- opinió -
Guillermo Cabellos
L’Escala Mag
Abans de publicar qualsevol article d’opinió, sempre el passo per l’Escala Mag, un sistema creat per mi en honor a la periodista que va inspirar ‘Pra que discutir com madame?’
Publicat el 09 de gener 2022

Ja fa quatre anys des que em vaig matricular a periodisme, uns dies en què encara em brillaven els ulls quan em creia la broma de ser el quart poder i un dels pilars de la democràcia. Ara, encara sense haver acabat la carrera, començo a veure que els periodistes en general, menys quatre escollits, no som més que publicistes encoberts. Tampoc dic que això sigui dolent, eh. Que de Kapuścińskis només n’hi hagi hagut un no envileix pas la professió. Si un cas, em cabreja cobrar infinitament menys que els publicistes, com se’n fot Frédéric Beigbeder a 13’99 euros (sí, entre escenes de sexe i cocaïna encara té temps d’insultar la nostra professió).

Tot i això, crec que he trobat un lloc en què estic bastant a gust i em diverteixo: el gènere d’opinió. M’atrau, bàsicament, perquè aplega dues de les coses que més m’agraden en aquest món, que no són més que escriure i insultar. El que vindria a ser donar-li una pistola a un mico i que faci amb ella el que pugui. Per això mateix m’he autoimposat un sistema per saber què dir i què no: l’Escala Mag.

Magdala da Gama de Oliveira, coneguda popularment com a Mag, va ser una columnista brasilera de mitjan segle XX que, sota el meu parer, va cometre una de les errades més grans de la història d’aquest ofici. Aquesta dona, profundament classista i racista, es va fer un fart d’escriure articles en contra de la samba, acusant el gènere de ser una música barata, pecaminosa i de negres. Fonamentalment, pretenia mostrar aquesta música popular com a quelcom immoral, en contraposició a la modernitat i intel·lectualitat de la música arribada d’Europa -amb l’objectiu final de blanquejar un país mestís, no només en el to de la pell sinó també en la identitat nacional.

Però el tret li va sortir per la culata, i més enllà de què la construcció nacional del Brasil s’articulés en gran part al voltant d’aquesta música, el seu cas concret va servir d’inspiració per crear una de les millors cançons de bossa nova de la història: Pra que discutir com Madame? Aquesta peça, que va ser composta l’any 1956 per Haroldo Barbosa y Janet de Almeida i posteriorment interpretada per João Gilberto, se’n fot d’una tal Madame, qui no és una altra que Mag. Al llarg de tota la cançó la lletra ridiculitza la periodista, que queda com una racista elitista sense cap mena de criteri musical.


Posats en antecedents, passo a explicar com aplico en mi mateix l’Escala Mag. Essencialment, em limito a contemplar el recorregut que pot tenir una crítica, una mala paraula o una caricatura i com aquesta pot esclatar-me a la cara. En aquest barem, el pitjor que et pot passar és que et facin un Pra que discutir com Madame?, és a dir, quedar retratat per sempre més a la història de música. Si sospito que una opinió meva pot desembocar en quelcom similar, em retiro immediatament de la batalla.

Just un nivell per sota, desbancat del podi només perquè gaudeix d’una naturalesa temporal, es trobaria qualsevol classe de càstig legal. És a dir, que la justícia entri a valorar si les teves paraules s’emmarquen dins de la legalitat. És complicat que algú et condemni en ferm per una opinió, però no és tan difícil que algú et denunciï. Això mateix va passar quan Salvador Sostres va comparar a Ansu Fati amb un "mantero jovencísimo y negro" i de pas va aprofitar per criticar la gestió de Colau. Aquest comentari va portar el Barça a amenaçar l’escriptor amb denunciar-lo, motiu pel qual va matissar les seves paraules i va demanar disculpes posteriorment. En aquest cas, de nou, abandonaria el text a mitges.

Seguint amb aquest mateix exemple, abans que les advertències d’accions legals, van arribar les crítiques moralistes a Twitter. Primer per part d’altres periodistes i usuaris, i més tard directament d’Antoine Griezmann i Ada Colau. En l’Escala Mag, uns quants comentaris en contra a les xarxes no és una cosa tan preocupant. De fet, se situa en el Punt Wilde (creador de l’aforisme “Només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu”), on l’opinador sap que allò que dirà aixecarà polseguera, però igualment decideix tirar endavant per guanyar una mica de notorietat. Així s’han forjat les carreres de moltíssims dels nostres articulistes.

Si seguim baixant dins l’Escala, l’interès pels textos també disminueix. Per sota del Punt Wilde només hi ha l’autocensura per falta de qualitat, cosa que fa d’aquests articles una cosa completament supèrflua. No dic que no sigui important que algú sigui conscient de la validesa de la seva producció -de fet és més necessari que algú sàpiga que està escrivint una merda que no pas que sàpiga que el que està fent és incendiari-, només dic que les notes són menys estimulants.

Al final de tot de l’Escala Mag, condemnats a la intranscendència, se situen els publireportatges disfressats de columna. Amb aquests no s’ha de patir, ningú se sentirà ofès i ni voldrà denunciar-te ni et farà una cançó. L’únic que es fa és desacreditar una mica més la professió i convertir-se, automàticament, en un publicista encobert.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —