[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Georgina Duran , Sara Oliver i Alba Vilamala
Publicat el 15 de juny 2020

El confinament ha deixat importants seqüeles, i el món de l’esport no n’ha estat aliè. Tant els esportistes professionals com els que practiquen l’esport amateur s’han vist condemnats, en qüestió de setmanes, a fer els entrenaments en espais petits, i sovint, insuficients per poder mantenir la forma. La situació d’emergència els va obligar a adequar-se a noves formes d’entrenar. En alguns casos, com el ciclisme, aquesta adaptació s’ha pogut fer relativament fàcil; però en d’altres, com el cas dels esports aquàtics, els esportistes han hagut d’explorar totes les alternatives possibles per tal de poder mantenir un bon nivell de cara al retorn de les competicions.

Mila López és jugadora de waterpolo al Club Natació Sant Feliu i a la Selecció Espanyola Júnior, i ha vist la seva activitat aquàtica aturada en sec, tot i que al principi l'aturada va ser dilatada en el temps: "Primer vam rebre un comunicat de la Federació que deia que se suspenia la competició, després vam assabentar-nos que els entrenaments de les nenes més petites de categories inferiors també s’havien aturat i finalment ens va tocar a nosaltres". L’entrenament de López ha canviat completament i ha disminuït la freqüència amb què practicava esport. "A vegades és molt difícil trobar la motivació per entrenar matí i tarda quan estàs sola a casa i sense aigua, que és el nostre medi habitual", confessa l’esportista.

Per contrarestar aquest efecte de soledat, cada setmana o cada dues feien videotrucades amb tot l’equip per parlar de com se sentien i per compartir experiències referents als entrenaments i a l’alimentació, la qual també han hagut de modificar durant el confinament. Per López, aquestes trobades virtuals han estat "la millor cura contra el coronavirus", ja que li permetien mantenir el contacte amb les seves companyes d’equip i retrobar-se d’alguna manera amb l’aigua que tant ha trobat a faltar. López creu que els esports aquàtics han estat dels més perjudicats pel confinament: "Les rutines que les jugadores de waterpolo podem portar a terme a casa ens ajuden a mantenir la forma física i a guanyar força, però alhora poden fer que perdem l’agilitat que necessitem a l’aigua".

Susana Regüela, exesportista i psicòloga esportiva del Servei d’Atenció a l’Esportista del CAR Sant Cugat, també coincideix en el fet que els esportistes que han perdut el seu medi natural com l’aigua ho han notat molt, tant psicològicament com físicament. "Una noia de l’equip de sincronitzada m’explicava aquesta necessitat de sentir l’aigua, ja que durant el confinament es ficava a la dutxa per sentir l’aigua al cos. A vegades no és només el que perds esportivament, sinó també les sensacions que necessites tenir", explica. És per això que el primer que va fer l'exllançadora de martell el dia que van obrir el CAR va ser anar a la piscina a veure la reacció dels esportistes. "Cridaven com a nens petits el dia de Reis", recorda.

Una aturada discriminatòria

Tot i això, els esports que no es fan dins d’una piscina també han hagut d’aturar-se, i això ha implicat canvis molt significatius: "Mentre ha durat el confinament no hem fet pràcticament cap exercici amb pilota, i tampoc hem tingut motivació en cap moment, perquè no hi havia competició", explica Ivet Coll, jugadora de futbol al primer equip de l’AEC Manlleu. Tot i això, Ivet ha trobat una part positiva d'haver de fer esport des de casa: "Durant el curs, entre la universitat i tot no podia jugar gaire, i només anava a córrer algun dia entre setmana si podia. Tan sols entrenava els divendres i jugava el partit, i ara durant el confinament he fet més esport que en tota la meva vida".

La lliga femenina de preferent, categoria en la qual estava l’equip de Coll, s’ha donat per acabada i la classificació no s’ha mogut, cosa que no preocupa gaire l’osonenca: "Nosaltres estàvem a mitja taula i, per tant, no pugem ni baixem, ens quedem igual de cara la temporada que ve", explica l’esportista. Recentment, el Consell Superior d’Esports (CSD) ha deixat en mans de les comissions delegades de les federacions la resolució final de les lligues no professionals que ara mateix es troben ajornades per la pandèmia.

En aquesta línia, la gran majoria de les competicions de futbol amateur s’han donat per finalitzades, i només s’ha apostat per continuar els campionats en els quals els interessos econòmics són molt elevats, ja que tenien contractes previs per a la retransmissió dels partits que s'emeten a la televisió –La Liga Santander i La Liga Smart Bank de futbol, La Liga ACB de bàsquet, la Fórmula 1 i algunes voltes ciclistes, com el Tour de França–.

Com a jugadora, Coll lamenta que no s’hagi donat la mateixa importància a la lliga femenina de futbol, la Lliga Iberdrola, a diferència de la masculina, i creu que "ja hi havia mil diferències entre les dues categories pel tema del gènere, però amb això encara s’ha vist més clar". No obstant això, pensa que "no haurien d’haver acabat cap de les dues lligues, ja que en la situació en què estem el futbol no és una prioritat en cap cas".

Però la decisió de donar moltes lligues per acabades, tant de futbol, waterpolo, handbol, bàsquet, hoquei com moltes altres, ha despertat diverses opinions, de la mateixa manera que també ha afectat de manera diferent cada club. Gerard Plujà, fisioterapeuta i preparador físic de la UE Olot masculí, explica: "La decisió de donar la lliga per finalitzada no va ser del tot beneficiosa per al nostre club, tenint en compte que érem un dels millors, si no el millor equip de la segona volta", fet que no els ha permès tenir l‘oportunitat de proclamar-se vencedors. "Tot i això, el club sempre ha respectat les decisions de la federació i, evidentment, posarem sempre la salut de les persones per davant de qualsevol circumstància", assegura Gerard.

Així mateix, segons Marc Comamala, també fisioterapeuta i preparador físic de l’Hoquei Palafrugell (OK Lliga) i del Palamós CF, creu que el fet de donar les lligues per finalitzades era el més correcte, sobretot per la seguretat sanitària i la salut de tothom. D’altra banda, però, explica que ell és partidari d’acabar les competicions que hi ha en curs un moment o un altre "perquè d’aquesta manera, amb el Palamós ens hem quedat a un punt de no poder pujar, però amb l’Hoquei Palafrugell ens hem salvat, perquè s’ha decidit acabar les competicions. Jo crec que dins els límits saludables s’hauria d’haver intentat posposar-les i fer-les més endavant, però tampoc em sembla malament perquè, per salut, és el que tocava”.

El que sí que es va posposar van ser els Jocs Olímpics de Tòquio, els quals, si les condicions ho permeten, se celebraran l’any vinent. Regüela explica que un cop s’anuncia la notícia, hi ha reaccions diverses: "Hi ha gent que decideix no fer res, només descansar i pensar, d'altres continuen entrenant, i d'altres que aquest any no podien arribar a les olimpíades per lesions han vist una oportunitat i estan extra motivats". Malgrat tot, assegura que, si finalment es diu que els JJOO no es faran, sí que es viurà un moment més complicat.

 

Enyorar la rutina

Maria Rovira, jugadora d’handbol del BM La Roca, ha estat una altra esportista perjudicada amb el confinament per la impossibilitat de fer esport. Per a ella, deixar d’entrenar també va ser un xoc molt gran: "Vaig passar d’entrenar tres dies a la setmana, més partit, perquè encara que estigués lesionada anava igual als partits, a no fer res i estar tot el dia a casa. És un canvi molt gran, passes de fer esport durant tota la teva vida quatre cops a la setmana a haver-ho de fer pel teu compte".

Així doncs, per mantenir la forma, els entrenadors van passar unes planificacions d’exercicis a totes les jugadores de l’equip. Rovira entrenava cada dos dies: "Un dia no feia res i el següent feia exercicis de força. Feia més exercicis que no pas anar a córrer perquè al principi no podíem sortir. Llavors, quan vam poder sortir a córrer, anava combinant: un dia corria, un altre dia descansava, i el següent dia feia exercici, però, normalment, un dia sí i un dia no".

Per a Rovira, el més dur ha estat no poder veure les seves companyes: "He trobat molt a faltar el fet d’anar a entrenar, però sobretot la gent. Quan fa tota la vida que jugues a un esport, inclosos també els estius, es fa complicat deixar-lo tants mesos". Però aquest sentiment, explica, el té sovint, ja que, quan fa molts dies que no entrena, té moltes ganes de tornar-hi, de córrer, saltar i estar amb el clima d’equip: "Els partits també els trobo molt a faltar. Els caps de setmana es fan molt llargs I estranys".

Més sols que mai

I si una de les coses que més ha ajudat els esportistes durant el confinament ha estat el suport de la resta de membres dels respectius equips, els esports individuals no han comptat amb aquest avantatge. Jordi Jalencas, ciclista de competició, explica que quan es va decretar el confinament no es podia creure que ni tan sols podria sortir a fer esport. "Al principi em va semblar impossible, no va ser fins que va passar la primera setmana quan vaig veure que era veritat", assegura.

Ell ja tenia una bicicleta estàtica a casa, la qual utilitzava per entrenar els dies que plovia molt, i aquesta ha estat la seva gran companya aquests mesos. Tot i això, diu que no es pot comparar amb poder sortir a l’aire lliure. "A casa no disposes del medi natural, i no pots entrenar ni les mateixes hores ni amb la mateixa qualitat" explica Jalencas, que ha hagut de complementar l’entrenament amb pesos i altres exercicis.

La tornada a la carretera, però, va tenir un gust agredolç, ja que aviat va arribar la primera lesió al genoll, fruit d’una mala adaptació, tenint en compte que venia de dos mesos "entrenant poc i malament". Tanmateix, assegura que "pel simple fet de poder sortir a pedalar al matí i veure sortir el sol ja ha valgut la pena". "Trobava a faltar, fins i tot, els avançaments dels cotxes", conclou.

L’aturada definitiva de l’esport

A Espanya, amb la declaració de l’estat d’alarma el 13 de març i amb la imposició del confinament, es va prohibir sortir de casa durant les tres primeres setmanes, fet que va impedir tothom poder fer esport fora del seu domicili. El 4 de maig, amb l’arribada de la fase 0, es va permetre la gent poder fer exercici sol i a l’aire lliure, però no molt més enllà de casa seva. Aquestes mesures no es van aplicar a tots els països, ni tots van actuar de la mateixa manera.

Respecte a les restriccions de desplaçament i les prohibicions de fer esport, tant per als esportistes habituals com per als menys habituals, el preparador físic Marc Comamala explica si hagués sigut bo que els esportistes d’aquí haguessin pogut sortir al carrer com han fet països del nord d’Europa com Alemanya: "Crec que les dues primeres setmanes, el més normal era estar tots a casa, per evitar qualsevol contagi en major mesura. Però després sí que s'hauria hagut de regular que els esportistes poguessin fer alguna cosa".

Comamala recorda el que s’ha vist sovint aquests dies: "El que passa amb això és que quan s’ha donat llum verda perquè la gent pogués sortir a fer esport, la gent feia el que volia, no respectava horaris ni mesures, i persones que mai havien fet esport sortien diverses vegades cada dia. Però ara que ja es pot sortir de manera més habitual i anar als bars, s’ha vist que molta gent sortia a fer esport com una excusa, perquè ara ja no hi van".

En aquest sentit, la psicòloga esportiva Susana Regüela prefereix no entrar en valoracions, ja que "s’ha fet com s’ha cregut que s’havia de fer" i opta per mirar-ne la part positiva. "Per davant de tot hi havia la salut i la protecció de la societat, i no sé fins a quin punt l’esport està per sobre de tot això. Però sí que tot això ha servit per veure la importància que té l’esport a la societat".


Regüela recorda que el moment en què es comença a permetre sortir per practicar esport es veu com una nova finestra per entrenar, però que "perd molt el sentit perquè no hi ha un calendari esportiu". Explica també que la incertesa i la por han acompanyat molt aquest desconfinament, ja que, malgrat que els esportistes d’alt rendiment podien sortir fora dels horaris, rebien moltes crítiques i crits de la gent. "Recordo un esportista que em deia que no s’atrevia a sortir fora de l’horari per si algun cotxe s’enfadava i li donava un cop", detalla.

Preparant la desescalada

Actualment, depenent de la fase de desescalada en què es troba cada regió sanitària, els ciutadans han tingut més llibertats a l’hora de fer esport. Maria Rovira, jugadora d’handbol del BM La Roca, explica que elles no han pogut reprendre la lliga i que han quedat en quarta posició, sense opcions per seguir disputant el primer lloc. Per altra banda, la finalització de la lliga ha fet que es replantegin la pròxima temporada: "Amb tots els mesos que hem perdut d’entrenaments i partits, s’ha volgut iniciar una pre-pretemporada, a diferència d’altres anys, en els quals la pretemporada començava a mitjan agost".

Aquesta temporada, Rovira havia jugat a la Lliga Catalana d’Handbol, però la següent jugarà a la DHP Handbol Plata, la segona divisió d’honor en l'àmbit espanyol. "Fa tres setmanes que s’han enfocat els entrenaments i els equips de cara a la temporada següent. Ens han passat les planificacions i estem treballant amb els equips del Plata per començar més que preparades", explica Rovira.

De la mateixa manera, diversos fisioterapeutes i preparadors físics s’han hagut de reinventar per poder seguir fent entrenaments i exercicis físics, i així intentar mantenir els esportistes en bona forma. Comamala, preparador físic del Palamós CF i de l’Hoquei Palafrugell, explica que ha tingut algunes complicacions per poder gestionar els entrenaments, sobretot davant la incertesa de no saber si podrien tornar a jugar o no.

"Quan pensàvem que el confinament només duraria 15 dies, vam parlar amb el cos tècnic dels dos equips i vam decidir que havíem de fer una planificació, no només per no perdre la força, sinó per mantenir-la per si es tornava a competir, en principi era això". Per aquest motiu, es va establir una planificació general per a tots els jugadors i una part més individual: "A la general hi havia una part de mobilitat, una part de força i una part més aeròbica que fos amb circuit per als que tenien cinta o bici estàtica".

En veure que el confinament durava més de 15 dies, van decidir fer entrenaments a partir de videotrucades amb grups reduïts de 10 jugadors. D’aquesta manera, Comamala els podia anar marcant els exercicis i era més fàcil poder mantenir un control del que feien, de la mateixa manera que ells els podien comunicar si alguna part del cos els molestava més quan feien certs moviments.

Per altra banda, també intentava mantenir els jugadors motivats: "Quan feien exercicis a casa, o m’enviaven una foto, o la penjaven a Instagram i etiquetaven el club, i era una manera de fer veure la gent que ells feien exercici. Hi havia una mica de rivalitat respecte als quilòmetres en bici que feia un o l’altre, i jo també els posava alguns reptes perquè entre ells busquessin aquesta competitivitat que els feia fer més exercici a casa".

Pors i reflexions

Aquests mesos s’ha portat un control dels jugadors i de la seva forma física, però no tan exhaustivament com si es trobessin a mitja temporada: "L’objectiu principal ha estat orientar-los". Però amb l’arribada de la fase 0 i la fase 1 van poder modificar la programació dels entrenaments cap a bé: "Es van poder començar a incorporar treballs de força, resistència, treballs d’arrencades i frenades, canvis de direcció, treball més de fons i de resistència... Alguns preferien realitzar quilòmetres amb bici, però se’ls aconsellava més córrer i per superfícies més aviat toves. Sempre intentant assemblar-se més a la competició", explica Gerard Plujà, preparador físic de la UE Olot.

Per altra banda, Plujà explica que, malgrat totes les adaptacions que s’han fet, "ha estat molt difícil entrenar les capacitats específiques del futbol des de casa, i per tant, el risc de patir lesions augmentava considerablement". El mateix ha passat amb altres esports com el waterpolo, cosa que preocupa les jugadores com la Mila: "Ens fa por que, quan tornem a l’aigua, algun mal gest d’una articulació provoqui una lesió, perquè els nostres canells i genolls estan acostumats a un ritme que ara s’ha vist trencat". No obstant això, tant ella com Ivet Coll confien en la pretemporada més llarga que tindran aquest any, deguda a la posposició de l’inici de les competicions per prevenir totes aquestes lesions potencials.


Però, si per alguna cosa ha servit el confinament als esportistes, és per tenir temps per aclarir-se les idees. "Hi ha gent que volia deixar l’esport i amb això ha retrobat la motivació, i altres que han vist que volen començar una nova vida, sobretot coincidint amb transicions com 2n de batxillerat”, explica Regüela.

Pel que fa a la pròxima temporada, també és optimista: "No sé si competiran amb més ganes, però sí que els que volen seguir fent esport d’alt nivell sentiran la competició d’una altra manera, ja que, quan ja fa molts anys, estàs una mica cremat. En general la gent torna amb ganes, el primer dia d’entrenament al CAR va ser al·lucinant", conclou.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —