RocaLibros
Per Carme Hervás
Publicat el 25 de gener 2023

Barcelona i Casablanca s’uneixen a Nadie salva a las rosas, el thriller que fa zoom en els defectes de la societat contemporània. Tant cru com real, no deixa indiferent. Aquest gener Youssef el Maimouni (Ksar el Kebir, Marroc, 1981) ha tornat a llibreries amb la segona entrega de La trilogía de la discriminación. Després de publicar Cuando los montes caminen, l’escriptor ha tornat a donar veu a aquells que no en tenen.

Rihanna, una jove trans i de Marroc, és torturada fins a la mort pels seus segrestadors als afores de Barcelona. Marina torna d’un viatge i descobreix que la seva amiga i companya de pis ha estat brutalment assassinada. Yusuf està assimilant el naixement de la seva filla quan rep una trucada: la jove no acompanyada a la qual ha estat ajudant els últims 10 anys ha mort. I hi ha més: les desgràcies mai arriben soles. Els inspectors encarregats de la investigació no tenen cap pista i no reben col·laboració dels coneguts de la víctima.

Marina i Yusuf no se’n refien i prefereixen investigar pel seu compte. La Rihanna que ells coneixien no té enemics, més enllà dels problemes que acumulen tots els joves no acompanyats que han passat per diferents centres d’acollida. Les peces del trencaclosques estan repartides entre Casablanca i Barcelona. Unir-les no serà tan fàcil, res és senzill quan el destí de molts el decideixen uns pocs.


D’on va sorgir la història?
Vaig partir de la idea de rebatre la imatge del moro. Fa dos anys, l'any 2021, vaig publicar una novel·la ambientada en la Guerra Civil. Els protagonistes eren magrebins que es van allistar al bàndol nacional franquista. Aquesta primera novel·la donava resposta a tota la mirada del moro que ens ha arribat des d’al-Àndalus fins el dia d’avui. Era una resposta a la representació més comuna del moro en la Guerra Civil, donar-li la volta a la imatge d’aquells que només estaven descrits com a mercenaris.

Quina imatge tenien?
Gran part d’aquests soldats van realitzar salvatjades que no tenen nom, però hi havia més rere aquesta imatge. Després d'un procés de recerca, vaig descobrir que a la Guerra Civil hi havia una gran varietat de magrebins, des de dones que venien a comerciar fins a persones d’edats molt avançades. Mentre escrivia aquesta novel·la, vaig veure la necessitat d’escriure una trilogia: "Passat, present i futur de la imatge del moro”.

Quin és el missatge real de la novel·la?
Aquesta novel·la se centra en el present, i ara hi ha un grup de persones que realment estan sent discriminades i tractades amb poca delicadesa des de l’estat, les administracions, els mitjans de comunicació i fins i tot socialment: els joves menors no acompanyats. Per això vaig creure necessari tractar el tema, aprofitant a la vegada la meva experiència com a treballador social. Hi ha un paral·lelisme entre els joves no acompanyats i les persones trans (la protagonista és una jove transsexual), ja que costa que hi hagui una opinió pública majoritària d’acceptació. Sempre hi haurà qui negui que una persona pot viure on vulgui i com vulgui. A més, vull parlar de la discriminació al Marroc.

Com?
No vull caure en el victimisme, sinó que vull reflectir que dins del Marroc també hi ha discriminació, segons la classe social, orientació sexual o identitat de gènere. Pots rebre una sèrie d’injustícies que fa que vulguis sortir del país. Volia donar veu a una situació dura: els joves no acompanyats i sobretot les noies, que també emigren soles. I quan arriben aquí tenen situacions encara més complicades, fins i tot cauen en la prostitució.

Quins referents tens a l’hora d’escriure, havent-hi tan poca promoció d’autors racialitzats mainstream?
Sobretot un escriptor francès que es diu Jean-Claude Izzo. Fill d’una refugiada de la Guerra Civil i d’un refugiat de la Segona Guerra Mundial, va escriure, entre altres: La trilogia de La Marsellesa, novel·les negres que fugien dels detectius nord-americans estereotípics. Els protagonistes d’aquestes novel·les eren de classes populars de Marsella: moros, gitanos, fills d’italians, etc. Representa tot allò que costa molt trobar en la literatura més mainstream. Si parlem de referents també cal anomenar a Leonardo Padura, novel·lista de thrillers ambientats en l’Havana, ciutat que m’agrada molt. Parla molt de les classes que estan als marges de la societat. No obstant això, intentava no llegir novel·les de gèneres semblants mentre escrivia aquesta obra, per no caure en l’apropiació d’idees o d’estils.


 

Quin ha estat el procés de documentació?
Hi ha un component d’autoficció. Em baso en la meva experiència laboral per inspirar-me, he treballat molts anys amb joves no acompanyats. He agafat diferents històries reals que hauré barrejat per crear diferents personatges. En comptes de llegir sobre acadèmics o teòrics que segurament tenien opinions molt semblants a la meva, he preferit llegir molts articles d’actualitat sobre el tema dels joves no acompanyats. Per exemple, quan la Generalitat o l’Ajuntament vol obrir un centre de menors en tal barri, quina és la rebuda?

I per a la temàtica trans?
En el tema trans destaco a Miquel Missé, qui denuncia el tractament clínic del procés transitori d’un gènere a un altre. Respon a la visió d’aquestes persones com a malaltes que necessiten teràpies clíniques i psicològiques. També cal dir que hi ha de tot: aquells que accepten el seu cos i no el rol de gènere, o viceversa, els que es volen medicar i els que no. No oblidem aquells que tot i que se senten en un cos diferent, la seva orientació sexual no varia. Amb tot això, he creat el personatge de Rihanna amb llibertat, ja que les persones haurien de transitar lliures, com elles vulguin. Allò trans és present arreu del món. Hi ha persones transsexuals al Marroc, on mentre es tracti com un aspecte folklòric, com els travestis, està ben vist. Tot i això, quan aquestes persones volen transgredir, reivindicar els seus drets, ser tal com són en qualsevol escena, la societat se’ls tira a sobre.

El mot moro és racista?
Reivindicar la paraula moro és un exercici positiu. Les persones racialitzades o fills d’immigrants se l’han apropiat, traient-li així la part negativa. No obstant això, fins que no passi un temps i es vegi l’evolució no sabrem si ha sigut un exercici favorable. Hi ha molta gent que se sorprèn quan jo la faig servir. Sembla que està fora de lloc, però a mi m’agrada reivindicar la paraula. El mot moro no té un origen despectiu. Ve del llatí, maurus, que en la seva època s’utilitzava per identificar les persones de Mauritània Tingitana, el que ara coneguem com el Magreb. Després de batalles i guerres, el dia d’avui ens ha arribat un imaginari maurofòbic amb una connotació totalment despectiva. A veure si amb el pas del temps li donem la volta.

Quin paper té el fet de defensar la cultura pròpia en aquesta situació?
Quan una persona emigra ha de complir amb els codis socials d’allà on va, com pot ser l’obligació d’escolaritzar als seus fills. Tot i això, també té el dret de no integrar-se o de no assimilar-se si així ho desitja. No podem entendre la cultura com un fòssil que no varia durant milions d’anys. Hi ha una part tradicional que s’ha de mantenir i promoure perquè no desaparegui, però també se sumen costums o rituals a mesura que avancem en el temps. Aquí on vivim s’han incorporat manifestacions culturals d’altres llocs sense conflictes: el Halloween, el Pare Noel, el Carnaval. I, en canvi, altres costums no es volen incorporar com a nostres.

Un apunt final
Abans comentàvem que falten referents de persones racialitzades, fills d’immigrants o diem-li com vulguem. Hi ha un buit en el món de la cultura, la televisió, els serveis, etc. La societat cada cop és més plural i, per tant, això hauria d’estar cada cop més representat. No veiem actrius i actors joves immigrants. Són persones amb molta energia i coneixement que no tenen les possibilitats de destacar com sí que podria ocórrer en altres llocs. En aquest sentit, altres països europeus van molt més avançats.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —