Fotograma del film
Per Pablo Mérida
Publicat el 11 de juny 2021

El matrimoni dels Warren haurà de demostrar que un dels joves implicats en un accidentat exorcisme va ser posseït i que arran d’això va matar un home. A mesura que avancin en la seva investigació, descobriran una amenaça a la qual mai s’havien enfrontat.

El mateix, però diferent

La nova proposta de la saga Expediente Warren, dirigida per Michael Chaves, ho tenia força difícil. James Wan, que ja havia demostrat dominar l’art d’espantar amb Insiduos (2010), va portar el terror a un altre nivell amb la primera entrega d’Expediente Warren l’any 2013. Les seves sorprenents escenes de terror van sacsejar els fonaments del gènere. Davant l’èxit de la proposta va sorgir tot un univers cinematogràfic al voltant, format per un total de vuit pel·lícules estrenades fins avui. Si bé no ha disminuït la producció de pel·lícules de l’Univers Warren, la qualitat d’aquests films ha anat a la baixa, amb propostes tan mediocres com La Monja (2018) o directament deplorables com La Llorona (2019), aquesta última també dirigida per Chaves, val a dir.

Ara, vuit anys després i amb set pel·lícules al darrere, Expediente Warren: Obligado por el demonio havia de demostrar que la saga segueix essent tan terrorífica com ho va ser en els seus orígens. Malauradament no ho aconsegueix. La intenció, però, és bona, ja que es dona un gir al concepte original de la saga. El fet que els Warren hagin d’investigar un exorcisme que ja ha tingut lloc és una perspectiva fresca per la qual començar a construir el relat, perquè capgira l’esquema ja prototípic de l’activitat demoníaca: la infestació, l’opressió i la possessió. En aquest cas, els Warren es troben en un punt posterior a la possessió, cosa que ofereix noves possibilitats narratives.

L’inici del film és molt prometedor. Comencem directament amb un exorcisme i tot seguit s’exposa el cas del jove assassí, que considero l’escena més tensa i terrorífica de tot el film. Passats aquests primers vint minuts, la pel·lícula es desinfla. El film es converteix en una historia de suspens, en què els Warren han de descobrir com i qui va posseir el jove. En aquest punt, les xerrades d’exposició en les quals s’explica com avança el cas són el centre de la proposta, i el terror, que hauria d’anar in crescendo, es queda en res.

Ensurts que no espanten

Chaves fracassa a l’hora de crear un clima esfereïdor i això es deu a la terrible manca d’inspiració pel que fa a les escenes de terror. Aquestes són les típiques que podríem esperar de la saga i que va fixar Wan en la primera entrega: monstres que estan al darrere de les víctimes, monstres que salten sobre les víctimes, silencis que són tallats per un so eixordador... Cada vint minuts se’ns ofereixen variacions d’aquests esquemes fins a arribar a un clímax final oblidable.

La repetició constant és el que llastra el film. El terror només es pot crear mitjançant la sorpresa, però després de dur a terme el mateix tipus d’escenes en les vuit pel·lícules de l’Univers Warren (i totes les altres que han copiat el seu estil), allò que hauria d’espantar deixa fred a l’espectador. La seva previsibilitat és el seu punt més feble.  

Els més puristes segur que argumenten que són aquest tipus d’escenes el signe identitari de la saga i estic d’acord, però el terror de l’Univers Warren està cada cop més desgastat i en breu, si no ho ha fet ja, començarà a avorrir els fans. En aquesta circumstància s’obre l’eterna qüestió en què s’acaben trobant les grans sagues cinematogràfiques de Hollywood: val més la pena continuar amb allò que s’ha fet sempre, per mantenir així l’esperit de la saga (o el fan service, depèn de com es miri), o s’ha de fugir dels esquemes gastats, prendre riscos i experimentar per intentar portar a la pantalla un film més efectiu?

En conclusió, Chaves planteja un gir amb aquesta nova entrega de la saga. Canvia l’estructura narrativa i el to general del film fent-lo un xic més pausat i incidint en el suspens. Tot i així, aquests canvis només són superficials, l’ànima de la proposta segueix sent la mateixa que la de fa vuit anys i això li passa factura; les escenes de terror ja no funcionen tan bé com al 2013. El film agradarà als fans de la saga, tot i que no trobaran la muntanya russa d’emocions a què ens tenia acostumat Wan.

Potser ha arribat l’hora d’evolucionar i portar la saga cap a una altra banda. Entenc, però, que hi hagi reticències per part dels productors: no hi ha res més esfereïdor que allò nou.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —