Parlem-ne, de l’últim llibre d’Allice Kellen, una de les autores nacionals més exitoses. Ha tornat a llibreries amb Quedará el amor, una novel·la de guerra que entrellaça el present i el passat.

Cedric i Jane es coneixen a Cornualles (Anglaterra) un estiu abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Viuran un amor idíl·lic que s’interromp pel conflicte bèl·lic. Anys més tard Margot coneix en Cedric en un hospital d’Edimburg. Ella encara no ho sap, però està a punt d’obrir un baül dels records i de descobrir què va ocórrer després d’aquell estiu a Cornualles. Paral·lelament, viu el seu present que a poc a poc es veurà entrellaçat amb el passat d’en Cedric.

Si ets una lectora habitual de l’autora, l'obra no et decebrà en absolut, té tots els elements propis d’ella, i n’afegeix de nous. Trobem relacions romàntiques en ambdues línies temporals, en el passat llegim una història d’amor impossible de guerra, mentre que en el present veurem una trama moderna d’aquelles què n’estem acostumades.

Personalment trobo prou més potent la relació del passat. En ambdues línies els personatges són rodons i les seves motivacions es comprenen perfectament. No obstant això, al llegir com a la vida sempre es connecta més amb uns perfils que amb altres, i en aquest cas la predilecció que vaig trobar amb Jane i Cedric no era res comparada amb el que sentia amb l’interès amorós de Margot. La situació global actual, amb les recents guerres i desgràcies, potser facilita l’empatia cap a la idea d’amors impossibles bèl·lics que no pas a una història pròpia d’una comèdia romàntica.   

A l’igual que en Donde todo brilla, Kellen dona un pas més enllà en l’escriptura. A poc a poc la veiem allunyar-se dels clixés típics de les novel·les romàntiques —encara que sempre hi ha algun rastre com el romanç de Margot— i s’apropa a temàtiques més profundes i serioses com la repercussió d’una guerra en la vida de persones normals. El tema bèl·lic també ens fa mirar cap a enrere, ens convida a la reflexió sobre allò que ha sigut la història de la humanitat tant en el passat com en el present.

Reivindicació entre pàgines

Tanmateix, l’autora no mostra cap intenció política ni especialment reivindicativa dels fets, sinó que els exposa i deixa que sigui la lectora la què interpreti el que té al davant. Malgrat que dubto que fos la intenció de Kellen, la història que ens conta transcendeix les pàgines, i és inevitable transportar aquest relat bèl·lic al present i pensar en tots aquells que estaran vivint a hores d’ara situacions similars mentre llegim aquest article. 

Una vegada més, al llegir no hi ha la impressió que l’autora pretengui donar un discurs polític ni social, però sempre hi ha pistes de la perspectiva de Kellen en quant a certes injustícies socials. Podríem parlar de petites reivindicacions que cauen entre les pàgines quasi sense que ens n’adonem. Com per exemple la independència femenina; en aquest sentit és el personatge de Jane el que més destaca malgrat que podríem parlar-ne perfectament d’altres com Margot. Kellen posa en valor la importància de ser fidel a una mateixa malgrat l’entorn familiar, amorós o social. La perseverança de Jane per trobar el seu lloc en mig d’un Londres que està sent bombardejat reflexa l’esperit jove de creure en un futur millor lluny de guerres.

Aposto que Jane hauria llegit Virginia Woolf alguna vegada. La diferència de classes és transversal i uneix les històries del passat i del present, ambdues són un espill entre elles. Altres reivindicacions que són visibles al llibre són l’assetjament escolar, la solitud de la tercera edat, o la violència de gènere. Reitero, sense ser un llibre centrat en la crítica social, Kellen toca totes aquestes temàtiques de forma realista. 

Pinzellades i més pinzellades als personatges

Perquè aquests temes resultin naturals es necessita una xarxa de personatges rodons i coherents. Aquest podria dir-se que és el punt fort de l’Alice: la construcció de personalitats les quals puguem entendre sense importar la rellevància que tinguin en la novel·la. Destaco els personatges secundaris com la Balir, els nens o Eleanor. És fàcil que la lectora comprengui els protagonistes, però no ho és tant que ocórregui el mateix amb tots els que sorgeixen. Fins i tot visualitzem a la perfecció aquells que intervenen dues vegades en tot el llibre.

Aquest talent de l’autora és remarcable ja que en la literatura sovint trobes personatges secundaris que no aporten res a la trama i de vegades no tenen ni una personalitat marcada o definida. En canvi, Kellen en una pàgina et dona una pinzellada i sense grans explicacions entenem la psique de tots els membres de la història. 

Un altre tret característic que les lectores fidels sempre li agraïm és la poesia en què s’expressa. Per què dir que un personatge se sent atrapat en una habitació, quan pots dir: “Tenia la impressió que les parets li queien a sobre com si estiguessin fetes d’arena fina i seca que havia començat a desprendre’s”? Senzillament és Alice Kellen. Aquest tipus de ploma fa que et submergeixis en el llibre i el visualitzis com si fos un film.

És destacable que en aquesta peça Alice li atribueix a la protagonista l’interès per donar-li un valor especial als objectes. Sovint a la novel·la trobem elements que adquireixen papers simbòlics: la mirada especial sobre un anell, una casa de nines, o un reproductor de música els converteix en fils conductors dins de la trama els quals l’enriqueixen i ens mantenen enganxades. 

Tampoc puc deixar de parlar de les recomanacions dins del llibre. Al llarg de les pàgines l’autora ens esmenta peces literàries que avui destaquem. Algunes de les que trobem són: Divuit poemes, de Dylan Thomas, la novel·la Al fil de la navalla, de Somerset Maugham i un assaig de Jonathan Swift.

"Un altre tret característic que les lectores fidels sempre li agraïm és la poesia en què s’expressa"

Un aspecte negatiu de la novel·la és un motiu constant en l’obra de l’autora, i és la tendència a crear finals idíl·lics que ens allunyen de la història. Hi ha moments massa perfectes o fins i tot una mica clixés que treuen al lector del llibre, fa que prenguem distància del que estem llegint perquè deixa de ser creïble.

És una llàstima que obres rodones caiguin en moments com els que explico perquè li fan perdre credibilitat al conjunt de la història, quan aquesta es sostenia sense necessitar un happy end clàssic, o un gir dramàtic hollywoodenc. Malgrat que el moment pel·lícula americana té la seva gràcia, redueix la credibilitat de la història i ens distancia d’aquesta.

Tot plegat, Quedará el amor és una novel·la més que accessible pel públic habitual de l’autora, que la gaudirà com sempre. I a aquelles que mai heu llegit Alice Kellen, aquest pot ser un bon punt de partida.