Salut mental
Per Santi Dommel
Publicat el 08 d’abril 2022

"Fa molt temps que no et veig somriure" diu en Jorge. La Inés, la seva filla, assenteix amb el cap cot: "Ja no soc feliç, papa" li diu. La jove de divuit anys fa temps que se sent deprimida, producte d’unes inseguretats i una pandèmia que han reduït els seus ànims a la mida més ínfima, amb la pressió afegida d’una relació tòxica. "Em costa trobar-li el sentit a les coses". En Jorge i la Maria, els seus pares —no són els seus noms verídics—, la miren amb deteniment, preocupats.

"Buscarem ajuda" li diu la mare, i l'abraça. En Jorge s'apropa i les rodeja amb els seus braços. Tots tres fonen els seus cossos en una abraçada càlida i ploren. "Tranquil·la, Inés, t'ajudarem en el que faci falta" li diu el pare. "El que calgui, princesa" afegeix la Maria.

Cinc mesos més tard, la Inés ha reprès les regnes de la seva vida. Fa pràctiques a un oftalmòleg i, en escasses setmanes, reprendrà els seus estudis de Medicina. Ara és a casa seva, un espai al qual reconeix que li ha costat tornar. "Em feia reviure tot el que em va passar. Però això és casa meva on és la gent que estimo".

L'entorn, una peça bàsica

"L'entorn familiar i social, si és sa i compromès, és bàsic per la recuperació d'un malalt mental". Són paraules de la Margarida Ruiz, psicòloga autònoma de Barcelona. "La farmacologia és cabdal, però també l'acompanyament de la família i dels amics" diu. "Cal que es formi un grup entre el pacient, el seu terapeuta, el psiquiatre i la família. El treball interdisciplinari és molt important per tenir una bona cura".

Per la psicòloga, l'entorn immediat s'ha de mantenir informat i col·laborar amb el procés de recuperació, sobretot si "la persona té una relació molt estreta amb la família". "Si aquesta no se sent implicada, pot provocar que se sentin culpables per no poder ajudar i això pot interferir en el tractament". "La família ha de donar estabilitat i seguretat al malalt a través de l'acompanyament" reconeix. "Hi ha nuclis i entorns que s'impliquen molt, d'altres no saben què fer o no estan capacitats per ajudar". No tothom gaudeix d'un entorn proper estable i, en alguns casos, els malalts estan sols. "Si el pacient no té un entorn social o familiar, llavors l'hem de crear".

Quan l’entorn manca

Davant la saturació dels serveis públics amb la pandèmia, les associacions d'ajuda mútua s'erigeixen en fars en la foscor per persones amb problemes mentals. Assadega'm és una associació sense ànim de lucre i d'ajuda mútua per a persones afectades per depressió i ansietat.

"La nostra peculiaritat és que l'associació l'autogestionem els usuaris" explica l'Antonio, el seu vicepresident. Durant l’entrevista, la càmera de l'ordinador va passant de mà en mà, mostrant els rostres dels membres fundadors d'Assadega'm que conformen la Junta. Cadascun d'ells ha patit o pateix malalties relacionades amb la salut mental. Junts, han omplert un forat emocional en moltes persones que manquen d’un entorn estable.


La Maica, membre de la junta d'Assadega'm, va trobar en el grup d'ajuda un entorn social fort on recolzar-se. Pateix depressió i ansietat, però gràcies a l'associació i al tractament farmacològic, l'aspecte més depressiu sembla haver-lo deixat enrere. Assegura que la família pot ser un element molt positiu o molt negatiu. "El meu difunt marit deia que estava boja i els meus fills no entenien què tenia" explica. "Em deien: 'Per què no surts al carrer?'. A vegades no és que no vulguis sortir, és que no pots. Per sort, un cop van entendre què tenia, em van ajudar bastant" diu.

"L'associació sovint exerceix un paper substitutori socialment per gent solitària, marginada o bé que s'automargina per problemes mentals" diu en Jordi, també membre de la "cúpula" de l'organització. Va patir una depressió i afirma que els psicòlegs de la mútua "no em van servir per a res". "Tenia la necessitat de relacionar-me, em sentia totalment sol i això em generava crisis de pànic". Les teràpies el van ajudar a crear un entorn social propi i allunyar-se de la soledat. "Em va ajudar molt parlar amb altra gent que estava en la meva situació. Em vaig sentir integrat".

“No la volia deixar sola”

Em trobo amb la Sílvia al Bar Estudiantil de la Plaça Universitat. Prefereix no donar el seu nom veritable. Té 41 anys, li agrada el teatre i la música. En fa més de deu que conviu amb diverses malalties mentals. La seva recuperació està sent molt lenta, però creu "anar per bon camí". Va ser víctima d'assetjament laboral el 2008 que, juntament amb altres fets, van detonar en una sèrie de trastorns de la ment.

Ara, amb un màster en musicoteràpia sota el braç i una motxilla carregada d'experiències, fa de moderadora i facilitadora de GAM (Grups d'Ajuda Mútua) pel SMC (Salut Mental Catalunya). Assegura que, abans que tot s’anés a norris, "la meva família i el meu entorn social sempre em van reforçar i respectar". Però des de fa deu anys que el seu cercle íntim s'ha reduït molt. Des del 2009 fins al 2012 afirma que va estar sola. "Vaig ingressar a la Clínica Llúria Comunitat Terapèutica on les úniques persones que veia eren el meu terapeuta i el meu psiquiatre".

Compta amb una baixa laboral definitiva, cosa que li permet passar temps amb la seva mare, a qui considera "una lluitadora". "La meva germana va morir amb vuit anys per una pulmonia". "Quan vaig entrar en depressió va haver-hi un moment en què vaig estar a punt de morir. Ja no tenia forces, ni actitud, se'm paralitzava el cos" explica. "No em volia morir perquè no volia deixar a la meva mare sola". Ara, la Sílvia lluita per seguir vivint, romanent prop de la seva mare i els familiars que no l’han abandonada.

L'ombra de la joventut

L'adolescència pot camuflar signes de les malalties mentals. "És una etapa de grans canvis i de grans dificultats d'acceptació" indica Ruiz. "Els adolescents donen molta importància a les relacions socials. Necessiten el contacte amb altres persones per poder identificar-se i anar evolucionant". "Per això, arran de la pandèmia, hi ha un gruix important d'adolescents que ha patit trastorns".

La Maria, la mare de la Inés, explica com va viure la depressió de la seva filla. "Jo sempre associava el seu mal humor a una cosa de l'adolescència". "Allò que a vegades t'avergonyeixes dels pares. Però una mica formava part del seu caràcter. Sempre havia estat així" diu. "El primer en adonar-se’n va ser el meu marit quan estàvem de vacances a l'estiu. Un dia em va dir que havíem de tornar a casa i buscar ajuda professional, que la Inés estava fatal. Allà vaig tocar de peus a terra".

"La vam portar a un psiquiatre i al cap de deu minuts d'entrar ja ens van afirmar que era una depressió". Tot i el diagnòstic, el periple de la Inés amb les malalties mentals tot just acabava de començar. “El boom va venir quan la seva parella la va deixar. Era una relació tòxica. Allò va desencadenar en una caiguda lliure que va acabar amb un intent de suïcidi".

Als 24 anys, la mare de la Maria —l’àvia de la Inés— es va llevar la vida. “Tenia bulímia i no comptava amb gaires recursos emocionals. Tampoc un entorn estable” afirma. "Recordo que li deia que havia de ser feliç, que havia d'estar agraïda de tot el que tenia [fa una pausa] la vaig fer sentir més culpable quan només la volia ajudar". L’experiència l’ha convertit en “una dona d’acció”. "Sabia que amb la meva filla no cometria els mateixos errors que amb la meva mare".

La Inés va ingressar a un centre per a dues setmanes. S’hi va quedar tres mesos. “Al principi no ens va voler veure. Probablement perquè sabia que érem els que més patíem per ella". "Vam deixar que ella marqués els tempos. Ens va costar molt acceptar-ho perquè la volíem ajudar i això et genera un sentiment de desesperança i culpabilitat". "Vaig trobar a faltar que des del centre ens acompanyessin" reconeix. "Fins que no vam començar a preguntar nosaltres, ells no ens van dir res. Entre el silenci de la meva filla i el del centre, al final ens en vam afartar i vam començar a preguntar què fer".

"Al tercer mes es va començar a ajuntar amb toxicòmans, gent que no estava fent una bona recuperació" declara la Maria. "Va acabar autolesionant-se i mimetitzant comportaments de gent del centre. Allà em vaig haver de posar ferma perquè si no creia que la perdríem". La deriva de la Inés va topar amb un mur que la va redreçar pel camí de la recuperació: els amics i la família.

"L'anava a veure molta gent, fins i tot la seva cuidadora de quan era petita, que viu fora de Barcelona". "L’entorn és i va ser essencial. Ara està aprenent a adaptar-se a la velocitat que porta el món" apunta. "L'amor es paga amb amor i no ha d'oblidar mai la gent que ha tingut al costat". “Ja me n’ocuparé jo que no se n'oblidi” conclou.

Després de la tempesta

En Jorge juga una partida al "parchis.io" al telèfon mentre la Maria té els ulls posats al televisor. La Inés és fora. Ara fuma, cosa que abans no feia pas. Hi ha moltes coses que abans no feia i que ara sí. El seu pas pel centre l'ha canviada. Sempre amb els seus al costat, s'ha enfrontat a les seves pors i inseguretats mitjançant teràpies i tractaments ambulatoris amb psiquiatres especialitzats. Ha lluitat per tornar a viure i gaudir de les coses.

Ara, amb l'altivesa d'un capità que contempla un mar en calma, atalaia les copes dels pins que poblen els entorns de casa seva. Feia temps que no es fixava en el detall de les coses. Un petit somriure li estira les comissures dels llavis. En Jorge surt a fumar. Ho va deixar, però recentment ho ha reprès. Es mira la Inés, dóna una calada i diu: "Feia molt temps que no et veia somriure".

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —