[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Joan Abel i Clara Adsuar
Publicat el 13 de gener 2021

Dilluns 14 d’octubre del 2019. Dos quarts de deu del matí. Marchena confirma el secret pitjor guardat de la història: més de cent anys de presó als líders del procés.

La una del migdia. Tsunami Democràtic convoca la seva primera acció de protesta a la Plaça Catalunya de Barcelona. Gran part de la societat catalana pretén escriure la seva pròpia sentència de resposta als carrers.

Així comença la història d’uns dies que tothom va poder seguir a través de vídeos, fotos, històries, testimonis…, que van suposar una forma de protesta sense precedents en la història moderna catalana i van revelar una nova cara de l’independentisme. I malgrat la gran quantitat de stories, tuits, vídeos per WhatsApp i Telegram, el relat visual que perdura avui i ho farà durant anys és el que finalment va construir el fotoperiodisme aquells dies a peu de carrer.

Feia setmanes que tothom estava avisat: la sentència sortiria en qualsevol moment, i la resposta al carrer, tot i que incerta, s’esperava massiva. En aquest sentit, gairebé tots els professionals tenien clar que l’obturador de les seves càmeres s’obriria i tancaria com mai. Ara bé, la magnitud de les protestes va sobrepassar moltes de les prediccions.


ACN

Com a exemple, la redacció de El Matí de Catalunya Ràdio, capitanejada llavors per Mònica Terribas i amb Albert Mercadé a la subdirecció i coordinació, feia mesos que preparava la cobertura de les protestes a la sentència. Com a encarregat de desplegar els diferents equips del programa, va tenir un olfacte realment privilegiat. “A les sis del matí del 14 ja vam enviar un equip de periodistes a l’aeroport”, explica, “volíem poder cobrir el que hi podria passar i no sabíem si més endavant podríem arribar-hi”. I quan va acabar el directe del matí, va ser ell mateix qui es va desplaçar, càmera i micròfon en mà a El Prat, i fins a altes hores de la matinada.

Sònia Calvó, fotoperiodista de eldiario.es durant aquell octubre estava aquells dies en alerta als moviments de Tsunami Democràtic en tot moment. Tan bon punt es va anunciar que la protesta seria a l’aeroport, van traslladar-s’hi des del centre de Barcelona. No s’ho esperava pas, malgrat intuïa que Plaça Catalunya no seria l’epicentre de la protesta, tal com assenyalen també el fotoperiodista de El País Albert Garcia o Joan Mateu, que va treballar per The Associated Press, i no creien que la protesta s’allargués durant cinc dies seguits. “Van ser moltes hores”, recorda Calvó.

L’aeroport, primera novetat

El cas és que les primeres imatges que exemplifiquen de forma més clara la nova forma de protesta són imatges de policia, manifestants, fum… i carretons d’equipatge, passadissos blancs i pantalles d’arribades i sortides de vols. Un ambient apocalíptic, diu Mireia Comas, que durant aquells dies feia una substitució a El Nacional: “mai havia sentit tants trets de la policia com allà”, confessa. Comas defineix el perfil de la nova protesta, antillirista i on els protagonistes són el jovent emprenyat.

I és que l’aeroport va ser l’inici de tot. Calvó, que va cobrir-ho des de primera hora de la tarda, ho descriu com el presagi del què es veuria els següents dies: “et queien vidres de no sé on, pedres, la policia que carregava sense miraments...”. La fotoperiodista destaca que les agressions a la premsa van ser un continu tots els dies, fins al punt de plantejar-se que dur el braçal de premsa, més que una protecció, era una forma d’esdevenir l’objectiu dels cops.

Albert Mercadé

Mercadé recorda com les imatges de violència eren un nou exemple de la força de la gent, que va desbordar els cossos policials: “el grau d’enfrontament va ser molt perillós, perquè la policia no tenia controlada la situació”. Defineix l’ambient de la protesta a l’aeroport en tres grans perfils, com els mostra a la seva fotografia: barricades de manifestants violents, la policia llençant pilotes de goma, i a dalt, flaixos de gent fent fotos. “Tot i la ràbia de molts manifestants, hi havia gent que tenia por del que els pogués passar”.

Les nits a Urquinaona

La protesta de l’aeroport es va traslladar al centre de Barcelona les següents nits. Al llarg d’aquells quatre dies de protestes nocturnes als carrers, la feina del fotoperiodisme es va tornar més perillosa, i alhora necessària, que mai. El nivell d’enfrontaments entre manifestants i cossos policials no tenia precedents recents ni per la magnitud ni per la intensitat de les protestes.

És per aquest motiu que el risc esdevé un element més a l’hora de treballar. “Sí que assumim una part de risc, que caigui una pedra, una ampolla o que t’acabin agredint, però els excessos policials són una altra cosa”, diu Calvó, que recorda les dificultats d’aquells dies per trobar material de protecció: “anàvem a comprar cascos i ulleres d’obra i estaven esgotats”.

Davant les agressions a la premsa durant les protestes, l’Observatori Crític dels Mitjans mèdia.cat ha realitzat un treball on recull un recompte dels periodistes ferits i el balanç definitiu és de 70 periodistes afectats. D’entre les agressions, un 69% les van provocar actuacions dels cossos policials amb bales de goma, projectils de foam, cops de porra, empentes, gasos lacrimògens i altres. Un 14% va ser per l’acció dels manifestants, tant els que protestaven contra la sentència, com els que estaven a favor de la unitat d’Espanya.

ACN

En aquest context, el paper de la premsa per cobrir les protestes en general, i per denunciar els abusos policials es va veure com a essencial. Pau Venteo, que va treballar per a El Nacional, Europa Press, i El Matí de Catalunya Ràdio, recorda el xoc que li va provocar els “milers i milers” de pilotes de goma de la Policia Nacional. Té clar quina és la raó de les agressions a la premsa: “Possiblement els fem nosa”, i és que considera que el periodisme va ser clau per entendre aquestes noves protestes que no s’havien vist en anys a Catalunya.

“Barcelona era a les portades i als informatius de tot el món. Els fotoperiodistes que ens vam posar al mig de totes les batalles vam ser els ulls de tota aquella gent que no va voler o no va poder ser-hi.” Destaca el perfil dels joves manifestants, una nova generació compromesa els uns amb els altres, i defineix el que es va viure: “foc, pedres, agressivitat, armes; però d’altra banda, molt amor.”


Pau Venteo: “Barcelona era a les portades i als informatius de tot el món. Els fotoperiodistes que ens vam posar al mig de totes les batalles vam ser els ulls de tota aquella gent que no va voler o no va
poder ser-hi”


I aquesta nova generació, és també la generació dels mòbils a les protestes, de les stories amb foc i dels tuits a peu de barricada. Almenys així ho explica Sergi Rugrand, fotoperiodista freelance que va treballar per lliure durant l’octubre del 2019. El sobtava la valentia d’aquests joves que, a primera línia de barricada, posant-se en perill, volien retratar aquell moment. El sobta, sobretot, per la perillositat a la qual s’exposaven, “uns metres més endavant d’on vaig fotografiar joves fent fotos del moment vaig endur-me un impacte de pilota de goma al turmell”.

Relata la indiscreció de la policia: “Recordo davant el Tívoli uns policies acorralant un grup de manifestants que tornaven a casa. Jo ho retratava, i un d’ells em va amenaçar dient que o marxava, o em matava”. Té experiència en aquest tipus de protestes, explica com ha estat retingut en multitud de països per fer la seva feina, i té clar que si la policia fa això, “és per la màxima que tenen les institucions de tapar-se les pífies entre elles”.

Sergi Rugrand

En aquest mateix sentit, Joan Reyes, freelance que també va treballar-hi per lliure, descriu que des de llavors, malgrat la relació amb la policia sempre ha sigut tensa, hi ha hagut molts companys acusats en cobertures de desnonaments o d’altres esdeveniments que, “coincidentment”, van cobrir i publicar l’actuació desproporcionada d’aquells dies. El record del referèndum de l’1 d’octubre va estar molt present en aquestes protestes, que, fins llavors, havien estat pacífiques. A Urquinaona ja no, i una foto que descriu aquests dies és, sens dubte, la dels contenidors cremats.

I sobre aquesta mateixa idea del nou perfil del protestant, més violent, més enfadat, Comas lamenta que les protestes no hagin tingut continuïtat. “Quan jo era jove érem quatre els que sortíem, ara ja no, i als fotoperiodistes ja ens va bé que es lii als carrers, perquè és més divertit treballar-hi”.

Mireia Comas

El fotoperiodista freelance Jordi Borràs va treballar pel mitjà ElMón.cat i afirma que la relació entre la premsa i els cossos policials va ser “tensa i conflictiva” perquè, segons diu, els periodistes gràfics passen a ser un blanc ideal per la policia perquè enregistren les seves “actuacions negligents i il·legals sobre els ciutadans”. Borràs afirma que va rebre cops per part de la policia i que el discurs dels cossos policials on deien que els manifestants eren els violents s’esberla. “La policia hauria de garantir el dret a la informació i, crec que no es diu prou que els cossos policials tenen un greu problema amb la premsa”.


Jordi Borràs: “La policia hauria de garantir el dret a la informació i, crec que no es diu prou que els cossos policials tenen un greu problema amb la premsa”


A més, pel que fa a la relació de la policia amb la premsa, Borràs creu que ha sigut sempre hostil, tot i que ha anat a més a partir de l’augment de càmeres i la millora de la tecnologia ja que es fotografien “males praxis policials”. Diu, a més, que la feina del fotoperiodisme és imprescindible per poder explicar la veritat i desmuntar els discursos surrealistes, “els fotoperiodistes estem a peu de carrer, a les barricades i mostrem la història des de dins”.


ACN

Més enllà de Barcelona

A més de les protestes a Barcelona, també cal enfocar la càmera a les altres capitals de província. En el cas de Tarragona, el fotoperiodista Joaquim Domingo Abargues, que treballa pel grup comunicatiu Doble Columna, explica la seva mirada cobrint les protestes davant la Subdelegació a Tarragona.

Pel que fa a les càrregues policials explica que “quan carreguen no miren qui tenen al davant” i que, un cop finalitzada la intervenció de violència desproporcionada, sempre treu la targeta de la càmera i se l’amaga, o ho penja al núvol perquè si el paren, no trobin res.

Tot i que, segons diu, als mitjans “només es va publicar la punta d’un iceberg”, la cobertura va posar de manifest la importància dels mitjans locals, la proximitat, la qualitat i la rigorositat.

Les fotografies de Domingo són captades des de la barricada de les Terres de l’Ebre. Mitjançant la tècnica de “llarga exposició” pretén expressar el moviment del tsunami al mateix temps que no mostra les cares dels manifestants.

Joaquim Domingo

Si mirem cap als territoris de ponent, el fotoperiodista que treballa pel Diari Segre,  Itmar Fabregat explica que gràcies a l’experiència sap quan allunyar-se del perill i se situa darrere de la policia per seguretat. A més, puntualitza que “Lleida és una ciutat petita, premsa i policia es coneixen i, per tant, hi ha respecte mutu vers la feina de cadascú. Fabregat assegura que els disturbis van ser de tal magnitud que Lleida semblava encesa en flames.

Durant les protestes es va formar una pila de foc als peus de l’estàtua dels guerrers defensors de la ciutat, d’Indíbil i Mandoni, situada a l’antiga entrada de Lleida. La fotografia és un joc visual dels successos del moment i del lloc on es produïen.

Itmar Fabregat

El fotoperiodista Carles Palacio i Berta va publicar material a El País i a la Revista Deriva i va guanyar el Premi Carles Rahola al millor treball fotogràfic de l’any. Va cobrir les protestes a Girona, una ciutat que, segons diu, tot i que era “acomodada i molt desconflictivitzada” les protestes van prendre força al carrer.

Palacio ha cobert protestes a la zona dels Balcans i afirma que “en aquells llocs els cossos de seguretat et tracten amb molt més de respecte com a premsa que en aquest país”. Destaca la importància que, davant les agressions dels cossos policials a periodistes, els col·legis i sindicats de periodistes i fotoperiodistes “facin prevaldre la llibertat de premsa no com a un desig, sinó com una necessitat, més enllà de realitzar comunicats i queixes que sabem que acabaran a la paperera d’algun despatx i sense absolutament cap repercussió”.

Les protesta a la premsa d’arreu

La fotoperiodista Mireia Comas afirma que mai havia vist tanta presència de premsa internacional, hi havia moments en què la gran quantitat de fotògrafs de tot arreu formava “un cordó entre policia i manifestants”.

El fotoperiodista Joan Mateu va treballar en exclusivitat per a l’agència The Associated Press cobrint les protestes a Barcelona i, afirma que durant tota la setmana “es van viure diverses situacions on la policia no respectava el dret a la informació”, a més, va rebre un cop de porra “totalment innecessari” a la càmera.

The Associated Press comptava amb 10 periodistes cobrint les protestes i, molt del material publicat va tenir un gran ressò internacional. Una de les fotografies de Mateu va esdevenir la portada de Le Monde el 17 d’octubre de 2019.

ACN

La gota que fa vessar el got

Un dels fets inoblidables durant les protestes va ser la detenció del fotoperiodista d’El País, Albert García, el divendres 18 d’octubre a la nit a la Plaça Urquinaona. Mentre estava cobrint la protesta a Plaça Urquinaona, la Policia Nacional va començar carregar contra dos manifestants, i ell i altres periodistes van començar a gravar-ho.

Per tal que no gravés el van emmanillar, tirar a terra, ofegar, trencar la càmera… “M’intentaven fer el màxim de mal possible” i quan el portaven a la comissaria de Via Laietana, tot i que Garcia i altres companys seus els recordaven que era periodista, no van deixar-lo anar.

Pel que fa a la relació de la policia amb la premsa, Garcia creu que “totes les policies actuen igual i, que un antiavalot no ha d’estar bé del cap per estar on treballen”. No està a favor que premsa vagi identificada perquè, segons diu, “en segons quins llocs sembla que ens apuntin a nosaltres per marcar on són i l’estima que ens tenen…”.

La feina del fotoperiodisme creu que és clau, “per això ho faig”. Si la policia sap que els estàs gravant limiten les seves accions. Serveix per deixar constància i per “tenir control dels excessos policials”. A més, conclou, “si una lluita com aquesta no es retrata, queda invisibilitzada”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —