- entrevistes -
Gabriel Garroum
Publicat el 15 de març 2021

El 15 de març de 2011, comencen els disturbis a Síria. En el marc de les revoltes de la Primavera Àrab, els sirians van sortir al carrer en demanda de reforma, major llibertat i justícia social. El règim de Baixar al-Àssad va respondre amb una brutal repressió i la situació va desembocar en una guerra civil. Fa deu anys doncs, que va començar un conflicte que ha deixat 400.000 morts, segons estimacions de l'Observatori Sirià de Drets Humans. En un país de més de 21 milions d'habitants l'any 2010, més de 12 milions de persones han hagut de desplaçar-se. Segons l'Agència de la ONU per als Refugiats (ACNUR), el 80% de la població viu en situació de pobresa i més d'11 milions de persones necessiten ajuda humanitària urgent per reconstruir les seves vides.

Parlem sobre el conflicte amb Gabriel Garroum (Barcelona, 1991), politòleg especialitzat en relacions internacionals i política a l'Orient Mitjà. Actualment és professor a ESADE, investigador visitant a l'IBEI i investigador doctoral en el Departament de War Studies de King's College, Londres.

La mare de Garroum és de Barcelona, i el seu pare d'Alep, Síria. Des dels cinc anys, que solia anar amb la seva família a passar les vacances a Alep. Explica que la seva relació amb el país ha evolucionat amb els anys. En un principi era estranya. “Recordo la primera visita a Síria i vaig alucinar, no entenia res”, afirma. Als setze ho gaudia molt més i durant l'última visita abans de la guerra, ja ho notava molt proper i molt més incorporat. Per això, l'esclat de la guerra "va ser un moment de ruptura molt fort".

D'ençà que va començar la guerra, Garroum i els seus pares van tornar a Síria per primera vegada l'octubre de 2017, gairebé un any després que s'acabés la guerra a Alep. "Anava amb les ganes de trencar la barrera emocional perquè el fet d'estar obligat a veure coses que són molt familiars a través d'una pantalla, genera ansietat", explica. La tornada va ser un cop dur per a tota la família. "Vam anar a una plaça al costat de casa, i ens vam posar a discutir amb els meus pares sobre si el nostre restaurant preferit estava en una cantonada o en una altra perquè estava tot tan enderrocat que no podíem ubicar les memòries", afirma.

Garroum va començar a estudiar Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra l'any 2010 i va ser a partir de l'inici del conflicte que va tenir clar que volia dedicar-se als estudis de política a l'Orient Mitjà. "Em va semblar lògic i fins i tot, políticament responsable enfocar-me cap aquí. Vaig pensar que no hi havia res més rellevant per a mi", afirma.


Comencem pel principi. Per què la gent va començar a sortir al carrer l'any 2011?
Doncs per molts motius. D'una banda, per factors més contextuals de la regió perquè quan veus que els teus veïns han sortit al carrer, han trencat la barrera de la por i els ha sortit bé, hi ha una certa part de població que ho vol imitar. Al principi, la majoria dels manifestants no demanaven la caiguda del règim. Després de 40 anys d'una dictadura dura, hi ha una certa precaució per part dels manifestants. Ara bé, a la mínima que les protestes es responen amb un ús de violència segurament desmesurat, les demandes canvien. I d'altra banda, ja feia uns anys que els efectes d'una reforma neoliberal molt forta eren molt evidents a Síria, sobretot a partir de 2005. Les desigualtats havien crescut una barbaritat i hi havia molta dificultat d'accés a una vivenda digna... Hi havia una situació de polarització socioeconòmica. En resum, xocs externs i interns que propicien que la gent surti al carrer. Hi havia una sensació de frustració col·lectiva.

En quin moment i com es passa d'unes protestes a una guerra oberta?
En general comença com unes protestes pacífiques. És molt complicat establir una línia divisòria, però és cert que si les protestes comencen el març, a mesura que arriba l'estiu, el tema es posa més complicat. Per la creixent violència i repressió per part del règim i també per un clima internacional de pressió perquè el règim caigui i un interès en què la protesta vagi a més. I per la mateixa polarització de la societat perquè aquestes situacions aixequen l'estora, i totes les coses que abans estaven soterrades comencen a sortir.

Com quines?
Per exemple, a ciutats com Homs o Banias, que tenen una geografia urbana molt sectaritzada, cosa que se sabia però que no se’n parlava, s’aixeca tot perquè es veu clarament que els sunnites protesten, que els alauites no, i que els cristians estan a les expectatives. Això fa que la gent s’enfadi: “Ens estan atacant, i vosaltres, veïns nostres, ho justifiqueu això?” Comença a haver-hi aquest creixent cultiu, no de sectarització, però sí de tensions sectàries. El primer gran punt d’inflexió per mi és la militarització, la formació de l'Exèrcit Lliure Sirià el juliol del 2011. És a dir, allà, activistes i també oficials de l'exèrcit regular sirià que havien desertat, creen un exèrcit, en un principi molt d’autodefensa, però poc a poc més amb una idea d’ “alliberar” el territori. Poc a poc, aquestes bosses de control antigubernamental, comencen a expandir-se. 


"Amb la creixent repressió i el fet que els països de la zona hi veuen una finestra d’oportunitat, a la mínima que es militaritza, s’obre la veda a una progressiva islamització de la rebel·lió". 


I quins són els altres punts d’inflexió?
El segon gran punt d’inflexió és Alep. A Damasc les perifèries cauen en mans dels rebels, però al ser la capital,  totes les forces de seguretat, van prevenir qualsevol tipus de control armat a l’interior de la ciutat. A Alep en canvi, el juliol del 2012, tropes de l'Exèrcit Lliure Sirià i altres milícies decideixen entrar per la part sud i est de la ciutat. És un punt d’inflexió perquè és la primera gran campanya urbana dels rebels. Sí que va haver-hi la de Homs en alguns barris, però no és el mateix. Alep és la gran ciutat de Síria, és molt més gran que Damasc. Els rebels progressivament ocupen tots els barris de la periferia d’Alep, fins a la ciutat antiga, on es queden fins l’any 2016, quan el règim, a través d’una campanya de bombardeig molt massiva amb el suport de les forces aèries russes, recupera el control sobre la ciutat antiga i sobre els barris del sud-est de la ciutat. Controlar una ciutat com Alep a nivell de pressió sobre el règim i a nivell internacional és una cosa molt seriosa. Va haver-hi un front de guerra al mig de la ciutat i va ser una guerra molt extesa en el  temps, des de 2012 fins a 2016, és la gran guerra urbana de Síria. I després, 2014 seria un altre gran punt d’inflexió, amb Estat Islàmic.

​​​​​Què va implicar la seva entrada?
Si fins a 2014 el debat era si règim sí o règim no, donem suport als rebels o no, per part d'Europa i per part d'altres potències, l'arribada d'Estat Islàmic, sobretot a partir de 2014, canvia el registre totalment, perquè el règim diu "o ells o jo". Va canviar totalment el registre. Ja no es tractava de qui havia d'ocupar el poder a Damasc, si Síria mereixia un règim democràtic o no, si la revolució s'estava islamitzant... No. El debat ara era com evitem Estat Islàmic.

Creus que hi ha un moment en el qual l'extremisme islàmic capitalitza el moviment opositor? Queden difuminades les demandes de reforma i de drets?
Sí, sí. Aquest és un dels temes que és més incòmode tant per a l'oposició, com per a l'anàlisi, perquè al principi hi havia un component secular i cívic molt fort, amb intenció d'articular Síria d'una manera diferent, amb més pluralisme i més participació. Però per una banda, la creixent repressió i per l'altra, el fet que els països de la zona hi veuen una finestra d'oportunitat, a la mínima que es militaritza, s'obre la veda a una progressiva islamització de la rebel·lió. A nivell de capital social i de capital econòmic, l'islam polític té molta més capacitat que els grups d'activistes liberals i seculars. Hi ha una creixent islamització que marginalitza l'oposició secular, que ha seguit existint sobre el terreny, però cada cop menys i amb més dificultat per fer-se visible i per capitalitzar la demanda. I un dels grans fracassos crec jo, és que, sobre el terreny, l'oposició no va poder trencar el monopoli que el règim ha tingut de les minories. Els cristians, no tots, però la majoria dels cristians urbans es podien haver sentit apel·lats per aquest discurs d'una Síria cívica, secular, democràtica i pluralista, però van desconfiar sempre.


"S’internacionalitza la guerra civil i el que comença com unes qüestions de demanda clarament focalitzades a Síria, es converteixen en un joc, en el pati del darrere de la regió".


​​​​​Quan s’impliquen les potències estrangeres?
S’impliquen gairebé des del principi, amb diversos mecanismes. Per exemple Europa comença a donar un suport més logístic a l’Exèrcit Lliure Sirià. A mesura que es fragmenta l’oposició, sobretot a partir de la campanya d’Alep, Turquia, l'Aràbia Saudita i Qatar comencen a finançar les seves milícies perquè en un moment de fragmentació sobre el terreny, comencen a pensar qui ha d’ocupar el poder polític a Síria. En resum, el que comença com una revolta es converteix en una guerra civil. S’internacionalitza la guerra civil i el que comença com unes qüestions de demanda, clarament focalitzades a Síria, es converteixen en un joc, en el pati del darrere de la regió.

El pati del darrere?
És l’abocador en el qual cadascú intenta apretar per la seva agenda. Comença a ser un tema de balance of power, i això desvirtua molt el conflicte i canvia també el focus d’anàlisi. Poc a poc apareixen més capes, el conflicte inicial es difumina i els interessos espuris, cada cop són més forts i més importants. Cada cop és menys important com ha de ser el futur de Síria, i cada cop ho és més si l’Aràbia Saudita pot imposar la seva agenda, si la imposa Turquia, o si la imposa Rússia en contra d’Estats Units.

Com han afectat aquests 10 anys de guerra a la població civil?
De moltes maneres. La primera clarament humanitària perquè la guerra a Síria és una guerra eminentment urbana i ha tingut escenaris de guerra molt urbans. És una guerra amb un nivell de destrucció molt fort, nivells de Stalingrad. Econòmicament el país ha caigut. Fins i tot en les zones on torna a haver-hi control del règim, socio-econòmicament parlant el país està destrossat, la divisa Síria per terra, la gent malviu, els sous s'han desplomat... És un trauma col·lectiu de dimensions espectaculars, a no superar en molt de temps. A més, hi ha una recomposició demogràfica del país, ja que la meitat de la població siriana s'ha desplaçat, sigui internament o a fora del país. Ara mateix, hi ha llocs en els quals no hi ha guerra i on les institucions de l'estat funcionen, i la gent s'està tornant a rebel·lar. A la ciutat de Daraa i a les províncies del sud, la gent està tornant a sortir al carrer. I el coronavirus està afectant també, molta gent està morint, sobretot metges.

Com hem d'entendre aquest conflicte?
És un conflicte eminentment polític, que després entra en una dinàmica regional i fins i tot, de sectarització. El sectarisme s'utilitza com a argument, però es una lluita política entre diferents maneres de veure Síria, i també, entre agendes polítiques regionals que utilitzen sí, la religió i la ideologia com a armes per obtenir control polític. Aquest és un dels temes als que més temps dedico amb els estudiants. Les identitats són fluides, són una escala de grisos que es poden activar o no, que poden ser molt radicals o no. És sectarisme quan es polaritza i es diu "en contra de". No tot és sectarisme, i no tot és sunnita contra chiita, el gran argument, l'Aràbia Saudita contra l'Iran. O quan es diu "això és cosa d'islamistes" o "clar, és que allà es maten per la religió"... O no. O es maten per motius polítics, en molts casos justificats en base a doctrines religioses sectaritzades. El sectarisme no és inherent, és una opció com una altra i podria haver estat una altra. I a Síria, l'islam polític com a idioma de la revolta ha guanyat, ha atret més a la gent.


"Ara s’està en un punt en el que ofensives sobre el terreny no canviaran res, ho canviarà en el moment en què  a nivell de relació diplomàtica, Turquia, Rússia  i el règim arribin a un acord".


​​​​​Fins a 2014, semblava que l'Exèrcit Sirià tingués la guerra perduda, què va passar perquè les "tornes" es giressin i al-Àssad recuperés territori?
Estat islàmic i Rússia. Va haver-hi un moment durant el 2013, en el qual una millor coordinació dels rebels als afores de Damasc hagués propiciat una intervenció a la capital i allà s'hagués acabat. Quan apareix Estat Islàmic, aquest comença a pressionar a grups rebels, i a mesura que això succeeix, i Rússia el 2015 comença a intervenir, la guerra canvia totalment. Cau Alep el desembre de 2016, la primera gran derrota dels rebels, i cap avall: Damasc i les afores, Homs, Daraa...

A partir del 2018 hi ha una aparent estabilització del conflicte entre règim i oposició...
A finals de 2018, sí. La caiguda de les perifèries de Damasc i de la província de Daraa fa que s'estabilitzi. Estat Islàmic perd força i els rebels es mantenen a la província de Idlib i a una petita part del sud. Se centra tot a Idlib i al nord-est, i aquí és quan l'agenda turca pren molta més importància. Una agenda cada dia més pragmàtica, més centrada a evitar el projecte dels kurds en el nord, entès com un problema de seguretat directa. Turquia intervé tres cops entre 2016 i el 2019. El conflicte se simplifica en l'àmbit militar perquè hi ha menys fronts i Turquia i Rússia apareixen com a grans actors per desbloquejar la situació. Ara s'està en un punt en el qual ofensives sobre el terreny no canviaran res, ho canviarà en el moment en què Turquia, Rússia i el règim arribin a un acord, bàsicament sobre què fer els rebels de Idlib.

Sembla ser que es va cap a una normalització de les relacions de la comunitat internacional amb el règim d’al-Àssad. Quines conseqüències tindria això? 
Té pinta, el que passa és que no serà tan ràpida. Aquí pren importància la relació entre el retorn de refugiats, la normalització diplomàtica i la reconstrucció. Aquest és un debat que fa un any estava més a la palestra. Com que el règim tenia control sobre gran part del país, va haver-hi molta pressió que deia que els refugiats ja podien tornar. Si els refugiats tornen, hi ha una certa legitimització, i perquè els refugiats tornin s’ha de reconstruir el país. Hi ha països a Europa als que potser els interessa participar en la reconstrucció, però si hi participen, l’actor amb el qual han de lidiar és el règim i per tant, l’han de normalitzar diplomàticament. És com un cicle. Hi ha una certa normalització i hi ha països que han obert ambaixada altre cop, però a nivell europeu encara no està sobre la taula. Fins i tot en temes de reconstrucció no s’ha intervingut. Síria no  té un marc de reconstrucció com el va tenir Bòsnia, el Líban o l’Iraq, per exemple. A Síria la dinàmica de poder pro russa i anti occidental és molt evident i el règim ha sigut el primer en dir de manera molt deliberada que els que havien participat en aquesta guerra en contra seva no en treurien ni un duro de la reconstrucció. La pregunta és si després seran capaços de reconstruir tot el país entre els països que donen suport al règim, perquè estem parlant d’un país totalment al terra. Possiblement no. 


"Hi ha un model de reconstrucció que intensifica aquest caire neoliberal i quasi segregador". 


​​​​​​Ha començat aquesta reconstrucció?
Ara està havent-hi una reconstrucció molt selectiva, a diferents velocitats i sense un marc definit. Per exemple, a Alep, les esglésies són el que primer s'ha reconstruït perquè la comunitat cristiana, a diferència d'altres comunitats, té accés a fons internacionals. De moment, és una reconstrucció molt desigual i seguint les dinàmiques de poder. És a dir, territoris que eren part del règim i van rebre bombardejos o violència s'han reconstruït ràpidament, i zones que han sigut dels rebels durant molts anys, queden pel final. A més, hi ha un model de reconstrucció que intensifica aquest caire neoliberal i quasi segregador. Per exemple, a alguns barris de la perifèria de Damasc que ara estan al terra, barris tradicionals, de teixit urbà no planificat i cases humils, en comptes de reconstruir, s'estableix un nou pla urbanístic de gratacels, a l'estil Beirut. Aquest és un model molt perillós perquè és un canvi radical del teixit de la ciutat. Les comunitats desplaçades, que en principi, segons la llei, tindrien accés a unes accions d'aquest nou conglomerat urbà, és possible que no les puguin comprar o adquirir i que a poc a poc quedin apartades. I qui adquirirà aquest tipus de habitatges? Doncs segurament una classe mitjana alta, amb connexió governamental... I això et canvia totalment el teixit sobre el territori.

Llavors, la gent que hi vivia allà no hi podrà tornar?
No, segurament no. A més, en molts casos hi ha problemes per demostrar que tu tenies aquell habitatge. Si tu no pots demostrar això, no tens dret a recuperar el teu habitatge. És un retorn difícil. A més, en molts casos hi ha hagut represàlies d'agents de seguretat o de veïns que identifiquen a aquells que se n'havien anat i que eren pro rebels. I també el servei militar és obligatori, de manera que has d'anar a l'exèrcit. La gran majoria no tornen, i els que tornen ho fan perquè realment ho estan passant molt malament, sobretot els que estan al Líban.

Com han estat les diverses iniciatives de pau?
Va haver-hi intents d'intervenció que no van fructificar perquè en el Consell de Seguretat, Rússia i la Xina ho van vetar. També va haver-hi el procés de Ginebra, capitalitzat sobretot pels Estats Units, amb aquesta agenda maximalista que posava com a requisit la caiguda del règim. No va fructificar. En canvi l'aliança que sí que ha fructificat més  operativament, és la de Rússia, Turquia i Iran, amb el procés d'Astanà. Sobre el terreny, aquest trinomi ha gestionat la gran majoria d'altos el foc i la gran majoria de postconflictes en algunes regions. Pragmàticament ha sigut molt efectiu perquè és una aliança no normativa, els hi és igual el règim -Turquia en un principi no ho era, però després sí-. Però fins aquí.


"Si la guerra d’Iraq va obrir en certa manera una nova etapa en els conflictes internacionals, jo crec que Síria ho ha dinamitat".


Creus que la fi del conflicte està a prop?
El tema és què entenem per fi del conflicte. Teòricament, hauria d'haver-hi un acord de pau, però cada vegada menys, els conflictes estan funcionant segons la visió canònica. És a dir, hi havia aquesta idea d'hostilitats, alto el foc, negociació, acord de pau i reconstrucció. Síria és un exemple claríssim de què és una visió molt antiquada, si és que alguna vegada va ser acurada. La reconstrucció ha començat durant les hostilitats, no hi ha cap mena de restricció sobre l'ús de la violència, cap mena de mecanisme internacional i un acord de pau en l'àmbit internacional sona impossible. Si la guerra d'Iraq va obrir en certa manera una nova etapa en els conflictes internacionals, jo crec que Síria ho ha dinamitat. Llavors, em dona la sensació que és possible que hi hagi una certa prolongació de la situació a Idlib i el nord-est, i mentrestant el país seguirà funcionant. Es necessita un acord a vàries bandes per desbloquejar la situació i costarà de trobar el punt mitjà. Eventualment, un acord de pau o que el govern digui s'ha acabat la guerra pot arribar, sí, però vés a saber com. No veig un marc en el qual hi hagi els diversos actors asseguts signant un armistici, aquest tipus de conceptes, em dona la sensació a mi que no hi seran.

De qui depèn que es posi fi al conflicte?
Depèn de diversos actors, interns i externs. Ara mateix en l'àmbit pràctic, règim i aliats han guanyat. Aleshores, ara mateix és més un tema de com Turquia, Rússia i el règim intenten desbloquejar aquestes situacions. És més un tema d'intercanvi. És un punt d'incertesa. Veurem Turquia que vol fer amb aquestes zones, veurem Rússia fins a quin punt pressiona, veurem si hi ha algun intent d'ofensiva terrestre sobre Idlib, veurem els kurds fins a quin punt es mantenen i no acaben dins de l'òrbita de Damasc... Estem parlant de temes totalment de control territorial i de guerra, després a escala política, està per veure si quan tot això s'acabi Rússia es treu del mig a al-Àssad, si hi ha una reforma constitucional, fins a quin punt el règim permet certa obertura per incorporar elements de l'oposició... Veurem fins a quin punt la guerra canvia la política a Síria.

Rússia es podria treure del mig a al-Àssad?
Ara mateix, no sé si Baixar al-Àssad és un incentiu o és un problema, perquè ha passat el que ha passat. Rússia vol mantenir control sobre Síria, i vol que hi hagi un règim afí. Si això significa que s'ha de fer una constitució i que determinats sectors se sentin més còmodes, pressionarà perquè es faci. I una altra gran pregunta: pot haver-hi un manteniment del règim sense al-Àssad? Fins a quin punt el règim i Àssad ja estan tan encadellats que no és possible? El dia que no hi sigui Àssad significa que el règim cau? Tot això és política ficció.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —