Escenari buit, butaques plenes i la remor dels qui les ocupaven. Les veus, d’edats i de qualitats diverses, sonaven a incertesa i impaciència, com si els espectadors intentessin endevinar qui donaria el tret de sortida i quan. A l’escenari, ni una pista del que podia passar, tot estava buit quan, de cop, es tanquen els llums. Silenci sobtat. La Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure estava a punt d’endinsar-se durant dues hores a la nova proposta de Julio Manrique.

“Portar a l’escenari la vida tal com és”. Així descrivia Txékhov, l’autor, les seves intencions amb La gavina, una obra que inicialment va quedar retratada com un fracàs. L’any 1986, a Sant Petersburg, no va deixar bon gust de boca, tot i que només li van caldre dos anys per convertir-se en el primer sonat fenomen al Teatre d’Art de Moscou. Ara, Julio Manrique en porta una adaptació feta juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebrat al Teatre Lliure.

Aquesta obra vista a través dels ulls de dues joves de 18 i 19 anys potser no és la mateixa que a través dels d’algú més adult o més jove. Probablement, ni tan sols elles dues devien sentir-ho tot de la mateixa manera, però el que sí que és cert és que tothom surt del teatre amb una satisfacció innegable. La gavina ha despertat molt bones sensacions entre el públic que l’ha anat a veure, que ha fet que en la funció d’estrena s'exhaurissin totes les seves entrades.

D’entrada, sobta molt l’extens elenc que actua en la peça. En total eren deu i d’entre els més coneguts hi trobem noms com Nil Cardoner, Daniela Brown, David Verdaguer, Cristina Genebrat o David Selvas. Tots ells interpretant el seu personatge a la perfecció, fent-nos riure en moments inesperats i produint-nos nervis en d’altres.

És realment sorprenent que el repertori sigui tan extens, perquè actualment la indústria del teatre no té un pressupost precisament elevat i s’acostumen a eliminar personatges que apareixen molt poc o bé s’unifiquen dos o tres personatges dins un mateix actor. Així doncs, veure com apareixien constantment veus i cares diferents va ser extraordinari. I si a això hi sumem l’espai teatral, el resultat és realment una combinació guanyadora.

El Lliure no és un teatre com els altres. La sala, amb l’escenari al mig i tres graderies de seients que l’envolten, provoca que l’espectador s’impregni de la història, s’hi trobi dins, la noti més propera, sense la típica frontera existent entre el públic i els actors. Pensar una obra per al Teatre Lliure és tenir en compte que jugues amb el fenomen de la quarta paret, donaràs l’esquena als espectadors en algun moment, però alhora ho veuran tot.

La gavina no és una obra com les altres, de la mateixa manera que tampoc ho és l’obra que ha escrit el personatge principal, en Konstantin. Aquest personatge sent la necessitat d’innovar en el teatre perquè, per ell, tan sols és “gent fent veure que és gent davant de gent que fa veure que se’ls creu”. “Només el llac, l’horitzó i alhora, amb tu, la lluna plena”. Konstantin, que vol descobrir noves formes de l’art i descriu així el primer espai on ocorren les trames inicials de la història. Després, canviaran el decorat fins a quatre vegades. No hi havia teló, de manera que vèiem com els tècnics de l’espectacle movien els objectes de l’escena; res a amagar.

La gavina posa sobre la taula diversos temes centrals en la humanitat i els desenvolupa a través de la figura del protagonista i com es relaciona amb el seu entorn. El primer dilema gira entorn de la felicitat i els diners; estan necessàriament relacionats? També hi apareix la idealització de la fama de la mà de la Nina (Daniela Brown), que té ganes de fer-se famosa i ser aplaudida i coneguda per tothom. Aquest personatge, però, evoluciona i acabarà descobrint que la bellesa de ser actriu no és aquesta, sinó seguir estimant la professió malgrat els entrebancs. Finalment, podem considerar dos temes centrals al llarg de l’obra que són alhora coexistents: l’amor i la mort.

Per tot això, creiem que és una bona opció per obrir-se les portes del Lliure i apropar-se a la cultura (i als actors i les actrius). Això sí, és impossible explicar la raó per la qual aquesta obra es diu La gavina sense veure-la. Només calen dues hores i ganes d’entendre els personatges, que faran descobrir el perquè a tot aquell que la vagi a veure.