A vegades és millor no dir res abans que dir la veritat. A vegades no sabem on es troba el límit entre ser sincers o ser una mica imbècils. I ens passa tant això a les persones, sobretot quan la confiança ens fa sentir que tenim la potestat per dir qualsevol cosa i no sabem quan hem de parlar o ens hem de donar un punt a la llengua, que les situacions que viuen els protagonistes de La Pell Fina se’ns fan molt properes. 

Després d’exhaurir entrades la temporada passada i aquesta a la Sala Flyhard, la comèdia del tàndem Yago Alonso i Carmen Marfà fa parada al Teatre Borràs fins al 29 de juliol. Ben mirat, no sorprèn a ningú que s’hagi reprogramat, ja que és una obra que fa molt d’estiu i que es guanya al públic amb la primera rialla compartida. 

L’Eloi (Biel Duran) i la Sònia (Laura Pau) acaben de tenir un nadó, en petit Jan. Dedicats a les cures, no han tingut gaire temps d’oci, però, per fi, han pogut organitzar un sopar per retrobar-se amb el seu millor amic, el Nacho (Francesc Ferrer) i, a més, per conèixer a la seva nova parella, la Miranda (Ángela Cervantes). No obstant això, la nit comença malament, ja que als convidats se’ls escapa que la criatura és lletja. 

Aquest comentari, els pares no el paeixen gaire bé, com es pot imaginar. Això fa que la resta de la nit sigui un no parar de veritats no demanades i d’incomoditat entre els personatges, que es tradueix en riures constants al pati de butaques. La que més fora de lloc es troba és la Miranda, que per res del món esperava que el sopar en aquell terrat de catàleg d’Ikea s'esdevingués així, i amb les seves ganyotes, demana auxili al públic.

Biel Duran interpreta a l'Eloi

És difícil no empatitzar amb ella. Al principi, el personatge de l’Ángela Cervantes roman més en silenci que no pas en primer pla. Una vegada, però, agafa les regnes de la conversa, no hi ha qui la pari. La complicitat entre tots és fantàstica, la qual cosa fa que la vis còmica de cadascú es vegi potenciada amb la companyia dels altres sobre l’escenari.

En algun punt es fa excessiva la repetició d’alguna broma, per això, i es troba a faltar una miqueta més de trama, encara que no sigui el propòsit potser de l’obra. Tot i això, la peça arriba al seu final molt bé reconduïda. És capaç d’introduir tocs melodramàtics, sense deixar del tot de banda l’humor, cabdal a tota la funció. 

Per tot plegat, La Pell Fina és una obra que permet reflexionar sobre l’amistat i els límits de la sinceritat. També sobre la maternitat i la paternitat. I, alhora, posa de manifest que una ficada de pota no significa que, en el fons, no hi hagi amor, afecte i bones intencions. Fins i tot, quan ens passem d’imbècils.