"Fins quan he de donar les gràcies?": Tesh Sidi parla del recorregut vital que l'ha dut al Congrés - Diari de Barcelona
"El sistema m'havia ensenyat que havia de conformar-me. Donar les gràcies per tot el que tenia i el que feia i podia fer. Menjar, estudiar, beure aigua, tenir un sostre. Però fins quan havia de viure així? Havia comprès que jo començava la vida amb un deute, perquè vaig tenir l'oportunitat de sortir dels camps de refugiades de Tindouf. Les generacions de migrants anteriors s'havien quedat allà, en l'agraïment etern. Però jo he estudiat una Enginyeria Informàtica i un màster mentre treballava a l'hostaleria. Amb 18 anys em vaig independitzar. I vaig tenir els ovaris d'anar al banc i demanar un préstec quan no tenia gairebé res. Després, quan ja tenia una feina que cobria les meves necessitats bàsiques vaig entrar en l'activisme i ara soc diputada".
Així comença el relat Teslem Andala Ubbi, més coneguda com a Tesh Sidi, la primera diputada sahrauí en la història de la democràcia espanyola. Amb 29 anys i, especialitzada en big data, té una llarga experiència treballant al Banc Santander. Ara entoma una nova responsabilitat en la política institucional. El Diari de Barcelona ha mantingut una llarga conversa amb la Tesh on reflexiona sobre el seu curs vital i el moment que viu.
La Tesh, durant una entrevista. Sergio Pérez (EFE)
"Ser eternament agraïda no empenta a l'empoderament. S'ha de trobar l'equilibri entre això i empoderar-te. Hem de reconèixer l'èxit pel seu valor i hem de desconstruir moltes coses", comença la Tesh en un valencià amb trets de l’alcoià.
Aquesta reflexió obre el camí cap a un relat diferent del que sentim normalment. Un nou concepte d'agraïment. Assenyala que les persones migrades han de reconèixer individualment el que ells aconsegueixen. No és tot gràcies a la possibilitat de marxar del seu país. És gràcies a l'habilitat, valor i crítica. A la valentia.
La seva primera vida
La seva història a l'Estat "comença de casualitat", explica al DdB Anna Pasqual, la seva germana d'acollida que exerceix de professora de secundària a l’Institut Enric Borràs de Badalona. Els seus pares, que són d'un poble de l'interior d'Alacant, Banyeres de Mariola, formaven part del projecte Vacances en Pau, basat en l'acolliment d'infants del Sàhara a Espanya durant l'estiu.
L’estat espanyol va abandonar la colònia al nord de l’Àfrica l’any 1975. L’Estat va cedir el territori del Sahara Occidental al Marroc, i aquests van iniciar una guerra contra el frente Polisario, que defensava la sobirania del territori saharaui. Molts d’ells van haver de refuigar-se a Argèlia, als camps de Tindouf, a causa de la dura repressió que vivien per part de la monarquia absolutista del Marroc.
Els sahrauis porten allà des del 1975. És un conflicte amb una posició clara per part de la comunitat internacional: el Sàhara Occidental ha de viure un procés lliure d’autodeterminació i s'ha de celebrar un referèndum.
Amb dotze anys, i després de passar cinc estius a Banyeres amb el seu germà, la Teslem es queda de forma permanent amb la família d'acollida al País Valencià, ja que els seus pares biològics els hi ho van demanar. Detalla que aquest moment va ser molt dur.
Una cosa és passar l'estiu, l'altra és fer vida, estudiar en un altre idioma, i viure en una cultura antagònicament diferent. "Era esgotador ser tot el dia a l'escola esforçant-te per entendre a tothom, i arribar a casa i haver de fer els deures", expressa amb nostàlgia. "Amb l'edat, quan et fas gran, t'adones del rerefons colonial que té el programa Vacances en Pau”, subratlla la nova diputada de Sumar.
Tot i la crítica envers el programa, reconeix tot el que li ha donat. Explica que era una experiència molt maca, però alhora dura. "Suposava un xoc cultural molt gran, jo no parlava ni l'idioma, però eren estius de molta diversió", recorda.
També explica que en les seves estades sempre volia agafar coses per portar als seus germans i pares, que eren a Tindouf. Coses tan bàsiques com una aixeta d'aigua, ja que en la seva època, als camps d'Algèria, no n'hi havia. "També volia emportar-me coneixement. No m'entrava al cap com, la mateixa societat que feia unes aquí, no les fes on jo vivia", apunta.
La Tesh en la convocatòria d'una manifestació en suport al poble sahraui a Madrid. Luca Piergiovanni (EFE)
El pes de la “motxilla”
Un cop assumida aquesta etapa vital, comença a experimentar el patiment que va percebre. La pressió que sent com a jove migrada quan arriba a l'Estat és molt gran. La Tesh assenyala que en aquell moment portava una motxilla a l'esquena que pesa molt. "Surts del camp de refugiats amb una responsabilitat immensa. Has sortit d'allà i sents que ho has d'esprémer al màxim. S'espera molt de tu", explica amb tensió. Aquest és un dels conflictes més grans que ha tingut amb ella mateixa. La gestió de la frustració i també de l'autoexigència.
De fet, la seva germana d'acollida, l'Anna, ho descriu en una frase: "Ella es quedava aquí per estudiar i estudiava sempre i ho estudiava tot". Va treure excel·lents al batxillerat, tot i que se li va travessar la professora de Química. Amb 17 anys ja sabia que es volia independitzar. "El poble no era el meu lloc", afirma la Tesh.
Va començar a treballar i estudiar Medicina alhora, però poc temps després no s'hi va veure. Tampoc fent una enginyeria, ja que "era una carrera de tios", tot i que al final s'hi atreveix. Aquesta etapa la viu com un fracàs, perquè ella aspirava a la perfecció. També la descriu com necessària en la seva gestió emocional. "Quan entro a Enginyeria Informàtica em relaxo. Tot i que treballo molt en restaurants i estudio alhora, me'n adono que caure és necessari. Relativitzo molt més", assenyala.
De la motxilla li cauen moltes pedres. I la feina introspectiva que és capaç de fer és el que més l'ha ajudat a créixer. Per això trasllada aquest missatge relacionat amb el seu concepte de gratitud. La pressió que suposa pensar que li deus tot a tothom genera la voluntat de perfecció. Ella va poder desconstruir una cosa, i després l'altra.
El buit cultural
Aquesta etapa, on segons ella es relaxa, és possible també gràcies a un procés de construcció identitària molt important. "Quan vaig entrar a la Universitat em volia trobar a mi mateixa, sentia un buit cultural molt fort, i les caigudes em van ajudar", afirma al DdB.
Aquí és on també aporta una crítica rellevant al model social de com és l'arribada de les persones migrants. "Jo soc sahrauí, no la peça d'un puzle en el que he d'encaixar. No existia ni existeix un model d'integració mútua, la responsabilitat sempre és de qui ve. Prou difícil és poder arribar com per, a més a més, haver de canviar per sentir-te part d'alguna cosa", remarca, amb un to contundent.
La Teslem també detalla que ella és una persona que ha sigut capaç de transitar per diferents etapes. Ha pogut deixar enrere moltes coses i ara se sent una privilegiada.
Tot i la seva crítica, ella no es considera víctima de res. "Les víctimes són unes altres", reivindica.
Trencar
La Tesh mostra perspectives disruptives gairebé amb totes les reflexions que fa. Al llarg de la conversa és capaç de retratar el camí personal que ha fet, fent entendre per què és on és i és com és. "He sigut de trencar barreres a la vida", explica amb un somriure.
Comenta que molts migrants, sobretot de la seva generació i anterior, opten per estudis de Ciències Socials. Això, segons ella, no ha ajudat tampoc a trencar la barrera de classe que suposa.
La tendència a optar per aquests graus és, sovint, pel sentiment "d'ajuda" que es pot aportar des d'aquest àmbit. Com a ella li va succeir quan va estudiar Medicina, perquè era allò que necessitaven als camp de refugiats. Sentia que amb aquella decisió podria ajudar la seva família.
"He pogut trencar també amb això. Al final és la percepció normal que hem de poder ocupar tots els espais possibles, com qualsevol altra persona. Estudiar una enginyeria i treballar a la banca és fer política", reflexiona.
La Tesh ha treballat durant anys al Banc Santander el l’àmbit de Big Data. Ha dirigit equips d'homes i ha tingut càrrecs importants. Trencant barreres. Ocupant espais.
Té la mateixa percepció ara amb la seva funció de diputada. Normalitzar la presència de tothom. I aprofitar-ho per transformar.
Fer política, no ser política
La Marta Rosique, exdiputada també al Congrés, sovint explicava que no s’ha de voler ser polític, sinó que s’ha de fer política. Això implica saber estar i, sobretot, saber marxar. Ella ho va fer fa poc, quan va anunciar que no es tronava a presentar a les eleccions espanyoles per ERC.
La Tesh no té una visió molt allunyada. Però aporta també la seva vivència en aquesta explicació. El seu activisme comença fa tres anys, a Madrid. I ho fa reconeixent una cosa que diu molt de com entén el món. "Entro a fer política i puc fer política perquè tinc totes les meves necessitats cobertes. Soc una privilegiada, i m'ho he treballat".
Relata també que té la valentia de canviar-la perquè ella ja té molts drets guanyats. Ara vol aconseguir-los pels altres. "Vull reptar el sistema a fer política". Contundent afegeix que no ho fa ni per un sou, ni per una cadira, ho fa per molestar. Ho té claríssim. Si vulgués diners, s'hagués quedat on era.
A la pregunta de si és conscient d'on és, em relació a la seva arribada al Congrés dels Diputats, respon de pressa que no. "Ara mateix tinc un problema, i és que no he reflexionat sobre la magnitud del fet. És històric, i una demostració de superació", admet.
Diu, però, que sempre ha tingut por a formar part d'una quota, però alhora és taxant en la seva resposta: "Ens hem d'aprofitar del sistema. Gràcies a ocupar aquests espais tenim la capacitat de mirar cap a dalt, canviar coses i desconstruir-les. Ser sahrauí no és suficientment sexy com per fer política, ni dona de menjar".
De fet, ella ja ho va fer al banc on treballava. Va ser capaç de canviar la perspectiva de certes coses a les seves companyes i companys.
"Per això no tinc por a la política institucional. Ja he fet política en altres àmbits, com la banca, que potser és més important", observa. En canvi, però se sorprèn que ella hagi pogut obrir aquest camí ara: "Sé que és possible, però pensava que ho faria la generació dels meus fills".
El moment en què pren l'acta de diputada. Juan Carlos Hidalgo (EFE)
Per mirar de fugir encara més d'aquesta quota, ella ha demanat no formar part de la Comissió de Migracions del Congrés. "Jo sé de dades i números. Vull estar a la Comissió d'Informació i aportar empatia amb les dades. Ha de ser la manera de fer política", avisa, amb una clara declaració d'intencions.
"He vingut a fer enginyeria de dades. Nosaltres tenim capacitat d'abstracció, anàlisi i solucions. Això ha de ser la política". Reclama també que no es pot decidir a cegues, que s'ha de fer "amb empatia i per facilitar la vida a la gent".
L'Anna, la seva germana gran, és també clara: "Ella ara està exercint un dels seus privilegis, i ho fa alineada amb els seus valors. És puresa i té la il·lusió que poden canviar les coses". La seva germana confia amb ella, diu que sap què va a fer i, sobretot, on i amb qui.
I el dia que va arribar al Congrés anava amb una samarreta amb un missatge ben clar. L'ordre cronològic de les dates en què l'estat espanyol no ha respost a les demandes del poble sahrauí. L'última, del 2022, quan el govern de Pedro Sánchez decideix canviar la seva posició internacional en favor del Marroc.
És conscient que Espanya va colonitzar el seu país i que no l'ha descolonitzat. I sap que treballarà per reparar això. "Estic aquí gràcies a la resiliència. Jo he transitat, i vull fer d'altaveu perquè altres persones ho facin".
