[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 26 de novembre 2020

Fou la tardor de 1977. La substitució del director Tristán La Rosa Ball-Llovera pel mallorquí Antoni Alemany Dezcallar, al cap de mig any i escaig, no va ser un simple canvi a la direcció del Diario de Barcelona, sinó una sobtada reorientació de la línia editorial. Una redacció d’esquerres, que s’havia format entorn de Josep Pernau Riu, passava a les ordres d’un director en línia amb el projecte polític de l’Aliança Popular de Manuel Fraga, que havia quedat en quart lloc a les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny d’aquell mateix any.

La marxa voluntària de 30 periodistes, el febrer de 1978, a canvi d’una indemnització col·lectiva, fou una estrena anticipada de la clàusula de consciència incorporada al projecte constitucional pels diputats convergent Miquel Roca i Junyent i socialista Eduardo Martín Toval, tot acceptant una iniciativa de l’Associació de la Premsa de Barcelona.

Així, l’article 20.1 d) de la Constitució aprovada el 6 de desembre de 1978, reconeixeria el drets dels ciutadans “a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió” i inclouria també la regulació del “dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats”. La Constitució emparava els drets professionals dels periodistes davant d’un canvi de la línia editorial, amb el dret a una renúncia al contracte laboral indemnitzada per la clàusula de consciència.

Després de quatre mesos de negociació i assemblees per aconseguir un acomiadament col·lectiu indemnitzat, l’amo Josep Maria Santacreu Marginet i el seu assessor personal Manuel Milián Mestre acabaren acceptant el tracte. Podrien desempallegar-se d’aquells “rojos” i refer el Diari al seu gust, mentre els periodistes encapçalats per Antonio Franco es proposaven d’invertir la indemnització obtinguda en la creació d’un diari nou en català, inspirat en Le Monde, que s’havia de dir "El Temps", un projecte finalment fallit.

Tristán La Rosa

El Diario de Barcelona, renovat per Martín Ferrand, consolidat per Pernau i escapçat per Santacreu amb la destitució de La Rosa, havia tingut un paper destacat en una renovació de la premsa encetada abans per El Correo Catalán, Tele/eXprés i Mundo Diario. En tots tres diaris hi tingueren molt paper els membres del Grup Democràtic de Periodistes que, deu anys després de la seva creació el 1966, havia guanyat les eleccions de l’Associació de la Premsa de Barcelona amb Josep Pernau com a president.

Foto de capçalera: Josep Pernau

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —