No hi ha res que connecti més la capital de l’Estat espanyol i Europa que el Real Madrid. Amb un patrimoni de 13 Champions, l’equip blanc troba en el plaer pur de la conquesta, passant per alt el mètode, la seva senya d’identitat. No cal acudir al Santiago Bernabéu. Aquest esperit ja es respira només entrar a l’Alfredo Di Stéfano. L’estadi està parcialment encerclat per un conjunt de trofeus gegantins, Copes d’Europa o Champions segons l’època, que descansen sobre una base en què hi figura el nom de la ciutat i la data de la conquesta.

Aquesta exhibició de múscul, d’ostentació de poder i del triomf com a imperatiu moral ha aterrat en un equip femení de recent creació. Que en els seus dos anys de vida només ha vist triomfar el Barça. A nivell domèstic i a Europa. L’abisme entre els dos equips ha impedit que aflorés el component tribal inherent a tota rivalitat. També la que enfronta Barcelona i Madrid.

Però a l’Alfredo Di Stéfano s’ha dibuixat un punt de partida. En el partit en què més s’han igualat les forces entre Barça i Reial Madrid, han saltat les primeres guspires. Sobre el terreny de joc, amb l’excitament d’Esther i Jenni Hermoso com a exponents d’aquest antagonisme. I a la graderia, amb un públic hostil i en tensió, desitjós d’esclafar un Barça immortal. Tal vegada, també, per cobrar-se una petita venjança del Clàssic masculí (0-4).

Calor a la grada, fred a la tribuna de premsa

La gelor dels dits amb què els cronistes picaven el teclat dels seus ordinadors contrastava amb l’ebullició dels aficionats, que no necessitaven la calefacció que hi havia instal·lada al sostre de la tribuna. El lateral de l’estadi, en canvi, estava parcialment buit. Però amb el xivarri dels presents n’hi havia prou per viure un ambient poc habitual en un partit de futbol femení. Més a prop de les esbroncades, amb la col·legiada Lina Lehtovaara com a epicentre, que de la germanor.

Que el Barça vestís amb la senyera o que Pina petonegés l’escut amb el gol de la remuntada són elements que també formen part d’aquesta genealogia d’una rivalitat. I la tornada al Camp Nou, amb la previsió d’un ple històric, s’endevina com el següent episodi d’aquest relat de contraris.

Després del partit, amb els aficionats desfilant cap a casa, els periodistes i el personal de seguretat són els únics que custodien el silenci de l’estadi. Alguns focus s’apaguen ràpidament, com si tinguessin pressa per fer desaparèixer una nova nit desafortunada contra el Barça.

Finalitzada la roda de premsa telemàtica, vestigi d’uns temps pandèmics que ja semblen oblidats, el personal té pressa per marxar. No deixen d’arribar taxis, tots explicant als seus clients l’odissea que ha estat arribar fins a una ubicació tan remota. L’únic que no es mou és l’Alfredo Di Stéfano, desangelat, gris i decadent sense l’ànima dels aficionats.

Com passa amb totes les ciutats esportives ubicades a l’extrarradi, vistes de nit i regades amb aquella pluja fina de les pel·lícules policíaques. Des de fora, ningú no diria que, allà mateix, unes poques hores abans, havia nascut una entremaliada criatura anomenada rivalitat.