Mentre camino pels carrers estrets i concorreguts de Goris, al sud d'Armènia, milers de persones vaguen sense una destinació concreta. Tots els racons de la petita plaça de la ciutat estan plens de pertinences, nens adormits sobre les maletes, gent fent cua per menjar calent i un nombre infinit de cotxes i autobusos que van i vénen. 

“Només portem alguns documents i bosses de mà. Fa 10 dies que vestim la mateixa roba”, diu Anoush Aghajanyan, una dona d'uns 50 anys desplaçada forçosament d'Artsakh —com els armenis coneixen el territori de Nagorno-Karabakh—, deixant enrere una pàtria, una vida i records.

A primera hora de la tarda del 19 de setembre de 2023, les forces armades de l'Azerbaidjan van llançar una ofensiva militar a gran escala contra Artsakh, que va provocar 200 morts i 400 ferits. L'atac va arribar 10 mesos després d'un bloqueig a la regió per part de l'Azerbaidjan que va deixar 120.000 armenis, inclosos 30.000 nens i 2.000 dones embarassades, privats d'aliments, medicines i productes de primera necessitat. L'Azerbaidjan també havia interromput el subministrament de combustible i gas d'Artsakh, restringint el moviment d'ambulàncies i cotxes.

“Estava a la feina, fent classe a l'escola i, de sobte, vaig sentir que tothom cridava que havia començat la guerra. Vam quedar atrapats, com al mig d'una olla en flames", diu l'Anosuh. Ràpidament va marxar cap a casa, va agafar els seus néts i va córrer cap al centre del poble, on hi havia cotxes que intentaven evacuar la gent.

"Vam tenir només 30 minuts per empaquetar-ho tot i escapar. Si haguéssim tardat una mica més en sortir del control, hauríem quedat atrapats al poble i assetjats pels àzeris", explica l'Anoush.

L'Anoush i la seva família van arribar a Goris després de fer un llarg i esgotador camí de dos dies amb poc menjar i aigua. Una cua interminable de cotxes i autobusos van quedar atrapats durant hores al punt de control que les forces de l'Azerbaidjan havien establert. Allà comprovaven, escanejaven i humiliaven la gent, mostrant el gest dels "llops grisos" —propi dels nacionalistes turcomans, el grup ètnic al qual pertanyen els àzeris — i cridant els homes amb noms provocatius.

"Semblava que entràvem en un altre món. Teníem por que els nostres familiars no ho aconseguissin i els detinguessin”, diu la professora.

Un bloqueig de 10 mesos

Malgrat el bloqueig de 10 mesos imposat per l'Azerbaidjan i que va provocar serioses dificultats per tenir accés a pa, aigua potable, electricitat i gas, la gent d'Artsakh va continuar amb les seves rutines diàries, ocupats en la seva feina i intentant arribar a final de mes, per impossible que semblava.

"El bloqueig en si va ser un gran problema. Tot i que estar a casa significava ser lliure, mentre que estar en terres estrangeres significa ser captiva”, destacava la mestra, subjectant-se amb una jaqueta gris que va ser la seva única comoditat durant els darrers 10 dies.

“No obstant això, ens hem adaptat a la nova situació. Mai haguèssim imaginat que ens veuríem obligats a fugir, deixant enrere les tombes dels nostres familiars i perdent el nostre Artsakh", comparteix l'Anoush.

Que parlin les xifres

En el moment de redacció d'aquest reportatge, unes 100.625 persones desplaçades per la força havien arribat a Armènia procedents d'Artsakh, i d'elles, 91.924 ja han estat registrades pels funcionaris armenis. El secretari de premsa del primer ministre armeni, Nazeli Baghdasaryan, va comentar: "El nombre de persones registrades i ja identificades augmenta hora rere hora. . A hores d'ara, és del 99,2%. Estem segurs que aquesta xifra arribarà al 100% en un o dos dies".

El secretari de premsa també va assenyalar que 8.000 persones ja estan adscrites als centres d'atenció primària de salut. Entre els refugiats, hi ha milers d'estudiants i nens. Segons el Ministeri d'Educació, Ciència, Cultura i Esport, 8.000 estudiants ja han visitat diverses institucions educatives a Armènia, xifra que suposa el 32% dels nens que han arribat a Armènia procedents d'Artsakh.

"Si caus a les seves mans, estàs sentenciat"

"M'han desplaçat per la força dues vegades. La primera vegada vaig fugir de Shushi a Stepanaker el 2020. Ara he vingut a Goris. No he pogut portar res amb mi. M'acabava de llevar i vaig haver de fugir. Feia fred, m'estava glaçant", explica Edik Edigaryan, un home de cabells grisos d'uns 60 anys, que primer va enviar la seva família a Goris i després va fugir amb altres homes del poble.

Quan va començar la guerra, les forces armades de l'Azerbaidjan van atacar per primera vegada la central elèctrica del seu poble. La gent es va quedar sense electricitat i llum, i després van començar a bombardejar-la. El mateix Edik va ajudar a treure els cossos, però els hospitals estaven plens. Els cossos dels morts i també els ferits s'havien al terra dels passadissos perquè totes les habitacions estaven plenes.

“Entre nosaltres hi havia nois joves, de 13, 14, 18 anys... que van venir a ajudar-nos per treure els cadàvers. Ho vam fer durant la nit perquè els bombardejos eren menys intensos tot i que se seguien produint. Va ser força perillós", afirma Edigaryan.

Oiriginari d'una població propera de Stepanakert, la capital de Nagorno-Karabkh, va veure que les forces azerbaiyanes encenien "un gran foc a la muntanya" per recordar-los la seva existència i pressionar psicològicament els habitants del poble.

Passar el punt de control militar àzeri va suposar un gran repte, especialment per als homes. “Vaig tenir la sort d'anar en un cotxe on només hi havia vells i nens. Una dona gran, un home d'avançada edat i tres nens. Ells [àzeris] no ens van prestar cap atenció especial, però quan hi havia gent més jove, d'entorn als 30 anys, els soldats azerbaidjanesos els van obligar a sortir del cotxe, van començar a intimidar-los, i a burlar-se'n per provocar una baralla i arrestar-los”.

Edigaryan també assenyala que els soldats azerbaidjanesos van filmar algunes persones dient coses "que no eren certes". "Obligaven la gent a dir que 'Karabakh és l'Azerbaidjan' i que tot ha passat de forma pacífica pressionant-los psicològicament".

Gent cap a Shirak, Gegharkunik, Tavush [regions d'Armènia]... Shirak. Els autobusos no paren de moure's. Per un moment, Goris sembla una estació on tots els destins porten a un sol lloc: el caos i la incertesa.

Aquest reportatge és resultat d'una col·laboració entre l'associació Ronak i el Diari de Barcelona per donar veu a estudiants de periodisme que viuen en zones de conflicte.