L’associació Ahora Donde treballa des del Centre LGTBI de Barcelona
Per Adrián Soler , Aroa Tort i Joana Garreta
Publicat el 27 de juny 2021

“Jo estava en un pis vivint amb la meva parella. Teníem problemes i ella em va fer fora del pis”, explica en Marc, nom fictici. En Marc, aleshores, es va quedar, amb només deu dies d’avís, sense lloc per viure i sense recursos suficients per tirar endavant. I en Marc és només un exemple de persones del col·lectiu LGBTI+ que es queden sense casa ni recursos.

La Gemma Brulles, fundadora i presidenta de Refugio Ahora Donde, explica al Diari de Barcelona que hi ha nombroses circumstàncies que fan que les persones que formen part del col·lectiu quedin aïllades del seu cercle i la seva font d’ingressos. Posa l’exemple de certs grups religiosos i sectes on, per les seves conviccions, les famílies no poden seguir convivint amb una persona LGBTI+ per por de ser expulsades, elles també, del seu únic vincle amb la societat. El cert és, però, que la LGBTIfòbia s’estén més enllà d’aquests exemples que sovint ens venen al cap; és, de fet, un problema estructural.

Cal tenir en compte que moltes persones no tenen les eines ni la formació per poder acceptar als seus; per això hi ha organitzacions, fundacions i associacions que intenten pal·liar la situació. Per fer-ho, utilitzen dues vies, principalment: l’ajuda directa a les persones afectades, i l’acompanyament i formació a les persones de l’entorn per tal que tinguin les eines per poder conviure amb les persones que estimen. Amb aquest objectiu Brulles va crear −aquest setembre farà dos anys− l’associació Refugio Ahora Donde.

Formació i informació: l'ajuda per a les famílies

Segons Brulles, “molta gent se sorprèn que hi hagi famílies que rebutgen els seus fills per la seva orientació [sexual o identitat de gènere]”. Però això continua passant i no “en altres països”, sinó al costat de casa, segons explica l’activista.

És per això que un dels serveis principals que ofereixen des d’Ahora Donde és ajudar els menors que volen comunicar a les seves famílies la seva orientació sexual o identitat de gènere: “Els donem eines per a poder fer-ho. Si la família necessita més informació o dades per entendre la situació, llavors tenim un equip de mediadors per poder intercedir entre la família i el jove”, destaca Brulles.


Ahora Donde es reuneix un parell de cops per setmana presencialment per coordinar el dia a dia de l’associació. Adrián Soler

“Aquí el problema és que hi ha un doble rebuig: exterior i interior a casa”, puntualitza Brulles: “no és el mateix quan la discriminació és només a fora de casa i et queda un espai segur, el familiar”. En el cas de no comptar amb el suport familiar, el nivell d’exclusió és més greu. Elena Longares, responsable del servei Cruïlles, que atén a adolescents LGBTI+, del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats, afegeix que, en aquest sentit, “la família normalment no és un espai segur”. Per això cal "ajudar els adolescents i joves a sobreviure en aquests entorns”, segueix. Lamenta que sovint “aguanten el màxim que poden estar a casa seva, fins que la situació és insostenible, o fins que tenen recursos i poden marxar, perquè l’espai no és segur”.

Aquesta discriminació pot venir donada, segons José Yépez, psicòleg especialitzat en gènere i sexualitat i tècnic del Servei d’Atenció Integral LGTBI (SAI) de Sant Feliu de Guíxols, per les expectatives que les famílies dipositen sobre els infants, perquè, quan expliquen qui són realment "tot aquest relat cau a terra. En alguns casos, fins i tot, es diu que el procés és similar a un procés de dol”.

Això fa que, a vegades, es generin aquests espais poc segurs, que no sempre tenen perquè acabar amb una expulsió d’aquestes persones del lloc on viuen, però que, coincideixen els experts, poden generar un clima d’amenaces, d’intentar desenganyar o convèncer-les perquè canviïn, d’amagar-ho a la resta de família o, en alguns casos, en violència física.

I és per aquest motiu que la mediació entre famílies és un servei essencial en aquests organismes. “El primer que fem és fer pedagogia, informar, explicar que no és un caprici, perquè entenem que la família pot tenir aquesta forma de pensar perquè no té informació, no per fer mal”, comenta Yépez. Des d’Ahora Donde també intenten fer aquest procés de mediació amb un equip especialitzat que s’encarrega de donar “eines”, “dades” o “més informació”.

Un refugi per a viure

El problema, però, ve “quan la família no vol sentir a parlar res d’això, o no vol venir al centre per què diran” acaba Yépez. En aquests casos “l’ideal seria treure la persona d’allà i poder-li garantir un espai segur; però és on potser té un arrelament amb l’entorn, i res no garanteix que en un altre lloc pugui tenir una xarxa de suport”. En altres casos, com el d'en Marc, la persona és expulsada del lloc on viu.

Aquesta violència “és estructural”, afirma Longares. És per això que “ho creua tot: totes les edats, les classes socials, l’ètnia…”. Així s’explica que no hi hagi un perfil de família que rebutja i expulsa de casa les seves criatures, sinó que pot passar en qualsevol entorn, explica Brulles. 

És aquí on entra el suport a les persones que es troben en aquesta situació. I aquest és l’altre dels dos grans pilars de les organitzacions que tracten sobre el tema. “Quan la meva parella em va fer fora de casa, fent recerca per Internet, vaig posar-me en contacte amb Ahora Donde”, indica en Marc. “El més urgent per mi era trobar una alternativa habitacional, perquè només tenia deu dies per marxar”.

En aquesta línia treballen moltes de les organitzacions. De fet, des d’Ahora Donde estan “preparant un protocol per tenir famílies d’acollida” per aquelles persones que ho necessiten.

Explica en Marc que, malgrat no tenir aquesta alternativa disponible, Ahora Donde li “va fer costat” i li van “donar recursos”. “Em van fer una donació de 100 euros que em va ajudar moltíssim, amb la qual vaig poder cobrir les despeses personals bàsiques”, recorda. En Marc va poder trobar una alternativa d’habitatge gràcies al centre LGTBI de Barcelona i als Serveis Socials del seu barri.

Però l’habitatge i els problemes econòmics no són els únics suports que necessiten les persones en aquesta situació. En Marc destaca per sobre de tot l’ajuda que li ha proporcionat la seva terapeuta: “Si no hagués tingut el seu suport, no hauria pogut fer tot el que he fet”. “Aquesta situació de vulnerabilitat és psicològicament molt dura, és molt difícil pensar per tu mateix. Només de sentir la impotència que pots quedar-te al carrer en qualsevol moment ja et paralitza”, relata.

Yépez explica que alguns dels aspectes que es poden treballar davant de casos  de LGBTIfòbia familiar, són l’autoestima, la culpa i la forma de vincular-se. “Quan la família ens rebutja, a unes etapes tan primerenques, encara pot dificultar més el procés de la pròpia acceptació; i potser es culpabilitzen, creuen que estan fent mal a les seves famílies… O potser els costa relacionar-se, i es posen una mena de màscara per autoprotegir-se… Podria caldre treballar aquestes coses”, sentencia Yépez.

També Ahora Dónde, amb el seu equip de psicòlegs i terapeutes, acompanya els menors quan han patit el rebuig per superar-ho. A més, han arribat a acords amb les escoles perquè els “psicopedagogs i psicoterapeutes que es troben amb algun cas d’infants que pateixen aquesta violència invisible, els puguin posar en contacte amb Ahora Donde”, concreta Brulles.

I les administracions, on queden?

Un dels principals problemes, que tenen les administracions en aquest aspecte, és que  la violència estructural que pateixen les persones del col·lectiu LGBTI+ no es documenta. És a dir, hi ha poques iniciatives institucionals que permetin saber la magnitud d’aquesta violència i això implica un altre problema: si no es pot veure, no es podrà mai denunciar.


Façana del Centre LGTBI de Barcelona, al carrer del Comte Borrell. Adrián Soler

Només algunes iniciatives, com l’Observatori contra l’Homofòbia, documenten l’augment de violència contra aquests col·lectius al carrer. En dades del 2020, les denúncies van augmentar un 25% respecte a l’any anterior. Segons explica Julián Zuno, voluntari d’Ahora Donde, l’objectiu és que es recullin dades de tots els tipus de violència.

Aquesta falta de dades podria ser una de les explicacions de la poca resposta institucional per donar suport a qui ho necessiti. Malgrat que cada vegada més s’està avançant a favor dels drets del col·lectiu LGTBI+ i hi ha més recursos i més entitats a les quals poden acudir, els experts reclamen més suport per part de les autoritats: “A poc a poc va havent-hi espais, però cal traslladar aquesta necessitat a les administracions perquè són qui ha de garantir els drets de tothom, que si hi ha una situació de vulnerabilitat, hi hagi una resposta”, recalca Longares.

“El món no està preparat per donar una resposta i acollir adolescents i joves LGTBI; amb prou feines se’ls acut que hi hagi adults”, sentencia Longares. En la mateixa línia s’expressa Yépez “les entitats fan una feina increïble, però tinc la sensació que arriben on ho hauria de fer l'administració; però, al final, és un tema econòmic, no hi ha recursos”.

Per això, iniciatives públiques com el Centre LGTBI de Barcelona són imprescindibles. “Sovint les persones LGTBI ens trobem en situacions vulnerables [...] tenir un lloc tangible on puguis anar i sentir que hi ha algú que està fent-te costat com a institució és molt important”, destaca en Marc.

Tot i la discussió al voltant del terme LGBTI+ en tant que exclou del nom nombrosos col·lectius que en formen part, i a falta d’un nom àmpliament acceptat i que fugi d’aquestes exclusions, hem decidit optar per parlar del col·lectiu utilitzant aquesta denominació. D’altra banda, però, hem respectat les maneres en què les persones amb qui hem parlat s’hi han adreçat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —