Eric Ayala Moix (Sant Quirze del Vallès, 1998) va trobar la seva passió per casualitat. Després de descobrir l'ofici del pizzaiolo, va deixar la seva vida a Catalunya per aprendre dels mestres pizzers a Nàpols. Ara, després de quatre anys, la inauguració de la seva pròpia pizzeria a Catalunya està cada vegada més a prop. 

Amb l'ajuda de la seva germana Íngrid, ha acumulat més de 100.000 seguidors a Instagram que de ben segur faran cua a les portes del nou restaurant. 

Has explicat a algunes entrevistes que aquest viatge comença perquè YouTube et recomana un vídeo sobre com fer pizza napolitana, però abans de descobrir aquest món, tenies algun altre pla?
Jo abans d’això tenia un negoci completament diferent: Un e-commerce de llibres de segona mà. La Clara (la seva parella) i jo els anàvem a buscar a les cases de la gent i els veníem per tota Espanya i internacionalment. No tenia res a veure, i de cop i volta sense tenir cap connexió amb Itàlia ni amb la cuina, em surt el vídeo del Davide Civitiello de com fer pizza napolitana a casa i allò va ser el meu inici en aquest mundillo. 

Què prepares mentre parlem?
Estic preparant una pizza Margarita, perquè sempre s’ha de començar amb Margarita, t’explico la història: va sorgir el 1889, però abans es feia una pizza que només portava tomàquet i oli. Va arribar la reina Margarita de Savoia a Nàpols i van trucar al Raffaele Esposito, un pizzer molt famós de la ‘Brandi’, perquè fes una pizza especial per a la reina. Es va inventar una pizza amb mozzarella ‘di bufala’ que ho va fer per representar els colors de la bandera italiana. Arran que a la reina li va agradar molt, la gent ja no volia més la pizza del poble, i van començar a demanar la pizza Margarita. 

I ara potser és una de les pizzes menys demandades…
El que passa amb la Margarita és que si els ingredients no són bons, no val la pena que te la demanis. I, per com hem tingut aquí la cultura de la pizza a Catalunya i Espanya és una pizza que no s’ha demanat perquè es creu que ‘no porta res’. Però ara que la pizza napolitana està entrant fort a tot el món, sí que s’està començant a demanar. A la meva carta tinc set margarites diferents, perquè ara és molt important. A Nàpols el 50% són Margarites. 

Creus que li fas justícia?
És una pizza que emociona molt. Jo intento fer el que puc amb el que he après d’una família de pizzers, i sí que crec que li faig justícia. 

Explicaves que quan vas arribar a Nàpols per aprendre et tractaven gairebé com si hi anessis a robar, com et vas sentir?
Una mica ja m’ho esperava, potser no tant. Jo aquí tenia el Giocco de’ll amore, un restaurant extraoficial, i ho tenia tot dominat, cada dissabte venia tothom i li agradaven les pizzes, el forn, l’experiència… Quan vaig arribar allà i em vaig adonar que no era tan ‘puto amo’ com em deien aquí és un impacte. Va haver-hi moments de pensar que havia anat a fer el ximple, perquè era impossible trobar feina quan aquí ho tenia ben muntat. 

Eric Ayala preparant el forn al pati de casa seva.

Vas plantejar-te deixar-ho o tornar a casa?
Hi va haver moments; vaig passar un mes buscant feina amb els pizzers famosos i tots em deien que no. Llavors vaig acabar treballant a la pizzeria de l’aeroport, que no et feien ni prova, agafaven inclús una planta si es presentava [riu]. No era l’estil de pizzeria que m’agradava a mi, però sí que podia practicar en el forn de llenya. Llavors, d’estar a casa fent les pizzes que volia a estar allà rentant plats i, de tant en tant, enfornant alguna pizza sí que vaig dir “potser has fet quelcom estrany”. Però ja quan vaig acabar aquí i vaig arribar a ‘Al terrazzo’ (la pizzeria on va aprendre l'ofici) ja va tornar a agafar-me la motivació per tot el tema. 

Per què?
El dia a dia que tenia allà no tenia preocupacions. Em despertava a Nàpols, anava a la pastisseria del meu amic Luciano que és espectacular, després treballava tot el dia, la cultura d’allà m’agrada molt també… ho recordo com un moment molt feliç, es treballa molt, però em va ‘cundir’. 

Et volia preguntar també per Il Giocco dell’amore, el ‘joc de l’amor’ on organitzes cites. Com hauria de ser el teu Il Giocco dell’amore ideal? Digue'm alguna cosa que no hi podria faltar. 
No hauria de fallar mai mirar-se als ulls i a l’ànima. Fora conyes, trobo que a les cites l'important és deixar-se de ximpleries i estar connectant amb l’altra persona. Deixar-se de coses superficials i mirar els ulls i veure què diu l’altra persona.

"La gent se centra en els ingredients i si està bona, però en una pizza hi ha la personalitat del cuiner"

Creus que amb una pizza es pot enamorar algú?
Jo crec que sí. La gent se centra en els ingredients i si està bona, però en una pizza hi ha la personalitat del cuiner. Si coneixes a un pizzaiolo i et fa una pizza et pot transmetre molt i seria possible que t’enamoris. L'important de la pizza és el discurs, el romanticisme del pizzer darrere. 

Has crescut molt ràpidament per xarxes socials i ara has decidit obrir un restaurant, amb només 25 anys. Com és prendre aquesta decisió?
És una decisió que vaig prendre fa quatre anys, quan estava ficat a aquell negoci que he explicat, que era molt random també, jo volia fer altres coses, però va funcionar i estava allà. Però vaig començar a apassionar-me pel tema i un dia vaig fer el canvi de xip i vaig dir que faria tot el procés per obrir una pizzeria. Ho volia fer bé i sabia que era un camí llarg, perquè en aquell moment no sabia ni fer pizza, llavors vaig anar a l’Associazione Verace Pizza Napolitana, que són els que t’ensenyen les bases, després vaig tornar aquí i vaig fer aquest restaurant per practicar i vaig tornar a Nàpols per treballar.

I després aquí? 
Un cop vaig tornar aquí vaig engegar el procés de trobar local i aquest tipus de temes, que ha sigut el més avorrit, i no ha sigut gens fàcil, hi ha hagut mil problemes mentre teníem molta penya dient-nos que quan obríem. Ara ja va agafant forma. És difícil? Sí, ho és molt, tens molts problemes molt grossos, i hi ha hagut moments de dir “això no es pot obrir”. Fa un mes estava en una situació que jo pensava que potser no podíem obrir. Al final les coses s’han anat encaminant. La persona que ho vulgui fer s’ha d’assessorar bé, muntar-se un equip que t’assessori cadascú sobre un tema, llavors tires cap a dalt, perquè tu sol no saps fer res. Jo vaig arribar aquí i vaig dir “i ara què faig”? 

"Sempre estem fent coses per les quals realment no estem preparats. La meva mentalitat és: "Ets suficient per fer això""

En algun moment t’has sentit insegur o que se te n'anava de les mans el projecte?
La putada de la vida és que sempre estem fent coses per les quals realment no estem preparats. La meva mentalitat és: “Ets suficient per fer això, ho podràs fer, no et creguis que és per tant”. Sí que pensava que seria complicat, però tot s’ha anat traient. Som suficients i amb motivació pots acabar fent qualsevol cosa. 

La teva germana t’acostuma a ajudar?
E: A l'Íngrid la vaig ensenyar de fornera, la història és divertida perquè, quan feia pizzes aquí, si la comanda era molt gran era difícil fer-ho jo sol i li vaig dir a l’Íngrid que necessitava un forner. Ella va pensar que havíem de contractar un forner de Nàpols, però jo li volia ensenyar a ella.

I: Al principi em tremolava la mà, però després li agafes el truc i inclús m’agrada fer-ho. 

Al restaurant seràs l’únic pizzaiolo?
No, estem en el procés de formar gent. Estarem la meva germana i jo de pizzers, que a la mínima que puguem fer pizzes agafarà el meu nivell i necessitem dues persones més de forners. 

No serà un procés llarg? Tenint en compte que el restaurant ha d’obrir aquest any…
Si la persona té ganes d’aprendre, et formes relativament ràpidament de forner. En tres setmanes ja li agafa el truc i en dos mesos és un ‘jefe’. Només necessitem dos forners, ja anem bé per començar. 

Què espereu del restaurant? 
Serà un restaurant més o menys per unes 40 o 50 persones, que està bé, però tampoc és una bogeria. Nosaltres anem a fer el màxim, comencem així tot i que en un inici el meu plantejament era d’una pizzeria molt gran, per 80 persones, perquè és el que havia viscut a Nàpols, però hem començat més ‘de tranquis’ perquè la inversió no sigui tan alta. 

Íngrid, tu et consideres una mica “el cervell a l’ombra” de la marca de l’Eric Ayala Pizzaiolo? De qui és la idea de començar a gravar vídeos?
I: Als dos ja ens agradava de petits gravar-nos, i vam decidir fer-ho per això, però al principi va ser… l’Eric explicava les coses als seus amics i ho feia molt bé, però quan ho havia d’explicar a la càmera…

E: Em fotia unes travades… ens posem a gravar el primer dia i tal com es va acabar li vaig dir a la meva mare “haurem de fer una altra estratègia perquè això no funciona”. Parlar-li a una càmera sembla conya, però li pilles por.  

Com prova el negoci entre germans?
E: Que t’ho digui ella que és la que està pitjor [riuen]. Tothom em diu que estic molt boig i jo no me n’adono. Però la meva germana va forta. 

I: No vaig forta, però clar, ell es posa nerviós i hem de treure, per exemple, la veu en off d’un vídeo i si no li surt penso: “És que ho diria jo” [riu]. Quan es posa nerviós se li gira i ja està, perquè a ell li agrada fer pizzes no veus en off. 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Eric Ayala (@ericayalapizzaiolo)

Relacionat amb el restaurant, creus que es pot menjar bé sense tenir un gran pressupost? De vegades es veuen pizzes molt cares, per exemple a Barcelona…
Amb les pizzes, ni molt ni poc. Per exemple, a Nàpols fins fa res la Margarita valia 4 o 5 euros, ara sí que l’estan pujant a uns 7 €, però era una situació molt esclava pels pizzers, no sortien els números. Allà es té la mentalitat que la pizza és pel poble i no es pot apujar el preu de la pizza perquè estàs pràcticament atemptant contra el poble. 

Però pels pizzers...
Això és un extrem que no és saludable pels pizzers i aquí és impossible perquè només amb el transport dels ingredients ja puja molt. Però quan veus pizzes ja molt cares… crec que almenys sempre ha d’haver-hi un parell d’opcions normals, les tradicionals com la margarita no poden ser caríssimes; si vols tenir dues pizzes que estiguin una mica passades de castanya ho pots fer, però s’haurien de mantenir en un preu que s’ho pugui permetre un estudiant, algú que no té feina… és per tothom la pizza, no convé passar-se de la ratlla. 

Has explicat que no penses adaptar la teva carta a les pizzes que es mengen aquí, perquè vols que sigui molt napolitana. Creus que a Catalunya o Espanya no tenim una bona cultura de la pizza?
Pel que he viscut, que no soc molt de sortir de casa, de Sant Quirze o el Vallès en general, no hi ha cap discurs a la pizza. A una pizzeria hauries d’entrar i veure el pizzer. Les regles de la pizza napolitana són que quan entres, t’hauries d’ensopegar amb el forn, hauries de molestar una mica al forner i tot. Llavors has de conèixer el pizzer, també, i aquí ningú vol ser pizzaiolo de gran perquè tu quan entres en una pizzeria no veies un pizzer, de cop t’arribava una pizza a la taula i ja està. És important veure el pizzer, els moviments… és el graciós d’estar a una pizzeria, el directe, és com un espectacle i això a Catalunya almenys jo no ho he viscut. 

(...)
Crec que la cultura de la pizza no està gens desenvolupada, però en els pròxims anys pot començar, perquè la pizza napolitana està arribant a tot el món. Algú que surti amb un discurs de pizza catalana la pot ‘liar’ molt, crec que algú hauria d’entrar amb aquest concepte amb ingredients d’aquí i que llavors podria ser que la cultura de la pizza a Catalunya i Espanya anés més forta. 

No pretens ser tu qui porti aquest discurs? 
La primera pizzeria que obriré és per explicar-te de què em vaig enamorar jo. Més endavant es poden fer més coses, el meu plantejament és que de primeres entenguis això i el que a mi em va entusiasmar d’aquest món. 

Llavors podria ser que obrissis més d’un restaurant?
Encara és molt d’hora, no puc dir res, però dona igual perquè seria per molt al futur, però crec que sí que es poden fer moltes coses.

Si no ho has fet el principi, ara pots degustar l'entrevista de forma immersiva.