Espai Quera: quatre generacions de llibres i d’incertesa - Diari de Barcelona
D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents.
Un matí assolellat a mitjans de març, surto per la boca del metro de Jaume I i em trobo passejant sense rumb pels carrers de Barcelona, entrant i sortint amb les mans buides de botigues abarrotades per turistes que es multipliquen a l’exterior.
La cancel·lació de soroll dels auriculars m’evadeix de la seva veu i dels cants dels ocells que passen desapercebuts pel volum del trànsit, fins que m’endinso al carrer de Petritxol número dos, un dels racons històrics amb més encant del centre de la ciutat. Una guia turística manté meravellat a un grup d’anglesos que escolta la història d’Espai Quera, la llibreria centenària que disposa d’un espai de platets elaborats i vins en ple barri gòtic.
Espai Quera no és només un negoci, sinó que és un referent cultural i històric de la ciutat. La seva unicitat prové de la seva particular ubicació, dels seus llibres singulars, dels seus productes de qualitat i de la seva història. És tant una llibreria com un restaurant i la presència d’un respecta la de l’altre, facilitant així la coexistència.
L’encant d’aquest espai és la possibilitat de menjar a una llibreria, o la de comprar un llibre abans —o després— d’haver menjat. A simple vista s’aprecia que es respecta l’originalitat del local i manté gran part de la decoració inicial per aconseguir l’atmosfera que el defineix. “La història hi és, l’únic que hem fet és deixar-la a la vista”, relata Raimon Quera, l’actual membre de la família que s’encarrega del negoci.
Una llibreria amb 107 anys d’història
El 1915 no existia el metro, no hi havia turistes ni tampoc cancel·lació de soroll; el cant de les aus sobresortia al so del motor dels cotxes i, així i tot, Josep Quera i Còrdoba va dur a terme el mateix recorregut que jo, descobrint el que s’acabaria convertint en un bé històric, un segle després. El dos de febrer de l’any següent, s’inaugurava la Llibreria l’Escón, que especialitzada en teatre i publicacions literàries, també es va convertir en la llibreria més antiga de Barcelona en l'actualitat.
Joan Quera i Graupera era el quart de sis fills, un enamorat de la natura que el 1934 es va adonar que no hi havia llibreteries especialitzades en muntanyisme i que tenia davant un món ple de possibilitats que estava disposat a explorar: manuals, mapes, guies, narrativa viatgera… Paral·lelament, la presència del franquisme va fer desaparèixer gran part de la infraestructura del teatre en català, provocant l’inevitable canvi de nom de l’establiment per Llibreria Quera - Cultura Excursionista.
Roser Quera i Simón va entrar a acompanyar el seu pare el 1956, fins que als noranta es va trobar de cara amb la crisi, l’era digital i l’aparició dels GPS, que la van portar en direcció a diverses dificultats per treure rendiment al negoci. En aquest moment, no només arriba el Raimon, sinó que també s’hi suma un soci estratègic de Viatges Temps d’Oci, qui hi inverteix per poder mantenir la continuïtat generacional. La família segueix estant-hi, però hi ha una nova propietat.
A partir d’aquí, es crea l’Espai Quera que veiem avui dia; un restaurant creat perquè es pugui mantenir la llibreria. “Aquí és quan entro jo i la resta de l’equip, passant d’haver estat el Raimon i la seva mare sols, que eren els que portaven la llibreria. L’equip canvia i hi ha una convivència entre els que són de la família i els que no” ens explica Cristina Martínez, l’encarregada actual del restaurant.
El restaurant: matèria primera de qualitat
La cuina es troba al que anys enrere era l’habitatge de la família, en un petit espai sense fogons ni sortida de fums. Això suposa algunes limitacions, però obliga que la matèria primera sigui bona i els productes de bona qualitat. Conserves, formatges, torrades, entrepans i embotits del Pirineu conformen gran part de la carta, però també ho fa la “quarta gamma”, un percentatge de plats que provenen directament de Girona per ser enfornats, emplatats i servits per degustar.
Les seves braves al caliu amb salsa brava i allioli i els canelons clàssics són part de la cuina casolana que representa a Espai Quera, però el plat destacable és la fusta mixta; una elaboració d’embotits i formatges amb pa de coca que suposen l’emblema del restaurant.
Clientela local
Pel que fa als usuaris, “no és una clientela molt fidel, però sí que és una clientela molt local” afirma Cristina. Ens explica que n’hi ha de fixa i molta que repeteix l’experiència, però que de forma general, el percentatge més alt se l’emporten els turistes que visiten la ciutat, ja que s’apropen al local per conèixer la història que l'impregna.
Considera que el restaurant ha servit per fer homenatge a tot allò que un dia va ser la llibreria, perquè abans era més fàcil que els fills vinguessin a comprar llibres al mateix lloc on ho feien els seus pares. Ara és més viable que s’apropin, de forma nostàlgica, i de pas mengin alguna cosa. Afegeix que “és una forma de continuar generacionalment per una altra línia” perquè “comprar llibres de muntanya s’està perdent, de generació en generació, però hem rescatat aquesta gent que, almenys, ve al restaurant”.
Quatre generacions de sacrifici
Mantenir viu un negoci durant tants anys no és gens fàcil, i menys quan és un local que compta amb tantes restriccions i regulacions. En els moments de crisi més àlgids, va suposar un sacrifici pels membres de la família haver de treballar sense treure beneficis, sense saber si el projecte continuaria endavant o no.
Podria dir-se, doncs, que la incertesa és el denominador comú de les quatre generacions; en Josep per l’obertura de la llibreria, en Joan pel canvi de llibres de teatre per muntanya, la Roser per l’arribada de la crisi i l’era digital, en Raimon per trobar-se sol amb un negoci que estava en les últimes i, finalment, el nou empresari per l’aparició d’una pandèmia.
Espai Quera és un bé històric de Barcelona. “A la ciutat li agrada tenir-ho i gaudir-ho, però no li agrada invertir-hi” lamenta en Raimon. Ens confessa que haver viscut tantes èpoques complicades li resta romanticisme a l’entorn històric i cultural, perquè “quan no arribes a final de mes i no pots pagar les factures, la història perd importància”.
En tant que m’apropo a la sortida veig a diverses persones que miren l’aparador. Dues turistes entren i assenyalen els racons que instants abans estava admirant, em faig a un costat perquè passin, però en Raimon em diu que no venen a consumir. Ni tan sols ha hagut de preguntar-los res, que ell ja ho sap. La història és el que les ha portat allà, no la gana ni tampoc la passió per la muntanya.
Dono una última ullada a la llibreria abans de sortir per la porta i penso amb el que m’ha dit Quera. Amb prestatges plens i taules mig buides, no puc evitar preguntar-me si arribarà un moment on la història deixi de ser suficient, i tanco la porta darrere meu esperant tornar a obrir-la algun dia.
