I tu, quina paraula recordes del teu mestre o la teva mestra predilecta? Perquè, potser, també i sense saber-ho, cada vegada que l’esmenes dones un bocí de sentit a cada classe, a cada explicació. Perquè potser, sense ni imaginar-t’ho, omples de significat cada lletra de la paraula de l’ofici que ens fa créixer: professor professora.

"Final de curs", el poema que ens ofereix aquesta setmana Vicent Almela, parla d’un moment molt concret, el final de curs a l’escola, un instant que sembla que aquest any no podrem viure. L’ha triat perquè serveixi com a homenatge a tots els mestres i totes les mestres que les últimes setmanes estan patint, però que també s’estan deixant la pell pels seus alumnes. Amb el cor obert i les mans nues, l’autor ens el recita i ens convida a navegar-hi.  

Final de curs

Rieu i balleu 
al pati de l'escola.
El curs s'acaba.

Us servirà de res
el que heu après?
Avui no sé què dir-vos.

Jo us voldria lliures
i amb fam de justícia
però sovint, el món,
ens va a la contra,
ja tindreu temps d'entendre-ho.

Rieu i balleu.
Teniu l'estiu a les mans
i els somnis nus.

M'agrada imaginar
que un dia, potser,
recordareu
un gest, una paraula,
d'aquella mestra
que tant se'n preocupava,
i somriureu,
amb cert enyor,
donant, sense saber-ho,
sentit al nostre ofici.

—Inèdit de Vicent Almela.

Il·lustració: Pep (Josep Tàssies)

Cada dilluns, un poeta ens llegirà uns versos triats expressament perquè ens acompanyin durant la setmana. Els poemes no donen la felicitat, però una mica de saviesa potser sí. O això és el que diuen.