Darrere del nom artístic Zinteta s’hi amaga la Cinta Tort, una noia tan humana com la resta. Li agrada definir-se com a artivista: és a dir, artista i activista. L’art de la Zinteta és un art proper. Tan proper com ho és ella. Un art que no busca la perfecció, sinó que explora i visibilitza la diversitat. La seva obra evidencia que el que és personal també és polític i ens interpel·la quan aborda qüestions com la violència sobre els cossos o els tabús al voltant de la menstruació.

Ja s’han acabat les fases. Però com has viscut els dies de confinament?
Al principi ho vaig viure molt malament. Com tothom, primer pensava que només serien uns dies. Però a mesura que s’allargava, m’anaven cancel·lant més feina. Econòmicament això ha estat un cop molt dur. Emocionalment he passat una mica de tot: una primera fase de rebuig, després un procés d’acceptació i, per últim, un punt de comoditat en tot això.

Durant aquests mesos molts artistes han trobat noves inspiracions. És el teu cas?
Sí, en l'àmbit creatiu he estat produint molt. Normalment tinc una vida molt estressada i amb el confinament he tingut més temps per crear. Realment primer no em venia de gust, però a poc a poc em van venir les ganes. M’he deixat portar molt per les emocions, que és com a mi m’agrada treballar.

I què has estat fent?
He estat treballant molt en un projecte que es diu "Arrels", on experimento amb elements que trobo en l'entorn on visc: al camp, les muntanyes o enmig del bosc. Elaboro pigments naturals i aprofito altres recursos. Es tracta de repensar els processos artístics, allunyant-me del ritme frenètic i posant la cura al centre. Aquest projecte l’havia començat abans del confinament, però durant aquests mesos he trobat més temps per experimentar. Ha sigut un procés mot màgic.

Fa poc també has compartit l’obra 476 grams. Què ens en pots dir?
Doncs és un projecte d’escultura. No té res a veure amb el que artísticament he fet fins ara, però se centra en un tema del qual vull parlar: els trastorns de la conducta alimentària. És un eix que m’ha travessat sempre, però aquest últim any han renascut en mi moltes coses i he hagut d’enfrontar violències que no tenia ganes de viure una altra vegada. Parlar de tot això és molt dur, però alhora molt bonic. Explico una cosa que jo he patit, però que moltes altres persones també han viscut.

Moltes persones et coneixen per pintar cossos. En quin punt es troba això?
"Habitar mi cuerpa" ha estat un projecte molt llarg i, sobretot, molt potent. Va néixer de la necessitat de fer visible tot allò que ens havien dit que els nostres cossos no havien de tenir: pèls, estries, plecs, taques…. I, a partir de la pintura, poder fer un canvi de mirada; trobar en l’art una eina terapèutica. També neix de la necessitat de fer visibles totes aquelles identitats que poques vegades veiem: dones grasses, companyes trans o companyes racialitzades. Hi ha molts cossos i, avui 2020, encara falten molts referents. Estic en un punt en què no he tancat el projecte, però m’estic centrant en altres coses.

A través de l'art expliques el que passa dins teu

Quina és la relació entre el teu art i el feminisme?
Moltes vegades es vincula el meu art amb el feminisme. I crec que és important entendre que independentment de les temàtiques que abordi a les meves obres, no deixaré de ser feminista. Al final, a través de l’art expliques la teva veritat i el que passa dins teu.

Parlem ara del famós Instagram. Amb un total de 95 mil seguidors i el tic blau que et verifica el compte, es pot dir que ets una persona influent. Quina importància té la xarxa en el teu dia a dia?
Jo vaig començar a utilitzar-lo de forma seriosa ara farà tres anys i mig i realment m’ha permès arribar a on soc ara. I no crec que hagi tingut una mena de sort divina, sinó que he treballat molt i Instagram permet connectar i teixir xarxes amb un públic molt potent.

Et sents esclava de la xarxa social?
La veritat és que em sento una mica esclavitzada, sí. Les xarxes m’han ajudat molt però alhora m’avorreixen. Fa dos anys produïa pensant en el post que penjaria i ara ho faig quan em ve de gust. El que m’omple de la meva feina és la proximitat amb el públic i al final només utilitzo Instagram com una eina de difusió. Per exemple, si vull anunciar que aquest cap de setmana faig un taller a tal lloc —ara, és clar, respectant totes les mesures d’higiene i seguretat— ho faig a través d’Instagram perquè ja em diràs com arribo a tot el públic que no conec d’una altra forma.

Et sents pressionada per haver de mantenir un ritme constant a les xarxes?
100 %. No sempre estic igual com a persona creadora i persona humana; tinc les meves motxilles, els meus processos, les meves etapes i els meus dies. Em sembla hipòcrita per part meva fer veure que sempre estàs igual. Ara estic en un punt on durant mig any he penjat 4 o 5 posts a Instagram —no parlem del Facebook perquè el tinc completament abandonat— i per una banda em fa una mica de pena però per l’altra penso que no passa res. I no passa res. Crec que és molt important parlar-ne, fer polítiques totes aquestes coses i fer entendre a les persones que a vegades no estem bé emocionalment.

Trista

— ZINTETA (@zintetatort) June 7, 2020

Aquí entra en joc el concepte de productivitat. Sents angoixa si no produeixes?
És complicat. Tenim tan arrelat aquest concepte que quan no et sents productiva amb els paràmetres establerts se’t generen moltes coses. Però ara em digno a ser humil amb el que sento.

Ara em digno a ser humil amb el que sento

Abans parlàvem de ser influent, de tenir algun tipus d’impacte sobre les altres persones. T’hi sents?
A mi quan em pregunten si sento que soc una referent per a algú m’entra un sentit de responsabilitat molt gran. Soc una persona com qualsevol altra, em llevo cada matí i em faig les meves torrades. Però al final t’adones que per a algunes persones ets un referent. Suposo que no en soc del tot conscient. Al final, sobretot creo espais de suport. Per exemple, quan a través de l’art es posen sobre la taula qüestions que encara són tabú i que ens toquen emocionalment, la influència que puc tenir és perquè el que faig arriba i fa vibrar a les persones. Crec que és important tocar de peus a terra i trencar amb el mite de l’artista. Cal construir des de la col·lectivitat, ser properes les unes amb les altres i compartir espais. La idealització també pot ser perillosa.