[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 19 de setembre 2020

“La infermera va entrar a l’habitació i ens va dir: ‘no m'han de donar una notícia?’. Nosaltres en aquell moment no sabíem a què es referia. ‘Vostès no marxen avui cap casa?". En respondre ‘sí’, la infermera es va posar a ballar”, recorda Pilar Gómez Pinar amb un somriure dibuixat a la cara. Aquell dia era 1 de maig i Pilar i la seva germana Carmina, de 87 i 90 anys, respectivament, abandonaven el sociosanitari Centre Fòrum després d’estar-s’hi 38 dies ingressades per Covid-19. “Com que ja estàvem curades i vestides per anar cap a casa, la infermera es va treure la mascareta i ens va fer un petó. Tot el personal va ser molt afectuós amb nosaltres”, explica la Pilar, sota l’atenta mirada de la seva germana. 

Com el de milers de famílies, el malson d’aquestes germanes, originàries de Valladolid i migrades a Barcelona l’any 1942 en plena postguerra, va començar a principis de març en sentir les primeres dècimes de febre. Faltaven pocs dies per al 14 de març, data de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma i l’inici d’un confinament dur mai aplicat abans. El cost humà d’aquests sis mesos ha estat terrible

Segons les últimes dades facilitades pel govern espanyol, 29.747 persones han mort a l’Estat per coronavirus, mentre que 566.326 s’han contagiat. A nivell ocupacional, l’agost es tancava amb 3.802.814 aturats i 812.438 persones encara estaven afectades per un ERTO. Unes xifres que darrere amaguen vivències personals, molts cops compartides amb familiars, treballadors imprescindibles o voluntaris. En aquest sentit, des del Diari de Barcelona hem volgut retratar l’impacte social d’aquests sis mesos des de la declaració de l’estat d’alarma amb sis històries humanes com els testimonis de la Carmina i la Pilar. 

Primers símptomes i l’ingrés hospitalari 

“Ens vam contagiar juntes i juntes ho vam superar”, destaca la Carmina, des del sofà de casa seva que comparteix amb la seva germana al districte barceloní de Sant Martí. La seva filla Inmaculada, present en la conversa, ajuda a desgranar com van anar succeint els fets. “Els dies previs a la declaració de l’estat d’alarma la meva mare tenia mal de coll i febre, mentre que la meva tieta Pilar també tenia febre i mal de panxa”, explica. 


"Les possibilitats de supervivència d’ambdues depenia, en gran mesura, de que poguessin compartir habitació per donar-se suport mutu"


“El 13 de març, un dels meus germans –la Carmina ara vídua, té tres fills i dues filles– va portar-les al CAP. Les radiografies van sortir bé i la doctora va dir que es confinessin. El germà que les havia acompanyat va confinar-se amb elles”, recorda la Inmaculada. Com que es seguien trobant malament i la febre no remetia, el 24 de març el fill amb qui estaven confinades va dur-les d'urgències a l'Hospital del Mar, on van quedar ingressades i van passar-hi la nit. 

La Pilar, soltera, sempre ha viscut amb la seva germana Carmina i el seu nucli familiar i, per això, els fills de la Carmina eren conscients que "les possibilitats de supervivència d’ambdues depenia, en gran mesura, de que poguessin compartir habitació per donar-se suport mutu". L’endemà 25 de març, amb les plantes i les UCI de l’hospital a vessar, els metges van prendre la decisió de traslladar-les al sociosanitari Centre Fòrum on consideraven que “estarien molt millor ateses”. 

“Les primeres hores van ser molt angoixants perquè patíem per la seva salut però també pel fet que no entenguessin què estava passant. Al veure’s soles sense cap fill, teníem por que creguessin que les havíem abandonat”, destaca la Inmaculada. El quadre clínic d’ambdues germanes no convidava a l’optimisme. A banda de febre, la Carmina tenia pneumònia a un pulmó. Per la seva banda, la Pilar tenia pneumònia doble i afectacions a un ronyó i al fetge.

“Ho vam passar molt malament perquè pensàvem que perdíem a la meva tia. A les dues els van posar oxigen i la meva mare el tolerava bé però la meva tia no tolerava la mascareta, només les ulleres d'oxigen. Un dia que vam fer una videotrucada la meva tieta deia: ‘Inmaculada que em treguin la màscara, que em deixin morir, ja no puc més’”. Pel que fa al tractament, mentre la Carmina tolerava la medicació i li feia efecte, la Pilar la rebutjava i van haver d’administrar-li un medicament per tractar la malària.

Les germanes Gómez Pinar durant una videotrucada amb la seva família. Foto: Cortesia familiar

“Com que no dormia ni per la nit pel dia, vaig tenir temps de recordar tota la meva vida”, indica la Pilar. “Mai vaig pensar que podia morir-me, perquè la meva principal preocupació era estar pendent de la meva germana. Cada dia ens donàvem el bon dia i la bona nit”, destaca aquesta brodadora jubilada.

Malgrat el seu delicat estat de salut, la Pilar recorda com el 30 de març va celebrar el seu 87é aniversari: “Tota la família em va felicitar per videotrucada i les infermeres em van cantar el ‘Cumpleaños feliz’”. 

Videotrucades i objectes personals

Sense familiars a prop, amb un personal sanitari vestit com si fossin astronautes i sense pràcticament sortir de l’habitació, la sensació de desorientació anava en augment. “Dels primers dies no recordo pràcticament res i no tenia noció del que estava passant”, assenyala la Carmina, que aquest novembre complirà 91 anys. “Recordo que vaig dir-li a la meva germana: jo m’aixeco i marxo d’aquí. Ja no vull estar-m’hi més”, indica la mare de la Inmaculada.   

“Com que la meva mare estava desorientada, la doctora ens va dir que podíem portar algun record perquè ella se situés. Vam fer-li arribar una fotografia del seu 80 aniversari on surt amb tots els seus néts, i una foto petita on apareixen els meus avis [els seus pares] que la meva tia tenia a la tauleta de nit”, detalla Inmaculada. L’estat de desorientació de la Carmina era tan acusat, que tot i reconèixer a cadascun dels seus néts, confonia ella mateixa amb la seva mare. “Jo li deia a la meva germana que no era la nostra mare sinó ella”, apunta la Pilar. Amb la millora del seu estat i l’ajuda de les infermeres, la Carmina va cerciorar-se de que era ella.  

Juntament amb les fotografies, la Inmaculada i els seus germans els van  enviar algunes revistes, piles per als audiòfons i un telèfon mòbil. “Malgrat que les infermeres el van encendre, elles no sabien ni trucar ni contestar trucades. Un cop la meva mare em va trucar fins a 13 cops en un dia, però quan contestàvem ella no deia res. Per a nosaltres la tecnologia va ser un handicap perquè no podien ser autònomes per trucar-nos, però les infermeres es van portar molt bé i cada dia es preocupaven perquè poguéssim parlar amb elles per telèfon o videotrucada”.

A l'endemà d’ingressar-les i amb l’esperança que els treballadors els pugessin traslladar el missatge, la filla de la Inmaculada va adreçar una carta per correu electrònic a l’hospital on explicava a la seva àvia i tieta àvia el que estava passant i per què no anàvem a veure-les. Creuen que mai els va arribar perquè la Pilar i la Carmina tampoc recorden res d’una carta. 

Tot i l’elevat volum de feina per atendre la gran quantitat de pacients, la doctora cada dia trucava a la Inmaculada –l’hospital volia un únic interlocutor de contacte i els germans van decidir que fos ella– per explicar la situació de les dues germanes. “Durant els 38 dies d'ingrés, cada tarda estàvem pendents de la trucada de la doctora. Després de parlar amb elles, jo transmetia tota la informació als meus germans”, explica la Inmaculada. 


"Les infermeres es van portar molt bé i cada dia es preocupaven perquè poguéssim parlar amb elles per telèfon o videotrucada”


Cada dia al vespre el centre sanitari realitzava una trucada de vídeo a la Inmaculada. “Malgrat que no sentien massa bé i era complicat parlar, el fet de poder veure’ns les cares les tranquil·litzava”, comenta la filla de la Carmina. Cada conversa era gravada i el vídeo corria per tots els xats de la família perquè fills i néts poguessin veure com estaven les dues. Abans de cada videotrucada els germans de la Inmaculada li deien unes paraules d’ànim perquè ella les hi pogués traslladar.  

“En cada videotrucada els explicava que ningú podia anar als hospitals a visitar els malats perquè existia un virus i, per seguretat, el govern havia prohibit a la gent sortir de casa. Tot i això, no estic massa segura que ho entenguessin en aquell moment”, detalla la Inmaculada. També comenta que a cada connexió enumerava tots els membres de la família perquè la seva mare se situés.

La Carmina parla amb un dels seus nets des del Centre Fòrum. Foto: Cortesia familiar.  

Coincidint amb la millora de la Carmina i la Pilar, la seva família va aprendre a fer videotrucades múltiples i a partir d’aquell moment podien parlar amb elles des de tres llars diferents. “Les pantalles partides els generava una mica de confusió però el fet de veure’ns, fills, gendres, nores, néts, besnéta... sempre els treia un somriure. Els va costar entendre que cadascun de nosaltres parlàvem des de casa i que no estàvem tots junts al mateix saló”, assenyala la Inmaculada. Com a anècdota, la mateixa Carmina explica que, al principi, després de cada videotrucada s’estranyava perquè pensava que la infermera s’emportava la tauleta on hi apareixia la seva filla perquè parlés amb altres persones de l’hospital. Després va entendre que no era així.

“La Guerra Civil, molt pitjor”

“La meva mare es va recuperar més ràpid però continuava sent positiva, mentre que a la meva tieta les anàlisis de sang encara li sortien malament”, indica la Inmaculada. Ambdues germanes coincideixen en destacar que el temps passava extremadament lent. Amb la millora de l’estat de salut, les ganes per sortir també anaven en augment. Uns desitjos que quedaven ben palesos tant a les converses com als somnis.

“Quan ja em trobava millor vaig somiar amb el meu fill petit recordant un moment de la seva infantesa en el qual vam comprar-li una jaqueta de cuir. Era un somni on també hi sortia el meu marit”, recorda la Carmina. Un altre moment que la va deixar impressionada va ser en mirar per la finestra i veure que la gent portava mascaretes. Per la seva banda, la Pilar destaca les ganes que tenia de veure vi amb llimonada, una de les seves begudes favorites. 


“La Guerra Civil va ser molt pitjor que el coronavirus"


“Cada vegada que parlava amb elles em deien: ‘Inmaculada quan marxarem a casa? Quants dies més estarem aquí?”. Malgrat l’amarga espera i la millora de les germanes, ambdues havien de donar negatiu en els tests per poder tornar a casa. Un dia que finalment va arribar. Va ser l’1 de maig, 38 jornades després d’haver ingressat.  

“Dono gràcies a Déu per haver-me deixat superar aquesta malaltia. Allà amb nosaltres hi havia gent gran molt bona que s'ha mort”, subratlla la Carmina conscient de la sort que ha tingut. Preguntada per aquelles persones que comparen la pandèmia amb un conflicte armat, ella ho té clar: “La Guerra Civil va ser molt pitjor que el coronavirus perquè malgrat ser petita vaig assabentar-me de tot el que vam passar”.  

Pilar, Carmina i la seva filla Inmaculada, no tenen més que paraules d’agraïment per al personal sanitari i voluntaris. “Tothom ha estat molt respectuós i bones persones. El dia de Sant Jordi els voluntaris van regalar-nos roses fetes de paper. Fins i tot, un va imitar a un torero per treure’ns un somriure”, destaca la Carmina. 

“En aquell moment de col·lapse, amb tanta gent ingressada, els hospitals desbordats... va ser un regal que la doctora ens cridés cada dia per explicar-nos com anaven progressant i que les infermeres realitzessin la videotrucada. Va ser un regal. Això no té preu”, assenyala emocionada la Inmaculada. 

“Els ho agraïm moltíssim perquè va ser el que ens va donar força i esperança durant els 38 dies d'ingrés. Som conscients que vam ser uns privilegiats perquè sabem que no en tots els hospitals podien trucar cada dia a la família per informar sobre els pacients ingressats. Van ser uns dies duríssims però per sort va acabar amb un final feliç. La meva mare i la meva tieta sempre han tingut una gran capacitat de resiliència”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —