Gaza, des de fa anys a la vora del límit pel bloqueig israelià, les escalades bèl·liques recurrents o la seva precària economia, afronta un altre repte que posa en risc la seva pròpia existència: la falta d'aigua. Aquest recurs escasseja cada vegada més per les seves males condicions mediambientals i la crisi climàtica. Davant d'això, la Franja aposta per la dessalinització per superar el problema.

"Dessalinitzar és l'única manera d'obtenir aigua potable, no tenim una altra opció", afirma a EFE Ahmed Robae, mentre revisa canonades de la planta de dessalinització del sud de Gaza, la més gran de l'enclavament. Situada davant del Mediterrani, té diversos dipòsits a peu de platja que recullen aigua marina, la transporten fins a la planta i la transformen en aigua dolça, un procés que segons Robae, director de la instal·lació, ha d'optimitzar-se encara més per cobrir les necessitats dels més de 2,3 milions d'habitants de Gaza, petita llengua de terra amb una de les densitats demogràfiques més altes del món.

A Gaza -bloquejada per Israel des de 2007, quan el moviment islamista Hamàs va prendre el seu poder- beure aigua de l'aixeta era normal en el passat, però "ara no ho fa ningú" perquè el risc de contreure infeccions o malalties és massa alt, comenta a EFE Sami Abu Omar, resident en l'urbs meridional de Jan Yunis.

Ell i la seva família van deixar d'utilitzar aigua de l'aixeta fa dues dècades, quan es va evidenciar que l'aigua corrent ja no era potable per la seva alta salinitat i la presència de nitrats o residus contaminants. L'aqüífer costaner que recorre Gaza de nord a sud, la seva principal font d'aigua, està afectat per una extracció tres vegades superior a la seva capacitat de regeneració natural amb la pluja, sobretot per les necessitats sorgides del constant augment de població, que en 2030 podria aconseguir tres milions, gairebé el doble dels 1,8 que hi havia en 1998, explica a EFE Monther Shoblaq, director general del Servei d'Aigua dels Municipis Costaners de Gaza (CMWU).

El 97% de l'aigua subterrània de Gaza no és potable

Segons remarca, "la sobreexplotació va fer que l'aigua de mar es filtri cada vegada més en l'aqüífer", al que se suma la intrusió de nitrats, substàncies derivades de l'activitat agrícola com a fertilitzants i aigües residuals, encara que aquestes estan cada vegada més controlades per la millora del seu tractament i del clavegueram, que "ja arriba al 80% de població".

No obstant això, aquesta situació va causar que el 97% de l'aigua subterrània de Gaza no sigui apta per consumir i a això se li suma que la recuperació de l'aqüífer pot trigar tres dècades i els seus habitants només poden usar aquest recurs per rentar la roba o dutxar-se, encara que es percebi una lleugera capa de sal en els teixits o la pell.

Al camp de refugiats de Jabalia, al nord de la Franja, la família d'Asmaa Tayeh, de 27 anys, té un gran dipòsit que una companyia emplena cada mes, una sortida que utilitza molta gent Gaza per tenir aigua potable, encara que Shoblaq alerta que les empreses privades que proveeixen aigua no garanteixen la seva total salubritat.

L'Orient Mitjà s'escalfa el doble de ràpid que la mitjana mundial

A això se li suma la crisi climàtica, amb un augment de temperatures i descens de precipitacions encara més intens a Orient Mitjà, una regió que s'escalfa el doble de ràpid que la mitjana mundial. Això agreuja la falta d'aigua a Gaza, "on tenir màximes de 40 graus ara és normal, però no era comú abans", afirma Shoblaq.

Anys enrere, per motius com l'escassetat d'aigua potable, l'ONU ja va assenyalar en un informe que Gaza seria inhabitable el 2020. Tres anys després d'aquest termini, encara que molts constaten que la seva situació és insostenible, l'enclavament busca vies com la dessalinització per sobreviure. El Servei d'Aigua de Gaza va emprendre aquesta tasca en 2012, quan va començar a construir les seves plantes dessalinitzadores amb finançament de la UE i altres donants i acompanyament d'UNICEF.

Gaza té ara tres complexos (en la seva zona nord, centre i sud respectivament) per dessalinitzar, amb capacitat per obtenir uns 36.000 metres cúbics d'aigua per dia al costat d'una part procedent d'Israel a través de la companyia pública Mekorot, que conserva les canonades per on abans proporcionava aigua a les colònies jueves.

"Amb això, un 40% de població de Gaza rep aigua de qualitat", assegura Shoblaq, encara que matisa que hi ha problemes pendents com la crisi energètica de l'enclavament, amb poques hores d'electricitat al dia, la qual cosa sovint paralitza l'activitat de les dessalinitzadores.

En el futur, afegeix, la meta és ampliar i construir més plantes per produir uns 100.000 metres cúbics d'aigua al dia, "quantitat que cobriria a tota la població". "Estem adaptant-nos", conclou Shoblaq, que malgrat les dificultats, considera que la dessalinització porta a Gaza pel bon camí.

Text per Joan Mas Autonell