L'etern tabú: salut mental vs esport d'elit
Per Paula Bernabeu
Publicat el 11 de novembre 2021

Tant a l'esport d'elit com a nivell no professional, no només el treball físic és el que et porta a l'èxit. La ment és un altre factor important o, millor dit, és igual d'important el factor psicològic que el físic. El cervell és un múscul que també s'ha de treballar. La salut mental és tan crucial com la destresa física per poder competir a un nivell tan alt.

Tot i que cada vegada se li dona més importància, encara continua passant de forma desapercebuda el factor psicològic en l'esportista i no se li dona la importància que se li hi hauria de donar. De fet, en l'àmbit social encara existeix un concepte erroni de la psicologia. Es considera que anar al psicòleg és una mostra de debilitat, que alguna cosa va malament.

En el món de l'esport s'ha construït una imatge on l'atleta ha de mostrar-se invulnerable, guanyador, segur i no es té en compte que estan sotmesos a enorme pressió i estrès, tant els que ja tenen una trajectòria i que competeixen per guanyar encara més, com aquells que s'estan formant i es veuen sota l'amenaça d'haver de guanyar per poder continuar.

La pressió que viuen, sigui mediàtica, familiar o econòmica, moltes vegades "pot distorsionar els objectius i, fins i tot, pot dificultar la realitat en la qual es troba l'atleta", explica Gemma Páez, psicòloga esportiva de GP, al Diari de Barcelona. "La ment és aquella que dona valor positiu o negatiu a les coses i, per tant, al final, l'èxit o el fracàs dependrà de l'apreciació que li donem a una situació", apunta Páez.

Aquest fet és una de les causes principals dels trastorns dels esportistes. Un estudi recent de The British Journal of Sports Medicine conclou que el 34% dels atletes en actiu pateixen ansietat o depressió com a conseqüència de no poder assolir els seus objectius o la pressió que senten.


Simon Biles als Jocs Olímpics de Tokio 2020 Font: EFE

Medalla d’or per normalitzar la psicologia esportiva

Tòquio 2021, Jocs Olímpics, Simon Biles es retira d'una prova decisiva. La seva explicació: "S'ha de prioritzar la salut mental". La gimnasta va sortir en públic a dir que la seva ment i cos no anaven al mateix ritme i que, per tant, no seguiria competint. Amb aquesta situació es tornava a obrir l'etern tabú de l'esport: la salut mental dels esportistes d'alt rendiment.

Quan esportistes mundialment reconeguts alcen la veu i diuen prou, tothom posa el focus en ells i, encara que molts esportistes d'alt nivell han reconegut patir o haver patit un trastorn mental, cada vegada que algú parla del tema marca un punt d'inflexió. En el cas de Biles, l'americana "va donar el mateix valor al factor psicològic que al tècnic, tàctic i físic i això va canviar la visió de molts esportistes que a vegades no tenen en compte certs conceptes que indirectament afecten el nostre benestar emocional", explica Cristina Llovera, atleta andorrana d'elit i psicòloga esportiva, al DdB.

Páez, també apunta que, aquest fet "obre portes" perquè aquesta visibilitat ajuda a "normalitzar la funció dels psicòlegs esportius" i recordava que, per avançar, "tot allò que doni visibilitat i que doni a conèixer que entrenar la ment és igual d'important que l'entrenament físic ajudarà i contribuirà a trencar amb aquest tabú encara existent".

 

Les noves generacions

Cada vegada hi ha esportistes d'alt nivell que han donat a conèixer les seves situacions, el treball mental que hi ha darrere de la seva carrera, i això té conseqüències. Gràcies a esportistes com Paula Badosa, Simon Biles, Lando Norris o George Russell, entre d'altres, que parlen obertament dels trastorns mentals, aquest tema és cad cop menys tabú entre els mateixos esportistes i la societat. "Aquests exemples poden arribar a fer que més gent s'obri a parlar sobre el tema i, alhora, influenciar els joves que van arribant als nivells més alts de competició", apunta la psicòloga de GP.

Lando Norris, pilot de Mclaren a la Fórmula 1, ha reconegut fa poc que durant el seu primer any a la màxima categoria no ho va passar bé. En el programa This Morning, d'ITV, el pilot britànic reconeixia que va patir depressió i el motiu que el va fer arribar a aquest punt va ser la pressió. "I si això surt malament? Què passarà si surto en la pròxima sessió i no aconsegueixo els resultats?", aquests pensaments rondaven pel seu cap a cada gran premi. Un altre cas és el del seu compatriota i pilot de Williams, George Russell, qui també donava la seva visió sobre la importància de la figura del psicòleg esportiu: "Demanar ajuda a un professional hauria d'estar bastant més normalitzat", subratllava Russell. 

 

El cas més récent ha estat el de la tenista Paula Badosa, qui, en una entrevista al programa El Hormiguero, va parlar dels seus inicis, però també de tot el que ha hagut de patir per poder arribar on és ara. "Hi ha molta gent que no és conscient del que es pateix per a arribar fins a dalt", assegurava la guanyadora d'Indian Wells. Badosa va guanyar als 15 anys el Roland Garros Junior i això va causar unes expectatives massa elevades: "Esperaven que l'any següent triomfés i no va ser el cas", comentava.

Tant l'èxit com el fracàs són situacions complicades per a un esportista. És una "situació límit de la ment", explica Gemma. "Des de fora podem percebe que quan aconsegueixes l'èxit és tot meravellós, però l'esportista sap el camí que ha recorregut per arribar fins allà", assegura. 


Font: Gerd Altmann/ Pixabay

Fer d’una crisi una oportunitat d’aprenentatge

El problema de voler tenir-ho tot sota control és que és impossible. No tot es pot entrenar i, hi ha moments a la vida que no es poden controlar. En el cas dels esportistes, aquests moments incontrolables són les lesions. Una lesió de gravetat és "un punt d'inflexió "per a un esportista. Així ho resumeix Llovera quan se li pregunta per la seva lesió d'espondilosis just un mes abans d'anar als Jocs Olímpics de Rio de 2016.

Tot i això, reconeix també que no deixa de ser "una lliçó". Una atleta està acostumada a entrenar cada dia, és el seu estil de vida, cada dia fa esport i acceptar la situació de no poder fer res costa. A vegades, s'ha vist que els esportistes, després d'una lesió, no tornaven a ser els mateixos i és que la vida després d'una lesió canvia. "Tens una altra visió de l'esport", explica l'andorrana. "Quan una lesió arriba, comences a tenir en compte certs aspectes a què abans no donaves importància".

 

"Una lesió t'ensenya que hem de ser conscients que, quan entrenem, posem el nostre cos al límit i, com ens exercitem diàriament, tenim el risc de patir una lesió. Una lesió t'ajuda a conèixer més el teu cos", explica Cristina Llovera. "Encara que moltes vegades pensis a tirar la tovallola és una oportunitat per aprendre. I és que, en funció del grau de la lesió passen pel cap pensaments molts negatius, molta incertesa", assegura l'atleta andorrana.

Apostant pel canvi

Tothom té molt interioritzat que hem d'entrenar el cos, però quan parlem de l'aspecte psicològic encara costa molt introduir la figura de l'especialista com una persona més del grup de l'esportista.

Tot i això, de manera gradual, la psicologia de l'esport està canviant. Se li dona molta més importància que anys enrere, i això vol dir que els psicòlegs esportius estan fent una bona feina i, que cada vegada més, l'enfocament dels entrenaments està canviant. Perquè un esportista tingui un rendiment òptim, s'han de tenir en compte el conjunt de diversos factors: tècnic, tàctic, físic i psicològic. La psicologia de l'esport té molt a dir en la cerca d'aquest rendiment òptim. Gràcies a aquesta, els esportistes poden arribar a trobar l'equilibri; és la que ajuda un atleta a poder controlar la pressió i arribar als resultats desitjats.

La ment és el motor de tot cos. Quan la ment no funciona com hi hauria no es pot rendir igual i l'esport et posa ràpidament a lloc. Només tenint el cap a lloc, un esportista podrà rendir al seu màxim nivell. Els atletes, al final, també són éssers humans. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —