[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 18 de maig 2020

Pocs jugadors de futbol poden somiar jugar a la seva selecció nacional, ser jugadors internacionals i enfrontar-se als millors del món. Joan López Eló, Joanet, va néixer a Lleida. Fa menys d’un any jugava al filial del Lleida Esportiu. Aquesta temporada ha fet el salt al primer equip, però, a més, té el privilegi de ser part del selecte grup d’internacionals. Tot i haver nascut a Espanya, però, no juga amb la selecció espanyola.

Sense cap previsió, l’equip lleidatà el va avisar que tenia la possibilitat d’anar a jugar amb la selecció de Guinea Equatorial. Joanet no és guineà, però la seva mare ho és. Només havia viatjat a Guinea Equatorial dues vegades, de visita. No obstant això, no va dubtar: “És una oportunitat única que em pot obrir portes”, diu López, que no tenia cap expectativa de poder jugar amb la selecció espanyola i ara és internacional amb Guinea Equatorial. 

“És una forma de retornar al país de la meva mare el que ella m’ha donat a mi”, argumenta López. En pocs dies, la seva vida va fer un tomb. El jugador del Lleida Esportiu va inciar el camí per respresentar una selecció africana. La coordinadora de la selecció de Guinea Equatorial portava tota la burocràcia, un visat exprés li va donar la via per viatjar i jugar allà. Nova nacionalitat, nova carrera futbolística.

Tanmateix, no és l’únic espanyol a la seva selecció ni tampoc l’únic català. De fet, la selecció amb més catalans a la seva convocatòria és, en contra de la lògica, la de Guinea Equatorial: sis catalans per només quatre a la selecció espanyola.

Aquest fet no és una anècdota, ja que des de fa aproximadament dues dècades els responsables de la selecció del país van començar a buscar jugadors formats a Espanya amb familiars guineans per reforçar la seva selecció, fins al punt que aquests són majoria a la selecció —actualment n’hi ha 16 nascuts a Espanya del total de 25 convocats—.

Un dels primers casos va ser el d’Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista nascut a Sabadell i format al planter de l’Espanyol. Actualment, exerceix com a periodista de Gol Televisión i ha publicat el llibre Indomable, un conjunt d’històries dedicades al futbol africà.

Guinea Equatorial és un petit país d’Àfrica meridional amb reserves de petroli i, per tant, amb possibilitat de tenir recursos econòmics. Va ser una colònia espanyola fins al 1968 i, des de llavors, com la majoria de països africans, ha estat marcat per la inestabilitat política. Tal com explica Edjogo, és un país que històricament no ha tingut “infraestructures per formar bons jugadors” i opta per portar jugadors formats a fora per tal de poder competir al continent.

Una tendència al futbol africà

No obstant això, la falta de recursos i la inexistència d’una lliga nacional potent no és un fet que passi només a Guinea Equatorial, ni de bon tros. Altres països veïns com la República Democràtica del Congo, Togo o Gabon tenen el mateix problema i s’han d’abastir de jugadors normalment provinents de les seves antigues metròpolis per completar les seleccions i tenir un nivell competitiu. 

Segons Edjogo, aquesta política ha d’ajudar al desenvolupament futbolístic dels països, ja que competir a un nivell més alt comporta l’arribada de nous patrocinadors i de retruc més diners per invertir. Alguns fruits d’aquesta política són l’acadèmia Kano Sports a Guinea o el Vita Club Kinshasa, equips desenvolupats en els seus respectius països que permeten formar talent local; i que arribi a la selecció, perquè aquesta no depengui únicament del talent que prové d’Europa. 

Tot i que la falta de recursos és un factor explicatiu en alguns països, no explica tots els casos en què els jugadors formats a Europa predominen a les seleccions africanes. Marroc i Algèria, potències africanes, són dos casos clars que es nodreixen de talent exterior per competir al màxim nivell en el curt termini. Això difereix de països com Nigèria o Camerun, que prefereixen competir amb jugadors formats al país. Però, sobretot, és radicalment diferent d'Egipte i Sud-àfrica, on gairebé tots els jugadors es formen allí i a més juguen a les lligues locals, ja que són competicions amb equips amb diners i que paguen bé els futbolistes.

Europa-Àfrica: un flux bidireccional

Sens dubte, la història recent fa evident que el continent europeu i l’africà estan estretament relacionats. No només pel colonialisme sinó també per la migració. Tal com diu Edjogo, “el futbol és un reflex de la societat”, també a Europa. Es fa palès observant les convocatòries d’algunes seleccions europees com ara França, Bèlgica o Països Baixos, on ja és habitual veure com una gran quantitat de jugadors són fills d’africans.

Un dels exemples més clars d’aquest fet va ser el triomf de la selecció francesa al passat mundial de Rússia 2018. Dels 23 jugadors convocats pel torneig, 14 tenen ascendència africana. Tot i això, hi ha diverses variants. En primer lloc, hi ha jugadors que van néixer a França però amb familiars del continent africà, com és el cas de Mbappé, Pogba, Démbélé, Tolisso, Kanté, Nzonzi, Rami, Fekir, Matuidi, Mendy, Kimpembe o Sidibé. D’altra banda, hi ha altres jugadors que han nascut fora de les fronteres franceses, com és el cas d’Umtiti, que va néixer a Yaoundé (Camerun), o el de Mandanda, que va néixer a Kinshasa (República Democràtica del Congo). 

Però les seleccions absolutes són només el tram final del futbol de seleccions. Aquesta imatge també ocorre, fins i tot amb més força, en les categories inferiors. Per posar un exemple, les seleccions europees que més lluny han arribat al mundial sub-17 han estat França i Països Baixos, amb plantilles formades majoritàriament per fills d’africans.

El fet que explica el camí de retorn cap a Àfrica és el moment d’arribada a les seleccions absolutes. Ser internacional absolut amb les seleccions europees és molt difícil i és una meta que només aconsegueixen els millors jugadors de cada generació. 

Per això, només els jugadors de primer nivell representen les seleccions europees. Aquells que es troben en un segon esglaó i tenen la possibilitat de representar una selecció africana normalment opten per representar el país d’origen de la seva família, ja que normalment hi destacaran per sobre dels jugadors formats a Àfrica.

Aquest fet es demostra veient el valor de mercat dels internacionals per seleccions africanes que han nascut o s’han format a Europa en relació amb els jugadors formats al propi país que representen.

 

Tota decisió té un cost

Tot i aquest domini, la decisió de representar una selecció no és fàcil, perquè en el moment en què es debuta a nivell absolut amb un combinat nacional només s’és seleccionable per aquell país, fet que tanca la porta a ser internacional amb les seleccions europees.

Renunciar a una selecció europea pot significar també renunciar als èxits continentals, ja que les seleccions africanes mai han guanyat cap mundial absolut i ni tan sols han arribat mai a semifinals. A més, les perspectives no auguren un futur millor. Edjogo afirma que “cada vegada serà més díficil que una selecció no europea guanyi un campionat important”. Per això, els jugadors que prenen la decisió de representar les seleccions africanes habitualment tenen clar que mai no arribaran a representar la selecció europea a nivell absolut. 

Àfrica representa una gran fàbrica de talent per al món del futbol. Tanmateix, qui en recull els fruits és el continent europeu, el gran dominador d’aquest esport en tots els sentits. Per això, molts jugadors d’origen africà intenten retornar al continent part del que es mereix i fer gaudir els seus aficionats amb les seves seleccions.

Un clar exemple d’això és Frederic Kanouté, exjugador del Sevilla i internacional per Mali durant molt anys. Ell no hi va néixer, però va sentir la necessitat de representar el país de la seva família quan era a les portes de debutar amb la selecció francesa. Havia de tornar a la “mare Àfrica” el que el continent li havia donat. 

— El més vist —
— El més vist —