptura és com endinsar-se en una mena de jungla salvatge on ha de trobar paraules. I crec que endinsar-se en una jungla molt més salvatge i perillosa i amb unes sarbatanes més verinoses com és el cas del català és molt més divertit, o jo almenys m’ho passo molt millor. 

Portada de la novel·la 'Pont Aeri' (Editorial Empúries) de Víctor Recort.

Per què tries Plats Bruts com a referent per la novel·la?
Per una banda, jo havia publicat un llibre abans que aquest, que era un llibre de contes que barrejava una mica la ficció breu, l’assaig, l’autoficció… i era un llibre que a l’hora de plantejar-ho i de fer la promoció i les entrevistes estava molt exposat. Tothom volia saber si a mi m’havia passat allò o si no, i em sentia una mica com en un interrogatori.

Et senties exposat.
En estar-ho tant amb el primer llibre, crec que d’alguna manera he intentat posar-me una disfressa molt reconeixible d’una altra persona per, en acabat, continuar parlant de coses que m’importen o m’interessen a mi. El Manel Martínez i el Xavi Bonet no són el Joel Joan i el Jordi Sánchez, però Pont Aeri clarament sí que és Plats Bruts, no hi ha cap mena de dubte que el referent de la sèrie que dona nom al llibre és Plats Bruts.

Com et va marcar aquesta sèrie?
Per mi aquesta sèrie és molt important perquè, quan diu a la contraportada del llibre que Pont Aeri feia que el Barça semblés una merda, el share de Plats Bruts i el d’un partit del Barça estaven allà: i això no tornarà a passar mai més perquè va passar per una sèrie de condicionants que ja hem perdut. Jo volia parlar d’una parella artística que fos important, no per la gent independentista o nacionalista catalana, sinó per tot el puto país. Amb tots els meus amics castellanoparlants parlàvem de Plats Bruts el dia següent que s’estrenés un capítol, era una cosa súper cohesionadora.

Ja no passa?
Ara mateix el meu fill no pot veure la Paw Patrol en català, per exemple, i jo podia consumir un producte purament català, no només doblat com Bola de Drac, sinó purament en català. I compartir-ho amb els meus amics castellanoparlants. Necessitava una cosa que fos súper important per tothom i que, a part, nasqués d’un nucli que fos una parella, que no fos una tríada o una companyia.

Per què una parella?
En aquest país hi ha una tradició d’humoristes en grup, com El Terrat o La Cubana, i en una parella sempre hi ha unes relacions de poder i uns estires i arronses molt concrets. Volia parlar d’això, de quins vicis hi ha entre parelles artístiques i sobretot de quan un tàndem és l’única cosa que fa contenta el país, no per separat sinó una cosa que el país vulgui junta. Una mica generar aquesta sensació de dir: “Hòstia, han tornat ells”.

"Crec que ningú aconsegueix mai ser ell mateix a Barcelona, sobretot la gent que ve de fora, que sempre porten un posat o estan intentant impressionar algú altre"

A la novel·la parles tant de l'època de Plats Bruts com de temes actuals com el blackface o la conciliació familiar. Com ha estat escriure amb un peu a la nostàlgia i un altre al present?
Entrecreuo coses que han passat per parlar de coses que estan passant ara des d’una perspectiva actual. Quan el Joel Joan va sortir pintat de negre i amb una llança en un capítol ningú va dir res, no van enretirar aquest capítol sinó un altre per un problema amb l’Església catòlica, perquè feien com una paròdia de Jesús o una cosa així. Ara estic recuperant vídeos d’un programa del Buenafuente, i estic absolutament aterrit amb els sketchs trànsfobs i LGTBIfòbics, no era ni disruptiu, era material absolutament blanc.

S'ha de revisar el passat?
Crec que la comèdia s’està autoanalitzant molt ara des d’una perspectiva de gènere i de raça, està entrant en estadis interessants que crec que la fan encara més poderosa. Articular un missatge en clau d’humor no et deslliura que algú jutgi el que estàs dient, des d’on i a qui li estàs dient. Tota la reflexió que es pugui fer sobre l’humor crec que el fa molt més divertit, i tot i que no soc gaire partidari ni de censurar ni d’enretirar programes o sèries antigues, sí que crec que hauríem de poder parlar d’elles i analitzar-les. Igual que podem analitzar El séptimo sello de Bergman, perquè és prendre-les seriosament, en realitat.

Plats Bruts és l'últim producte divertit que ha fet la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)?
Crec que TV3 ha fet sèries que estan molt bé des d'aquesta, però crec que Plats Bruts tocava una tecla que no s’ha aconseguit tornar a tocar. Potser per ser una sitcom i faltar-li aquesta quarta paret, feia que tot estigués com més apretat i la gent sentís que aquell pis podria ser un pis per compartir i que el bar és un bar normal, no és una cosa estranya. Crec que sí que van captar allò que teníem en comú en aquell moment i ho van explotar molt.

Víctor Recort, autor de 'Pont Aeri' (Editorial Empúries). Foto: Marc Bordons.

Quin problema té la CCMA en relació a l'humor?
Crec que hi ha molta gent divertida treballant a la Corpo, però crec que no estan al rol adequat. Benzina, que era un programa que van intentar fer Marc Sarrats i Manel Vidal, em va semblar brillant, diria coses de realització o de disseny, però l’aposta del pilot era bastant guai i això no va quallar. I també és simptomàtic que molta gent que té projectes de comèdia ho estigui fent pel seu compte, lluny de la Corpo. També hi ha un canvi de direcció ara, no sé si és un canvi que volen fer.

Què falta, doncs?
Crec que a la CCMA només li calen una sitcom i un late night: prou de programes d’anar ensenyant-nos castells i restaurants, ja està, ja els hem vist tots. Què fa el Marc Giró fent de secundón a l’Està Passant? Jo li donaria un late nocturn, el que tenia el Buenafuente fa vint anys, i que faci lo seu, que ho fa molt bé. Crec que és això, tu imagina’t una sitcom a la Corpo el que generaria només a Twitter. 

Durant molt de temps s'ha concebut que el català no servia per fer gràcia.
I no només per fer gràcia, sinó per tot allò que és frívol, que sembla que no cal fer-ho en català, només cal en documents oficials o literatura d’un nivell molt alt. Sembla que si vols parlar d’un home fals deconstruit que es fa palles dins d’una barretina això és com que potser no cal. Sempre hi ha aquesta sensació amb una llengua que està desapareixent i està en perill que l’has de tractar molt bé i que sempre que l’utilitzes ho has de fer per preservar-lo, i no.

Tirar milles.
Crec que es pot anar a sac també en català, es pot fer comèdia i crec que es pot fer sense caure en el parany de canviar al castellà quan fas una broma. Si vols que una llengua sobrevisqui has de poder fer un llibre amb acudits de cigales i de pets i parlar de maquillatge com parla l’Ofèlia al seu canal de Malaia.

Molta gent no el fa servir per por a parlar-lo malament.
Crec que aquesta recança la tenim també perquè sempre s’utilitzen els personatges com el Virgili per espantar, però realment estic a favor d’aquest tio perquè no va pel carrer amb un trombó darrere de ningú, està a Twitter i és divertit, però sí que hi ha gent que se sent corregida o cohibida i crec que ens hem de desempallegar d’aquest sentiment.

L'has tingut?
L’altre dia estava amb uns familiars de la meva parella que deien “jo és que no parlo català perquè no el parlo bé” i estaven parlant castellà i també era súper destraler. No és una qüestió de parlar bé o malament sinó que et facin sentir bé. Hi ha hagut un procés d’autoodi o de catalanofòbia que tenim una mica a l’ADN i que això només ens en desempallegarem fent coses guais en català, siguin frívoles o no, siguin alta literatura o un llibret de 175 pàgines com el que he fet jo.

"He intentat posar-me una disfressa molt reconeixible d’una altra persona per, en acabat, continuar parlant de coses que m’importen o m’interessen a mi"

I com el salvem?
Escola. Immersió 100% amb ungles i dents i, si ens posen la pistola al cap, ungles i dents fiscalitzant que sigui el 75% en tots els centres. Pirateria, no posar contingut en castellà perquè és la llengua que ens està fent diglòssia. Per generar una situació de normalitat audiovisual a casa jo he de descarregar-me les pel·lícules de forma il·legal per veure-les en català perquè molts cops no hi són a les plataformes. Fer lleis amb sentit, com que si hi ha doblatges en català pagats, fer-los servir. L’altre dia sentia que li preguntaven a Jordi Pujol per què es va fundar TV3, i deia: “Jo volia veure el Gregory Peck parlant català”. Va d’això, d’una voluntat personal, de dir “no, és que jo no vull la Paw Patrol si no està en català, ja buscaré una altra cosa", però és que jo voldria la Paw Patrol en català, val?

Això és difícil?
Sempre estem mirant a fora, el que ens fan els altres, si Espanya ens fa això o allò… escolta, els doblatges de moltíssimes pel·lícules estan fets, estan pagats, aquestes pel·lícules estan a plataformes sense oferir un doblatge que està pagat amb diners públics. En comptes que Netflix destini 15 milions a fer no sé què, doncs que es facin lleis per vetllar perquè quan una pel·lícula estigui en una plataforma i aquesta pel·lícula tingui doblatge en català que hi sigui, que és posar una pista d’àudio. És això, tenir un cert respecte per coses que ja han estat fetes.

La cultura pot ser l'altre braç per preservar-lo?
Pot ser un bon lloc des d’on fer gestos d’alguna manera, el mateix gest que estic fent jo el pot fer qualsevol persona, encara que el meu té una dimensió pública. L’escola sí que crec que és una vàlua molt important, però no soc gaire de fiscalitzar si qui m’atén en un forn de pa parla català o no. Sí que estaria bé és que els canals que ja tenim es dediquessin a visibilitzar gent que està fent coses en català per sobre de gent que està fent coses en castellà, que ja té altres canals i altres dispositius. Fa falta militància personal activa per part de la gent. Tampoc seré jo l’home del trombó darrere de ningú, però sí que per mi era molt poc natural prendre consciència d’una cosa i dir: “Bueno, voy a pensar en mi siguiente novela después de Game Boy” perquè no em sortia.

Quan a la novel·la ets crític amb alguns temes d'actualitat ho fas amb la intenció de fer militància o de reflectir els debats actuals de la societat?
M’interessen aquests conflictes que es generen quan consumeixes una cosa antiga des del present i ho intentes mirar amb la mirada actual, però realment el discurs del llibre no crec que sigui gaire activ, gaire militant. En el sentit que al final te n’adones que és un home narrant en primera persona sobre uns fets on ell rarament queda malament, fins que en un punt del llibre entra una veu diferent a la seva que li canta les quaranta.

Per què ho fas així?
M’interessa molt la figura del fals militant o el fals aliat, aquestes veus que sempre estan intentant aparèixer amb el millor pentinat possible, amb tot de certeses i sense cap error. Però sí que volia explorar com una veu així pot ser d’alguna manera rebatuda posant-hi una veu externa. 

El protagonista intenta deconstruir-se i repensar-se durant la novel·la. Creus que realment està naixent una nova masculintat?
Això ho hauries de dir tu! [riu] No, anem pel pedregar, estem en la putíssima merda i cada dia que passa ho crec més. I no és una qüestió de pensar quina projecció pública tenen els homes als mitjans, perquè crec que quan hi ha una càmera i un micro les coses estan molt millor perquè quan repasses l’hemeroteca de programes antics dius “hòstia puta, és bastant greu”.

I sense càmera i micro?
Crec que a l’espai públic hem avançat molt en els últims cinc o deu anys, però en l’espai privat sempre et trobes la dona que pringa. A vegades la paguen i a vegades no, però sempre hi ha una dona que pringa, és increïble. Al final ho comparem amb la vida que hem tingut nosaltres o els nostres pares i jo ho veig tot encara més tremendo. Crec que els homes estem molt infantilitzats, estem buscant el plaer en llocs de la infància on no vam trobar el plaer, els intentem recuperar d’alguna manera.

"Articular un missatge en clau d’humor no et deslliura que algú jutgi el que estàs dient, des d’on i a qui li estàs dient"

A part de les referències a la premsa que apareixen durant la novel·la, t’ha influenciat d’alguna manera haver estat periodista a l’hora d’escriure?
Sí, a mi em passava una cosa quan era periodista, i crec que això ens passa a molts periodistes culturals, i és que tu vas a una entrevista sabent què vols que et diguin, una mica. Un periodista que es dedica a la informació política, si entrevista un polític i aquest li dona una exclusiva que el pot deixar en evidència malgrat simpatitzi amb aquelles idees, publicarà l’entrevista i allò serà el titular.

I el periodisme cultural?
En el periodisme cultural és tot el contrari: has arribat a una entrevista perquè ja t’ha interessat prèviament la feina que s’ha fet. Crec que la ficció és molt guai perquè pots agafar, com he fet jo, referents que tothom coneix sense ser aquells referents o aquelles persones. I pots jugar-hi sense por a estar movent massa les paraules per fer el que tu volies fer abans de donar-li al REC a la gravadora. Crec que el millor de fer ficció és això, poder agafar coses reconeixibles o coses que la gent s’ha estimat en algun punt i fer-los passar, no diré un infern, però un tràngol de moltes pàgines i divertir-me molt fent-ho.

Hauria de tornar Plats Bruts?
Sí. M’he d’extendre? [riu] Vull dir, és que si he de triar entre sí o no, trio el sí. Suposo que no seria tan guai, però crec que, igual que en un país normal es pot fer una reunió de Friends, aquí es podria fer una reunió de Plats Bruts i la gent estaria molt i molt contenta. Seria molt gros, ho haurien de fer en directe, com està plantejat al llibre.

En tens moltes ganes.
Jo, de fet, si el Joel Joan i el Jordi Sánchez fessin qualsevol cosa junts, qualsevol cosa de ficció que poguéssim gaudir totes i tots junts, estaria contentíssim. Perquè més enllà de la sèrie, que m’agrada molt, soc molt fan d’Excuses, una obra de teatre que van fer en acabar la sèrie. Soc molt fan de Kràmpack, que és l’obra que van fer abans de Plats Bruts. O sigui que tot el que han fet junts em torna boig, així que tant de bo.