[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per EFE
Publicat el 11 de novembre 2020

Dones que juguen al futbol en un equip multiètnic de Bòsnia. Una combinació difícil en un país molt conservador i marcat encara per la guerra civil de fa 25 anys, però que l'equip Emina de Mostar ha demostrat que funciona, en un exemple d'igualtat i harmonia.

Jugadores musulmanes, croates i sèrbies, els tres grans grups ètnics en els quals es divideix el país, entrenen cada dia en les instal·lacions del Velez de Mostar, un dels equips més coneguts de l'antiga Iugoslàvia i pel qual han passat jugadors com Meho Kodro, Vladimir Gudelj o Hasan Salihamidzic.

Amb només quatre anys d'història, l'Emina porta dues temporades en la primera divisió bosniana, on va segon per darrere del Sarajevo, l'imbatible líder del futbol bosnià.


Poema

El nom del club té el seu origen en un poema escrit el 1902 pel poeta serbi ortodox Aleksa Santic, en el qual descrivia la bellesa d'Emina, la filla de l'imam musulmà de Mostar. Un text que simbolitza i reivindica una ciutat multiètnica.

La realitat és menys harmoniosa: el riu Neretva divideix físicament i psicològicament els sectors musulmà i croat en una ciutat on els desacords polítics bloquegen fins i tot la celebració d'eleccions municipals des de fa 12 anys.

La destrucció el 1993 per part dels bosniocroats del pont que representava la convivència de musulmans i cristians va ser una de les imatges més carregades de simbologia de la guerra civil entre serbis, croats i musulmans, que va deixar 100.000 morts entre 1992 i 1995.

El nou pont, acabat el 2004, és una rèplica exacta de l'anterior i des del 2005 és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

Aprofitar la diferència

L'Emina té 18 jugadores sènior i 25 cadets de tots els grups ètnics i religiosos, cosa que és encara vista amb recel per alguns veïns. Però l'Sevda Tojaga, la presidenta i fundadora del club juntament amb el seu marit i entrenador, Zijo Tojaga, assegura que el recel va desapareixent. "En la majoria de les regions del país, jo diria en el 90%, ho veuen de manera positiva. Tots nosaltres, on sigui que estiguem, tenim en el fons una ànima sana. El problema només és l'ambient", assegura a Efe.

Un exemple d'això, afirma, és Dragica Denda, la capitana serbobosniana de l'Emina. "La Dragica és, en aquests temps, entre aquesta generació de joves i entre les flames de nacionalismes que vivim diàriament, algú que té el cor tan gran com el turó Hum, que s'eleva sobre Mostar. No sé com li cap en un cos tan petit", diu.

La Denda, de 30 anys, afirma que l'ètnia i la religió no sols no són un obstacle en el club, sinó fins i tot un avantatge. "L'important és com s'és com a persona i com es juga", declara la migcampista i entrenadora de cadets.

Hi està d'acord la Veronika Terzic, bosniocroata nascuda a Siroki Brijeg, ciutat que fou durant la guerra un centre de nacionalisme croatobosnià i seu de formacions paramilitars que van cometre crims de guerra. "Vaig sentir una mica de temor abans d'arribar a la primera reunió per conèixer les noies, però quan vaig entrar, em vaig adonar que la meva decisió de venir va ser correcta", explica aquesta defensa de 20 anys, seguidora del Reial Madrid i pintora en el temps lliure.

El tècnic de l'Emina també reconeix que va tenir dubtes quan el club estava començant. "Em preocupava el nom Emina, perquè les coses es miren a través de la política i no sabia si anaven a considerar el club com de musulmans, ni si algú voldria ser d'un club amb aquest nom", recorda. "Però les noies no ho veien així. Saben qui som, quins són els plans i que només ens interessa l'esport", sentència sobre una filosofia que els permet aspirar a guanyar la competició.

El masclisme, un altre front

Però la lluita de l'Emina no és només esportiva o contra la divisió ètnica, sinó també contra els estereotips en una societat encara molt patriarcal i masclista. Amela Krso, una de les millors jugadores bosnianes diu, no obstant això, que les coses van canviant i que cada vegada més gent veu també el futbol femení com a interessant i apassionant.

"He jugat a l'estranger i la gran diferència són les condicions, les inversions, la promoció i el suport a qualsevol esport, no sols al futbol", diu la migcampista de 26 anys, que ha fet carrera a Hongria i Alemanya. Krso estima el futbol des de la seva infantesa, quan anava en secret a entrenar amb els nois.

Tojaga lamenta que les seves jugadores hagin de lluitar encara contra els estereotips i que hi hagi gent que "s'estranyi perquè una dona es dediqui al futbol". Confia que a Bòsnia, on el futbol femení amb prou feines està començant, vagin desapareixent aquestes actituds.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —