Ocho Apellidos
Per Arnau Martín
Publicat el 23 de gener 2023

En les darreres hores s'ha fet públic un avanç de la nova pel·lícula Ocho Apellidos Marroquís, que segueix el rastre d'un dels majors triomfs del cinema espanyol de la dècada passada, Ocho Apellidos Vascos. El clip mostra a uns turistes espanyols, els protagonistes de la cinta, que transiten a peu pel Marroc i interaccionen amb els autòctons, sorprenent-se per allò que veuen i escopint comentaris amb un to marcadament etnocèntric. Aquí es reitera la tendència a, amb l'excusa de la sovint menystinguda llibertat creativa, d'idear personatges incultes, racistes o presumptuosos.


En aquest sentit, els trenta segons del film que han posat a la nostra disposició engreixen la ingent maquinària del consum instantani, absolutament aliè a qualsevol perspectiva crítica o a una visió que sigui capaç de generar un interès més enllà del cunyadisme. El quid de la qüestió és que la franquícia dels Ocho Apellidos empobreix la indústria de l'entreteniment.

Tot aquell cinema que despunti per la complexitat de les situacions o per les novetats formals queda absolutament marginalitzat, així com aquell entreteniment que sigui capaç d’encarar les preocupacions de la població. Propostes com La boda de Rosa, d'Icíar Bollaín, o Una pistola en cada mano, de Cesc Gay, ocupen un espai reduït a la cartellera a causa de l'escola Santiago Segura, director de les reeixides A Todo Tren i Padre no hay más que uno.

L'efectivitat econòmica d'aquestes franquícies impregna totes aquelles propostes del cinema comercial espanyol que despunten per l'efectisme dels seus plantejaments, la intranscendència de la seva narrativa, la banalització del seu conflicte dramàtic, l'empobriment dels mecanismes humorístics i la precipitació directa cap al clixé, l'analfabetisme i la simplicitat de les seves situacions.

És en aquest context de recessió cultural i sobresaturació informativa on és imprescindible recuperar les reflexions d'Adorno i Horkheimer, devots de l'Escola de Frankfurt, per tal de potenciar les anàlisis de la recepció i les dinàmiques de l'excessiva mediatització que ens rodeja, almenys per prendre consciència i poder formar-nos un criteri propi.

El nivell aigualit per on naveguen aquests films està a una esfera semblant al darrer videoclip de Shakira i al vídeo autopromocional de la discoteca Pampara, on s'exhibeix a un grup de menors d'edat i s'empren els seus balls com un dispositiu per la venda. No ha de ser l'objectiu quedar-se únicament amb el contingut o el missatge d'aquestes peces. Cal valorar el context i la manera en la qual es canalitzen totes aquestes imatges anèmiques, atès que obren espais de representació totalment hermètics, estigmatitzats i unidireccionals. La manca d'educació vers la tecnologia mòbil, sumat a un sistema capitalista accentuat on l'únic comandant són els diners, està fent decaure l'atenció fins a nivells molt greus. Les sales de cinema s’enfronten a un seriós moment de trasbals, i si les seves cartelleres són rescatades per llargmetratges d’aquesta mena, encara s’accentuarà més l’eclipsi d’altres propostes amb missatges més complexos.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —