Tota amor és latent en l'altra amor,
tot llenguatge és saó d'una parla comuna
tota terra batega a la pàtria de tots, 
tota fe serà suc d'una més alta fe.

J.V. Foix

Aquests quatre versos, firmats per Josep Vicenç Foix, estan gravats en una placa disposada a la façana del número 57 del carrer Major de Sarrià, on va néixer el poeta el 1893. La gent, però, quan passa per davant de l'edifici, no es deixa seduir per aquestes paraules, i clava la mirada a l'aparador de la botiga.

Les pupil·les es dilaten, la saliva, esclava de la imaginació, inunda la boca a traïció i creix la necessitat imperiosa d'entrar a la pastisseria, encara que només sigui per poder ensumar tot allò de què s'han enamorat els ulls. 

Aparador de la Foix de Sarrià just després de la Castanyada. Bernat González i Jaume Archiles. 

"Agafeu sense por un d'aquests panellets de pinyons!", exclama en Jordi Madern, actual propietari de la pastisseria. El senyor, de 87 anys, en porta 55 regentant el forn, des del 1968. Els estímuls són gairebé infinits, i els ulls no atrapen tot.

Madern, fill del flequer de Sant Llorenç de la Muga, fa via cap al seu despatx mentre explica: "El pa que fem ara aquí és el mateix que fèiem al meu poble. De la mateixa manera. Però la gent no ho entén perquè estem tan deformats amb el menjar que la gent no reconeix la qualitat de molts productes".

Travessa l'obrador, puja unes escales estretes i amb uns esgraons gastats pel pas incessant del temps, i entra al seu despatx. Envoltat d'un parell de gravats de Tàpies i molta història, està disposat a començar a explicar la seva. 

Jordi Madern en una imatge a dins la Foix de Sarrià. Bernat González i Jaume Archiles. 

Una història de més de 100 anys

El 19 de març de 1886 un matrimoni de Manresa obria les portes de la pastisseria situada al 57 del Carrer Major de Sarrià. Eren en Josep Foix Ribera, mestre confiter, i la seva dona, Paulina Mas Rubinat, pares de l'escriptor i poeta català Josep Vicenç Foix i Mas (Barcelona, 28 de gener de 1893 - Barcelona, 29 de gener de 1987).

El local era propietat de Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra, 15 d'octubre de 1823 - Barcelona, 8 de juliol de 1901), periodista, escriptor i autor de teatre tragicomèdic de l'època. "Sempre anava pel carrer amb una tartana. Venia cada mes a cobrar el lloguer i quan acabava de parlar li clavava un cop de llibreta a en Foix", explica Madern sobre algunes de les anècdotes que el seu "cosí" li esmentà.

A més de pastisseria, també era una cereria. "Aquells temps l'Església necessitava moltes espelmes i ciris". Per comunions, enterraments i altres celebracions cristianes es venia aquest material. "La gent anava sempre amb espelmes", remarca Madern. Una activitat que amb el pas del temps va anar perdent força fins que la Foix va centrar-se en els productes que tant el caracteritzen.

Josep Foix i Paulina Mas van tenir tres fills: dues noies i un noi. JV Foix i la seva germana, Carolina ajudaren als seus pares al forn, mentre que la petita Isabel va fer-se monja de Sant Vicenç de Paül. Ells, aprenien l'ofici juntament amb altres aprenents d'arreu de Catalunya. "Venien de Cadaqués, la Pobleta de Bellveí, de Lleida n'hi havia un. Un altre de Cardona, eren 4 o 5", situa l'actual propietari. "Aquí dormia el personal de la casa quan va començar la pastisseria, quan jo vaig venir ja no". Així doncs, el prestigiós poeta heretava el negoci dels seus progenitors.

El 1923 va obrir una nova botiga a la plaça de Sarrià, 8-9. Foix va instal·lar el seu despatx allà i la seva germana treballava a la pastisseria. "Tots els seus amics l'anaven a veure allà i feien la tertúlia", destaca Madern.

L'establiment ha celebrat el seu centenari aquest 2023 amb una ballada de sardanes a la plaça. La gran diferència entre una botiga l'altra era la gent que hi comprava. Mentre que al carrer Major de Sarrià anaven els treballadors "de tota la vida" del barri, la pastisseria de la plaça atenia gent de classe més "benestant"; els quals enviaven a les minyones o xòfers a recollir encàrrecs des de les torres d'estiueig de la Bonanova.

Imatge de la pastisseria que el 1923 va obrir les portes a la plaça de Sarrià. Bernat Gonzàlez i Jaume Archiles. 

La vida de Josep Vicenç Foix i Mas

J.V. Foix (Barcelona, 28 de gener de 1893 - 29 de gener de 1987) va ser un reconegut poeta, assagista i periodista català. Va néixer on avui s’ubica la pastisseria més antiga de les Foix. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, però va abandonar la carrera per continuar el negoci de la pastisseria dels seus pares. Va conèixer a molts intel·lectuals barcelonins om Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera. També va escriure en moltes revistes com La Revista, La Cònsola i Troços.

Gran defensor del català, va ajudar a la fundació d’Acció Catalana i edità, juntament amb Josep Carbonell i Gener, la revista Monitor. Allà sorgeixen alguns textos que acabarien al llibre de Revolució Catalanista (1934). "El català i la bandera van junts i és per aquí que han de funcionar", parafraseja Madern a Foix. Algunes de les seves obres més importants són els poemaris Sol i de dol (1947) i Les irreals omegues (1949). Aquest interès i avantguardisme van apropar a Foix a figures com Dalí, Miró i García Lorca.

A principis dels seixanta, Foix va convertir-se en un membre de l’Institut d’Estudis Catalans i Joan Manuel Serrat va musicalitzar la seva obra “És quan dormo que hi veig clar”. També va ser guardonat amb el Premi Lletra d’Or el 1961 per l’obra Onze Nadals i un Cap d’Any (1960). No seria l’únic, ja que el 1985, gràcies a Cròniques de l’ultrason, la seva prosa més important, va rebre el Premi de la Crítica de poesia catalana.

Per culminar aquesta tromba de reconeixements, Foix també ha rebut distincions com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984).

El poeta va regentar la pastisseria des de 1936 fins al 1968. JV Foix i la seva dona, Joana Gili es varen divorciar sense tenir cap fill. JV Foix no va ser pastisser, però aportava idees i redactava rètols creatius jugant a dues bandes amb el català per evitar represàlies.

A finals de la dècada dels seixanta, Foix va confiar el negoci a Jordi Madern i Mas, l'actual propietari i "cosí" seu. "La mare d'en Foix i el pare de la meva mare eren germans", detalla. Poc abans de fer 15 anys, en Jordi va venir a Barcelona per treballar a la pastisseria de la qual és amo avui dia, concretament, el 1952. "El meu pare era el flequer de Sant Llorenç de la Muga, no em venia de nou. Abans d'anar a l'escola havia de treure el pa que el meu pare havia cuit", explica Madern.

Coneixent més a fons a Jordi Madern i Mas

Jordi Madern i Mas (1937- ...) va néixer a Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà. Fill del flequer de Sant Llorenç i net d'ebenista, va ajudar a les feines del forn des de ben petit. Als 12 anys estudia per correspondència un "curs de comptabilitat i mercantil", un preludi de la feina que acabaria fent com a regent de les pastisseries Foix.

Madern recorda com es va gestionar el seu pas de Sant Llorenç a Barcelona: "La germana d'en Foix estiuejava a Banyoles i venia a veure a meu mare a Sant Llorenç i em portava coses. Als 14 anys li va dir: 'El Jordi potser que vingui a Barcelona'".

Amb gairebé 15 anys, Jordi Madern arribava a Barcelona per treballar a la pastisseria dels Foix-Mas. "El foc s'escalfava amb llenya", recorda. Explica amb entusiasme una de les coincidències d'aquells temps: "El que va fer aquest forn és el mateix que va fer el forn a Sant Llorenç de la Muga. Aquest senyor que anava per Catalunya fent forns vivia a Sarrià".

Jordi Madern davant la Foix de Sarrià. Bernat Gonzàlez i Jaume Archiles. 

Els diumenges, el jove Madern anava a ballar sardanes a la plaça Sant Jaume, on va conèixer estudiants de l'Escola Industrial que vivien a Sarrià. Un d'ells, Carles Escobar, fill del dibuixant Josep Escobar i Saliente. En Carles va animar-lo a treure's el batxillerat. "A l'estiu vaig estudiar i al setembre vaig aprovar dos cursos. Devia tenir 16 o 17 anys", s'enorgulleix Jordi Madern.

Després d'això va començar la carrera d'econòmiques, però no la va poder acabar a causa del gran volum de feina i gestions que havia de dur a terme com a regent de la Foix.

Però no sempre va veure-ho tan clar. Durant la seva etapa universitària van endinsar-se en el món polític. "Vam plantar una senyera a la torre de la Barceloneta i vam baixar corrents perquè teníem a la Guàrdia Civil". Tanmateix, la seva implicació, motivada en part per l'aparició a l'esfera pública d'un, llavors desconegut Jordi Pujol, va anar perdent força. "Pensaves a deixar l'ofici", admet. Però un parent d'en Foix que "li portava les coses" ho va deixar. "Suposo que veia que en Foix no hi estava massa", suposa l'actual propietari.

"Un dia parlant amb en JV Foix, ell deia 'Ara no sé com m'ho faré'. Li vaig dir: 'No pateixi, estic jo'. Vaig deixar de pensar en política i em vaig posar amb això", conclou Madern.

La qualitat es paga, però a quin preu?

“Abans pagàvem uns 6.000 euros en electricitat, però ara ha pujat a 12.000, i així amb tots els subministraments i matèries primeres”, explica el senyor Madern mentre remena una muntanya de factures. “Amb una situació com aquesta és molt difícil poder mantenir un negoci, i no deixis de pagar perquè se’t tiren a sobre i et subhasten”, sentencia. 

Cadenes com el Vivari, al fons de la imatge fent cantonada, s'han instal·lat per tota la ciutat. Bernat Gonzàlez i Jaume Archiles.

És en aquesta lluita per mantenir uns preus competitius que hi entren les grans cadenes com Vivari. “Si enlloc de posar-hi mantega en el croissant hi fots margarina, doncs pots baixar el preu. Però això no ho podem fer nosaltres!”, s’indigna Madern.

El propietari explica que, cadenes com el Vivari, fan servir margarina amb essències de mantega i farines de menys qualitat per així vendre més barat. “Nosaltres no podem baixar la qualitat d’aquesta manera”, diu Madern.