Als estudiants de periodisme, els errors ens pesen com una llosa. Som aprenents, al cap i a la fi. Les ànsies d’aprendre hi són sempre, més encara quan se’t posa per davant l’oportunitat d’entrevistar un mestre de l’ofici. Parlo, ni més ni menys, de Xesco Reverter, excorresponsal de TV3 als Estats Units que recentment ha publicat el llibre Estats Units, el país de les contradiccions (Arallibres, 2022). 

El Diari de Barcelona parla amb el periodista sobre la seva estada al país durant una de les eres més tumultuoses del gegant nord-americà. També de com, malgrat tot, troba temps per poder posar la lupa sobre els problemes endèmics d’una societat ambivalent i repleta de clarobscurs. 

Què et porta a escriure un llibre?
Dubtava molt d’escriure’l. Tothom pot fer el que li doni la gana, però penso que no pots fer un llibre si no tens res sobre que parlar. Jo pensava que, després d’estar cinc anys als Estats Units, tenia quelcom a explicar. També em feia molta vergonya i un punt de pudor pensar a qui li podia interessar el que li expliqués. M’encanta el meu ofici, però obrir-me al públic sempre m’ha costat i prefereixo ser el periodista que explica les coses. Un llibre t’obliga a ficar-te més endins. M’ha servit per tancar el capítol i que quedi alguna cosa tangible.

Has cobert durant 5 anys un dels períodes més convulsos de la història dels EUA. Amb l’administració Trump, s’han vist coses com que el president només deixava entrar a determinats mitjans a les rodes de premsa. Professionalment, com convius amb Trump i tot el que d’ell se’n desprèn?
Era tot un repte, perquè era un home avassallador en molts sentits. És algú que sap jugar molt bé amb la premsa i el que es diu sobre ell. També és un home que menteix moltíssim. Les diu com l’alçada d’un campanar. L’actitud que jo i la resta de corresponsals adoptàvem era escoltar-lo, ja que era el president dels EUA, però sempre posant una dosi extra d’escepticisme i context en el que deia. Molts dies, directament, no li fèiem cas perquè Trump ven molt i pots estar tot el dia parlant d'ell. No podiem alimentar la polèmica que ell vol. Trump deia moltes barbaritats, però feia coses, bé o malament, que tenien més o menys profunditat i que podien representar un canvi. Entre el mar d’insults, s'havia d'informar sobre quines reformes, propostes i nomenaments discrets havia anat fent.

Xesco Reverter, excorresponsal de TV3 als Estats Units - Imatge de Santi Dommel i Méndez

Creus que ho utilitzava com una cortina de fum?
Crec que ell és així. És un tio a qui li encanta el xou, que tota l’atenció estigui centrada en ell. També és molt executiu, get things done, com diuen els americans. Els conservadors estaven molt contents perquè el tio aprovava de tot, des de l'avortament fins al nomenament de jutges... el tema d’Israel, també amb Corea del Nord, amb el tema de la immigració va fer el mur... Moltes coses que ell havia promès, enmig de tota la cridòria, les feia. Aquest era un dels grans reclams en la seva reelecció: “Soc un dels polítics que més coses ha complert”, anunciava.

"Trump és un home que menteix moltíssim. Les diu com l’alçada d’un campanar"

Per introduir l’administració Trump expliques l’episodi de la seva arribada en helicòpter i el seu posterior discurs, que defineix molt bé la seva estada al despatx oval: espectacularitat i populisme. Tenim una visió equívoca del seu mandat o va ser tant melodramàtic com s’ha percebut?
Jo conec això, una espectacularitat constant i després treure pit dels canvis que havia provocat. És molt hàbil per crear pors i inflamar. Pot semblar barroer, però tot el que diu està pensat, tot i que molts cops sí que està hiperpassat de voltes. L'habilitat que té a l’hora de parlar a la gent, com ho fa i dir el que pensen, és "una virtut” que molts li reconeixen. “Aquest tio parla com jo”, “no es calla” i “diu el que la resta no s’atreveix a dir” són frases que diuen els seus partidaris. És un personatge amb més capes i més profunditat que la imatge que tenim. 

Hi ha molt mite al seu voltant?
Ell s'ha construit una imatge fabulosa i impecable. Tot el que li puguis criticar et dirà que és fake news i molta gent se’l creurà. Empresarialment, s’ha vist que la fortuna que tenia era una quarta part del que deia. En canvi, és molt hàbil, per exemple, a l’hora de fer funcionar la seva marca. Sempre és ell qui ven, darrere tot és més fum. La impressió que preval és que allò funciona. El New York Times va aconseguir saber els impostos que havia pagat i va veure que eren uns 700 euros, crec, en els 10 últims anys. És irrisori per un multimilionari. Saps quina va ser la seva reacció? Doncs dir que era intel·ligent. Era el president dels Estats Units.

Com hauria estat Donald Trump a la guerra d’Ucraïna? Seria tant proactiu com Biden? 
Mai saps per on pot caure. No hem d’oblidar que el primer procés de destitució (impeachment) que va tenir Trump va ser per un tema d’Ucraïna. El fill de Biden havia fet uns negocis “cutres” allà. Va començar a pressionar Ucraïna perquè busqués draps bruts i li tragués merda al fill de Biden per desprestigiar l’actual president. La situació va acabar comportant el primer procés de destitució al president. El van absoldre perquè els republicans van mirar cap a una altra banda, tot i haver-hi evidències que havia abusat de la seva posició de poder. Per tant, Trump ja tenia creuada a Ucraïna i a Zelenski.

[...]

Tenia una admiració molt gran per Putin, malgrat haver intentat interferir en les seves eleccions el 2016. Si amb Trump comença la Guerra d'Ucraïna, el més probable és que no s’hagués bolcat amb Ucraïna, potser hauria enviat una mica d’ajuda o dit que era un problema europeu. Era molt aïllacionista i passava molt dels problemes del món. Hi ha un altre escenari on, per com d'impulsiu que és potser s'hauria bolcat totalment i hauria buscat una confrontació directa. No es poden descartar cap dels dos escenaris. Tindríem a dos machos enfrontats eventualment. Els dos escenaris haurien estat pitjors que l’actual.

Xesco Reverter, sobre Trump i com es mostra a si mateix: "S'ha construït una imatge fabulosa i impecable"

La funció que exerceixen els EUA en política exterior és una mica paternalista o tutora d’occident. Creus que amb Biden s’ha retornat a aquest rol?
Una mica sí, no sé si seria ben bé paternalista, però són la primera potència. A Europa ja ens va bé que ho siguin. Ho veiem amb l’ajuda militar a Ucraïna, que és 8 o 10 vegades més gran que l’europea. És un paper que també els agrada. Venen del desprestigi brutal de la guerra de l’Irak i l’Afganistan. Això és una oportunitat per tornar a treure pit, ser la potència indispensable i que Europa torni a confiar en ells malgrat anar amb peus de plom. Crec que aquesta administració sí que juga el paper tradicional dels Estats Units de voler estar enmig de tots els conflictes. No volen que el món avanci sense ells. 

[...]

Quan hi era el Trump ho tenien molt fàcil perquè arreplegaven, ara clarament Biden està marcant unes línies molt vermelles amb Rússia i al voltant de la Xina per intentar mantenir el màxim temps la hegemonia americana. 

Creus que arribarà a una fi aquesta hegemonia?
Sí, perquè tots els imperis cauen. El clímax nord-americà ja l’hem passat, que va ser al final de la Guerra Freda, anys 90 i fins l’11 de setembre. El dubte és com de ràpid serà el declivi. Els hi queda molta vida, però res dura per sempre. Amb Trump era més ràpid, amb els demòcrates és una mica més lent. És inevitable que la Xina seguirà creixent i els EUA aniran decreixent.  

El teu llibre gira sobre els problemes interns dels Estats Units. Expliques que una de cada tres persones afroamericanes passarà per la presó i, en alguns estats, perdran el dret a vot. Recordo treballar en un campament dels EUA un cop i trobar-me a persones negres a qui els mancava una figura paterna o materna. Què et porta a apropar-te a la societat nord-americana?
El que et sorprèn dels Estats Units és que hi ha tots aquests problemes, quan ho parles amb la gent t’adones de la realitat. No sabem perquè, però ens cal explicar-ho als periodistes. El nostre instint ens fa subratllar-ho i dir: “Com pot ser que no ho sapiguem? Us ho haig d’explicar!” Quan vas llegint t’adones d’aquestes problemàtiques i quan tens una oportunitat o vas a fer un viatge segons a on, aprofites per endinsar-t’hi. Val molt la pena explicar-ho. 

T’hem vist informant des de Washington incomptables vegades als telenotícies. També has creuat el país sencer per explicar casos molt concrets. Com negocies amb Sant Joan Despí quan i com pots anar a cobrir aquestes històries?
Ja havia estat cap de la secció d’Internacional a TV3, havia lidiat molt amb els corresponsals i sabia una mica què pot voler a la tele i què no. He tingut la sort que en Joan Carles Peris, qui em va substituir, és un tio obert i em deixava fer les coses. Calia buscar alguna excusa per aprofitar el viatge. A Alabama hi vam anar perquè era el cinquantè aniversari de la mort de Martin Luther King. Com és un dels estats més desiguals i amb més racisme vam aprofitar per fer una sèrie de temes per explicar aquesta problemàtica. A la tele, encara entenem que la feina d’un corresponsal no és només ser a la capital, també cal trepitjar el terreny. Si no, la teva visió del país és molt limitada. 

"Si amb Trump comença la Guerra d'Ucraïna, el més probable és que els EUA no s'haguessin bolcat amb Ucraïna"

Al llibre parles amb molta gent i expliques els seus casos. Com trobes històries com la del reverend Glasgow?  
Això és gràcies al productor. Als EUA hi ha molt aquesta figura. En aquest cas és un americà que viu allà i que coneix bé el país i la seva feina és com la d’un fixer, però fixe. En aquest cas el productor no és de plantilla com un càmera que està sempre amb mi. Abans de viatjar, li dèiem on anàvem i comentàvem tots els temes per fer. Així ell començava a rascar a veure què trobava. Va tibant del fil trucant a premsa local i entrevistant a gent. A vegades tens sort amb fonts que són una caixa de sorpreses. En alguns casos era jo qui llegia alguna cosa i li comentava al productor que podria ser xulo de consultar. 

Sobre el cas de George Floyd, des d’aquí es percebien les ànsies de canvi, però des dels Estats Units, excompanys dels campaments als quals havia anat deien que es concebia més com una revolta. Al final, sembla que tots els processos que aspiren a canvis conjunturals s’acaben congelant. Tant forts són els lobbies?
No només els lobbies, és la inèrcia del país. Aquests esclats d’indignació mouen l’agulla una mica cap a un cantó. Amb el cas de Floyd no crec que torni al lloc inicial, però es queda molt curt respecte a les aspiracions que es tenien. George Floyd ha canviat coses. Socialment, molts americans també van entendre que allò els afectava, i va servir per condemnar per primer cop un policia blanc per haver matat un negre d’una forma injustificada. La policia ara va amb molt més compte. Segurament hi haurà més casos, però va ser un wake up call per a tothom. Moltes polítiques i ajuntaments van revisar protocols de policia. Esperar que el país canviï de la nit al dia és molt difícil, té unes estructures molt particulars. 

L'excorresponsal de TV3 als Estats Units, Xesco Reverter, amb el seu primer llibre 'Estats Units, el país de les contradiccions' - Imatge de Santi Dommel i Méndez

Emfatitzes que a qualsevol corresponsal als Estats Units, tard o d’hora, li toca cobrir una matança. En un punt del llibre sembles un expert en armament, fins i tot. Ser corresponsal als EUA t'obliga a ser un especialista?
No ben bé, és una cosa que vius en el dia a dia. Les que menciono en el llibre les sap qualsevol americà. És un fet molt habitual i els diferents fusells d’assalt els coneixen. Si aquí preguntes a algú que et digui tres marques de pistola no et sabrà respondre. Allà el 80 % de la gent t’ho sap dir. A base de viure-hi cinc anys i parlar sobre aquest tema, et van entrant. En algun cas sí que he buscat els noms. No t’has de fer expert, te'n fas. Encara que no vulguis. 

"El cas de George Floyd va servir per condemnar per primer cop un policia blanc per haver matat un negre de forma injustificada"

Vius en les teves carns la violència per les armes. El pare de la millor amiga de la teva filla gran va assassinar la seva dona, la mare de la jove. Canvia en alguna manera la teva forma d’informar sobre la violència?
Potser empatitzes de forma conscient o inconscient amb les víctimes. El fet de tractar tirotejos després d’haver passat per aquesta experiència molt propera em va fer entendre millor el dolor o la posició de les víctimes.

El procés de les matances sembla seguir un patró: succeeix l’assassinat, hi ha un rebombori molt gran, sorgeix el debat de regular o no les armes, i es queda en res. Per què es dona això? 
Crec que és per la naturalesa de l’Estat. En el fons no canvia res o pràcticament res perquè les armes estan absolutament interioritzades en una bona part de la població americana. Cada cop que hi ha una matança sorgeix el debat de si s’ha de regular més o menys, però no hi ha el debat d’haver-les d’eliminar. No es contempla. No canvia, i no només pel lobby de les armes, que és molt potent. 

Expliques tres casos per explicar perquè passa això. El cas de Charles i Dick sobta molt. 
El que et diuen aquests és que la tinença d’armes està a la Constitució, que és un dret que tenen i que no fan mal a ningú. El pare de l’amiga de la meva filla tenia una arma i tenia tot el dret de comprar-la. En aquell moment podia ser que estigués bé, però d’aquí a cinc anys no saps com estaràs i la majoria de gent que fa les matances té un punt de desequilbri. Tindràs una pistola regulada i ningú te la treu. Llavors potser no era un perill, però ho va acabar sent. Aquestes persones grans de Virgínia et diuen que prefereixen viure amb aquest risc abans que perdre un dret que consideren fonamental.

"Viure la violència de les armes de prop et fa empatitzar més amb les víctimes"

Ells mateixos utilitzen una narrativa que diu que les armes fan de reguladores de la tiranització del poder de l’Estat. Dona la sensació que aquesta gent no entén gaire bé què implica viure en una democràcia.
Precisament per a ells això és la quinta essència de la democràcia. El govern no serà tirànic perquè la ciutadania té les armes. En última instància qui defensarà la democràcia del poble és el poble. Ells ho porten a un extrem i diuen que el dia que els intentin treure les armes ells es rebotaran. Però si és una majoria del Congrés la que ho aprova, doncs apechugaran. Això no dexia de ser fruit de l’esperit de la gent que va fundar el país. Aleshores es desconfiava absolutament dels reis europeus i dels poders absoluts, i es va empoderar el poble per tal que sempre tingués la paella pel mànec. Ja sigui amb el seu vot o amb les armes. És un cercle pervers. Com tothom té armes, els perills es multipliquen. 

És una coincidència que al barri on vivies, de majoria blanca, fos més benestant i hi hagués menys índexs de delinqüència?
En absolut. Estructuralment, Estats Units és un país racista. La gent negra eren considerats persones de segona amb l'esclavitud i, malgrat abolir-se, les lleis de segregació els ho van continuar considerant. Els índexs de pobresa entre la població negra són més elevats i tots els seus indicadors socials sempre han estat avall de tot. És normal que en els barris habitats per gent negra tinguin més pobresa i hi hagi més fracàs escolar, sempre és el segment de població que més difícil ho ha tingut. És causa-efecte. 

Xesco Reverter acaba de publicar el llibre 'Estats Units, el país de les contradiccions' - Imatge de Santi Dommel i Méndez

[...]

Entre la població blanca, conservadora, hi ha molta por que acabin sent minoria i que negres i llatinoamericans els prenguin el lloc. En molts estats conservadors es legisla per a afavorir la majoria blanca o construeixen unes fronteres electorals que arraconin la població negra. No és un racisme institucional, però hi ha una estructura que costa molt canviar i m’ha sorprès molt que, malgrat els avenços i havent tingut un president negre, això continua. Després de 30 anys els índexs no han canviat. 

"Estructuralment, EUA és un país racista"

Quines són les principals recomancions que li dones a la Lídia Heredia?
No m’agrada donar gaires consells. Així i tot, crec que és fonamental llegir molt, sortir de Washington tot el que es pugui, consumir cultura popular i visitar think tanks.

Quin tema deixes al tinter i et quedes amb ganes d’haver fet?
Tractar més a fons els nadius americans. El genocidi pel qual van passar i les conseqüències directes o indirectes amb què conviuen crec que són molt interessants de tractar. És una espineta que m’ha quedat clavada.