[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per EFE
Publicat el 22 d’octubre 2020

És difícil d'assimilar, però l'Ahmed somriu. Viu en una barraca amb tres matalassos, construïda entre canyes al costat de la llera del riu sec i ple d'escombraries que passa al costat del Centre d'Estada Temporal d'Immigrants (CETI) de Melilla. Porta un any a la ciutat autònoma i encara no sap ni quan ni com sortirà d'ella. És la situació de centenars d'immigrants atrapats en una ciutat presó.

Una ràdio de piles sona. Música mainstream per acompanyar aquest algerià de 23 anys mentre cuina en una taula entre la barraca i la carretera. Amb una cullera i una mica d'aigua, intenta netejar una paella gastada. Però somriu.

L'Ahmed no dorm al CETI perquè, segons diu, no li deixen entrar en una instal·lació amb capacitat per a 782 persones que n'alberga gairebé a 1.400. Va acabar al carrer quan va fugir de la plaça de toros, un centre improvisat de migrants que va arribar a acollir-ne fins a 700 durant la pandèmia i que ara n'allotja a uns 300. Allà, diu, et robaven el mòbil a la nit.

La seva història no és una excepció. Melilla fa molts anys que funciona com un espai de retenció d'immigrants, en espera de ser expulsats, tornar als seus països perquè estan cansats de viure en una "presó amb un pati gran" o, amb sort, ser traslladats a la Península. Mesos i mesos sense fer res, vagant pels carrers i anhelant treballar per aconseguir el canvi de vida que buscaven en entrar a Melilla per la frontera saltant la tanca o nedant, com va fer l'Ahmed, durant cinc hores per la costa.

Doble frontera

El sistema, explica el president de l'ONG Prodein, José Palazón, es basa en una doble frontera, aplicable també a Ceuta. La primera, la que limita per terra amb el Marroc, és una excepció en el Tractat Schengen que està exempta de visat per a alguns marroquins. La segona, amb control policial en ports i aeroports, constitueix l'autèntic bloqueig.

"Melilla és un centre de retenció, gairebé un centre de concentració. Aquí arriba la gent i no en surt", resumeix Palazón, icona dels moviments socials a la ciutat que ha estat testimoni de la seva transformació. Dels camps de barraques, explica, s'ha passat al CETI i altres centres d'acolliment, però la filosofia de "ciutat presó" és la mateixa, que s'ha "exportat" ara a les illes gregues. "Fa 15 anys això era com Lesbos".

Durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, afirma Palazón, va haver-hi immigrants que van arribar a estar cinc anys bloquejats. Avui romanen menys temps, però es queixa que continua havent-hi una política d'"aquí no es mou ningú", amb persones sense targeta sanitària, nens sense escolaritzar i una infinitat de traves burocràtiques.

Una situació que ha canviat amb la Covid-19. "Els trasllats d'immigrants a la Península estan parats", diu Palazón, i les fronteres tancades impedeixen la seva expulsió a altres països. Però el tancament fronterer també fa que arribin menys per terra. Per això els números a Melilla han caigut. Fins al 15 d'octubre, Interior estima en 1.276 els migrants arribats enguany a la ciutat per terra, un 64% menys que en el mateix període de 2019.

"No torno, cuida de la meva filla"

Alguns sol·liciten asil i es troben amb molts de problemes, com en Michael, nom fictici d'un egipci cristià que es va casar amb una marroquina i va haver de sortir fugint del Marroc amb la seva esposa perquè la família no acceptava el matrimoni. Va estar durant mesos al CETI i la seva dona va donar a llum a una nena.

Ella va aconseguir arribar a la Península perquè la van portar allà per a una cirurgia. I es va quedar. "No torno a Melilla, cuida de la meva filla. Ho sento, la meva família em mataria", li va escriure en un missatge. Al pare i la nena els van traslladar fa tres mesos a un hotel, on viuen amb altres 48 immigrants. Són famílies o persones de salut delicada que van treure del CETI durant la pandèmia.

En un banc al costat de l'hotel, amb la seva nena als genolls, en Michael explica que és advocat i no va anar fins a Melilla en busca de treball, sinó protecció. Abans vivia a Sud-àfrica, on té diners que, diu, usaria per a muntar un negoci a Espanya.

No pot tornar al seu país perquè allà, assegura, el persegueixen per ser catòlic. Va passar tres anys en una presó egípcia després de criticar "que el govern callava la nostra veu i no hi havia llibertat". En porta tres més fugint, tot i que li pesen "com cent", i ara es troba amb portes tancades i apel·lacions sense fi. Espanya no ha acceptat la seva primera petició d'asil.

"Melilla no és Espanya, és molt diferent. Aquí no hi ha drets humans", denúncia desesperat i temorós que el retornin al seu país on, diu, si s'assabentessin que ha demanat asil no tornaria "a veure la llum del sol".

Al seu hotel també han sol·licitat protecció una mare marroquina i els seus tres fills, que van travessar la frontera perquè fugien d'un pare maltractador. Tretze anys té el major i després de 15 mesos a Melilla parla un espanyol gairebé perfecte. Vol anar al col·legi, que li "encanta" i "és divertit", però es limita a "pintar, acolorir i jugar al parxís" amb els jocs que li porta el "tito José" (Palazón). "Ens avorrim molt", confessa.

Estava veient la televisió al Marroc, recorda, quan va sentir "un soroll" a la casa. El seu pare li havia trencat el maluc a la seva àvia. "Li pegava", diu amb una maduresa que descol·loca. Va ser ell qui li va suggerir a la seva mare que marxessin cap a Melilla. Ara esperen asil per viatjar a la Península i trobar-se amb les seves tietes a Màlaga o Palma.

El cansament i la guerra "psicològica"

La desesperació porta a alguns, com en Burham, a plantejar-se demanar que els retornin al seu país, Iemen, sumit en una guerra des de fa cinc anys. "Això és una guerra psicològica", diu al costat del CETI, del qual denuncia cues de dues hores per menjar i brutícia en els banys d'uns edificis pensats per a la meitat dels que hi són.

"Quan vaig entrar al CETI tenia el cabell negre, ara és blanc". És arquitecte i recorda amb nostàlgia que portava "grans projectes" a l'Aràbia Saudita abans de la guerra. Va fugir buscant un futur per a la seva dona i les seves dues nenes, però es va trobar amb "l'infern". "Ens tracten com a animals. Ens diuen: "Si no vols quedar-te aquí, pots tornar al teu país'", i ara somia a fer-ho perquè prefereix "morir a Iemen que viure aquí".

Molts marroquins ja ho han fet, cansats del tancament de fronteres. Estaven allotjats en llocs com la plaça de toros i més de 700 han tornat voluntàriament. En queden uns 300 que no volen retornar. La majoria que estan a Melilla són d'aquesta nacionalitat, però n'hi ha altres com l'Emmanuel, del Camerun, que va arribar nedant a Melilla amb dos compatriotes fa mes i mig.

Un any i quatre mesos de viatge. Camerun, Nigèria, Níger, Algèria, Marroc, Melilla. Gairebé 5.000 quilòmetres dels quals no li agrada parlar tot i que, a poc a poc, en va explicant algun detall. Nits de dormir a la carretera, dies de pidolar i buscar menjar a les escombraries.

Els van robar dues vegades, al Níger i al Marroc, i van intentar quatre voltes saltar la tanca de Melilla, però la policia marroquina els va sorprendre. En dues ocasions els van traslladar a Beni Melal, una població 625 quilòmetres al sud-oest de la ciutat autònoma. I van tornar a caminar de tornada.

La tanca és cada vegada més alta i ja arriba als 10 metres en algun tram. El Marroc controla amb fermesa la frontera, de manera que molts se'n van directament a l'oest per agafar una pastera direcció a Canàries o opten, com l'Emmanuel, per nedar.

Aconseguit l'aparentment més difícil, ara està "alleujat" i "content" de tenir almenys dutxes i un llit en el qual dormir. "En un any i quatre mesos no he tingut res d'això", diu repetint aquesta xifra difícil d'oblidar, i espera poder anar a la Península per treballar on sigui. "Qualsevol cosa, la faré".

El risky dels 'MENA'

La "ciutat búnquer", diu Ana Peñarroya, de l'ONG No Name Kitchen, afecta per igual als menors que arriben sols. Al voltant de 530 estan en centres d'acolliment, però calcula que n'hi ha un centenar més que viu als carrers. "El que els porta a anar al carrer és poder fer risky". És la paraula anglesa que usen per cridar a les temptatives que, cada nit, fan de colar-se en un vaixell rumb a la Península.

Tres dies a la setmana, l'Ana va a la platja per trobar-se ells. Els dona kits d'higiene i es dutxen allí mateix, bruts d'hores deambulant pel port, perseguits per la policia, per intentar ficar-se en els baixos d'algun camió. "És gairebé com un joc".

"Es dutxen i després criden els seus pares", que normalment no saben que són als carrers, encara que són els familiars els que sovint els empenyen a emigrar. La prosperitat de la família "depèn d'ells", diu Ana per resumir la pressió a la qual es veuen sotmesos aquests menors. La seguretat al port, com la de la tanca, és cada vegada major, i ara intenten entrar nadant. El risky és encara més arriscat i l'Ana recorda que fa un mes va morir un nen a la mar, colpejat per una barca.

En espera de l'anhelat viatge en un dels vaixells que surten a mitjanit i a les sis del matí, viuen en coves al costat de la costa i encenen fogates per escalfar-se, i tracten de sortir d'una ciutat de 85.000 habitants convertida, també per a ells, en una gàbia.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —