Els meus dits van més ràpids que el meu cervell quan escric aquestes línies, encara insegura sobre si publicar-ho o no. Però a la fi m’he atrevit. I la causa, per ridícula que sembli, és la indignació generada a Twitter arran de la resposta a la defensiva de Carlos Ríos, acusat de promoure els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA).

No puedo más con el ego de este hombre. No no no. pic.twitter.com/voeGNRD79I

— Yol ✨ (@Yol777) October 13, 2020

Anys i anys de treball personal, de lluites constants i de desmentir creences falses, perquè arribi un nutricionista que es diu creador del RealFooding a dir-me que vaig patir TCA perquè formo part d’una “societat de cristall, que es trenca i que s’ofèn”. Perdona que rigui, perquè si no, ploro.

Carlos Ríos no deixa de tenir raó quan diu que els orígens d’un TCA sovint tenen un motiu intrínsec i que no apareixen del no-res. Més d’una dècada de sessions amb la psicòloga m’ho confirmen. Però tampoc no podem negar que molts dels i les que patim —i parlo en present, perquè considero que és una cosa que tindré present sempre— ens hem vist influenciats pels missatges nocius d’una societat hipercapitalista i abocada a un perfeccionisme frustrant.

Frustrant perquè mai no arribes als estàndards de bellesa que t’han imposat. Frustrant perquè veus com els teus objectius a la vida es veuen condicionats pel físic; com penses que l’acceptació dels teus companys d’escola, l’aconseguir parella o el que et contractin a la feina vindrà determinat perquè ets prima.

Aquesta premissa la patim la majoria de les dones en el nostre dia a dia —i, cada cop més, els homes— però no és sinònim de desenvolupar un TCA. Aquest, com qualsevol trastorn de salut mental, reitero, no s’escull ni tampoc un mateix n’és responsable; un seguit de factors personals, familiars, socials i culturals en són la causa. Però que et bombardegin constantment amb consells nutricionals com a imperatius categòrics a vegades és la gota que vessa el vas per començar a fer servir el menjar com a mode de gestió emocional.

Els TCA no són només l’anorexia, la bulímia i el trastorn per afartament (ja de per sí poc coneguts), sinó que en els últims anys s’han desenvolupat d’altres com la ortorèxia (la obsessió per menjar sa), la vigorèxia (la obsessió per muscular-se) o el trastorn de conducta alimentària no especificat. La proliferació de “tendències” com la cultura de la dieta, la obsessió pel fitness o el veganisme no han ajudat pas. I no estic demonitzant-les.

Si un realitza esport o segueix una alimentació vegetariana o vegana de forma sensata i amb unes conviccions al darrere, endavant. El problema és quan s’adapten aquestes formes com la única opció “vàlida”, “correcta” o “bona”. Quan s’associa amb elles l’estar prima o sana, cosa que connota un aspecte positiu i exitós, i quan tot el que es defineix com el contrari (ser gandula, menjar amb desmesura, abocar-se als plaers) s’associa amb l’estar grassa i és altament negatiu.

Una persona sana és aquella que menja de forma equilibrada i fa esport de forma regular (que no vol dir anar al gimnàs cada dia de la setmana). Sí, és preferible abandonar el sucre, la cafeïna o l’alcohol, perquè en grans dosis poden ser perjudicials. I això no deixa de ser un article d’opinió, no pas un estudi científic. Tampoc no puc culpar les persones que, com Carlos Ríos, volen evitar els processats o els greixos nocius. Les banderes roges s’aixequen quan ets a un sopar amb amics i no ets capaç de tastar un tros de pizza, o quan vas al cinema i no et permets comprar crispetes. Perquè t’ho has prohibit. I aquesta norma pot més que cap altra cosa.

Una norma que esdevé mandat, unes pràctiques que es converteixen en rutina, i que condicionen la teva vida. Ho fan d’una manera tan bèstia que veus afectat tot el teu ritme vital i quan vols adonar-te'n ja ets dins una espiral de la qual no pots sortir. En un pou sense sortida, al qual acompanyen la tristor, la soledat, l’ansietat i la desesperació. En aquest moment ja no ets mai més propietària de la teva vida i les teves accions, sinó una titella que respon a les ordres d’un trastorn alimentari.

Carlos Ríos em dirà que el critico perquè no vull acceptar la realitat, que és que estic menjant merda; que segueixi menjant ultraprocessats, “que veuré dins d’uns anys”. Bé, al menys tindré aquests “anys” futurs. Perquè, de la manera com vaig començar a funcionar fa uns anys, deixant de banda els ultraprocessats, ja no seria aquí.

A en Carlos Ríos m’agradaria dedicar-li el següent:

Em dic Maria. Als 13 anys vaig desenvolupar un trastorn alimentari, qui sap si potser abans. El passat 30 de setembre en vaig fer 23, i els meus companys de feina em van regalar un cupcake d’una de les millors pastisseries de Barcelona. No recordava l’última vegada que n’havia menjat un, potser mai. Era un aliment prohibit. Me’l vaig menjar sencer. I, hòstia, què bo que estava.